Programa de mà
Christian Zacharias & Leipziger Streichquartett
—Gade, Schumann i Brahms
Palau Cambra
Dilluns, 23 de març de 2026 – 20 h
Sala de Concerts


Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Christian Zacharias, piano
Leipziger Streichquartett:
Stefan Arzberger, violí
Tilmann Büning, violí
Ivo Bauer, viola
Peter Bruns, violoncel1a part
Niels Wilhelm Gade (1817-1890)
Quartet en Fa major op 27 “Benvinguda i comiat”
Allegro di molto
Adagio con espressioneJohannes Brahms (1833-1897)
Quartet núm. 2 en la menor, op. 51Allegro non troppo
Andante moderato
Quasi Minuetto, moderato
Finale. Allegro non assai2a part
Robert Schumann (1810-1858)
Quartet amb piano en Mi bemoll major, op. 44Allegro brillante
In modo d’una marcia. Un poco largamente
Scherzo. Molto vivace
Allegro ma non troppoDurada del concert:
Primera part, 50 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 35 minuts.La durada del concert és aproximada.
#cambraPoema
Dafne
Les meves fletxes fan més mal,
les meves fletxes són l’amor,
va dir inflat d’orgull Eros a Apol·lo
mentre tensava l’arc amb precisió.Mil anys va estar-se el fill de Zeus
perseguint Dafne, que el rebutjava,
mil anys creuant els boscos
temptant d’acorralar-la,
i mil anys més nosaltres
repetint i repetint i repetint el mite
sense posar-lo en dubte, sense negar-lo.Per què no vares dir-me, mare,
que no és dolor i no és condemna,
que no és persecució, l’amor,
que això és violència?Mireia Calafell
Nosaltres, qui (LaBreu, 2020)Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
El pianista islandès Víkingur Ólafsson és un cas paradigmàtic d’excel·lència musical. Nascut a Reykjavík el 1984 i format a la prestigiosa Juilliard School de Nova York, la seva carrera internacional l’ha portat a escenaris de primer ordre amb les orquestres més destacades. La seva meticulositat i sensibilitat, ja absolutament reconegudes, han estat coronades amb un Grammy al millor solo instrumental clàssic per la seva gravació de les Variacions Goldberg de Bach. Ólafsson és avui un fenomen de culte que regala experiències úniques al públic amb versions personals d’obres fonamentals del repertori, tot redefinint el que significa ser pianista al segle XXI.
Quines són les claus del concert?
Ólafsson es mou avui entre l’estructura barroca i l’expressió clàssica-romàntica tot seguint les passes del seu recent Opus 109, àlbum on fa dialogar Bach, Beethoven i Schubert. Per al pianista islandès tot gran compositor “s’ha d’enfrontar inevitablement a Bach” com a part essencial del seu procés creatiu.
Des d’aquesta premissa, la peça central del programa és la Sonata núm. 30, en Mi major, op. 109 de Beethoven, una de les cimeres de la darrera etapa del geni de Bonn. Però Ólafsson la presenta com el punt de trobada després d’un bellíssim itinerari en què Bach actua com el precursor fonamental, amb obres com el Preludi en Mi major, BWV 854 o la impressionant Partita núm. 6. En el camí proposa una línia d’influència directa: la Sonata núm. 27 de Beethoven no només prepara el camí per a la seva pròpia opus 109, sinó que també sembla abastar directament la música de Schubert, concretament la seva Sonata en Mi menor, D. 566.
A què he de parar atenció?
Una altra capa d’unió en aquesta vetllada és la tonalitat: tot el programa transita per l’univers del Mi (major i menor), que Ólafsson tradueix poèticament com “un paisatge sonor ple de rics matisos i vibrants tons de verd”.
La Sonata núm. 30, en Mi major de Beethoven és, de les seves Sonates, la més lligada al model bachià, en particular per les variacions finals, compostes una per una sobre el model de les Variacions Goldberg. No obstant això, a la primera part Beethoven aposta per l’expressivitat romàntica; en el moviment final, igual que Bach, es basa en un tema senzill per explorar universos emocionals i tècnics a partir d’una melodia límpida i serena que transforma amb gran virtuosisme, des de la imitació contrapuntística més estricta fins a l’expressió lírica més lliure.
Sabies que...
Víkingur Ólafsson és un bachià confés: “Bach és l’alfa i l’omega”, assegura. Per a ell, l’autor barroc resumeix “tot allò que l’havia precedit en la història de la música, i ho transforma, però en certa manera la seva música també conté gairebé tot el que ve després d’ell”.
Per al pianista, el geni del Barroc és el compositor més gran de tots els temps i el compara amb el cas de Shakespeare entre els escriptors: “Bach va aconseguir crear una cosa que és més gran que ell mateix; i evidentment, també ha nodrit molts aspectes del meu desenvolupament musical”.
Comentari
Entre el mestratge i l’herència: Schumann i Brahms en diàleg, i Gade assimilat
Poques constel·lacions creatives del Romanticisme musical van resultar tan fecundes com la de Robert Schumann i Johannes Brahms. No només perquè Schumann va ser el primer gran valedor del jove Brahms —aquell “destinat a expressar l’esperit del seu temps” proclamat a Neue Bahnen (1853)—, sinó perquè la profunda continuïtat que els va unir defineix una manera específica d’entendre el Romanticisme combinant intensitat i contenció; subjectivitat i exaltació emocional amb rigor formal; herència clàssica i llibertat romàntica. El danès Gade, format a Leipzig sota l’ombra de Mendelssohn, acabarà integrat en aquest mateix horitzó cultural. En tots tres casos, la música de cambra va esdevenir un camp privilegiat d’exploració: prenent el quartet i quintet com a metàfora d’una subjectivitat compartida, dialogant, d’una mateixa matriu estètica vehiculant tres equilibris possibles entre impuls i forma, que van definir l’essència de la música romàntica germànica i el seu ressò europeu.
Des d’aquesta perspectiva, l’inacabat Quartet per a cordes en Fa major (1839-40) de Niels Gade, pertanyent al seu primer període creatiu i influït per l’estètica de Leipzig dominada per Mendelssohn i Schumann, aposta per la lírica de perfils melòdics clars, transparència i mesura en el voltatge emocional. El sobrenom “Benvingut i comiat” (Willkommen und Abschied) remet al poema homònim de Goethe, on la cavalcada apassionada cap a l’encontre amorós culmina en la separació a l’alba. La dialèctica entre exaltació i malenconia s’albira en el contrast dels dos moviments inicials sí acabats (de l’Scherzo en falta la reexposició final després del segon trio). En termes musicals, hi domina un equilibri formal d’arrel clàssica i una expressivitat sempre lírica i elegant.
El primer tema del primer moviment, d’impuls rítmic i perfil ascendent, suggereix un certa motricitat mentre que el segon introdueix un cant més recollit, de fraseig flexible i textura basada en respostes imitatives. El treball motívic evita els contrastos abruptes i deriva els materials cap a una paleta tímbrica càlida —especialment en viola i violoncel— que accentua la sensació de trànsit emocional. Segueix un Adagio con espressione en què tots els instruments exposen la melodia i que es desenvoluparà al primer violí i la viola, deixant que el segon violí elabori un contracant (primer rítmic, després melòdic i ornament) en una escriptura interessant per la texturació i la cantabilitat entre les veus, amotllant-se al esquema ABA.
En segon lloc, Brahms. Dedicat a Theodor Billroth (1829-1894), eminent cirurgià pertanyent a les elits intel·lectuals vieneses i amic del compositor, el segon dels Quartets Opus 51 és un bon exemple del que referia el director d’orquestra i compositor Whilhelm Furtwängler quan destacava “la misteriosa síntesi d’especificitat subjectiva i realització objectiva” de Brahms. I és que l’hermetisme exterior, la fluïdesa interior, la fantasia i l’exuberància, tant com l’autodisciplina i rigorosa grandesa brahmsianes, es copsen en aquesta obra estrenada a Viena el 3 de desembre de 1875. Aleshores havien passat dos anys després de ser completada juntament amb l’ Opus 51 núm. 1, i dues dècades d’ençà les primeres concepcions a l’ombra de Schumann. De fet, com han assenyalat la majoria d’especialistes en Brahms, aquest lligam filogeneracional es detecta en el mateix inici de l’obra sobre el motiu del primer violí: Fa, La, Mi que, en nomenclatura alemanya, FAE, remet a un lema conegut pels dos compositors i pel violinista i compositor Joseph Joachim: “Frei, aber einsam” (lliure, però sol)”. Líric i afable, aquest és el primer del tres temes d’un moviment construït sobre una canònica forma sonata (també en les relacions tonals) que evoluciona sense fissures, amb flexibilitat en la basculació anímica (impulsiva, dansaire, efusiva, marcial, melangiosa,...), dominada per una força latent i allunyada de girs teatrals, i que acaba amb una coda accelerada.
L’hermetisme exterior i la fluïdesa interior referits per Furtwängler també el podem trobar en el contrast modal (major a menor) del segon tema del primer moviment com a èmfasi melancòlic; o en el cànon imitatiu entre violí i violoncel de la secció central de l’Andante moderato, mentre la viola i el segon violí treballen un altre material dins una densitat de textura i un cert dramatisme en el caràcter. El Quasi minuetto (ABA’), moderato presenta una dansa nostàlgica i distant en ritme ternari que emmarca l’scherzant i lleuger episodi central, de pulsació binària, on hi preval l’articulació en staccato i reminiscències mendelssohnianes. Per últim, el rondó-sonata, que clou amb extraversió aquest quartet, oposa un tema ascendent i sincopat amb un altre de líric i acaronador exposat pel primer violí. El discurs avança amb suspensions, pauses i alguns girs d’estil zíngar com en els jocs d’unísons, els efectes sincopats i la febril coda.
En darrer lloc el Quintet amb piano Op. 44 de Robert Schumann irromp com una síntesi incandescent d’impuls poètic i ambició formal. Si en Brahms l’arquitectura neix de la concentració motívica, en Schumann l’energia s’expandeix amb alè quasi simfònic, però sense renunciar a un control estructural d’una sofisticació remarcable. Ho demostra l’inici de l’obra, a l’uníson, vehement i projectiu, que estableix immediatament el caràcter concertant: el piano no s’imposa, sinó que dialoga amb el quartet de corda en un teixit dens i dinàmic. El moviment lent, en un ampli disseny proper al rondó-sonata, articula un espai d’introspecció on la polaritat modal — major i menor tant a amb DO com en Fa— es tradueix en oscil·lacions anímiques entre recolliment, ombra i una llum més consoladora.
L’scherzo, vivíssim i d’ascendència beethoveniana, restitueix l’impuls rítmic amb una escriptura d’agilitat vertiginosa i jocs imitatius que preparen el terreny per al final. És aquí on Schumann culmina la seva síntesi: acaba amb una doble fuga i una coda expansiva que integren motius dels moviments precedents, reforçant la unitat cíclica de l’obra tancant un dels primers grans exemples d’aquesta tipologia cambrística, fruit d’una d’aquelles febrades d’inspiració i treball desbocat que van caracteritzar Schumann, especialment des que havia aconseguit casar-se amb Clara Wieck, per a qui, com el Quartet amb piano Opus 47, va escriure aquesta obra. Ella va estrenar-la a Leipzig el 8 de gener de 1843, després d’haver-se’n fet una audició privada un mes abans amb Mendelssohn al piano.
Albert Ferrer Flamarich, Musicògraf, historiador de l’art i col·laborador de la Revista Musical Catalana.
Biografies
Biografies

© Hagen Wolf

© Hagen Wolf
Leipziger Streichquartett
Biografies

© Constanze Zacharias

© Constanze Zacharias
Christian Zacharias, piano
També et pot interessar...
Palau Cambra
Dimarts, 09.06.26 – 20 h
Sala de Concerts—Diada Pau Casals 2026
Quartet Casals:
Vera Martínez-Mehner, violí
Abel Tomàs, violí
Cristina Cordero, viola
Arnau Tomàs, violoncelAlexander Mélnikov, piano
D. Xostakóvitx: Quartet de corda núm. 3, en Fa major, op. 73
J. Brahms: Quintet per a piano, en Fa menor, op. 34
Preu: de 25 a 38 eurosCol·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – Illy – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
Programa de mà
Christian Zacharias & Leipziger Streichquartett
—Gade, Schumann i Brahms
Palau Cambra
Dilluns, 23 de març de 2026 – 20 h
Sala de Concerts

Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Christian Zacharias, piano
Leipziger Streichquartett:
Stefan Arzberger, violí
Tilmann Büning, violí
Ivo Bauer, viola
Peter Bruns, violoncel1a part
Niels Wilhelm Gade (1817-1890)
Quartet en Fa major op 27 “Benvinguda i comiat”
Allegro di molto
Adagio con espressioneJohannes Brahms (1833-1897)
Quartet núm. 2 en la menor, op. 51Allegro non troppo
Andante moderato
Quasi Minuetto, moderato
Finale. Allegro non assai2a part
Robert Schumann (1810-1858)
Quartet amb piano en Mi bemoll major, op. 44Allegro brillante
In modo d’una marcia. Un poco largamente
Scherzo. Molto vivace
Allegro ma non troppoDurada del concert:
Primera part, 50 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 35 minuts.La durada del concert és aproximada.
#cambra
Poema
Dafne
Les meves fletxes fan més mal,
les meves fletxes són l’amor,
va dir inflat d’orgull Eros a Apol·lo
mentre tensava l’arc amb precisió.Mil anys va estar-se el fill de Zeus
perseguint Dafne, que el rebutjava,
mil anys creuant els boscos
temptant d’acorralar-la,
i mil anys més nosaltres
repetint i repetint i repetint el mite
sense posar-lo en dubte, sense negar-lo.Per què no vares dir-me, mare,
que no és dolor i no és condemna,
que no és persecució, l’amor,
que això és violència?Mireia Calafell
Nosaltres, qui (LaBreu, 2020)
Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
El pianista islandès Víkingur Ólafsson és un cas paradigmàtic d’excel·lència musical. Nascut a Reykjavík el 1984 i format a la prestigiosa Juilliard School de Nova York, la seva carrera internacional l’ha portat a escenaris de primer ordre amb les orquestres més destacades. La seva meticulositat i sensibilitat, ja absolutament reconegudes, han estat coronades amb un Grammy al millor solo instrumental clàssic per la seva gravació de les Variacions Goldberg de Bach. Ólafsson és avui un fenomen de culte que regala experiències úniques al públic amb versions personals d’obres fonamentals del repertori, tot redefinint el que significa ser pianista al segle XXI.
Quines són les claus del concert?
Ólafsson es mou avui entre l’estructura barroca i l’expressió clàssica-romàntica tot seguint les passes del seu recent Opus 109, àlbum on fa dialogar Bach, Beethoven i Schubert. Per al pianista islandès tot gran compositor “s’ha d’enfrontar inevitablement a Bach” com a part essencial del seu procés creatiu.
Des d’aquesta premissa, la peça central del programa és la Sonata núm. 30, en Mi major, op. 109 de Beethoven, una de les cimeres de la darrera etapa del geni de Bonn. Però Ólafsson la presenta com el punt de trobada després d’un bellíssim itinerari en què Bach actua com el precursor fonamental, amb obres com el Preludi en Mi major, BWV 854 o la impressionant Partita núm. 6. En el camí proposa una línia d’influència directa: la Sonata núm. 27 de Beethoven no només prepara el camí per a la seva pròpia opus 109, sinó que també sembla abastar directament la música de Schubert, concretament la seva Sonata en Mi menor, D. 566.
A què he de parar atenció?
Una altra capa d’unió en aquesta vetllada és la tonalitat: tot el programa transita per l’univers del Mi (major i menor), que Ólafsson tradueix poèticament com “un paisatge sonor ple de rics matisos i vibrants tons de verd”.
La Sonata núm. 30, en Mi major de Beethoven és, de les seves Sonates, la més lligada al model bachià, en particular per les variacions finals, compostes una per una sobre el model de les Variacions Goldberg. No obstant això, a la primera part Beethoven aposta per l’expressivitat romàntica; en el moviment final, igual que Bach, es basa en un tema senzill per explorar universos emocionals i tècnics a partir d’una melodia límpida i serena que transforma amb gran virtuosisme, des de la imitació contrapuntística més estricta fins a l’expressió lírica més lliure.
Sabies que...
Víkingur Ólafsson és un bachià confés: “Bach és l’alfa i l’omega”, assegura. Per a ell, l’autor barroc resumeix “tot allò que l’havia precedit en la història de la música, i ho transforma, però en certa manera la seva música també conté gairebé tot el que ve després d’ell”.
Per al pianista, el geni del Barroc és el compositor més gran de tots els temps i el compara amb el cas de Shakespeare entre els escriptors: “Bach va aconseguir crear una cosa que és més gran que ell mateix; i evidentment, també ha nodrit molts aspectes del meu desenvolupament musical”.

Comentari
Entre el mestratge i l’herència: Schumann i Brahms en diàleg, i Gade assimilat
Poques constel·lacions creatives del Romanticisme musical van resultar tan fecundes com la de Robert Schumann i Johannes Brahms. No només perquè Schumann va ser el primer gran valedor del jove Brahms —aquell “destinat a expressar l’esperit del seu temps” proclamat a Neue Bahnen (1853)—, sinó perquè la profunda continuïtat que els va unir defineix una manera específica d’entendre el Romanticisme combinant intensitat i contenció; subjectivitat i exaltació emocional amb rigor formal; herència clàssica i llibertat romàntica. El danès Gade, format a Leipzig sota l’ombra de Mendelssohn, acabarà integrat en aquest mateix horitzó cultural. En tots tres casos, la música de cambra va esdevenir un camp privilegiat d’exploració: prenent el quartet i quintet com a metàfora d’una subjectivitat compartida, dialogant, d’una mateixa matriu estètica vehiculant tres equilibris possibles entre impuls i forma, que van definir l’essència de la música romàntica germànica i el seu ressò europeu.
Des d’aquesta perspectiva, l’inacabat Quartet per a cordes en Fa major (1839-40) de Niels Gade, pertanyent al seu primer període creatiu i influït per l’estètica de Leipzig dominada per Mendelssohn i Schumann, aposta per la lírica de perfils melòdics clars, transparència i mesura en el voltatge emocional. El sobrenom “Benvingut i comiat” (Willkommen und Abschied) remet al poema homònim de Goethe, on la cavalcada apassionada cap a l’encontre amorós culmina en la separació a l’alba. La dialèctica entre exaltació i malenconia s’albira en el contrast dels dos moviments inicials sí acabats (de l’Scherzo en falta la reexposició final després del segon trio). En termes musicals, hi domina un equilibri formal d’arrel clàssica i una expressivitat sempre lírica i elegant.
El primer tema del primer moviment, d’impuls rítmic i perfil ascendent, suggereix un certa motricitat mentre que el segon introdueix un cant més recollit, de fraseig flexible i textura basada en respostes imitatives. El treball motívic evita els contrastos abruptes i deriva els materials cap a una paleta tímbrica càlida —especialment en viola i violoncel— que accentua la sensació de trànsit emocional. Segueix un Adagio con espressione en què tots els instruments exposen la melodia i que es desenvoluparà al primer violí i la viola, deixant que el segon violí elabori un contracant (primer rítmic, després melòdic i ornament) en una escriptura interessant per la texturació i la cantabilitat entre les veus, amotllant-se al esquema ABA.
En segon lloc, Brahms. Dedicat a Theodor Billroth (1829-1894), eminent cirurgià pertanyent a les elits intel·lectuals vieneses i amic del compositor, el segon dels Quartets Opus 51 és un bon exemple del que referia el director d’orquestra i compositor Whilhelm Furtwängler quan destacava “la misteriosa síntesi d’especificitat subjectiva i realització objectiva” de Brahms. I és que l’hermetisme exterior, la fluïdesa interior, la fantasia i l’exuberància, tant com l’autodisciplina i rigorosa grandesa brahmsianes, es copsen en aquesta obra estrenada a Viena el 3 de desembre de 1875. Aleshores havien passat dos anys després de ser completada juntament amb l’ Opus 51 núm. 1, i dues dècades d’ençà les primeres concepcions a l’ombra de Schumann. De fet, com han assenyalat la majoria d’especialistes en Brahms, aquest lligam filogeneracional es detecta en el mateix inici de l’obra sobre el motiu del primer violí: Fa, La, Mi que, en nomenclatura alemanya, FAE, remet a un lema conegut pels dos compositors i pel violinista i compositor Joseph Joachim: “Frei, aber einsam” (lliure, però sol)”. Líric i afable, aquest és el primer del tres temes d’un moviment construït sobre una canònica forma sonata (també en les relacions tonals) que evoluciona sense fissures, amb flexibilitat en la basculació anímica (impulsiva, dansaire, efusiva, marcial, melangiosa,...), dominada per una força latent i allunyada de girs teatrals, i que acaba amb una coda accelerada.
L’hermetisme exterior i la fluïdesa interior referits per Furtwängler també el podem trobar en el contrast modal (major a menor) del segon tema del primer moviment com a èmfasi melancòlic; o en el cànon imitatiu entre violí i violoncel de la secció central de l’Andante moderato, mentre la viola i el segon violí treballen un altre material dins una densitat de textura i un cert dramatisme en el caràcter. El Quasi minuetto (ABA’), moderato presenta una dansa nostàlgica i distant en ritme ternari que emmarca l’scherzant i lleuger episodi central, de pulsació binària, on hi preval l’articulació en staccato i reminiscències mendelssohnianes. Per últim, el rondó-sonata, que clou amb extraversió aquest quartet, oposa un tema ascendent i sincopat amb un altre de líric i acaronador exposat pel primer violí. El discurs avança amb suspensions, pauses i alguns girs d’estil zíngar com en els jocs d’unísons, els efectes sincopats i la febril coda.
En darrer lloc el Quintet amb piano Op. 44 de Robert Schumann irromp com una síntesi incandescent d’impuls poètic i ambició formal. Si en Brahms l’arquitectura neix de la concentració motívica, en Schumann l’energia s’expandeix amb alè quasi simfònic, però sense renunciar a un control estructural d’una sofisticació remarcable. Ho demostra l’inici de l’obra, a l’uníson, vehement i projectiu, que estableix immediatament el caràcter concertant: el piano no s’imposa, sinó que dialoga amb el quartet de corda en un teixit dens i dinàmic. El moviment lent, en un ampli disseny proper al rondó-sonata, articula un espai d’introspecció on la polaritat modal — major i menor tant a amb DO com en Fa— es tradueix en oscil·lacions anímiques entre recolliment, ombra i una llum més consoladora.
L’scherzo, vivíssim i d’ascendència beethoveniana, restitueix l’impuls rítmic amb una escriptura d’agilitat vertiginosa i jocs imitatius que preparen el terreny per al final. És aquí on Schumann culmina la seva síntesi: acaba amb una doble fuga i una coda expansiva que integren motius dels moviments precedents, reforçant la unitat cíclica de l’obra tancant un dels primers grans exemples d’aquesta tipologia cambrística, fruit d’una d’aquelles febrades d’inspiració i treball desbocat que van caracteritzar Schumann, especialment des que havia aconseguit casar-se amb Clara Wieck, per a qui, com el Quartet amb piano Opus 47, va escriure aquesta obra. Ella va estrenar-la a Leipzig el 8 de gener de 1843, després d’haver-se’n fet una audició privada un mes abans amb Mendelssohn al piano.
Albert Ferrer Flamarich, Musicògraf, historiador de l’art i col·laborador de la Revista Musical Catalana.

Biografies
Leipziger Streichquartett

© Hagen Wolf
Christian Zacharias, piano

© Constanze Zacharias

També et pot interessar...
Palau Cambra
Dimarts, 09.06.26 – 20 h
Sala de Concerts—Diada Pau Casals 2026
Quartet Casals:
Vera Martínez-Mehner, violí
Abel Tomàs, violí
Cristina Cordero, viola
Arnau Tomàs, violoncelAlexander Mélnikov, piano
D. Xostakóvitx: Quartet de corda núm. 3, en Fa major, op. 73
J. Brahms: Quintet per a piano, en Fa menor, op. 34
Preu: de 25 a 38 eurosCol·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – Illy – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –


































































