• Alice Sara Ott, London Symphony Orchestra & Pappano

    Així parlà Zaratustra de Strauss

    Palau 100

    Dijous, 26 d'octubre de 2023 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb el suport de:

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Alice Sara Ott, piano
    London Symphony Orchestra
    Sir Antonio Pappano, director


    I

    Hannah Kendall (1984)
    O flower of fire

    Franz Liszt (1811-1886)
    Totentanz, S. 126

    II

    Richard Strauss (1864-1949)
    Així parlà Zaratustra, op. 30

    1. Einleitung (Introducció)
    2. Von den Hinterweltlern (Dels mons ocults)
    3. Von der großen Sehnsucht (El gran anhel)
    4. Von den Freuden und Leidenschaften (De les alegries i les passions)
    5. Das Grablied (El cant de la tomba)
    6. Von der Wissenschaft (De la ciència)
    7. Der Genesende (El convalescent)
    8. Das Tanzlied (La cançó de la dansa)
    9. Nachtwandlerlied (Cant del noctàmbul)

     

    Durada del concert: primera part, 40 minuts | pausa de 20 minuts | segona part, 40 minuts

    #simfònica #músicauniversal #contemporània #gransfigures

  • Anunci Rolex - Palau 100 - 20231026
  • Poema

    Porta la seva veu un ocell del paradís,
    alça el seu anhel la flor que esbalça,
    creix a frec de llum l’ofrena del verb
    a totes les meves branques.

    I s’alzina el desig, la bellesa de la fam,
    la refosa de la pell: l’elixir i l’espasme.

    L’aigua neix inexpressable.

    El respir.

    Per viure i morir.

     

    Laia Llobera
    Paradísia (2023)

  • Comentari

    Una de les obres més reconeixibles –però alhora també una de les més desconegudes– de la història de la música és, sens dubte, el gran poema simfònic de Richard Strauss Així parlà Zaratustra. L’ús que el cineasta Stanley Kubrik en va fer de la grandiosa fanfara inicial a la seva obra mestra 2001: una odissea de l’espai, el va posar a l’abast d’una audiència planetària; la majoria de la qual, però, ignora del tot què passa més enllà d’aquells magnífics primers compassos que ens enlluernen amb la seva crida majestuosa a l’arribada d’un nou dia, però també d’una nova consciència per a la Humanitat. Així mateix, el cinema també ha replicat sovint, com a leitmotiv de la mort, el mateix himne gregorià que Franz Liszt utilitzà com a base per escriure una de les partitures més diabòliques que s’han concebut mai per al repertori pianístic, la seva Dansa macabra o Totentanz, paràfrasi sobre el ‘Dies irae’, S. 126.

    Units per configurar un viatge sonor tan ple d’emoció com de transcendència, aquests dos cims de la música es presenten avui preludiats per una obra de nova creació, O flower of fire (O Flor de Foc), de la compositora Hannah Kendall (Londres, 1984). Amb una destacada trajectòria, que la portà a guanyar el Premi Hindemith 2022, Kendall és una autora d’arrels caribenyes –els seus pares són originaris de la Guaiana Britànica–, herència que es fa present a la seva música, en la qual basteix ponts interculturals i amplia límits sonors incorporant objectes i instruments inusuals que li permeten crear un univers sonor en expansió contínua. O flower of fire ha estat escrita per encàrrec de la mateixa London Symphony, que l’estrenà el 10 d’octubre passat en el primer concert de temporada dirigit pel qui serà nou titular a partir del setembre 2024, Antonio Pappano, admirador confés de la música “percussiva, lírica i molt atmosfèrica” de Kendall.

    A la partitura que sentim, l’autora ens ofereix la millor mostra dels temes que la motiven i dels seus mecanismes creatius. La peça té com a punt de partida el poema Voices (1957), del poeta i activista guyanès Martin Carter (1927-1997), al qual Kendall ja ha dedicat altres obres. En aquest text, Carter fa referència a una deïtat mitològica, constructora de l’univers i coneguda com a Hypezokos o Flor de Foc. Altres fragments del poema també són utilitzats per donar nom a les diferents seccions de l’obra, en la qual la sonoritat de l’orquestra s’amplia i es modifica amb l’ús de capses de música, harmòniques, anells de metall o pintes africanes; una selecció, d’altra banda, carregada d’intencionalitat i significat.

    La font que inspirà Franz Liszt per escriure Totentanz, en canvi, no és clara del tot. Tradicionalment s’ha atribuït aquesta influència al fresc El triomf de la mort, que el compositor contemplà al Camposanto de Pisa el 1838, però altres fonts atorguen aquest mèrit a les xilografies amb què l’alemany Hans Holbein, el Jove, il·lustrà la Dansa de la mort, una al·legoria medieval en la qual els morts, representats com a esquelets dansaires, acompanyen els vius a la tomba. Fos com fos, Liszt, un apassionat d’aquest tema, no completà la seva obra fins després d’abandonar els escenaris per dedicar-se plenament a la composició. Sotmesa a diverses revisions –a més de la composició d’una versió per a dos pianos (S. 652) i una altra per a piano sol (S. 525)–, va ser estrenada el 15 d’abril de 1865 a la Haia, i hi tingué com a solista el seu gendre, Hans von Bülow, a qui està dedicada.

    Estructuralment, es tracta d’un seguit de variacions –art del qual l’autor era un mestre consumat– a partir del conegut tema inicial del Dies irae, un cant pla medieval associat a la missa de difunts que ressona, ja d’entrada, en les notes ombrívoles del solista acompanyades per la veu pesant de trombons i timbals. D’una gran força expressiva, destaca per la moderna audàcia i complexitat dels seus recursos pianístics que porten al límit els intèrprets, particularment en la versió per a piano sol. Desbordant i esfereïdora, ens condueix cap a l’encontre amb la mort fent-nos evocar la imatge dels esquelets despullats i la seva dansa fantasmal i macabra.

    Però allà on l’obra de Liszt ens submergeix en la foscor, la grandiosa creació de Strauss i el seu prodigiós motiu inicial ens fan albirar un nou horitzó per a la Humanitat. Així parlà Zaratustra es va concebre com un homenatge, i no pas com una traducció musical, de l’obra epònima del filòsof alemany Friedrich Nietzsche, que s’havia publicat pocs anys abans. “Vaig voler traçar un fresc de l’evolució de l’home, des dels seus orígens fins a la concepció nietzschiana del superhome”, precisà l’autor. El resultat va ser un poderós poema simfònic, de sumptuosa escriptura i imponent plantilla orquestral, que s’estrenà el 27 de novembre de 1896 a Frankfurt, sota la batuta del mateix compositor.

    “La música ha estat massa temps adormida; ara volem despertar-la. Nosaltres érem somnàmbuls, ara volem ser somiadors desperts i conscients.” Aquesta citació de Nietzsche encapçala la partitura, que es presenta dividida en nou parts, cadascuna de les quals porta un títol pres lliurement de l’obra literària, i que s’interpreten encadenades. La “Introducció” és, àmpliament, el passatge més cèlebre de la partitura. Amb grandiosa solemnitat, les trompetes executen les tres notes (Do-Sol-Do) del motiu principal –representatiu de la figura del superhome– que travessa i sustenta tot el relat musical. “Dels mons ocults”, “El gran anhel”, “De les alegries i les passions” i “El cant de la tomba” se succeeixen a continuació, abans d’arribar al punt culminant de l’obra, una grandiosa fuga que arrenca lentament en el sisè passatge, “De la ciència”, i finalitza frenèticament en el següent, “El convalescent”, amb una exposició espectacular en tutti del tema principal. Després d’una pausa significativa, el final del passatge ens condueix cap a la secció següent, “La cançó de la dansa”, en la qual la lleugeresa irreverent d’un vals vienès esdevé una celebració de la vida. El ressò llunyà de les campanes de la mitjanit anuncia el final. Una darrera melodia de caràcter elegíac acomiada l’obra amb serenor i optimisme, tot i que persistent, per sota, continuem sentint el tema central en el pols feixuc de les cordes greus.

     

    Ana María Dávila, periodista musical

  • 20231205 Anunci Palau 100 Extensa DESKTOP
  • Text d'Aaron Grad

    O Flower of Fire [2023]

    HANNAH KENDALL
    Nascuda el 1984 a Londres (Anglaterra, Regne Unit)

    “Fixeu-vos com creixen els lliris: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells.

    I si l’herba, que avui és al camp i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, molt més farà per vosaltres, gent de poca fe”.

    Lluc 12:27-28

     

    “Tenir fe és una lluita constant”, diu Hannah Kendall, que va considerar la fe i el culte mentre concebia el seu nou treball per a la London Symphony Orchestra, O flower of fire. Kendall emmarca el seu dubte en un epígraf bíblic que inclou una frase escoltada molt sovint fora de context: “O ye of little faith” (Oh, gent de poca fe).

    La resta de paraules d’aquesta peça pertanyen a Martin Carter, protagonista el 2016 de l’òpera de cambra de Kendall The knife of dawn. A més d’activista polític, Carter va ser un dels principals poetes de Guyana, d’on és originària la família de Kendall. Al seu poema Voices, del 1957, Carter teixeix els fils abstractes de diversos mites de la creació, com ara una referència al creador del món coneguda com la “Flor de Foc” en els ensenyaments caldeus de l’antiguitat, juntament amb aspectes del mite ioruba de l’Àfrica occidental que ensenya com es va formar la terra en la intersecció de l’aire i l’aigua. A més de la frase del títol, Kendall fa servir altres fragments com a encapçalaments per a seccions musicals. Allà on comença la peça amb la ressonància ritualista de gongs i arpa, per exemple, els músics veuen aquestes paraules: “Aquella estranya dissolució de la forma en esperit”.

    El propi procés musical de Kendall dissol l’orquestra simfònica per convertir-la en creadora de rituals sonors. Amplifica i modifica la instrumentació tradicional amb objectes amb certes suposicions prèvies i significats –harmòniques, caixes de música, accessoris metàl·lics per a rastes, pintes per a cabells afro– i transforma totalment aquests instruments i objectes. Per a l’oient, els vents i el llautó són el cel, agitat per les respiracions esbufegants de la multitud d’harmòniques. Els arcs que freguen les cordes s’assenten i saturen com l’aigua, i els punteigs sonors dels violins tamborinegen com gotes de pluja. Les dues arpes preparades i la percussió (que inclou el tritlleig de caixes de música superposades) formen una terra firma mística.

    L’obsessió que impulsa la creació de Kendall és la criollització, que es produeix als espais de col·lisió de cultures, com la seva pàtria ancestral de Guyana, a la costa caribenya de l’Amèrica del Sud. Aquest va ser un assentament amerindi fundat a la confluència de rius, després una colònia francesa, després una colònia holandesa i, després, en la seva fase més brutal i productiva, una colònia britànica de plantacions de sucre, conreada primer per africans esclavitzats i els seus descendents, i més tard per treballadors contractats de la Xina i de les Índies Orientals. La pròpia família de Kendall inclou totes aquestes arrels, i la seva fascinació per la recurrent “màquina de la plantació” (etiqueta manllevada de l’escriptor cubà Antonio Benítez-Rojo) és profundament personal.

    Entre les religions criollitzades de la regió, la Comfa de Guyana destaca per la seva amplitud, ja que combina creences cristianes, iorubes, hindús i indígenes. Sorgida d’un lloc de conflictes i contradiccions, d’alguna manera construeix una fe singular i incongruent que ho manté tot en harmonia. El mateix es podria dir de Kendall.

    © Aaron Grad 2023

  • Biografies

    Alice Sara Ott, piano

    20231026 WEB London Symphony Orchestra & Pappano - Alice Sara ott

    © Jonas Becker

    És una de les ments més creatives del món musical. La temporada 2023-24 és artista resident del Southbank Centre de Londres i de Radio France a París, estrenarà un Concert per a piano compost per a ella per Bryce Dessner, durà a terme una llarga gira asiàtica amb el seu projecte Echoes of life i llançarà dos nous àlbums amb Deutsche Grammophon, segell per al qual enregistra en exclusiva.

    Així mateix, la seva agenda de la temporada 2023-24 inclou una gira amb la Lodon Symphony Orchestra i Pappano, i amb la City of Birmingham Symphony i Yamada. També incorpora el debut amb la New York Philharmonic i Canella interpretant el Concert en Sol major de Ravel. L’estrena del Concert de B. Dessner amb la Tonhalle Orchester de Zuric i Nagano, i posteriorment amb la Philharmonia Orchestra, Philharmonique de Radio France, Cincinnati Symphony, Münchner Philharmoniker i Deutsches Sinfonieorchester de Berlín.

    Enguany també preveu dos llançaments discogràfics, un amb Beethoven i un altre amb Echoes of life. De luxe, continuació d’Echoes of life. El projecte Beethoven amb Canellakis i la Filharmònica de la Ràdio dels Països Baixos és una col·laboració amb Apple Music, publicat exclusivament a Apple Music Classical. Ott va ser el rostre de la publicitat global d’Apple Music.

    Durant la temporada 2023-24, també oferirà Echoes of life a la Xina, Hong Kong i el Japó. Una gira amb els Preludis, op. 28 de Chopin, així com obres d’artistes com Gonzales, Tristano, Pärt i Ligeti. En la versió en directe incorpora una instal·lació de vídeo com a resultat de la col·laboració amb l’arquitecte Hakan Demirel.

    Ha col·laborat amb directors de renom: Dudamel, Heras-Casado, Rouvali, Gardner, Paavo Järvi, Pappano, Noseda, Orozco-Estrada, Leleux, Temirkànov, Ashkenazy, Oramo, Vänskä, Chung i Ticciati.

    Col·labora amb la Berliner Philharmoniker, Los Angeles Philharmonic, London Symphony, Philharmonia Orchestra, Simfònica de Göteborg, Camerata Salzburg, Münchner Philharmoniker, Filharmoniske Orkester de Bergen, Chicago Symphony, National Symphony Orchestra de Washington DC i Wiener Symphoniker.

    Alice Sara Ott també és una il·lustradora i dissenyadora amb talent, i va crear una línia de bosses per a JOST, una de les principals marques de moda alemanyes. A més de la seva col·laboració amb Apple Music, ha estat ambaixadora mundial de la marca Technics, ha col·laborat amb la firma francesa de joieria de luxe Chaumet, del grup LVMH, i amb la marca alemanya de joieria de luxe Wempe.

  • London Symphony Orchestra

    London Symphony Orchestra

    © Mark Allan

    La formació té com a principi la creença que la música extraordinària ha d’estar a l’abast de tothom, des dels aficionats a la sala de concerts fins als que l’escolten per primera vegada.

    Creada el 1904, és una de les primeres orquestres fundades pels seus músics. Des d’aleshores, generacions de talents destacats han bastit la reputació de la London Symphony Orchestra (LSO) gràcies a la seva qualitat i uns repertoris inspiradors.

    Actualment l’LSO figura entre les millors orquestres del món, en una família d’artistes que inclou el director titular designat, Sir Antonio Pappano, director emèrit Sir Simon Rattle, els principals directors convidats Gianandrea Noseda i François-Xavier Roth, i el director llorejat Michael Tilson Thomas, juntament amb els artistes associats Barbara Hannigan i André J Thomas. El març del 2021 es va anunciar que Sir Antonio Pappano assumirà el càrrec de titular de la formació el setembre del 2024.

    És orquestra resident al Barbican Centre de Londres. Gaudeix d’audiències internacionals gràcies a les seves gires i residències artístiques, que inclouen París, Dortmund i Tòquio, Festival d’Ais de Provença i Music Academy a Santa Barbara (Califòrnia), i a associacions digitals i un ampli programa de transmissions per internet.

    L’abast de l’LSO Discovery, el programa d’aprenentatge comunitari, s’escampa per tot el món, tant per mitjà d’activitats presencials com digitals.

    Els seus músics dirigeixen tallers, acompanyen joves talents, actuen en concerts gratuïts per a la comunitat local i empren la música per donar suport a adults amb dificultats d’aprenentatge. També visiten hospitals infantils i dirigeixen programes de formació per a professors de música. D’aquesta manera comparteixen el poder transformador de la música amb persones que habitualment no en gaudirien, i cada any l’LSO arriba a milers de persones de totes les edats. El 1999 l’LSO va crear el seu propi segell discogràfic, LSO Live, i va revolucionar la manera d’enregistrar música orquestral en directe; fins avui ja suma més de cent cinquanta enregistraments publicats, una dada que la converteix en l’orquestra que n’ha fet més que cap altra.

    L’LSO ha interpretat Star Wars, Indiana Jones, The Shape of Water i moltes d’altres més. Utilitza l’streaming per arribar a una audiència global que aplega milions d’amants de la música que l’escolten en línia cada mes. A través de música inspiradora, programes educatius i innovacions tecnològiques, la seva influència s’estén més enllà de la sala de concerts. I gràcies al suport generós de la City of London Corporation, l’Arts Council d’Anglaterra, empreses col·laboradores i donants particulars, pot i vol seguir compartint música extraordinària amb el màxim nombre possible de persones.

  • Sir Antonio Pappano, director

    Antonio Pappano, director

    © Musacchio & Ianello

    És un dels directors més sol·licitats avui dia, aclamat pel seu lideratge carismàtic i unes interpretacions del repertori simfònic i operístic inspiradores. És director titular de la ROH Covent Garden des del 2002 i de l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma des del 2005.

    Format com a pianista, repetidor i director assistent als teatres d’òpera més rellevants, ha ocupat càrrecs a l’Òpera de Noruega, Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les i Israel Philharmonic Orchestra. El 2023 ha estat designat director titular de la London Symphony, càrrec que assumirà a partir del 2024.

    Com a director convidat ha actuat amb moltes de les orquestres, festivals i teatres d’òpera de més prestigi: Berliner Philharmoniker, New York Philharmonic, Royal Concertgebouw Orchestra, Chamber Orchestra of Europe, simfòniques de Londres, Chicago i Boston, orquestres de Filadèlfia i Cleveland, Wiener Staatsoper, Metropolitan Opera i La Scala, i als festivals de Salzburg, Verbier i BBC Proms. És artista en exclusiva de Warner Classics des del 1995.

    Com a pianista actua acompanyant cantants del renom de Joyce DiDonato, Diana Damrau, Gerald Finley i Ian Bostridge. Ha col·laborat en enregistraments de recitals d’òpera amb Nina Stemme, Plácido Domingo, Anna Netrebko i Jonas Kaufmann, enregistraments de concerts amb solistes com ara Leif Ove Andsnes, Maxim Vengerov, Janine Jansen, Jan Lisiecki i Beatrice Rana, i en recitals de música de cambra amb Ian Bostridge, Barbara Bonney i Joyce DiDonato.

    Nascut a Londres de pares italians, als tretze anys es van traslladar als Estats Units. Va estudiar piano amb Norma Verrilli, composició amb Arnold Franchetti i direcció amb Gustav Meier. Entre els seus premis i guardons acumula l’Artista de l’Any de Gramophone (2000), Premi Olivier 2003 per les seves fites excel·lents en òpera, el Royal Philharmonic Society Award 2004 i el Premi Bruno Walter de l’Académie du Disque Lyrique de París. El 2012 fou investit Cavaliere di Gran Croce de la República d’Itàlia i Cavaller de l’Imperi Britànic pels seus serveis a la música. El 2015 va rebre la Medalla d’Or de la Royal Philharmonic Society. Igualment, ha dut a terme una notable carrera com a conferenciant i ha presentat diversos documentals televisius de la BBC que han estat lloats per la crítica, com Opera Italia, Pappano’s essential Ring Cycle i Pappano’s classical voices.

  • Formació

    London Symphony Orchestra

    Director titular designat: Sir Antonio Pappano
    Director emèrit: Sir Simon Rattle
    Principals directors convidats: Gianandrea Noseda, François-Xavier Roth
    Director llorejat:Michael Tilson Thomas
    Artistes associats: Barbara Hannigan, André J. Thomas

    Violins I
    Andrej Power (solista), Cellerina Park, Clare Duckworth, Ginette Decuyper, Maxine Kwok, William Melvin, Stefano Mengoli, Claire Parfitt, Elizabeth Pigram, Laurent Quénelle, Harriet Rayfield, Sylvain Vasseur, Morane Cohen-Lamberger, Caroline Frenkel, Dániel Mészöly, Bridget O'Donnell

    Violins II
    Julián Gil Rodríguez, Thomas Norris, Sarah Quinn, Miya Väisänen, David Ballesteros, Matthew Gardner, Naoko Keatley, Alix Lagasse, Belinda McFarlane, Iwona Muszynska, Csilla Pogány, Andrew Pollock, Paul Robson, Anna Takeda

    Violes
    Eivind Ringstad, Gillianne Haddow, Malcolm Johnston, Steve Doman, Sofia Silva Sousa, Robert Turner, Mizuho Ueyama, Thomas Beer, Sally Belcher, Nancy Johnson, Annie-May Page, Anna Dorothea Vogel

    Violoncels
    Rebecca Gilliver, Anna Garde, Alastair Blayden, Ève-Marie Caravassilis, Daniel Gardner, Laure Le Dantec, Amanda Truelove, Henry Hargreaves, Ghislaine McMullin, Deborah Tolksdorf

    Contrabaixos
    Rodrigo Moro Martín, Patrick Laurence, Matthew Gibson, Joe Melvin, Jani Pensola, Ben Griffiths, Chaemun Im, Hugh Sparrow

    Flautes
    Gareth Davies, Anna Wolstenholme, Brontë Hudnott

    Flautí
    Sharon Williams

    Oboès
    Olivier Stankiewicz, Philibert Perrine, Rosie Jenkins

    Corn anglés
    Augustin Gorisse

    Clarinets
    Matthew Glendening, James Gilbert, Andrew Harper

    Clarinet baix
    Martino Moruzzi

    Fagots
    Rachel Gough, Daniel Jemison, Joost Bosdijk

    Contrafagot
    Martin Field

    Trompetes
    Timothy Jones, Diego Incertis Sánchez, Angela Barnes, Daniel Curzon, Jonathan Maloney, Amadea Dazeley-Gaist, Mark Alder Benett

    Trompetes
    James Fountain, Gareth Small, Robin Totterdell, Imogen Whitehead

    Trombons
    Peter Moore, Jonathan Hollick

    Trombó baix
    Paul Milner

    Tubes
    Ben Thomson, Richard Evans

    Timpaní
    Nigel Thomas, Patrick King

    Percussió
    Neil Percy, David Jackson, Sam Walton

    Arpes
    Bryn Lewis, Helen Tunstall

    Orgue
    Richard Gowers

    Administració
    Sue Mallet, directora de planificació
    Mary Phillips, directora de gires
    Emily Rutherford, direcció de recursos humans
    Kenneth Chung, documentalista
    Kika Glod, directora d'escena
    Seif O'Reilly, director d'escena

  • També et pot interessar...

    Palau Bach
    Dilluns, 06.11.23 – 20 h
    Sala de Concerts

    Variacions Goldberg

    Víkingur Ólafsson, piano

    J. S. Bach: Variacions Goldberg, BWV 988

    Preus: de 22 a 35 euros


    Palau 100
    Dimarts, 21.11.23 – 20 h
    Sala de Concerts

    Simfonia núm. 1 de Brahms

    Pinchas Zukerman, violí
    Orchestre National de Lió
    Nikolaj Szeps-Znaider, director

    E. Elgar: Concert per a violí, en Si menor, op. 61
    J. Brahms: Simfonia núm. 1, en Do menor, op. 68

    Amb el suport de:

    • Logotip Endesa

    Preus: de 20 a 85 euros


    Palau 100
    Dijous, 21.12.23 – 20 h
    Sala de Concerts

    El Messies de Händel

    Sandrine Piau, soprano
    Paul-Antoine Benos-Dijan, contratenor
    Stuart Jackson, tenor
    Alex Rosen, baix
    Accentus
    Insula Orchestra
    Laurence Equilbey
    , directora

    G. F. Händel: El Messies, HWV 56

    Amb el suport de:

    • VESTA principal color RGB jpg

    Preus: de 20 a 90 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex