• Programa de mà

    Budapest Festival Orchestra & Fischer
    —Escena final de La valquíria de Wagner

    Palau 100

    Dimecres, 27 de maig de 2026 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb el mecenatge de:

    • Fundació Damm

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Ingela Brimberg, soprano
    Hanno Müller-Brachmann, baix
    Budapest Festival Orchestra
    Iván Fischer, director


    I

    Robert Schumann (1810-1856)
    Simfonia núm. 3, en Mi bemoll major, op. 97, "Renana"

    I. Lebhaft  (animat)
    II. Scherzo. Sehr mässig (molt moderat)
    III. Nichtschnell (no ràpid)
    IV. Feierlich (maestoso)
    V. Lebhaft (animat)

    II

    Richard Wagner (1813-1883)
    Escena final de l’acte III de La valquíria

    Durada aproximada del concert:
    Primera part, 45 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 45 minuts.
    La durada del concert és aproximada.
    #simfonica #òpera #músicauniversal

  • Anunci F. Damm Palau 100 T2122
  • Poema

    Pancratium maritimum

    com quan en una nit de juliol
    emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
    signant el miracle del bulb que floreix a la platja
    amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
    només per viure un   dia aquesta vida

    així voldria jo una biografia

    Mireia Calafell
    Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

  • Anunci primera vegada al Palau - desktop
  • Et pot interessar...

    Qui en són els protagonistes?

    Brünnhilde i Wotan. Wagner i el seu Anell del Nibelung. La Budapest Festival Orchestra i Iván Fischer, el seu fundador. Aquesta nova visita del conjunt hongarès a Palau 100 farà que torni a la vida un dels grups escultòrics de sobre l’escenari del Palau, el de la dreta, que representa tres valquíries en plena cavalcada. Una d’elles serà protagonista d’aquesta vetllada al costat del seu pare Wotan, avui interpretats per la soprano Ingela Brimberg i el baix Hanno Müller-Brachmann. Amb el mestre Fischer i la seva orquestra prodigiosa, la tensió wagneriana està assegurada.

    Quines són les claus del concert?

    La valquíria Brünnhilde, filla preferida de Wotan, s’acomiada del seu pare una vegada més en l’escena final de La valquíria, un dels duos més intensos de tot L’Anell del Nibelung. Es tracta d’un cicle de quatre drames musicals (òperes) que suposen més de quinze hores de música, concebut per Richard Wagner. Per no obeir, Wotan castiga la seva filla i li treu la condició divina transformant-la en humana. Això si hi ha un heroi capaç de traspassar el cercle de foc amb el qual protegirà Brünnhilde adormida. L’escena final de l’òpera més popular de L’Anell estarà precedida per la Tercera Simfonia de Robert Schumann, autor que representa una vessant de la música germànica que no sempre va coincidir amb els postulats megalòmans de Wagner. Més aviat al contrari.

    A què he de parar atenció?

    El programa juxtaposa dos noms fonamentals de la història de la música, però amb visions diferents del sentit estètic. Wagner i Schumann s’admiraven, sí, però també es criticaven. Es coneixien, quan eren joves van col·laborar plegats i, a poc a poc, van anar desenvolupant maneres d’entendre la melodia, l’orquestració i, en general, la forma de fer música des de perspectives molt diferents. Aquesta és una bona ocasió per comparar-los. Que cadascú es deixi anar i senti què li diuen aquestes dues obres magnífiques.

    Sabies que...

    Wagner i Schumann van coincidir vivint a Leipzig a la dècada del 1830, quan tenien uns vint anys. Wagner va escriure articles per a la revista «Neue Zeitschrift für Musik», que editava Schumann. Tots dos es van tornar a trobar a Dresden, on van coincidir del 1844 al 1849 i on, és clar, Wagner va ser molt crític amb l’obra de Schumann. Quan va sentir la seva òpera Genoveva (del 1850, dos mesos anterior al Lohengrin wagnerià), va escriure sense embuts: “Schumann no té sentit de la melodia, i la seva òpera demostra errors de concepció dramàtica”.

    A Palau Digital, la plataforma de continguts audiovisuals gratuïts del Palau, trobareu un episodi de la sèrie de divulgació Perspectives Musicals dedicada a aquesta obra magna. No us la perdeu! www.palaudigital.cat/perspectives-musicals

  • 20260506 Palau100 T2627 DESKTOP
  • Comentari

    Del Romanticisme simfònic al Romanticisme operístic

    El Romanticisme va ser netament i purament alemany. I va tenir en la música un dels eixos definidors. Tant Robert Schumann (1810-1856) com Richard Wagner (1813-1883) en van ser artífexs indiscutibles, el primer des del simfonisme, el concert, el lied i la música de cambra, i el segon des de l’òpera. Però ambdós van deixar, a part de música, textos teòrics: Schumann des de la crítica i Wagner des de l’assaig. Reunir-los en una sola vetllada com la que ens ocupa permetrà establir no pocs nexes de contacte estètic.

    Però a més, el concert d’avui també evoca en les dues peces el riu Rin, el ganivet aquàtic que talla Alemanya i que Schumann pren com a motiu inspirador de la seva Tercera (i darrera) Simfonia, mentre que és sota les aigües del Rin on Wagner situarà l’inici de Das Rheingold, el pròleg de la tetralogia Der Ring des Nibelungen que té en Die Walküre la primera jornada.

    Schumann diu adeu a la simfonia

    La Tercera Simfonia de Robert Schumann és, en realitat, la quarta i darrera del seu catàleg, tot i que en publicar-se més tard l’anomenada Quarta Simfonia (que en realitat és la segona de les quatre escrites pel músic) s’ha imposat una certa confusió sobre quina va darrere de l’altra.

    Escrita en la tonalitat de Mi bemoll major i coneguda amb el sobrenom de “Renana” (amb referència al riu Rin), l’última Simfonia del compositor es va estrenar amb èxit el 6 de febrer de 1851 a Düsseldorf, durant el darrer període de Schumann i quan els signes de la seva estabilitat emocional i dels trastorns mentals s’estaven fent més que evidents. La patologia arribaria a extrems com l’intent de suïcidi llançant-se precisament al Rin.

    Escrita poc després de l’única òpera de Schumann (Genoveva, plantejada sobre un model estètic molt afí al de Richard Wagner) i contemporània del Concert per a violoncel, la Simfonia en Mi bemoll respira vitalitat i llibertat formal i sembla més propera a la Novena Simfonia de Schubert que a l’esperit beethovenià que planava sobre els compositors romàntics alemanys.

    Precisament el Romanticisme havia fet emergir la idea d’una música “programàtica”, és a dir, sobre una base literària o a partir d’unes imatges. En el cas que ens ocupa, Schumann opta per un enfilall narratiu sobre la vida que transcorre a la vora del mític riu alemany. En aquest sentit, el primer moviment seria el de l’aproximació al Rin; el segon, el de la contemplació des de les aigües del turons que l’envolten en temps de la verema; el tercer, el del poeta que mira el riu des de la finestra d’un castell, i el quart, el del retorn a la realitat d’aquell poeta.

    En síntesi, la Renana és una pàgina cabdal en el simfonisme romàntic i serveix de frontissa entre l’esperit de Beethoven i Schubert i el de Brahms, que agafarà el relleu amb un catàleg (com el seu amic Schumann) de quatre simfonies.

    Wotan diu adeu a la seva filla

    Hi ha obres que es gesten durant pràcticament tota una vida. I si Goethe va escriure el poema dramàtic Faust des del 1788 fins l’any de la seva mort (1832), Wagner va compondre Der Ring des Nibelungen des del 1848 (any del primer esbós de parts del llibret del que acabaria sent Götterdämmerung) fins al 1874, quan es va acabar la mateixa òpera. Amb tot, el cicle complet no s’estrenaria com a tal, és a dir, com a “festival escènic”, fins al 1876, any de la inauguració del Festspielhaus de Bayreuth.

    La idea primigènia de Wagner era construir un drama musical que prengués com a punt de partida l’heroi mitològic Siegfried i més en concret la seva mort a mans del pèrfid Hagen. Precisament, “La mort de Siegfried” era el títol provisional del llibret escrit el 1848 i que més tard esdevindria Götterdämmerung (la tercera jornada de la Tetralogia). De seguida el compositor alemany es va adonar de la necessitat de remuntar-se a la infància de Siegfried i d’aquí la gestació de la primigènia “El jove Siegfried”, que acabaria sent Siegfried, la segona jornada. Però calia explicar els orígens de l’heroi, la qual cosa va dur Wagner a concebre Die Walküre, la primera jornada. Amb tot, s’imposava un pròleg que dugués l’espectador a la comprensió de l’univers mític i tel·lúric de l’obra. D’aquí va sorgir la idea de Das Rheingold.

    Acabats els llibrets, el desembre del 1852 Wagner va escriure’n la música, seguint –ara sí– l’ordre cronològic de les quatre obres, amb elements extrets d’episodis llegendaris germànics i escandinaus.

    Al final de Die Walküre, el déu Wotan castiga Brünnhilde, la seva filla valquíria, per haver-lo desobeït. A aquest efecte, la condemna a ser transformada en dona mortal i a ser posseïda pel primer home que la trobi adormida. Brünnhilde implora a Wotan de suavitzar el càstig i finalment Wotan accedeix a encerclar el túmul on dormirà la valquíria amb un anell de foc: tan sols qui no conegui la por podrà arribar a despertar-la.

    En aquesta pàgina Wagner desplega un devessall d’idees que palesen la paternitat d’alguna cosa que va més enllà de l’òpera convencional i que és un drama musical amb tot el que això implica. Per això Wagner utilitza en gran mesura el recurs del leitmotiv (motiu conductor), per exemple el de Loge –divinitat del foc quan tan sols ha aparegut a Das Rheingold– quan Wotan l’invoca per encerclar Brünnhilde entre les flames. O el personatge de Siegfried (que encara no ha nascut del ventre de Sieglinde), que serà qui en un futur traspassi precisament aquell foc, perquè és un heroi que no coneix la por.

    El cant de Wotan (per a baix-baríton) demana, per una banda, autoritat i rotunditat, però per una altra, tendresa i amor: Wotan és el déu que encapçala la nissaga de divinitats del Walhalla, però també és un pare que estima la seva filla i això es palesa en les primeres frases del passatge conclusiu del fragment, “Leb wohl, du künhes, herrliches Kind!”. És així com Wotan es desprèn momentàniament de la seva divinitat i adquireix trets de corprenedora humanitat en un passatge inenarrablement bell, intens i de gran efecte teatral. Un final apoteòsic per a una òpera que, quan baixa el teló, produeix aquella estranya sensació que la cosa ha de continuar. Com així serà en el cas de Siegfried. És clar que allò ja és, com diu el tòpic, una altra història.

    Jaume Radigales, professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical

  • Anunci programa de mà digital Cercle d'Abonats 2026 DESKTOP
  • Biografies

    Ingela Brimberg, soprano

    Ingela Brimberg

    © Mats Baecker

    La cèlebre soprano sueca ha col·laborat amb alguns dels millors directors del món, entre els quals Marc Minkowski, Donald Runnicles, Esa-Pekka Salonen, Daniel Harding, François-Xavier Roth, Leif Segerstam, Sakari Oramo i Pablo Heras-Casado, i és reconeguda per les seves interpretacions de les heroïnes de soprano dramàtica més complexes i exigents del repertori operístic.

    Ingela Brimberg va debutar a La Monnaie interpretant el paper de Valentine en una producció de Les huguenots dirigida per Marc Minkowski que va ser distingida com la millor producció de l’any 2011 per «Opernwelt». Posteriorment va debutar a la Reial Òpera Sueca com a Ellen Orford de Peter Grimes la primavera del 2013.

    També ha encarnat la Konstanze d’El rapte en el serrall, Amelia d’Un ballo in maschera i Donna Anna de Don Giovanni, amb la Folkoperan d’Estocolm; els papers titulars de Jenůfa (a la Norrlands Operan) i Kàtia Kabànova (Göteborg Opera); Elettra d’Idomeneo per a l’Opéra de Lió i Òpera de Göteborg; Lady Macbeth de Macbeth de Verdi per a la Toulon Opera, i Elektra en una espectacular producció de La Fura dels Baus a Umeå (Capital Europea de la Cultura), publicada en DVD (Unitel Classica). Així mateix, ha interpretat el paper protagonista de Manon Lescaut a l’Òpera Nacional Danesa.

    Ha actuat en concert amb l’Orchestre National de Lilla (Quatre últimes cançons de Strauss), Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, Verbier Festival Orchestra, Opéra de Rouen Normandie i Trondheim Symphony Orchestra.

  • Hanno Müller-Brachmann, baix

    Hanno Müller-Brachmann

    © Monika Rittershaus

    Es va formar amb Ingeborg Most a Friburg i amb Rudolf Piernay a Mannheim, i va assistir a la classe de lied de Dietrich Fischer-Dieskau a Berlín. Els seus triomfs al Concurs Internacional de Música ARD de Múnic i al certamen Neue Stimmen de Gütersloh el van portar ben aviat a l’Òpera Estatal Unter den Linden de Berlín, on Daniel Barenboim el va contractar quan encara era estudiant. Durant tretze anys hi va interpretar els papers principals de la seva vocalitat. Posteriorment va ser convidat a cantar a les òperes estatals d’Hamburg, Múnic i Viena, així com a La Scala de Milà.

    L’artista desenvolupa també una intensa activitat concertística. Entre d’altres, ha obtingut grans èxits en actuacions sota la direcció de directors destacats, com Ádám Fischer, Daniel Harding, Gianandrea Noseda, Andris Nelsons, Vladimir Jurowski, Kirill Petrenko, Sir Simon Rattle i Bernard Haitink. Aquesta temporada la seva agenda inclou La nit de Walpurgis de Mendelssohn a Madrid, sota la batuta d’Andrés Orozco-Estrada; la Missa solemnis de Beethoven a La Scala de Milà, sota la direcció de Tugan Sokhiev, i com a Fafner de Siegfried de Wagner, sota la direcció de Kent Nagano, a Praga, París, Colònia i Lucerna, entre altres ciutats.

    Paral·lelament a la carrera com a cantant, el baix-baríton és professor de cant a la Hochschule für Musik de Karlsruhe, membre de jurats de concursos internacionals i president de Cantus Juvenum Karlsruhe e.V., un cor infantil i juvenil que ofereix formació personalitzada a uns dos-cents infants i adolescents.

  • Budapest Festival Orchestra

    Budapest Festival Orchestra

    © Akos Stiller

    El somni d’Iván Fischer es va fer realitat quan, juntament amb Zoltán Kocsis, va fundar la Budapest Festival Orchestra (BFO) l’any 1983.

    Gràcies al seu enfocament innovador en la música i a la dedicació dels músics que la integren, ha esdevingut l’orquestra més jove a formar part de les deu millors orquestres simfòniques del món. A més d’actuar a Budapest, ho fa habitualment en algunes de les sales de concerts més importants del panorama internacional i també està present a plataformes globals d’estríming. En la seva trajectòria ha estat reconeguda amb tres premis Gramophone: els anys 1998 i 2007 el jurat professional de la publicació li va atorgar el premi al millor enregistrament, i el 2022, per votació popular, va esdevenir Orquestra de l’Any. Els seus èxits més considerables estan relacionats amb Mahler: l’enregistrament de la Simfonia núm. 1 fou nominada als Grammy 2013.

    A més d’aquests èxits discogràfics i les seves aclamades gires, la BFO també s’ha convertit en una orquestra de prestigi internacional amb la seva sèrie de concerts innovadors. Els Concerts Cocoa, aptes per a autistes, els Concerts Sorpresa –valorats també als BBC Proms–, així com maratons musicals, les actuacions informals de Música de Mitjanit adreçades a joves i adults, a més de concerts a l’aire lliure a Budapest, Setmanes Comunitàries gratuïtes i el festival Bridging Europe (Estenent ponts a Europa), coorganitzat amb el Müpa Budapest, seu de l’orquestra a la capital hongaresa, són cadascun únics en el seu vessant. Una altra característica especial de l’orquestra és que els membres formen habitualment un cor als seus concerts.

    Cada any, en col·laboració amb la Iván Fischer Opera Company, Müpa Budapest, Festival d’Òpera de Vicenza i Festival dei Due Mondi de Spoleto, també fa pujar a l’escenari una producció operística, títols que han estat convidats al Mostly Mozart Festival de Nova York, Festival Internacional d’Edimburg i a l’Elbphilharmonie d’Hamburg; el 2013 Le nozze di Figaro va encapçalar la llista de millors esdeveniments de música clàssica de l’any segons el «New York Magazine».

    El Festival d’Òpera de Vicenza, fundat també per Iván Fischer, es va inaugurar el 2018 al Teatro Olimpico de la ciutat.

    La Budapest Festival Orchestra té garantit el finançament del govern hongarès i l’Ajuntament de Budapest.

    .

    • Logo Budapest Festival Orchestra
  • Iván Fischer, director

    Iván Fischer

    © Marco Borggreve

    Va estudiar piano, violí i violoncel a Budapest, abans d’incorporar-se a la llegendària classe de direcció de Hans Swarowsky a Viena. Després de dos anys com a assistent de Nikolaus Harnoncourt va iniciar la seva carrera internacional en guanyar el concurs de direcció de la Fundació Rupert de Londres.

    Considerat un dels músics més visionaris dels nostres dies, a mitjan anys vuitanta va fundar la Budapest Festival Orchestra (FBO). La seva tasca com a titular de la BFO és un dels més grans èxits musicals dels darrers trenta anys. Amb gires internacionals i enregistraments per a Philips Classics i Channel Classics, és un dels directors més cèlebres del món, per a qui tradició i innovació van de bracet.

    Ha fundat diversos festivals: Mahlerfest de Budapest, Bridging Europe i Festival d’Òpera de Vicenza. El Fòrum Econòmic Mundial li va atorgar el premi Crystal per les seves fites en el foment de les relacions culturals internacionals.

    Ha estat titular de la National Symphony Orchestra (Washington DC), Opéra National de Lió i Konzerthausorchester de Berlín. Després de col·laborar durant dècades, la Royal Concertgebouw Orchestra el va nomenar director convidat honorífic. És convidat habitual de la Berliner Philharmoniker, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i New York Philharmonic. El juliol del 2024 va ser nomenat director titular de l’European Union Youth Orchestra.

    Va fundar la Fischer Opera Company i les seves produccions han estat rebudes amb gran èxit a Hamburg, Nova York, Edimburg, Abu Dhabi, Berlín, Ginebra i Budapest.

    Compositor ben actiu des del 2004, la seva òpera The red heifer va ser notícia arreu del món; l’òpera infantil The Gruffalo ha gaudit de nombroses reposicions a Berlín, i Eine deutsch-jiddische Kantate, la seva obra més representada, s’ha escoltat i enregistrat a diversos països.

    Va fundar la Societat Hongaresa Mahler i és patró de l’Acadèmia Britànica Kodály. El president d’Hongria li va concedir la Medalla d’Or i el govern francès el va distingir com a Cavaller de les Arts i les Lletres. El 2006 fou condecorat amb el Premi Kossuth hongarès, el 2011 va recollir el Premi de Música de la Royal Philharmonic Society i el Premi Ovatie holandès, i el 2013 fou nomenat membre honorífic de la Royal Academy of Music de Londres. Iván Fischer és, igualment, ciutadà d’honor de les ciutats de Budapest i Vicenza. 

  • Anunci programa de mà digital - Palau Digital - Desktop 1300x1854
Índex