• Konradi & Bushakevitz
    –Fauré, Ginastera, Montsalvatge, Obradors i Schubert

    Palau Grans Veus

    Dijous, 22 de febrer de 2024 – 20 h

    Sala de Concerts

  • '

    • Logos mediambientals

    En co-producció amb:

    • Associació Franz Schubert

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml

  • Programa

    Katharina Konradi, soprano
    Ammiel Bushakevitz, piano

    I part

    Franz Schubert (1797-1828)
    Die Sterne, D. 939
    Im Abendrot, D. 799
    Lied der Anne Lyle, D. 830
    An den Mond, D. 296
    An mein Herz, D. 860

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Le papillon et la fleur, op. 1/1
    Mandoline, op. 58/1
    Chanson d’amour, op. 27/1
    Les berceaux, op. 23/1
    Notre amour, op. 23/2

    Alberto Ginastera (1916-1983)
    Cinco canciones populares argentinas, op. 10

    Chacarera
    Triste
    Zamba
    Arrorró
    Gato

    II part

    Franz Schubert
    Guarda, che bianca luna, D. 688/2
    Nacht und Träume, D. 827
    Ständchen, D. 957/4
    Fischerweise, D. 881

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras

    Cuba dentro de un piano
    Punto de habanera
    Chévere
    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Canto negro

    Ferran Obradors (1897-1945)
    De Canciones clásicas españolas

    Coplas de Curro Dulce, vol. 1 núm. 7
    El molondrón, vol. 4 núm. 2
    Polo del contrabandista, vol. 3 núm. 5
    Del cabello más sutil, vol. 1 núm. 6
    El vito, vol. 3 núm. 6

    Aquest concert té una durada de:
    Primera part, 45 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.
    La durada del concert és aproximada.

    #lied #jovestalents

  • Poema

    Paradísia

    La por no sap qui ets
    desconeix el desig de les mans,
    l’infinit de les ardències,
    la quietud dels teus estanys,
    la virtut amortallada dels teus regnes,
    les alzines negres que enfosquen
    tots els llacs, totes les lluernes.

    Som fruits i espires de temps
    dintre l’aigua que fumeja
    en el foc a dins del foc
    entre espectres i tenebres.

    Una forma de bellesa
    viva en la foscor.

    Lluny de la temença.


    Laia Llobera
    Paradísia (2023)

  • Comentari

    Cent anys i escaig, dos continents. Aquesta és la proposta dels intèrprets aquest vespre, un recorregut variat per les cançons de compositors d’estils molt diferents.

    A l’origen hi ha Schubert, ell obre pas al lied romàntic. El recital s’inicia i es reprèn després de la pausa amb una selecció de peces seves que són, gairebé totes, Nocturns. La nit empara moments d’espiritualitat, com Im Abendrot o Nacht und Träume, i empara també paraules d’amor, com les de la serenata més cèlebre, Ständchen. En aquests dos grups de nou cançons en total trobem, però, a més d’aquestes obres mestres ben conegudes, peces menys interpretades en les quals paga la pena que ens aturem amb una mica més de detall.

    És el cas d’An den Mond, el segon lied que Schubert va escriure a partir d’un mateix poema de Johann Wolfgang Goethe. Si el primer és fàcil de reconèixer per la melodia lleugera, que ens parla d’una nostàlgia serena, el que escoltarem avui, compost uns mesos més tard, es caracteritza pel recolliment (a la mateixa època Schubert escriuria dos lieder més amb el títol An den Mond a partir de sengles poemes de Ludwig Hölty). Guarda, che bianca luna és la segona de les quatre canzone que Schubert hauria escrit a petició d’una amiga; per complaure Franziska Roner, el compositor va fer una de les poques concessions a l’estil italià de moda llavors a Viena. Finalment, Lied der Anne Lyle és una de tantes petites joies schubertianes que encara hem de recuperar per al repertori. El text original anglès, d’Andrew MacDonald, està inclòs en la novel·la A legend of Montrose de Walter Scott. Anne, el personatge que la canta, ens fa pensar en la Mignon de Goethe: una jove d’edat indefinida, segrestada quan era petita, amb una complicada història familiar i amb un caràcter meditatiu que es reflecteix a la música de Schubert.

    A l’últim terç del segle XIX feia eclosió la mélodie a França, i Gabriel Fauré va ser-ne una de les figures principals. Les cinc cançons triades pels intèrprets, des de la primera obra publicada pel compositor, la deliciosa Le papillon et le fleur, fins a l’exultant Notre amour, són representatives de l’esperit lleuger i feliç que va caracteritzar les seves mélodies durant unes quantes dècades. Totes, excepte una, Les berceaux, la primera cançó de bressol que escoltarem durant el concert. Aquesta mélodie, atípica en el seu context, transmet l’angoixa de les dones dels mariners quan els acomiaden amb les criatures a coll, incapaces de lluitar contra una rival tan irresistible com la mar.

    Per acabar la primera part del recital, situats ja a mitjan segle XIX, arribarà la primera aproximació al folklore, les Cinco canciones populares argentinas d’Alberto Ginastera. Malgrat que la seva obra per a veu i piano és breu, la trobem amb certa freqüència a la programació, especialment aquest cicle. El compositor tenia vint-i-set anys quan el va compondre, i estava immers en el seu primer període compositiu, el nacionalisme objectiu. Durant aquesta etapa s’inspira en la música tradicional del seu país, la recupera i la cita a les seves obres; és el cas d’aquestes cinc cançons, extretes del Cancionero popular argentino, els textos de les quals parlen, sobretot, d’amor. El recull s’obre i tanca amb dues danses de caràcter viu, la “Chacarera” i el “Gato”; entremig trobem un lament d’origen gaucho, “Triste”; una altra dansa, la sensual “Zamba”, i la segona cançó de bressol del vespre, “Arrorró”.

    Ja a la segona part, i després de Schubert, escoltarem la tercera cançó de bressol, entorn de la qual s’articula l’obra Cinco canciones negras, contemporànies de les de Ginastera. Arran de la repercussió de l’estrena de la “Canción de cuna para dormir a un negrito”, Xavier Montsalvatge va decidir escriure un tríptic: la “Canción de cuna...” quedaria envoltada per una cançó de melodia enèrgica per començar, “Chévere”, i una vistosa i alegre per acabar, “Canto negro”, totes dues amb poema del poeta cubà Nicolás Guillén. Un poema de Nèstor Luján es va afegir al grup, “Punto de habanera”, i finalment Montsalvatge va reequilibrar el conjunt amb una cançó a partir d’un poema de Rafael Alberti, “Cuba dentro de un piano”. Tot va anar tan de pressa que les Cinco canciones negras es van estrenar pocs mesos després de l’estrena de la cançó de bressol, el 14 de juny de 1945; els ritmes antillans i les imatges poètiques van fer que les primeres cançons de Montsalvatge, que les va compondre als trenta-tres anys, esdevinguessin amb el temps la seva obra més coneguda.

    El programa del recital acaba amb una selecció de les Canciones clásicas españolas de Ferran Obradors; reconegut director d’orquestra i autor de diverses sarsueles i obres orquestrals, els quatre reculls de cançó que va publicar entre el 1921 i el 1941 són pràcticament les úniques obres seves que es programen. Obradors va triar els textos de les vint-i-tres cançons de cançoners com ara el Cancionero Musical de Palacio (el qual havia estat la font, anteriorment, de lieder de Robert Schumann o Hugo Wolf); alguns d’autors anònims, com les “Coplas de Curro el Dulce”, “El vito” o la ben coneguda “Del cabello más sutil”, i d’altres d’autors identificats, com “Polo del contrabandista”, del tenor i pedagog Manuel García. Els acompanyaments de les cançons, de considerable dificultat per al pianista, realcen el caràcter més típic i popular de la música amb un estil personal i imaginatiu.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical

  • 20231218 Cites 2024 Desktop20231218 Cites 2024 Mobile

  • Biografies

    Katharina Konradi

    ©Simon Pauly

    Katharina Konradi

    ©Simon Pauly

    Katharina Konradi, soprano

    Va néixer a Bishkek (Kirguizstan) i és la primera soprano d’aquest país que té una carrera internacional com a cantant de lied, concert i òpera. Va debutar com a Ännchen (Der Freischütz) a la Staatsoper d’Hamburg el 2018 i des de llavors ha estat membre del seu cos estable. També ha cantat, per exemple, a la Semperoper de Dresden (2018-19) com a Zdenka (Arabella), al Festival de Bayreuth (2019 i 2021) com a jove pastor (Tannhäuser) i noia flor (Parsifal), i a la Bayerische Staatsoper de Múnic (2020-21 i 2021-22) com a Sophie (Der Rosenkavalier) i Susanna (Le nozze di Figaro). Fa recitals regularment a la Schubertíada, a la Schubertiade a Hohenems-Schwarzenberg i al Wigmore Hall de Londres, i n’ha fet també a la Philharmonie de Colònia i a la Pierre Boulez Saal de Berlín.

  • Biografies

    Ammiel Bushakevitz

    ©Florian-Huber

    Ammiel Bushakevitz

    ©Florian-Huber

    Ammiel Bushakevitz, piano

    Nascut a Jerusalem, va començar a tocar el piano als quatre anys. Apassionat per la cançó poètica des de molt jove, és reconegut internacionalment com un dels millors acompanyants de la seva generació i actua habitualment en auditoris destacats d’Europa, Amèrica del Nord, Àfrica, Àsia i Austràlia. Va començar els seus estudis a Sud-àfrica, on va créixer, i va estudiar després a la Hochschule für Musik und Theater Felix Mendelssohn Bartholdy de Leipzig i al Conservatori Nacional de Música de París. És guanyador de nombrosos concursos, incloent-hi el del Wigmore Hall a Londres o de l’Hugo-Wolf-Akademie de Stuttgart. És un dels últims estudiants privats de Dietrich Fischer-Dieskau i col·labora amb Thomas Hampson a l’Acadèmia de Lied de Heidelberg. A més de les seves activitats com a pianista, també es dedica a la musicologia i està especialitzat en la investigació sobre Schubert i Wagner.

  • Textos

    Franz Schubert (1797-1828)
    Die Sterne – Les estrelles
    Text de Karl Gottfried von Leitner (1800-1890)

    Wie blitzen die Sterne
    So hell durch die Nacht!
    Bin oft schon darüber
    Vom Schlummer erwacht.

    Que clares brillen
    les estrelles de la nit!
    M’han despertat sovint
    del meu son.

    Doch schelt’ ich die lichten
    Gebilde d’rum nicht,
    Sie üben im Stillen
    Manch heilsame Pflicht.

    Però no censuro
    per això llurs lluents senyals,
    car fan en silenci
    moltes obres sanitoses.

    Sie wallen hoch oben
    In Engelgestalt,
    Und leuchten dem Pilger
    Durch Heiden und Wald.

    Mentre bateguen allà dalt
    amb angèlica figura,
    il·luminen el pelegrí
    pels boscos i pels prats.

    Sie schweben als Bothen
    Der Liebe umher,
    Und tragen oft Küsse
    Weit über das Meer.

    Suren pertot arreu
    com a missatgers d’amor,
    i sovint porten besades
    més enllà dels oceans.

    Sie blicken dem Dulder
    Recht mild in’s Gesicht,
    Und säumen die Thränen
    Mit silbernem Licht.

    Miren dolçament
    la cara del malaurat,
    i fistonegen les llàgrimes
    amb llum de plata.

    Sie weisen von Gräbern
    Gar tröstlich und hold
    Uns hinter das Blaue
    Mit Fingern von Gold.

    I mostren les tombes
    amb confiança i dolçor,
    en les nits blaves,
    amb els seus dits d’or.

    So sei denn gesegnet
    Du strahlige Schar!
    Und leuchte mir lange
    Noch freundlich und klar.

    Sigues, doncs, beneïda,
    brillant munió!
    I lluu per a mi clara i amable
    encara molt de temps.

    Und wenn ich einst liebe,
    Sei hold dem Verein,
    Und euer Geflimmer
    Laßt Segen uns sein.

    I si un dia estimo, mira propici
    l’aparellament,
    i que els teus centelleigs
    ens beneeixin!

    Im Abendrot – Al capvespre
    Text de Karl Lappe (1773-1843)

    O wie schön ist deine Welt,
    Vater, wenn sie golden strahlet!
    Wenn dein Glanz herniederfällt,
    Und den Staub mit Schimmer malet;
    Wenn das Rot, das in der Wolke blinkt,
    In mein stilles Fenster sinkt!

    Oh, que bonic és el teu món,
    Pare, que relluu daurat!
    Quan baixa la teva resplendor
    i pinta amb reflexos el polsim;
    quan la vermellor que brilla en els núvols
    declina en la meva tranquil·la finestra.

    Könnt’ ich klagen, könnt’ ich zagen?
    Irre sein an dir und mir?
    Nein, ich will im Busen tragen
    Deinen Himmel schon allhier.
    Und dies Herz, eh’ es zusammenbricht,
    Trinkt noch Glut und schlürft noch Licht.

    Puc queixar-me? Puc vacil·lar?
    Errar-me sobre Tu o sobre mi?
    No, vull portar el teu cel
    aquí al meu pit.
    I aquest cor, abans no defalleixi,
    beurà encara del teu ardor i gustarà de la teva llum.

    Lied der Anne Lyle – Cançó d’Anne Lyle
    Text d’Andrew Macdonald (1757-1790), versió alemanya de Sofie May (1788-1827)

    Wärst du bei mir im Lebenstal,
    Gern wollt’ ich alles mit dir teilen;
    Mit dir zu flieh’n wär’ leichte Wahl,
    Bei mildem Wind, bei Sturmes Heulen.

    Si estiguessis amb mi a la vall de la vida,
    m’hauria agradat compartir-ho tot amb tu;
    no hauria mai dubtat de fugir amb tu,
    tant en vents suaus, com en fragoroses tempestes.

    Doch trennt uns harte Schicksalsmacht
    Uns ist nicht gleiches Loos geschrieben.
    Mein Glück ist, wenn dir Freude lacht
    Ich wein’ und bete für den Lieben.

    Però la força d’un destí cruel ens separà,
    ben diferenciats eren els nostres fats!
    Que sigui la teva joia, per a mi n’hi ha prou
    a plorar i pregar pel que jo estimo.

    Es wird mein töricht’ Herz vergeh’n
    Wenn’s alle Hoffnung sieht verschwinden
    Doch soll’s nie seinen Gram gesteh’n,
    Nie mürrisch klagend ihn verkünden.

    Les angoixes que sentirà aquest cor embogit
    quan veig desaparèixer tota esperança,
    no les revelaran ombrívols brogits,
    ni tan sols els meus propis murmuris egoistes.

    Und drückt des Lebens Last das Herz,
    Soll nie den matten Blick sie trüben,
    So lange mein geheimer Schmerz
    Ein Kummer wäre für den Lieben.

    I si el pes de la vida em pren el cor,
    no m’ha d’enterbolir mai la mirada,
    si el meu secret dolor
    pot afligir l’estimat.

    An den Mond – A la lluna
    Text de Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

    Füllest wieder Busch und Tal
    Still mit Nebelglanz,
    Lösest endlich auch einmal
    Meine Seele ganz.

    Omple de nou el bosc i la vall
    amb el fulgor tranquil de la boira,
    i per una vegada, obriràs per fi
    la meva ànima totalment.

    Breitest über mein Gefild
    Lindernd deinen Blick,
    Wie des Freundes Auge, mild
    Über mein Geschick.

    Estén la teva mirada mitigant
    sobre els meus camps,
    dolça com els ulls de l’amic
    sobre el meu destí.

    Jeden Nachklang fühlt mein Herz
    Froh- und trüber Zeit,
    Wandle zwischen Freud' und Schmerz
    In der Einsamkeit.

    Cada record omple el meu cor
    d’hores joioses i grises;
    camino entre alegries i penes,
    en la solitud.

    Fließe, fließe, lieber Fluß!
    Nimmer werd' ich froh,
    So verrauschte Scherz und Kuß,
    Und die Treue so.

    Corre, corre, estimat riu!
    mai estaré content;
    es varen perdre bromes i petons,
    i també la fidelitat.

    Ich besass es doch einmal,
    Was so köstlich ist!
    Dass man doch zu seiner Qual
    Nimmer es vergisst.

    Però jo tenia una vegada
    això que és tan deliciós!,
    i que, pel meu turment,
    mai no podré oblidar.

    Rausche, Fluss, das Tal entlang,
    Ohne Rast und Ruh,
    Rausche, flüstre meinem Sang
    Melodien zu,

    Murmura, riu, al llarg de la vall,
    sense descans ni repòs,
    murmura, xiuxiueja
    les melodies dels meus cants.

    Wenn du in der Winternacht
    Wütend überschwillst,
    Oder um die Frühlingspracht
    Junger Knospen quillst.

    Quan en la nit d’hivern
    et desbordis furiós,
    o quan en l’esplendor primaveral
    reguis les tendres poncelles.

    Selig, wer sich vor der Welt
    Ohne Hass verschliesst,
    Einen Freund am Busen hält
    Und mit dem geniesst,

    Beneïda la que, sense odi,
    es guarda del món,
    conserva un amic contra el pit
    i gaudeix amb ell.

    Was, von Menschen nicht gewusst
    Oder nicht bedacht,
    Durch das Labyrinth der Brust
    Wandelt in der Nacht.

    La que, sense saber-ho els homes,
    o sense pensar-ho,
    a través del laberint del pit,
    camina en la nit.

    An mein Herz – Al meu cor
    Text d’Ernst Schulze (1789-1817)

    O Herz, sei endlich stille!
    Was schlägst du so unruhvoll?
    Es ist ja des Himmels Wille,
    Dass ich sie lassen soll.

    Oh, cor! Estigues tranquil d’una vegada!
    Per què bategues tan inquiet?
    És la voluntat del cel
    que hagi de deixar-la.

    Und gab auch dein junges Leben
    Dir nichts als Wahn und Pein;
    Hat’s ihr nur Freude gegeben,
    So mag’s verloren sein!

    I encara que la teva curta vida
    només t’ha donat desenganys i penes,
    si a ella li ha portat alegries,
    deixa que per a tu s’hagi perdut.

    Und wenn sie auch nie dein Lieben
    Und nie dein’ Liebe verstand,
    So bist du doch treu geblieben,
    Und Gott hat’s droben erkannt.

    I encara que ella no entengués mai
    el teu amor i el teu sofrir,
    li has estat sempre fidel,
    i Déu ho sap allà dalt.

    Wir wollen es mutig ertragen,
    So lang nur die Träne noch rinnt,
    Und träumen von schöneren Tagen,
    Die lange vorüber sind.

    Ho suportarem amb valentia,
    mentre les llàgrimes vagin caient,
    i somniarem dies més bells,
    passats ja fa molt de temps.

    Und siehst du die Blüten erscheinen,
    Und singen die Vögel umher,
    So magst du wohl heimlich weinen,
    Doch klagen sollst du nicht mehr.

    I si veus aparèixer les flors,
    i si canten els ocells al voltant,
    plora, si vols, furtivament,
    però no t’has de lamentar més.

    Geh’n doch die ewigen Sterne
    Dort oben mit goldenem Licht
    Und lächeln so freundlich von ferne,
    Und denken doch unser nicht.

    Car les eternes estrelles
    brillaran amb la seva llum daurada,
    somrient amables des de la llunyania,
    i sense pensar per res en nosaltres.

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Le papillon et la fleur – La papallona i la flor
    Text de Victor Hugo (1802-1885)

    La pauvre fleur disait
    au papillon céleste:
    Ne fuis pas!
    Vois comme nos destins
    sont différents.
    Je reste, tu t’en vas!
    Pourtant nous nous aimons,
    nous vivons sans les homes
    Et loin d’eux,
    Et nous nous ressemblons,
    et l’on dit que nous sommes
    Fleurs tous deux!

    La pobra flor deia
    a la papallona celestial:
    No fugis!
    Mira com diferents
    són els nostres destins!
    Jo resto, tu te’n vas!
    I amb tot, ens estimem,
    vivim sense els homes  
    i lluny d’ells,
    i ens assemblem,
    i es diu que som
    flors totes dues!

    Mais, hélas! l’air t’emporte
    et la terre m’enchaîne.
    Sort cruel!
    Je voudrais embaumer
    ton vol de mon haleine
    Dans le ciel!
    Mais non, tu vas trop loin!
    Parmi des fleurs sans nombre
    Vous fuyez,
    Et moi je reste seule
    à voir tourner mon ombre
    À mes pieds.

    Però, ai!, l’aire se t’emporta
    i la terra m’encadena.
    Sort cruel!
    Voldria embalsamar
    et teu vol amb el meu hàlit
    en el cel!
    Però no, vas massa lluny!...
    entre les flors innombrables,
    fuges,
    i em quedo sola veient
     girar la meva ombra
    als meus peus.

    Tu fuis, puis tu reviens;
    puis tu t’en vas encore
    Luire ailleurs.
    Aussi me trouves-tu
    toujours à chaque aurore
    Toute en pleurs!
    Oh! pour que notre amour
    coule des jours fidèles,
    Ô mon roi,
    Prends comme moi racine,
    ou donne-moi des ailes
    Comme à toi!

    Te’n vas, i després tornes;
    i encara tornes a marxar lluny
    a lluir.
    I em trobes
    sempre cada aurora,
    plena de plors!
    Oh!, perquè el nostre amor
    produeixi dies ideals,
    reina meva,
    agafa arrels com jo,
    o dona’m ales
    com tu!

    Mandoline – Mandolina
    Text de Paul Verlaine (1844-1896)

    Les donneurs de sérénades
    Et les belles écouteuses
    Échangent des propos fades
    Sous les ramures chanteuses.

    Els cantors de serenates
    i les belles oients
    intercanvien paraules insípides
    sota els ramatges sonors.

    C’est Tircis et c’est Aminte,
    Et c’est l’éternel Clitandre,
    Et c’est Damis qui pour mainte
    Cruelle fait maint vers tendre.

    És Tirsis i és Aminta,
    i és l’etern Clitandre,
    i és Damis que, cruel per a algunes,
    fa versos tendres per a altres.

    Leurs courtes vestes de soie,
    Leurs longues robes à queues,
    Leur élégance, leur joie
    Et leurs molles ombres bleues

    Llurs curts gecs de seda,
    els ròssecs de llurs llargs vestits,
    llur elegància, llur joia,
    i llurs flonges ombres blaves

    Tourbillonnent dans l’extase
    D’une lune rose et grise,
    Et la mandoline jase
    Parmi les frissons de brise.

    s’agiten en l’èxtasi
    d’una lluna rosa i grisa,
    i la mandolina murmura
    entre els tremors de la brisa.

    Chanson d’amour – Cançó d’amor
    Text d’Armand Silvestre (1837-1901)

    J’aime tes yeux, j’aime ton front,
    Ô ma rebelle, ô ma farouche,
    J’aime tes yeux, j’aime ta bouche
    Où mes baisers s’épuiseront.

    Estimo els teus ulls, estimo el teu front,
    oh, la meva rebel, la meva esquívola,
    estimo els teus ulls, estimo la teva boca,
    on es consumiran els teus besos.

    J’aime ta voix, j’aime l’étrange
    Grâce de tout ce que tu dis,
    Ô ma rebelle, ô mon cher ange,
    Mon enfer et mon paradis!

    Estimo la teva veu, estimo l’estranya
    gràcia de tot el que dius,
    oh, la meva rebel, oh, àngel estimat,
    mon infern i mon paradís!

    J’aime tout ce qui te fait belle,
    De tes pieds jusqu’à tes cheveux,
    Ô toi vers qui montent mes vœux,
    Ô ma farouche, ô ma rebelle!

    Estimo tot el que et fa bella,
    des dels teus peus fins als teus cabells,
    oh, cap a tu s’eleven els meus anhels,
    oh, la meva esquívola, la meva rebel!

    Les berceaux – Els bressols
    Text de Sully Prudhomme (1833-1907)

    Le long du quai les grands vaisseaux,
    Que la houle incline en silence,
    Ne prennent pas garde aux berceaux
    Que la main des femmes balance.

    Els grans vaixells al llarg del moll,
    que la maror inclina en silenci,
    no prenen esment dels bressols
    que gronxen les mans de les dones.

    Mais viendra le jour des adieux,
    Car il faut que les femmes pleurent,
    Et que les hommes curieux
    Tentent les horizons qui leurrent.

    Però arribarà el dia dels adeus,
    car cal que les dones plorin,
    i que els homes curiosos
    temptin els horitzons que els entabanen.

    Et ce jour-là les grands vaisseaux,
    Fuyant le port qui diminue,
    Sentent leur masse retenue
    Par l’âme des lointains berceaux

    I aquest dia els grans vaixells,
    fugint del port que s’allunya,
    senten la seva mola retinguda
    per l’ànima dels bressols llunyans.

    Notre amour – El nostre amor
    Text d'Armand Silvestre

    Notre amour est chose légère
    Comme les parfums que le vent
    Prend aux cimes de la fougère
    Pour qu’on les respire en rêvant.
    — Notre amour est chose légère!

    El nostre amor és una cosa lleugera
    com els perfums que el vent
    pren als cims de la falguera
    perquè els respirem tot somniant.
    –El nostre amor és una cosa lleugera!

    Notre amour est chose charmante,
    Comme les chansons du matin
    Où nul regret ne se lamente,
    Où vibre un espoir incertain.
    — Notre amour est chose charmante!

    El nostre amor és una cosa encisadora,
    com les cançons del matí,
    on no es lamenta cap queixa,
    on vibra una esperança incerta.
    –El nostre amor és una cosa encisadora!

    Notre amour est chose sacrée
    Comme les mystères des bois
    Où tressaille une âme ignorée,
    Où les silences ont des voix.
    — Notre amour est chose sacrée!

    El nostre amor és una cosa sagrada,
    com els misteris del bosc,
    on s’esgarrifa una ànima ignorada,
    on els silencis tenen veu.
    –El nostre amor és una cosa sagrada!

    Alberto Ginastera (1916-1983)
    Cinco canciones populares argentinas
    Text anònim

    Chacarera

    A mí me gustan las ñatas
    y una ñata me ha tocado
    ñato será el casamiento
    y más ñato el resultado.
    Cuando canto chacareras
    me dan ganas de llorar
    porque se me representa
    Catamarca y Tuoumán.

    Triste

    ¡Ah!
    Debajo de un limón verde
    donde el agua no corria
    entregué mi corazón
    a quien no lo merecía.

    ¡Ah!
    Triste es el día sin sol
    triste es la noche sin luna
    pero más triste es querer
    sin esperanza ninguna.
    ¡Ah!

    Zamba

    Hasta las piedras del cerro
    y las arenas del mar
    me dicen que no te quiera
    y no te puedo olvidar.
    Si el corazón me has robado
    el tuyo me lo has de dar
    el que lleva cosa ajena
    con lo suyo ha de pagar
    ¡Ay!

    Arrorró

    Arrorró mi nene,
    arrorró mi sol,
    arrorró pedazo
    de mi corazón.
    Este nene Lindo
    se quiere dormir
    y el pícaro sueño
    no quiere venir.

    Gato

    El gato de mi casa
    es muy gauchito
    pero cuando lo bailan
    zapateadito.

    Guitarrita de pino
    cuerdas de alambre.
    Tanto quiero a las chicas,
    digo, como a las grandes.

    Esa moza que baila
    mucho la quiero
    pero no para hermana
    que hermana tengo.

    Que hermana tengo
    sí, ponte al frente
    aunque no sea tu dueño,
    digo, me gusta verte.

    Franz Schubert
    Guarda, che bianca luna – Mira quina blanca lluna!
    Text de Jacopo Vittorelli (1749-1835)

    Guarda che bianca luna!
    Guarda che notte azzurra!
    Un’aura non susurra,
    Nò, non tremola uno stel.

    Mira quina blanca lluna!
    Mira quina nit més blava!
    Cap aura no murmura,
    no tremola cap estel.

    L’usignuoletto solo
    Va dalla siepe all’orno,
    E sospirando intorno
    Chiami la sua fedel.

    Només el rossinyol
    va de la bardissa al freixe,
    i sospirant al seu voltant,
    crida la seva parella.

    Ella ch’ el sente oppena,
    Vien di fronda in fronda,
    E pare che gli dica,
    Nò, non piangere: son qui.

    Ella, així que el sent,
    ja ve de branca en branca,
    i sembla que li contesti:
    no ploris, soc ací.

    Che gemiti son questi!
    Che dolci pianti Irene,
    Tu mai non me sapesti
    Rispondere così!

    Quins sentiments més dolços, Irene,
    quines lamentacions són aquestes?
    Ah, mai vares saber
    contestar-me així!

    Nacht und Träume – Nit i somnis
    Text de Matthäus von Collin (1779-1824)

    Heil’ge Nacht, du sinkest nieder;
    Nieder wallen auch die Träume,
    Wie dein Mondlicht durch die Räume,
    Durch der Menschen stille Brust.
    Die belauschen sie mit Lust;
    Rufen, wenn der Tag erwacht:
    Kehre wieder, heil’ge Nacht!
    Holde Träume, kehret wieder!

    Santa nit, quan tu arribes,
    arriben també els somnis,
    com el teu clar de lluna omple les cambres,
    omple també el pit tranquil dels homes.
    Ells t’espien amb plaer,
    i criden, quan es desperta el dia:
    Torna, santa nit,
    dolços somnis, torneu!

    Ständchen – Serenata
    Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)

    Leise flehen meine Lieder
    Durch die Nacht zu Dir;
    In den stillen Hain hernieder,
    Liebchen, komm’ zu mir!

    Volen blanament les meves cançons
    cap a tu, a través de la nit;
    reuneix-te amb mi, estimada,
    en aquell bosquet silenciós!

    Flüsternd schlanke Wipfel rauschen
    In des Mondes Licht;
    Des Verräters feindlich Lauschen
    Fürchte, Holde, nicht.

    Murmuren els esvelts brancatges
    a la llum de la lluna;
    però no temis, estimada,
    l’hostil aguait d’un traïdor.

    Hörst die Nachtigallen schlagen?
    Ach! sie flehen Dich,
    Mit der Töne süssen Klagen
    Flehen sie für mich.

    No sents cantar els rossinyols?
    Ah!, et preguen
    amb les dolces tonades de les seves queixes,
    intercedeixen per mi.

    Sie verstehn des Busens Sehnen,
    Kennen Liebesschmerz,
    Rühren mit den Silbertönen
    Jedes weiche Herz.

    Comprenen els anhels del cor,
    coneixen les penes d’amor,
    i commouen amb les seves veus argentines
    tots els cors sensibles.

    Lass auch Dir die Brust bewegen,
    Liebchen, höre mich!
    Bebend harr’ ich Dir entgegen!
    Komm’, beglücke mich!

    Deixa commoure també el teu cor,
    estimada! Escolta’m!
    T’espero impacient!
    Vine i fes-me feliç!

    Fischerweise – Cançó del pescador
    Text de Franz Xaver von Schlechta (1796-1875)

    Den Fischer fechten Sorgen
    Und Gram und Leid nicht an;
    Er löst am frühen Morgen
    Mit leichtem Sinn den Kahn.

    Al pescador no l’inquieten
    preocupacions, penes ni enuigs;
    de bon matí deslliga
    la barca amb bon humor.

    Da lagert rings noch Friede
    Auf Wald und Flur und Bach,
    Er ruft mit seinem Liede
    Die gold’ne Sonne wach.

    La pau regna encara al seu voltant,
    als boscos, als camps i als rierols,
    i amb les seves cançons
    desperta al sol daurat.

    Er singt zu seinem Werke
    Aus voller frischer Brust,
    Die Arbeit gibt ihm Stärke,
    Die Stärke Lebenslust.

    Canta mentre treballa
    amb el cor ple i despreocupat,
    el treball li dóna forces,
    i les forces, alegria de viure!

    Bald wird ein bunt’ Gewimmel
    In allen Tiefen laut
    Und plätschert durch den Himmel,
    Der sich im Wasser baut.

    Aviat una acolorida bellugadissa
    es deixa sentir a la fondària
    i xipolleja a través del cel
    que es reflexa damunt l’aigua.

    Doch wer ein Netz will stellen,
    Braucht Augen klar und gut,
    Muss heiter gleich den Wellen
    Und frei sein wie die Flut.

    Però el que vol llançar l’ham
    necessita bons ulls i clars,
    ha de ser alegre com les ones,
    i lliure com els corrents.

    Dort angelt auf der Brücke
    Die Hirtin, Schlauer Wicht,
    Gib auf nur deiner Tücke,
    Den Fisch betrügst du nicht!

    Allà sobre el pont està pescant
    la pastora... astuta criatura,
    abandona la teva malícia,
    no enganyaràs aquest peix!

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras

    Cuba dentro de un piano
    Text de Rafael Alberti (1902-1999)

    Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero
    y el humo de los barcos aún era humo de habanero.
    Mulata vuelta bajera…
    Cádiz se adormecía entre fandangos y habaneras
    y un lorito al piano quería hacer de tenor.

    Dime dónde está la flor que el hombre tanto venera.
    Mi tío Antonio volvía con su aire de insurrecto.
    La Cabaña y el Príncipe sonaban por los patios del Puerto.
    (Ya no brilla la Perla azul del mar de las Antillas.
    Ya se apagó, se nos ha muerto.)

    Me encontré con la bella Trinidad…
    Cuba se había perdido y ahora era verdad.
    Era verdad, no era mentira.
    Un cañonero huido llegó cantándolo en guajiras.
    La Habana ya se perdió.

    Tuvo la culpa el dinero…
    Calló, cayó el cañonero.
    Pero después, pero ¡ah! Después...
    fue cuando al SÍ lo hicieron YES.

    Punto de habanera
    Text de Nèstor Luján (1922-1995)

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    ¡Hola! Crespón de tu espuma;
    ¡Marineros, contempladla!
    Va mojadita de lunas
    que le hacen su piel mulata;

    Niña no te quejes,
    tan solo por esta tarde.
    Quisiera mandar al agua

    que no se escape de pronto
    de la cárcel de tu falda.
    Tu cuerpo encierra esta tarde
    rumor de abrirse de dalia.

    Niña no te quejes,
    tu cuerpo de fruta está
    dormido en fresco brocado.

    Tu cintura vibra fina
    con la nobleza de un látigo,
    toda tu piel huele alegre
    a limonal y naranjo.

    Los marineros te miran
    y se te quedan mirando.

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    Chévere
    Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

    Chévere del navajazo,
    se vuelve él mismo navaja:
    pica tajadas de luna,
    mas la luna se le acaba;
    pica tajadas de sombra,
    mas la sombra se le acaba;
    pica tajadas de canto,
    mas el canto se le acaba;
    y entonces pica que pica
    carne de su negra mala.

    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Text d’Ildefonso Pereda Valdés (1899-1996)

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    tan chiquitito,
    el negrito
    que no quiere dormir.

    Cabeza de coco,
    grano de café,
    con lindas motitas,
    con ojos grandotes
    como dos ventanas
    que miran al mar.

    Cierra los ojitos,
    negrito asustado;
    el mandinga blanco
    te puede comer.
    ¡Ya no eres esclavo!

    Y si duermes mucho,
    el señor de casa
    promete comprar
    traje con botones
    para ser un ‘groom’.

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    duérmete, negrito,
    cabeza de coco,
    grano de café.

    Canto negro
    Text de Nicolás Guillén

    ¡Yambambó, yambambé!
    Repica el congo solongo,
    repica el negro bien negro.
    congo solongo del Songo
    baila yambó sobre un pie.

    Mamatomba,
    serembé cuserembá,

    El negro canta y se ajuma.
    el negro se ajuma y canta.
    el negro canta y se va.

    Acuemem e serembó
    aé,
    yambó
    aé.

    Tamba, tamba, tamba, tamba,
    tamba del negro que tumba,
    tamba del negro, caramba,
    caramba, que el negro tumba,
    ¡Yambá, yambó, yambambé!

    Ferran Obradors (1897-1945)
    de Canciones clásicas españolas

    Coplas de Curro Dulce, vol.1 núm 7
    Text anònim

    Chiquitita la novia,
    chiquitito el novio,
    chiquitita la sala,
    y el dormitorio.
    Por eso yo quiero
    chiquitita la cama
    y el mosquitero.

    El molondrón, vol. 4 núm. 2
    Text anònim

    Desde que vino la moda,
    que sí, que no, que ¡ay!
    de los pañuelitos blancos
    me parecen los mocitos
    que sí, que no, que ¡ay!
    palomitas en el campo.

    Molinero, molinero
    a la hora de maquilar
    ten cuidado que la rueda
    no se te vaya a escapar
    y te vaya a ti a coger
    molinero, molinero, al moler.

    Molondrón, molondrón, molondrero.

    Fui a pedir las marzas
    en cá el molinero
    y perdí las sayas
    y perdí el pañuelo
    y perdí otra cosa
    que ara no recuerdo.

    Molondrón, molondrón, molondrero.

    Toditos los molineros
    que sí, que no, que ¡ay!
    cuando salen del molino
    parece que van diciendo
    que sí, que no, que ¡ay!
    de la piedra sale el trigo.

    Molinero, molinero
    A la hora de maquilar...

    Molondrón, molondrón, molondrero.

    Por hablar de nochi
    con el molinero
    ce pegó mi padri
    mi madri y mi agüelo.

    Y hay que ver la cara
    que tié el molinero
    y hay que ver las coses
    que me dió mi agüelo.

    Molondrón, molondrón, molondrero

    Polo del contrabandista, vol. 3 núm. 5
    Text de Manuel García (1775-1832)

    Yo soy el contrabandista,
    y campo por mi respeto.
    A todos los desafío,
    pues a nadie tengo miedo.
    ¡Ay! ¡Jaleo muchacha!
    ¡Quién me compra
    algún hilo negro!
    Mi caballo esta cansado. ¡Ay!,
    y yo me marcho corriendo.
    ¡Ay! Que viene la ronda
    y se movió el tiroteo.
    ¡Ay! Caballito mío,
    caballo mío ligero.
    ¡Ay! ¡Jaleo que nos cogen!
    ¡Ay! ¡Sácame de este aprieto!
    ¡Ay! ¡Jaleo muchacha! ¡Ay!
    ¡Quién me merca
    algún hilo negro!

    Del cabello más sutil, vol. 1 núm. 6
    Text anònim

    Del cabello más sutil
    que tienes en tu trenzado
    he de hacer una cadena
    para traerte a mi lado.
    Una alcarraza en tu casa,
    chiquilla, quisiera ser,
    para besarte en la boca,
    cuando fueras a beber.

    El vito, vol. 3 núm. 6
    Text anònim

    Una vieja vale un real
    y una muchacha dos cuartos,
    pero como soy tan pobre
    me voy a lo más barato.
    Con el vito, vito, vito,
    con el vito, vito, va.
    No me haga usté cosquillas,
    que me pongo colorá.

    Traduccions de Manuel Capdevila i Font

  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dilluns, 26.02.24 – 19.30 h
    Petit Palau

    Cant espiritual, 125è aniversari de la mort de Ricard Lamote de Grignon

    Sílvia Bel, actriu
    David Alegret, tenor
    Rubén Fernández Aguirre    , piano

    R. Lamote de Grignon: 
    Siete cancioncillas en estilo popular i Serranilla 
    J. Lamote de Grignon: 
    Del cicle Les violetes: “Larilà”, “Cap al tard”, “Les aranyes” i “És juny”
    M. Ortega: 
    La gesta dels estels, segona sèrie (estrena absoluta)
    R. Lamote de Grignon: 
    Tot l’enyor de demà, Nadal, Malenconia, Per una flor de romaní, Cançó del capvespre, Cançó de la Francisqueta, Cant espiritual 

    Preu: 15 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Col·laboradors

    – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

    Amics Benefactors

    – – – –

    Benefactors Palau XXI

    – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

  • Konradi & Bushakevitz
    –Fauré, Ginastera, Montsalvatge, Obradors i Schubert

    Palau Grans Veus

    Dijous, 22 de febrer de 2024 – 20 h

    Sala de Concerts

  • '

    • Logos mediambientals

    En co-producció amb:

    • Associació Franz Schubert

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml

  • Programa

    Katharina Konradi, soprano
    Ammiel Bushakevitz, piano

    I part

    Franz Schubert (1797-1828)
    Die Sterne, D. 939
    Im Abendrot, D. 799
    Lied der Anne Lyle, D. 830
    An den Mond, D. 296
    An mein Herz, D. 860

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Le papillon et la fleur, op. 1/1
    Mandoline, op. 58/1
    Chanson d’amour, op. 27/1
    Les berceaux, op. 23/1
    Notre amour, op. 23/2

    Alberto Ginastera (1916-1983)
    Cinco canciones populares argentinas, op. 10

    Chacarera
    Triste
    Zamba
    Arrorró
    Gato

    II part

    Franz Schubert
    Guarda, che bianca luna, D. 688/2
    Nacht und Träume, D. 827
    Ständchen, D. 957/4
    Fischerweise, D. 881

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras

    Cuba dentro de un piano
    Punto de habanera
    Chévere
    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Canto negro

    Ferran Obradors (1897-1945)
    De Canciones clásicas españolas

    Coplas de Curro Dulce, vol. 1 núm. 7
    El molondrón, vol. 4 núm. 2
    Polo del contrabandista, vol. 3 núm. 5
    Del cabello más sutil, vol. 1 núm. 6
    El vito, vol. 3 núm. 6

    Aquest concert té una durada de:
    Primera part, 45 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.
    La durada del concert és aproximada.

    #lied #jovestalents

  • Poema

    Paradísia

    La por no sap qui ets
    desconeix el desig de les mans,
    l’infinit de les ardències,
    la quietud dels teus estanys,
    la virtut amortallada dels teus regnes,
    les alzines negres que enfosquen
    tots els llacs, totes les lluernes.

    Som fruits i espires de temps
    dintre l’aigua que fumeja
    en el foc a dins del foc
    entre espectres i tenebres.

    Una forma de bellesa
    viva en la foscor.

    Lluny de la temença.


    Laia Llobera
    Paradísia (2023)

  • Comentari

    Cent anys i escaig, dos continents. Aquesta és la proposta dels intèrprets aquest vespre, un recorregut variat per les cançons de compositors d’estils molt diferents.

    A l’origen hi ha Schubert, ell obre pas al lied romàntic. El recital s’inicia i es reprèn després de la pausa amb una selecció de peces seves que són, gairebé totes, Nocturns. La nit empara moments d’espiritualitat, com Im Abendrot o Nacht und Träume, i empara també paraules d’amor, com les de la serenata més cèlebre, Ständchen. En aquests dos grups de nou cançons en total trobem, però, a més d’aquestes obres mestres ben conegudes, peces menys interpretades en les quals paga la pena que ens aturem amb una mica més de detall.

    És el cas d’An den Mond, el segon lied que Schubert va escriure a partir d’un mateix poema de Johann Wolfgang Goethe. Si el primer és fàcil de reconèixer per la melodia lleugera, que ens parla d’una nostàlgia serena, el que escoltarem avui, compost uns mesos més tard, es caracteritza pel recolliment (a la mateixa època Schubert escriuria dos lieder més amb el títol An den Mond a partir de sengles poemes de Ludwig Hölty). Guarda, che bianca luna és la segona de les quatre canzone que Schubert hauria escrit a petició d’una amiga; per complaure Franziska Roner, el compositor va fer una de les poques concessions a l’estil italià de moda llavors a Viena. Finalment, Lied der Anne Lyle és una de tantes petites joies schubertianes que encara hem de recuperar per al repertori. El text original anglès, d’Andrew MacDonald, està inclòs en la novel·la A legend of Montrose de Walter Scott. Anne, el personatge que la canta, ens fa pensar en la Mignon de Goethe: una jove d’edat indefinida, segrestada quan era petita, amb una complicada història familiar i amb un caràcter meditatiu que es reflecteix a la música de Schubert.

    A l’últim terç del segle XIX feia eclosió la mélodie a França, i Gabriel Fauré va ser-ne una de les figures principals. Les cinc cançons triades pels intèrprets, des de la primera obra publicada pel compositor, la deliciosa Le papillon et le fleur, fins a l’exultant Notre amour, són representatives de l’esperit lleuger i feliç que va caracteritzar les seves mélodies durant unes quantes dècades. Totes, excepte una, Les berceaux, la primera cançó de bressol que escoltarem durant el concert. Aquesta mélodie, atípica en el seu context, transmet l’angoixa de les dones dels mariners quan els acomiaden amb les criatures a coll, incapaces de lluitar contra una rival tan irresistible com la mar.

    Per acabar la primera part del recital, situats ja a mitjan segle XIX, arribarà la primera aproximació al folklore, les Cinco canciones populares argentinas d’Alberto Ginastera. Malgrat que la seva obra per a veu i piano és breu, la trobem amb certa freqüència a la programació, especialment aquest cicle. El compositor tenia vint-i-set anys quan el va compondre, i estava immers en el seu primer període compositiu, el nacionalisme objectiu. Durant aquesta etapa s’inspira en la música tradicional del seu país, la recupera i la cita a les seves obres; és el cas d’aquestes cinc cançons, extretes del Cancionero popular argentino, els textos de les quals parlen, sobretot, d’amor. El recull s’obre i tanca amb dues danses de caràcter viu, la “Chacarera” i el “Gato”; entremig trobem un lament d’origen gaucho, “Triste”; una altra dansa, la sensual “Zamba”, i la segona cançó de bressol del vespre, “Arrorró”.

    Ja a la segona part, i després de Schubert, escoltarem la tercera cançó de bressol, entorn de la qual s’articula l’obra Cinco canciones negras, contemporànies de les de Ginastera. Arran de la repercussió de l’estrena de la “Canción de cuna para dormir a un negrito”, Xavier Montsalvatge va decidir escriure un tríptic: la “Canción de cuna...” quedaria envoltada per una cançó de melodia enèrgica per començar, “Chévere”, i una vistosa i alegre per acabar, “Canto negro”, totes dues amb poema del poeta cubà Nicolás Guillén. Un poema de Nèstor Luján es va afegir al grup, “Punto de habanera”, i finalment Montsalvatge va reequilibrar el conjunt amb una cançó a partir d’un poema de Rafael Alberti, “Cuba dentro de un piano”. Tot va anar tan de pressa que les Cinco canciones negras es van estrenar pocs mesos després de l’estrena de la cançó de bressol, el 14 de juny de 1945; els ritmes antillans i les imatges poètiques van fer que les primeres cançons de Montsalvatge, que les va compondre als trenta-tres anys, esdevinguessin amb el temps la seva obra més coneguda.

    El programa del recital acaba amb una selecció de les Canciones clásicas españolas de Ferran Obradors; reconegut director d’orquestra i autor de diverses sarsueles i obres orquestrals, els quatre reculls de cançó que va publicar entre el 1921 i el 1941 són pràcticament les úniques obres seves que es programen. Obradors va triar els textos de les vint-i-tres cançons de cançoners com ara el Cancionero Musical de Palacio (el qual havia estat la font, anteriorment, de lieder de Robert Schumann o Hugo Wolf); alguns d’autors anònims, com les “Coplas de Curro el Dulce”, “El vito” o la ben coneguda “Del cabello más sutil”, i d’altres d’autors identificats, com “Polo del contrabandista”, del tenor i pedagog Manuel García. Els acompanyaments de les cançons, de considerable dificultat per al pianista, realcen el caràcter més típic i popular de la música amb un estil personal i imaginatiu.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical

  • 20231218 Cites 2024 Desktop

  • Biografies

    Katharina Konradi, soprano

    Katharina Konradi

    ©Simon Pauly

    Va néixer a Bishkek (Kirguizstan) i és la primera soprano d’aquest país que té una carrera internacional com a cantant de lied, concert i òpera. Va debutar com a Ännchen (Der Freischütz) a la Staatsoper d’Hamburg el 2018 i des de llavors ha estat membre del seu cos estable. També ha cantat, per exemple, a la Semperoper de Dresden (2018-19) com a Zdenka (Arabella), al Festival de Bayreuth (2019 i 2021) com a jove pastor (Tannhäuser) i noia flor (Parsifal), i a la Bayerische Staatsoper de Múnic (2020-21 i 2021-22) com a Sophie (Der Rosenkavalier) i Susanna (Le nozze di Figaro). Fa recitals regularment a la Schubertíada, a la Schubertiade a Hohenems-Schwarzenberg i al Wigmore Hall de Londres, i n’ha fet també a la Philharmonie de Colònia i a la Pierre Boulez Saal de Berlín.

  • Ammiel Bushakevitz, piano

    Ammiel Bushakevitz

    ©Florian-Huber

    Nascut a Jerusalem, va començar a tocar el piano als quatre anys. Apassionat per la cançó poètica des de molt jove, és reconegut internacionalment com un dels millors acompanyants de la seva generació i actua habitualment en auditoris destacats d’Europa, Amèrica del Nord, Àfrica, Àsia i Austràlia. Va començar els seus estudis a Sud-àfrica, on va créixer, i va estudiar després a la Hochschule für Musik und Theater Felix Mendelssohn Bartholdy de Leipzig i al Conservatori Nacional de Música de París. És guanyador de nombrosos concursos, incloent-hi el del Wigmore Hall a Londres o de l’Hugo-Wolf-Akademie de Stuttgart. És un dels últims estudiants privats de Dietrich Fischer-Dieskau i col·labora amb Thomas Hampson a l’Acadèmia de Lied de Heidelberg. A més de les seves activitats com a pianista, també es dedica a la musicologia i està especialitzat en la investigació sobre Schubert i Wagner.

  • Textos

    Franz Schubert (1797-1828)
    Die Sterne – Les estrelles
    Text de Karl Gottfried von Leitner (1800-1890)

    Wie blitzen die Sterne
    So hell durch die Nacht!
    Bin oft schon darüber
    Vom Schlummer erwacht.

    Que clares brillen
    les estrelles de la nit!
    M’han despertat sovint
    del meu son.

    Doch schelt’ ich die lichten
    Gebilde d’rum nicht,
    Sie üben im Stillen
    Manch heilsame Pflicht.

    Però no censuro
    per això llurs lluents senyals,
    car fan en silenci
    moltes obres sanitoses.

    Sie wallen hoch oben
    In Engelgestalt,
    Und leuchten dem Pilger
    Durch Heiden und Wald.

    Mentre bateguen allà dalt
    amb angèlica figura,
    il·luminen el pelegrí
    pels boscos i pels prats.

    Sie schweben als Bothen
    Der Liebe umher,
    Und tragen oft Küsse
    Weit über das Meer.

    Suren pertot arreu
    com a missatgers d’amor,
    i sovint porten besades
    més enllà dels oceans.

    Sie blicken dem Dulder
    Recht mild in’s Gesicht,
    Und säumen die Thränen
    Mit silbernem Licht.

    Miren dolçament
    la cara del malaurat,
    i fistonegen les llàgrimes
    amb llum de plata.

    Sie weisen von Gräbern
    Gar tröstlich und hold
    Uns hinter das Blaue
    Mit Fingern von Gold.

    I mostren les tombes
    amb confiança i dolçor,
    en les nits blaves,
    amb els seus dits d’or.

    So sei denn gesegnet
    Du strahlige Schar!
    Und leuchte mir lange
    Noch freundlich und klar.

    Sigues, doncs, beneïda,
    brillant munió!
    I lluu per a mi clara i amable
    encara molt de temps.

    Und wenn ich einst liebe,
    Sei hold dem Verein,
    Und euer Geflimmer
    Laßt Segen uns sein.

    I si un dia estimo, mira propici
    l’aparellament,
    i que els teus centelleigs
    ens beneeixin!

    Im Abendrot – Al capvespre
    Text de Karl Lappe (1773-1843)

    O wie schön ist deine Welt,
    Vater, wenn sie golden strahlet!
    Wenn dein Glanz herniederfällt,
    Und den Staub mit Schimmer malet;
    Wenn das Rot, das in der Wolke blinkt,
    In mein stilles Fenster sinkt!

    Oh, que bonic és el teu món,
    Pare, que relluu daurat!
    Quan baixa la teva resplendor
    i pinta amb reflexos el polsim;
    quan la vermellor que brilla en els núvols
    declina en la meva tranquil·la finestra.

    Könnt’ ich klagen, könnt’ ich zagen?
    Irre sein an dir und mir?
    Nein, ich will im Busen tragen
    Deinen Himmel schon allhier.
    Und dies Herz, eh’ es zusammenbricht,
    Trinkt noch Glut und schlürft noch Licht.

    Puc queixar-me? Puc vacil·lar?
    Errar-me sobre Tu o sobre mi?
    No, vull portar el teu cel
    aquí al meu pit.
    I aquest cor, abans no defalleixi,
    beurà encara del teu ardor i gustarà de la teva llum.

    Lied der Anne Lyle – Cançó d’Anne Lyle
    Text d’Andrew Macdonald (1757-1790), versió alemanya de Sofie May (1788-1827)

    Wärst du bei mir im Lebenstal,
    Gern wollt’ ich alles mit dir teilen;
    Mit dir zu flieh’n wär’ leichte Wahl,
    Bei mildem Wind, bei Sturmes Heulen.

    Si estiguessis amb mi a la vall de la vida,
    m’hauria agradat compartir-ho tot amb tu;
    no hauria mai dubtat de fugir amb tu,
    tant en vents suaus, com en fragoroses tempestes.

    Doch trennt uns harte Schicksalsmacht
    Uns ist nicht gleiches Loos geschrieben.
    Mein Glück ist, wenn dir Freude lacht
    Ich wein’ und bete für den Lieben.

    Però la força d’un destí cruel ens separà,
    ben diferenciats eren els nostres fats!
    Que sigui la teva joia, per a mi n’hi ha prou
    a plorar i pregar pel que jo estimo.

    Es wird mein töricht’ Herz vergeh’n
    Wenn’s alle Hoffnung sieht verschwinden
    Doch soll’s nie seinen Gram gesteh’n,
    Nie mürrisch klagend ihn verkünden.

    Les angoixes que sentirà aquest cor embogit
    quan veig desaparèixer tota esperança,
    no les revelaran ombrívols brogits,
    ni tan sols els meus propis murmuris egoistes.

    Und drückt des Lebens Last das Herz,
    Soll nie den matten Blick sie trüben,
    So lange mein geheimer Schmerz
    Ein Kummer wäre für den Lieben.

    I si el pes de la vida em pren el cor,
    no m’ha d’enterbolir mai la mirada,
    si el meu secret dolor
    pot afligir l’estimat.

    An den Mond – A la lluna
    Text de Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

    Füllest wieder Busch und Tal
    Still mit Nebelglanz,
    Lösest endlich auch einmal
    Meine Seele ganz.

    Omple de nou el bosc i la vall
    amb el fulgor tranquil de la boira,
    i per una vegada, obriràs per fi
    la meva ànima totalment.

    Breitest über mein Gefild
    Lindernd deinen Blick,
    Wie des Freundes Auge, mild
    Über mein Geschick.

    Estén la teva mirada mitigant
    sobre els meus camps,
    dolça com els ulls de l’amic
    sobre el meu destí.

    Jeden Nachklang fühlt mein Herz
    Froh- und trüber Zeit,
    Wandle zwischen Freud' und Schmerz
    In der Einsamkeit.

    Cada record omple el meu cor
    d’hores joioses i grises;
    camino entre alegries i penes,
    en la solitud.

    Fließe, fließe, lieber Fluß!
    Nimmer werd' ich froh,
    So verrauschte Scherz und Kuß,
    Und die Treue so.

    Corre, corre, estimat riu!
    mai estaré content;
    es varen perdre bromes i petons,
    i també la fidelitat.

    Ich besass es doch einmal,
    Was so köstlich ist!
    Dass man doch zu seiner Qual
    Nimmer es vergisst.

    Però jo tenia una vegada
    això que és tan deliciós!,
    i que, pel meu turment,
    mai no podré oblidar.

    Rausche, Fluss, das Tal entlang,
    Ohne Rast und Ruh,
    Rausche, flüstre meinem Sang
    Melodien zu,

    Murmura, riu, al llarg de la vall,
    sense descans ni repòs,
    murmura, xiuxiueja
    les melodies dels meus cants.

    Wenn du in der Winternacht
    Wütend überschwillst,
    Oder um die Frühlingspracht
    Junger Knospen quillst.

    Quan en la nit d’hivern
    et desbordis furiós,
    o quan en l’esplendor primaveral
    reguis les tendres poncelles.

    Selig, wer sich vor der Welt
    Ohne Hass verschliesst,
    Einen Freund am Busen hält
    Und mit dem geniesst,

    Beneïda la que, sense odi,
    es guarda del món,
    conserva un amic contra el pit
    i gaudeix amb ell.

    Was, von Menschen nicht gewusst
    Oder nicht bedacht,
    Durch das Labyrinth der Brust
    Wandelt in der Nacht.

    La que, sense saber-ho els homes,
    o sense pensar-ho,
    a través del laberint del pit,
    camina en la nit.

    An mein Herz – Al meu cor
    Text d’Ernst Schulze (1789-1817)

    O Herz, sei endlich stille!
    Was schlägst du so unruhvoll?
    Es ist ja des Himmels Wille,
    Dass ich sie lassen soll.

    Oh, cor! Estigues tranquil d’una vegada!
    Per què bategues tan inquiet?
    És la voluntat del cel
    que hagi de deixar-la.

    Und gab auch dein junges Leben
    Dir nichts als Wahn und Pein;
    Hat’s ihr nur Freude gegeben,
    So mag’s verloren sein!

    I encara que la teva curta vida
    només t’ha donat desenganys i penes,
    si a ella li ha portat alegries,
    deixa que per a tu s’hagi perdut.

    Und wenn sie auch nie dein Lieben
    Und nie dein’ Liebe verstand,
    So bist du doch treu geblieben,
    Und Gott hat’s droben erkannt.

    I encara que ella no entengués mai
    el teu amor i el teu sofrir,
    li has estat sempre fidel,
    i Déu ho sap allà dalt.

    Wir wollen es mutig ertragen,
    So lang nur die Träne noch rinnt,
    Und träumen von schöneren Tagen,
    Die lange vorüber sind.

    Ho suportarem amb valentia,
    mentre les llàgrimes vagin caient,
    i somniarem dies més bells,
    passats ja fa molt de temps.

    Und siehst du die Blüten erscheinen,
    Und singen die Vögel umher,
    So magst du wohl heimlich weinen,
    Doch klagen sollst du nicht mehr.

    I si veus aparèixer les flors,
    i si canten els ocells al voltant,
    plora, si vols, furtivament,
    però no t’has de lamentar més.

    Geh’n doch die ewigen Sterne
    Dort oben mit goldenem Licht
    Und lächeln so freundlich von ferne,
    Und denken doch unser nicht.

    Car les eternes estrelles
    brillaran amb la seva llum daurada,
    somrient amables des de la llunyania,
    i sense pensar per res en nosaltres.

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Le papillon et la fleur – La papallona i la flor
    Text de Victor Hugo (1802-1885)

    La pauvre fleur disait
    au papillon céleste:
    Ne fuis pas!
    Vois comme nos destins
    sont différents.
    Je reste, tu t’en vas!
    Pourtant nous nous aimons,
    nous vivons sans les homes
    Et loin d’eux,
    Et nous nous ressemblons,
    et l’on dit que nous sommes
    Fleurs tous deux!

    La pobra flor deia
    a la papallona celestial:
    No fugis!
    Mira com diferents
    són els nostres destins!
    Jo resto, tu te’n vas!
    I amb tot, ens estimem,
    vivim sense els homes  
    i lluny d’ells,
    i ens assemblem,
    i es diu que som
    flors totes dues!

    Mais, hélas! l’air t’emporte
    et la terre m’enchaîne.
    Sort cruel!
    Je voudrais embaumer
    ton vol de mon haleine
    Dans le ciel!
    Mais non, tu vas trop loin!
    Parmi des fleurs sans nombre
    Vous fuyez,
    Et moi je reste seule
    à voir tourner mon ombre
    À mes pieds.

    Però, ai!, l’aire se t’emporta
    i la terra m’encadena.
    Sort cruel!
    Voldria embalsamar
    et teu vol amb el meu hàlit
    en el cel!
    Però no, vas massa lluny!...
    entre les flors innombrables,
    fuges,
    i em quedo sola veient
     girar la meva ombra
    als meus peus.

    Tu fuis, puis tu reviens;
    puis tu t’en vas encore
    Luire ailleurs.
    Aussi me trouves-tu
    toujours à chaque aurore
    Toute en pleurs!
    Oh! pour que notre amour
    coule des jours fidèles,
    Ô mon roi,
    Prends comme moi racine,
    ou donne-moi des ailes
    Comme à toi!

    Te’n vas, i després tornes;
    i encara tornes a marxar lluny
    a lluir.
    I em trobes
    sempre cada aurora,
    plena de plors!
    Oh!, perquè el nostre amor
    produeixi dies ideals,
    reina meva,
    agafa arrels com jo,
    o dona’m ales
    com tu!

    Mandoline – Mandolina
    Text de Paul Verlaine (1844-1896)

    Les donneurs de sérénades
    Et les belles écouteuses
    Échangent des propos fades
    Sous les ramures chanteuses.

    Els cantors de serenates
    i les belles oients
    intercanvien paraules insípides
    sota els ramatges sonors.

    C’est Tircis et c’est Aminte,
    Et c’est l’éternel Clitandre,
    Et c’est Damis qui pour mainte
    Cruelle fait maint vers tendre.

    És Tirsis i és Aminta,
    i és l’etern Clitandre,
    i és Damis que, cruel per a algunes,
    fa versos tendres per a altres.

    Leurs courtes vestes de soie,
    Leurs longues robes à queues,
    Leur élégance, leur joie
    Et leurs molles ombres bleues

    Llurs curts gecs de seda,
    els ròssecs de llurs llargs vestits,
    llur elegància, llur joia,
    i llurs flonges ombres blaves

    Tourbillonnent dans l’extase
    D’une lune rose et grise,
    Et la mandoline jase
    Parmi les frissons de brise.

    s’agiten en l’èxtasi
    d’una lluna rosa i grisa,
    i la mandolina murmura
    entre els tremors de la brisa.

    Chanson d’amour – Cançó d’amor
    Text d’Armand Silvestre (1837-1901)

    J’aime tes yeux, j’aime ton front,
    Ô ma rebelle, ô ma farouche,
    J’aime tes yeux, j’aime ta bouche
    Où mes baisers s’épuiseront.

    Estimo els teus ulls, estimo el teu front,
    oh, la meva rebel, la meva esquívola,
    estimo els teus ulls, estimo la teva boca,
    on es consumiran els teus besos.

    J’aime ta voix, j’aime l’étrange
    Grâce de tout ce que tu dis,
    Ô ma rebelle, ô mon cher ange,
    Mon enfer et mon paradis!

    Estimo la teva veu, estimo l’estranya
    gràcia de tot el que dius,
    oh, la meva rebel, oh, àngel estimat,
    mon infern i mon paradís!

    J’aime tout ce qui te fait belle,
    De tes pieds jusqu’à tes cheveux,
    Ô toi vers qui montent mes vœux,
    Ô ma farouche, ô ma rebelle!

    Estimo tot el que et fa bella,
    des dels teus peus fins als teus cabells,
    oh, cap a tu s’eleven els meus anhels,
    oh, la meva esquívola, la meva rebel!

    Les berceaux – Els bressols
    Text de Sully Prudhomme (1833-1907)

    Le long du quai les grands vaisseaux,
    Que la houle incline en silence,
    Ne prennent pas garde aux berceaux
    Que la main des femmes balance.

    Els grans vaixells al llarg del moll,
    que la maror inclina en silenci,
    no prenen esment dels bressols
    que gronxen les mans de les dones.

    Mais viendra le jour des adieux,
    Car il faut que les femmes pleurent,
    Et que les hommes curieux
    Tentent les horizons qui leurrent.

    Però arribarà el dia dels adeus,
    car cal que les dones plorin,
    i que els homes curiosos
    temptin els horitzons que els entabanen.

    Et ce jour-là les grands vaisseaux,
    Fuyant le port qui diminue,
    Sentent leur masse retenue
    Par l’âme des lointains berceaux

    I aquest dia els grans vaixells,
    fugint del port que s’allunya,
    senten la seva mola retinguda
    per l’ànima dels bressols llunyans.

    Notre amour – El nostre amor
    Text d'Armand Silvestre

    Notre amour est chose légère
    Comme les parfums que le vent
    Prend aux cimes de la fougère
    Pour qu’on les respire en rêvant.
    — Notre amour est chose légère!

    El nostre amor és una cosa lleugera
    com els perfums que el vent
    pren als cims de la falguera
    perquè els respirem tot somniant.
    –El nostre amor és una cosa lleugera!

    Notre amour est chose charmante,
    Comme les chansons du matin
    Où nul regret ne se lamente,
    Où vibre un espoir incertain.
    — Notre amour est chose charmante!

    El nostre amor és una cosa encisadora,
    com les cançons del matí,
    on no es lamenta cap queixa,
    on vibra una esperança incerta.
    –El nostre amor és una cosa encisadora!

    Notre amour est chose sacrée
    Comme les mystères des bois
    Où tressaille une âme ignorée,
    Où les silences ont des voix.
    — Notre amour est chose sacrée!

    El nostre amor és una cosa sagrada,
    com els misteris del bosc,
    on s’esgarrifa una ànima ignorada,
    on els silencis tenen veu.
    –El nostre amor és una cosa sagrada!

    Alberto Ginastera (1916-1983)
    Cinco canciones populares argentinas
    Text anònim

    Chacarera

    A mí me gustan las ñatas
    y una ñata me ha tocado
    ñato será el casamiento
    y más ñato el resultado.
    Cuando canto chacareras
    me dan ganas de llorar
    porque se me representa
    Catamarca y Tuoumán.

    Triste

    ¡Ah!
    Debajo de un limón verde
    donde el agua no corria
    entregué mi corazón
    a quien no lo merecía.

    ¡Ah!
    Triste es el día sin sol
    triste es la noche sin luna
    pero más triste es querer
    sin esperanza ninguna.
    ¡Ah!

    Zamba

    Hasta las piedras del cerro
    y las arenas del mar
    me dicen que no te quiera
    y no te puedo olvidar.
    Si el corazón me has robado
    el tuyo me lo has de dar
    el que lleva cosa ajena
    con lo suyo ha de pagar
    ¡Ay!

    Arrorró

    Arrorró mi nene,
    arrorró mi sol,
    arrorró pedazo
    de mi corazón.
    Este nene Lindo
    se quiere dormir
    y el pícaro sueño
    no quiere venir.

    Gato

    El gato de mi casa
    es muy gauchito
    pero cuando lo bailan
    zapateadito.

    Guitarrita de pino
    cuerdas de alambre.
    Tanto quiero a las chicas,
    digo, como a las grandes.

    Esa moza que baila
    mucho la quiero
    pero no para hermana
    que hermana tengo.

    Que hermana tengo
    sí, ponte al frente
    aunque no sea tu dueño,
    digo, me gusta verte.

    Franz Schubert
    Guarda, che bianca luna – Mira quina blanca lluna!
    Text de Jacopo Vittorelli (1749-1835)

    Guarda che bianca luna!
    Guarda che notte azzurra!
    Un’aura non susurra,
    Nò, non tremola uno stel.

    Mira quina blanca lluna!
    Mira quina nit més blava!
    Cap aura no murmura,
    no tremola cap estel.

    L’usignuoletto solo
    Va dalla siepe all’orno,
    E sospirando intorno
    Chiami la sua fedel.

    Només el rossinyol
    va de la bardissa al freixe,
    i sospirant al seu voltant,
    crida la seva parella.

    Ella ch’ el sente oppena,
    Vien di fronda in fronda,
    E pare che gli dica,
    Nò, non piangere: son qui.

    Ella, així que el sent,
    ja ve de branca en branca,
    i sembla que li contesti:
    no ploris, soc ací.

    Che gemiti son questi!
    Che dolci pianti Irene,
    Tu mai non me sapesti
    Rispondere così!

    Quins sentiments més dolços, Irene,
    quines lamentacions són aquestes?
    Ah, mai vares saber
    contestar-me així!

    Nacht und Träume – Nit i somnis
    Text de Matthäus von Collin (1779-1824)

    Heil’ge Nacht, du sinkest nieder;
    Nieder wallen auch die Träume,
    Wie dein Mondlicht durch die Räume,
    Durch der Menschen stille Brust.
    Die belauschen sie mit Lust;
    Rufen, wenn der Tag erwacht:
    Kehre wieder, heil’ge Nacht!
    Holde Träume, kehret wieder!

    Santa nit, quan tu arribes,
    arriben també els somnis,
    com el teu clar de lluna omple les cambres,
    omple també el pit tranquil dels homes.
    Ells t’espien amb plaer,
    i criden, quan es desperta el dia:
    Torna, santa nit,
    dolços somnis, torneu!

    Ständchen – Serenata
    Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)

    Leise flehen meine Lieder
    Durch die Nacht zu Dir;
    In den stillen Hain hernieder,
    Liebchen, komm’ zu mir!

    Volen blanament les meves cançons
    cap a tu, a través de la nit;
    reuneix-te amb mi, estimada,
    en aquell bosquet silenciós!

    Flüsternd schlanke Wipfel rauschen
    In des Mondes Licht;
    Des Verräters feindlich Lauschen
    Fürchte, Holde, nicht.

    Murmuren els esvelts brancatges
    a la llum de la lluna;
    però no temis, estimada,
    l’hostil aguait d’un traïdor.

    Hörst die Nachtigallen schlagen?
    Ach! sie flehen Dich,
    Mit der Töne süssen Klagen
    Flehen sie für mich.

    No sents cantar els rossinyols?
    Ah!, et preguen
    amb les dolces tonades de les seves queixes,
    intercedeixen per mi.

    Sie verstehn des Busens Sehnen,
    Kennen Liebesschmerz,
    Rühren mit den Silbertönen
    Jedes weiche Herz.

    Comprenen els anhels del cor,
    coneixen les penes d’amor,
    i commouen amb les seves veus argentines
    tots els cors sensibles.

    Lass auch Dir die Brust bewegen,
    Liebchen, höre mich!
    Bebend harr’ ich Dir entgegen!
    Komm’, beglücke mich!

    Deixa commoure també el teu cor,
    estimada! Escolta’m!
    T’espero impacient!
    Vine i fes-me feliç!

    Fischerweise – Cançó del pescador
    Text de Franz Xaver von Schlechta (1796-1875)

    Den Fischer fechten Sorgen
    Und Gram und Leid nicht an;
    Er löst am frühen Morgen
    Mit leichtem Sinn den Kahn.

    Al pescador no l’inquieten
    preocupacions, penes ni enuigs;
    de bon matí deslliga
    la barca amb bon humor.

    Da lagert rings noch Friede
    Auf Wald und Flur und Bach,
    Er ruft mit seinem Liede
    Die gold’ne Sonne wach.

    La pau regna encara al seu voltant,
    als boscos, als camps i als rierols,
    i amb les seves cançons
    desperta al sol daurat.

    Er singt zu seinem Werke
    Aus voller frischer Brust,
    Die Arbeit gibt ihm Stärke,
    Die Stärke Lebenslust.

    Canta mentre treballa
    amb el cor ple i despreocupat,
    el treball li dóna forces,
    i les forces, alegria de viure!

    Bald wird ein bunt’ Gewimmel
    In allen Tiefen laut
    Und plätschert durch den Himmel,
    Der sich im Wasser baut.

    Aviat una acolorida bellugadissa
    es deixa sentir a la fondària
    i xipolleja a través del cel
    que es reflexa damunt l’aigua.

    Doch wer ein Netz will stellen,
    Braucht Augen klar und gut,
    Muss heiter gleich den Wellen
    Und frei sein wie die Flut.

    Però el que vol llançar l’ham
    necessita bons ulls i clars,
    ha de ser alegre com les ones,
    i lliure com els corrents.

    Dort angelt auf der Brücke
    Die Hirtin, Schlauer Wicht,
    Gib auf nur deiner Tücke,
    Den Fisch betrügst du nicht!

    Allà sobre el pont està pescant
    la pastora... astuta criatura,
    abandona la teva malícia,
    no enganyaràs aquest peix!

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras

    Cuba dentro de un piano
    Text de Rafael Alberti (1902-1999)

    Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero
    y el humo de los barcos aún era humo de habanero.
    Mulata vuelta bajera…
    Cádiz se adormecía entre fandangos y habaneras
    y un lorito al piano quería hacer de tenor.

    Dime dónde está la flor que el hombre tanto venera.
    Mi tío Antonio volvía con su aire de insurrecto.
    La Cabaña y el Príncipe sonaban por los patios del Puerto.
    (Ya no brilla la Perla azul del mar de las Antillas.
    Ya se apagó, se nos ha muerto.)

    Me encontré con la bella Trinidad…
    Cuba se había perdido y ahora era verdad.
    Era verdad, no era mentira.
    Un cañonero huido llegó cantándolo en guajiras.
    La Habana ya se perdió.

    Tuvo la culpa el dinero…
    Calló, cayó el cañonero.
    Pero después, pero ¡ah! Después...
    fue cuando al SÍ lo hicieron YES.

    Punto de habanera
    Text de Nèstor Luján (1922-1995)

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    ¡Hola! Crespón de tu espuma;
    ¡Marineros, contempladla!
    Va mojadita de lunas
    que le hacen su piel mulata;

    Niña no te quejes,
    tan solo por esta tarde.
    Quisiera mandar al agua

    que no se escape de pronto
    de la cárcel de tu falda.
    Tu cuerpo encierra esta tarde
    rumor de abrirse de dalia.

    Niña no te quejes,
    tu cuerpo de fruta está
    dormido en fresco brocado.

    Tu cintura vibra fina
    con la nobleza de un látigo,
    toda tu piel huele alegre
    a limonal y naranjo.

    Los marineros te miran
    y se te quedan mirando.

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    Chévere
    Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

    Chévere del navajazo,
    se vuelve él mismo navaja:
    pica tajadas de luna,
    mas la luna se le acaba;
    pica tajadas de sombra,
    mas la sombra se le acaba;
    pica tajadas de canto,
    mas el canto se le acaba;
    y entonces pica que pica
    carne de su negra mala.

    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Text d’Ildefonso Pereda Valdés (1899-1996)

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    tan chiquitito,
    el negrito
    que no quiere dormir.

    Cabeza de coco,
    grano de café,
    con lindas motitas,
    con ojos grandotes
    como dos ventanas
    que miran al mar.

    Cierra los ojitos,
    negrito asustado;
    el mandinga blanco
    te puede comer.
    ¡Ya no eres esclavo!

    Y si duermes mucho,
    el señor de casa
    promete comprar
    traje con botones
    para ser un ‘groom’.

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    duérmete, negrito,
    cabeza de coco,
    grano de café.

    Canto negro
    Text de Nicolás Guillén

    ¡Yambambó, yambambé!
    Repica el congo solongo,
    repica el negro bien negro.
    congo solongo del Songo
    baila yambó sobre un pie.

    Mamatomba,
    serembé cuserembá,

    El negro canta y se ajuma.
    el negro se ajuma y canta.
    el negro canta y se va.

    Acuemem e serembó
    aé,
    yambó
    aé.

    Tamba, tamba, tamba, tamba,
    tamba del negro que tumba,
    tamba del negro, caramba,
    caramba, que el negro tumba,
    ¡Yambá, yambó, yambambé!

    Ferran Obradors (1897-1945)
    de Canciones clásicas españolas

    Coplas de Curro Dulce, vol.1 núm 7
    Text anònim

    Chiquitita la novia,
    chiquitito el novio,
    chiquitita la sala,
    y el dormitorio.
    Por eso yo quiero
    chiquitita la cama
    y el mosquitero.

    El molondrón, vol. 4 núm. 2
    Text anònim

    Desde que vino la moda,
    que sí, que no, que ¡ay!
    de los pañuelitos blancos
    me parecen los mocitos
    que sí, que no, que ¡ay!
    palomitas en el campo.

    Molinero, molinero
    a la hora de maquilar
    ten cuidado que la rueda
    no se te vaya a escapar
    y te vaya a ti a coger
    molinero, molinero, al moler.

    Molondrón, molondrón, molondrero.

    Fui a pedir las marzas
    en cá el molinero
    y perdí las sayas
    y perdí el pañuelo
    y perdí otra cosa
    que ara no recuerdo.

    Molondrón, molondrón, molondrero.

    Toditos los molineros
    que sí, que no, que ¡ay!
    cuando salen del molino
    parece que van diciendo
    que sí, que no, que ¡ay!
    de la piedra sale el trigo.

    Molinero, molinero
    A la hora de maquilar...

    Molondrón, molondrón, molondrero.

    Por hablar de nochi
    con el molinero
    ce pegó mi padri
    mi madri y mi agüelo.

    Y hay que ver la cara
    que tié el molinero
    y hay que ver las coses
    que me dió mi agüelo.

    Molondrón, molondrón, molondrero

    Polo del contrabandista, vol. 3 núm. 5
    Text de Manuel García (1775-1832)

    Yo soy el contrabandista,
    y campo por mi respeto.
    A todos los desafío,
    pues a nadie tengo miedo.
    ¡Ay! ¡Jaleo muchacha!
    ¡Quién me compra
    algún hilo negro!
    Mi caballo esta cansado. ¡Ay!,
    y yo me marcho corriendo.
    ¡Ay! Que viene la ronda
    y se movió el tiroteo.
    ¡Ay! Caballito mío,
    caballo mío ligero.
    ¡Ay! ¡Jaleo que nos cogen!
    ¡Ay! ¡Sácame de este aprieto!
    ¡Ay! ¡Jaleo muchacha! ¡Ay!
    ¡Quién me merca
    algún hilo negro!

    Del cabello más sutil, vol. 1 núm. 6
    Text anònim

    Del cabello más sutil
    que tienes en tu trenzado
    he de hacer una cadena
    para traerte a mi lado.
    Una alcarraza en tu casa,
    chiquilla, quisiera ser,
    para besarte en la boca,
    cuando fueras a beber.

    El vito, vol. 3 núm. 6
    Text anònim

    Una vieja vale un real
    y una muchacha dos cuartos,
    pero como soy tan pobre
    me voy a lo más barato.
    Con el vito, vito, vito,
    con el vito, vito, va.
    No me haga usté cosquillas,
    que me pongo colorá.

    Traduccions de Manuel Capdevila i Font

  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dilluns, 26.02.24 – 19.30 h
    Petit Palau

    Cant espiritual, 125è aniversari de la mort de Ricard Lamote de Grignon

    Sílvia Bel, actriu
    David Alegret, tenor
    Rubén Fernández Aguirre    , piano

    R. Lamote de Grignon: 
    Siete cancioncillas en estilo popular i Serranilla 
    J. Lamote de Grignon: 
    Del cicle Les violetes: “Larilà”, “Cap al tard”, “Les aranyes” i “És juny”
    M. Ortega: 
    La gesta dels estels, segona sèrie (estrena absoluta)
    R. Lamote de Grignon: 
    Tot l’enyor de demà, Nadal, Malenconia, Per una flor de romaní, Cançó del capvespre, Cançó de la Francisqueta, Cant espiritual 

    Preu: 15 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Col·laboradors

    – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

    Amics Benefactors

    – – – –

    Benefactors Palau XXI

    – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Índex