Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

De simfonies grans i petites 

La gestació de Fidelio, única obra escenicovocal de Ludwig van Beethoven va ser llarga i atzarosa. Tot i que va ser estrenada a Viena el 1805 en plena ocupació napoleònica, la versió que habitualment es representa avui és la del 1814, la tercera si tenim en compte una primera revisió de l’autor el 1806. Per a cadascuna de les successives versions Beethoven va escriure una obertura diferent, tres composicions que es coneixen amb el nom d’Obertura Leonora (títol original de l’obra) I, II i III. La més cèlebre és la que escoltarem avui, Leonora III, que paradoxalment pertany a la segona versió de l’òpera, però que s’anomena així perquè existeix una peça primigènia destinada a una estrena a Praga que mai s’arribà a produir. Més enllà de l’embolic de versions i denominacions, aquesta és una obra orquestral de grans dimensions i energia desbordant que narra de cap a peus el drama plantejat a Fidelio. Una obra mestra de la música programàtica que representa a la perfecció l’evolució de Beethoven entre dues grans simfonies, la poc coneguda Vuitena i la cèlebre Novena. 

Acabada només cinc mesos després de la Simfonia núm. 7, concretament l’octubre del 1812, la Simfonia núm. 8 va ser escrita pràcticament del tot l’estiu d’aquell any. Potser a causa del clima càlid que Beethoven gaudí a un balneari de Teplice (Bohèmia) o potser per l’encís que sentia en aquell moment per la cantant berlinesa Amelia Sebald, el resultat és una simfonia que irradia una alegria i optimisme poc habituals en un Beethoven que veia com la sordesa avançava implacablement. El caràcter personal, en certa manera íntim que destil·la aquesta obra, es reflecteix en un fet singular, que el compositor no dediqués l’obra a cap mecenes vigent o potencial com era habitual. Juntament amb l'anterior, fou estrenada a la Redoutensaal de Viena el 27 de febrer de 1814 amb escassa repercussió i de seguida va passar a ser considerada la “petita Simfonia” de Beethoven. Una qualificació més o menys acceptada per l'autor que venia condicionada per la comparació d’aquesta amb la grandiositat de la Simfonia núm. 7, amb la qual, tot i les diferències, comparteix el mateix aparell orquestral. Això no treu, però, que ens trobem davant d’una obra mestra, una més, del catàleg simfònic del geni de Bonn, posseïdora d’una lluminositat captivadora i una estructura audaç. 

L’“Allegro vivace” inicial arrenca sense cap mena d’introducció, amb l’energia que caracteritza l’obra. El breu primer tema, de quatre compassos, és impulsat per un tutti dels violins que de seguida responen els clarinets iniciant un diàleg que s’estén fins a la transició a un elegant segon tema en piano de les cordes, puntuades de manera humorística pel fagot. Aquests dos temes, com és preceptiu en la simfonia romàntica, es desenvoluparan fins a la reexposició i la stretta final que conclou el moviment. Amb el segon arriba la sorpresa, perquè no tenim davant l’habitual “Adagio” o moviment lent, sinó una música de caràcter rítmic (“Allegretto scherzando”). Sens dubte, aquesta opció audaç de Beethoven és decisiva en el caràcter lleuger, fins i tot divertit, que caracteritza el conjunt de la Simfonia núm. 8.  

Quan Beethoven estrenà la seva “petita Simfonia”, Franz Schubert tenia setze anys i, com tota la seva generació, era devot de l’indiscutit i indiscutible gegant de la música alemanya. De fet, ho va ser durant tota la seva curta vida, tant és així que fou un dels portadors del fèretre en el multitudinari enterrament el 29 de març de 1827 a Viena.

Només un any i mig després Schubert moria sol i oblidat a la mateixa ciutat amb només trenta-un anys. L’ombra de Beethoven, especialment la de les seves Simfonies, era òbviament allargada. Això provocà que a molts compositors, tant a l’època com posteriorment, els pesés la responsabilitat de submergir-se en el gènere. Va ser, probablement, el cas de Schubert. Entre el 1813 i el 1818 va completar sis Simfonies breus seguint l’estil i forma de les de Franz Joseph Haydn o Mozart, però durant la seva etapa de maduresa només en completà una, la generalment coneguda com a Simfonia núm. 9. 

Com en el cas del garbuix de les obertures de Fidelio, la catalogació de les Simfonies de Schubert també és complexa, massa per tractar-la en aquest breu text. Cal dir, però, que aquesta Simfonia (composta l’estiu del 1825, però que durant força temps s’atribuí al seu darrer any de vida, el 1828), porta com a subtítol “la Gran”. No hi ha dubte que ho és, perquè la durada i les dimensions són excepcionals per a la música del seu temps. El majestuós tema de les trompes que apareix de seguida i que presideix el primer moviment ja assenyala l’ambició i grandesa de l’obra. Però això no és res comparat amb el darrer. Després de l’“Andante con moto” del segon, on es desplega un fascinador diàleg entre els vents i les cordes, i un “Scherzo” de gran virtuosisme rítmic i contrapuntístic, arriba el monumental “Allegro vivace” que conclou l’obra. Gairebé mil dos-cents compassos que contenen una potència expressiva i una capacitat d’inventiva extraordinàries. Una fita única en el camp simfònic, ben segur influïda per l’estrena, un any abans de la seva composició, de la Simfonia Coral de Beethoven. Tant és així que les referències a la Novena són constants en aquest moviment final, així com les citacions al famós tema Oda a l’alegria. 

El talent de Franz Schubert fou poc reconegut en vida. Amb prou feines se’l considerava un brillant compositor de cançons, prestigi relatiu que no li facilità gaire estrenar les seves obres instrumentals. La Simfonia núm. 9, entre altres composicions, restà en un calaix després de la seva mort i mai fou interpretada en vida de l’autor.

Afortunadament, el seu germà Ferdinand guardà el manuscrit durant molts anys. El 1839 rebé la visita de Robert Schumann, un dels primers a reivindicar la figura de Schubert, i li entregà aquest manuscrit que, finalment, acabaria a les mans de Felix Mendelssohn, que fou qui en dirigí l’estrena a Leipzig el 21 de març d’aquell mateix any. 

Toni Colomer, crític musical