Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Els camins inescrutables del melòman 

Permeteu-ne que us expliqui un parell d’anècdotes personals, perquè els camins per arribar a la música clàssica són ben variats. Totes dues tenen a veure amb les peces del programa d’avui i, en certa manera, espero que us ajudin a gaudir-ne. Som-hi, doncs!... 

Tinc un sogre català (sí, d’aquells que van marxar a Amèrica a trobar-hi més bona sort fugint d’una Catalunya empobrida després de la Guerra Civil) que cada vegada que li comentava –allà a Veneçuela– alguna cosa sobre música clàssica, sempre em deia el mateix. “El meu pare a Tàrrega, una vegada va escoltar el Cor dels Cosacs i va quedar-ne corprès...”. Aquest comentari revenia automàticament cada vegada que jo li esmentava alguna cosa relacionada amb la música clàssica: “El Cor dels Cosacs, el meu pare Joan..., una vegada a l’Ateneu de Tàrrega...”, patim, patam... Intrigat pel famós Cor dels Cosacs, al capdavall vaig conèixer-ne la importància i la llarga trajectòria que va tenir, i fins i tot esment de la presència al Palau de la Música (abans de passar per Tàrrega) i del reconeixement mundial de què va gaudir.  

Però allò dels cosacs em queia lluny. Al final vaig assabentar-me que aquella ètnia guerrera, llibertària i mercenària, que feia tremolar fins i tot Napoleó, fou perseguida tant pels tsaristes com pels bolxevics, pels indrets del sud de Rússia. I una vegada, mentre feia zàping, vaig anar a parar al cèlebre calb de nom Yul Brynner fent un més dels seus papers d’aire oriental: Taras Bulba i la seva trepa de cosacs zaporoges. Aleshores ja va ser fàcil saltar a l’obra de Janáček, que posava en forma de poema simfònic la història del personatge i el seu famós llarg ble de cabells al cap. La música resumia ben clarament –en tres moviments– tres capítols de la novel·la curta (¿o potser conte llarg?) de Gógol i una part de la pel·lícula del 1962, és clar, tot i que la banda sonora fos de Franz Waxman. 

Taras Bulba havia entrenat el seu fill Andrei com a bon guerrer cosac contra els polonesos que sovint humiliaven el seu poble (i suposo que tots dos també bevien “com cosacs”...). Enfrontat el jove contra els polonesos, l’amor fa de les seves: Andrei acaba enamorat d’una polonesa, i el primer moviment ens ho mostra. Melodies líriques i sentimentals amb corn anglès, oboè i violí contrasten amb la batalla que s’estava forjant. El jove enamorat s’alia amb els polonesos i el seu pare cosac no té més remei que matar-lo –en plena batalla– amb el tot el dolor que això comporta. La música hi és per representar-ho. 

Però Andrei tenia un germà, Ostap, un altre jove que acaba segrestat pels polonesos, la qual cosa genera el segon moviment. No hi ha remei: Ostap presoner, serà torturat i executat. El pare, Taras Bulba, aconsegueix d’introduir-se entre la turba polonesa que espera l’execució mentre gaudeixen d’una masurca salvatge. Impotent, Taras Bulba es dol pel seu fill amb notables crits de trombó, i llança un darrer prec en un agut de clarinet. El pare aconsegueix fugir, però l’acaben enxampant i, així, ja anem a parar al tercer moviment.  

Taras Bulba –amb tots dos fills morts– estava disposat a “destruir-ho tot!” i per això la música representa les batalles, però al final el capturen (perquè s’atura a buscar els seus “amics inseparables”: la pipa i el tabac, que li havien caigut al terra...). Condemnat a morir a la foguera, des d’allà formula la seva profecia amb correlat sonor d’orgue i metalls: “No hi ha res al món que esporugueixi un cosac! Espereu una mica, perquè ben aviat arribarà el dia que sabreu el que és la religió russa ortodoxa”. Repiquen les campanes, el triomf sonor se superposa a la tortura que crema Taras. Però, com diu Gógol: “¿Pot haver-hi foc, tortura o poder que siguin capaços de domar la força cosaca?”. Vet aquí la música heroica que el txec Janáček va concebre el 1915 per mostrar la seva empatia no solament amb els cosacs i Rússia, sinó amb tots els pobles eslaus oprimits pels imperis, siguin l’austrohongarès o alemany, que al final van caure amb la Primera Guerra Mundial.  

*** 

La meva altra anècdota és més senzilla... Era l’any 2004 i el meu fill estava immergit al món dels videojocs. Un dels quals, el popular i cèlebre Call of duty (La crida del deure), una saga bèl·lica de trets en primera persona ambientada a la Segona Guerra Mundial que continua sent tot un èxit. En pantalla hi havia una missió de soldats americans que arribaven a un campament nazi abandonat on només hi havia una vella ràdio desmanegada. D’on brollava una bella música, entre trets, sorolls i interferències: era l’“Adagio” de la Setena Simfonia de Bruckner.  

Un dia, mentre jo –el pare, que signo aquestes ratlles– escoltava precisament aquesta Setena de Bruckner, de sobte va aparèixer el meu fill i va exclamar: “Això és Call of duty!”. Per descomptat, tot seguit va rebre la meva paternal lliçó d’història de la música i li vaig explicar les relacions entre la música bruckneriana i el nazisme: l’apropiació d’aquella música que en va fer el règim nazi i, sobretot, que aquest “Adagio” va ser la música que es va emetre just abans d’anunciar al poble alemany la mort de Hitler.  

Vaig aprofitar per explicar-li que totes les Simfonies de Bruckner eren fàcils d’escoltar si un es fixa en el cèlebre ABC brucknerià: el primer i el quart moviments sempre tenen un primer tema A, grandiós, potent, heroic; un segon tema B, líric, cantabile, poètic, i un tercer tema C, de caràcter rítmic i dinàmic, que tanca l’exposició. Després ve el desenvolupament i la reexposició dels temes A-B-C. El segon moviment ell ja el coneixia –a través d’aquella escena nostàlgica i malenconiosa del videojoc– i el tercer era el típic “Scherzo” brucknerià, ple d’ímpetu i no exempt de rusticitat camperola.  

Això que acabo d’explicar no era una casualitat: la música bruckneriana ha estat emprada en infinitat de pel·lícules, sèries, publicitat i, per descomptat, videojocs. Una revisió a IMBD o a la reconeguda pàgina www.abruckner.com en mostra una llista ben sucosa. Entre tots els segells destaca l’afany de Luchino Visconti a fer servir l’“Adagio” esmentat per musicar íntegrament el seu film Senso (1954), un drama entre un oficial austríac i una bella italiana (Aida Valli) en temps de Garibaldi. La fórmula la va repetir Visconti –amb molt més d’èxit– en la seva cèlebre Mort a Venècia, on Mahler (alumne de Bruckner) i el seu “Adagietto” de la Cinquena Simfonia van començar a formar part de la cultura popular.  

*** 

En resum, per un costat la repetida cantarella del meu sogre explicant-me com el seu pare, a la Tàrrega del 1926, havia quedat impactat pels cosacs que cantaven a l’Ateneu em va permetre d’aturar-me en Gógol i Janáček, que ressonen, finalment, en aquest text. Per un altre costat, he de reconèixer que mai no se sap on pot anar a parar una diversió adolescent que –a primera vista– podria semblar indesitjable o bandejable, com ara matar nazis en un videojoc mentre de fons sona l’“Adagio” de la Setena de Bruckner... Això sí, els pares han d’haver escoltat Bruckner i estar disposats a explicar-ho tot plegat amorosament i amb devoció.  

Però cap d’aquestes anècdotes té comparació amb la d’un amic –al seu moment addicte a la balada pop-rock– que va comprar un cotxe de segona mà que, curiosament, tenia encallat al reproductor de cassets una cinta amb el Quartet núm. 10, “les Arpes” de Beethoven i el Quartet núm. 6 de Bartók. No va tenir més remei que escoltar, incansablement, tots dos Quartets fins que van esdevenir d’allò més bells per a la seva orella. I avui dia és un melòman d’alta volada.  

Per això ho diem sempre: els camins estètics són insondables.  

 

Carlos Calderón, doctor en humanitats i divulgador musical