Durada: Primera part, 35 minuts | Pausa de 10 minuts | Segona part, 30 minuts

La durada del concert és aproximada

#classics  #jovesinterprets

Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)

Vivaldi i Bach van ser coetanis, però no es van arribar a conèixer mai. El venecià, però –que era set anys més gran que el saxó–, va aconseguir en vida fama i prestigi arreu d’Europa gràcies a l’estil modern, brillant, virtuosístic i electritzant de la seva música (i també, cal dir-ho, a una ambició voraç i a una estratègia comercial agressiva), un ressò que va arribar fins a la cort de Weimar on treballava Bach amb una discreció espartana. No podem parlar estrictament de diàleg, perquè segurament Vivaldi no coneixia la música de Bach, però les obres del venecià van ser un model inspirador per al jove alemany i per a mig Europa.

L’ampli ventall de recursos instrumentals i l’estil innovador i lluminós que exhibien les obres de Vivaldi van revolucionar el món sonor i musical de l’Europa del Barroc, i els podrem tastar en les dues obres seves que sentirem avui. El Concert per a violí en Mi major, RV 265 és el dotzè del cèlebre recull L’Estro Armonico, op. 3, editat l’any 1711 a Amsterdam, i va ser tan aclamat des de la seva primera publicació que se’n van arribar a fer més de trenta reimpressions en tres dècades. De fet, aquesta va ser la primera col·lecció de concerts que es va publicar amb un títol, fet que demostra la visió comercial de l’autor i del seu editor, Estienne Roger, que li acabaria editant desenes de Concerts més. Una mica posterior és el Concert per a violí, RV 208, que en un dels tres manuscrits que se’n conserven porta per títol Grosso Mogul, segurament fent referència i aprofitant l’embranzida de l’exitosa òpera Il gran mogol de Domenico Lalli, que s’havia representat a Nàpols l’any 1713. Còpies manuscrites d’aquest Concert devien circular sense control arreu d’Europa (prova de la fama i popularitat de Vivaldi), perquè Bach en va fer una transcripció per a orgue sol (BWV 594) cap al 1714, sis anys abans que Estienne Roger el publiqués a Amsterdam dins de l’opus 7. Però ¿com va poder conèixer Bach obres d’Il Prete Rosso acabades de sortir de la seva ploma?

Bach va treballar a la cort de Weimar entre el 1708 i el 1717, primer com a hoforganist i kammermusicus, i a partir de 1714 com a Kapellmeister al servei del duc Ernst August de Saxònia-Weimar. L’any 1709 va visitar Weimar el virtuós violinista Johann Georg Pisendel, que havia estudiat amb Torelli i que segurament va familiaritzar Bach amb el repertori concertístic italià. Va ser aleshores que Bach (que tenia vint-i-quatre anys) es va interessar pel repertori orquestral, i ho va fer transcrivint i arranjant per a orgue i per a clavicèmbal diverses obres d’altres compositors que ja havia tingut ocasió de conèixer, com Telemann o Albinoni. A més, el duc tenia un germà petit, Johann Ernst, extraordinàriament dotat per a la música com a violinista, clavecinista i compositor, que va estudiar entre el 1711 i el 1713 a la Universitat d’Utrecht, on les obres dels mestres italians corrien com la pólvora. Segurament va ser Johann Ernst qui va portar partitures d’aquest repertori italià a la cort, i qui va demanar a Bach que en fes transcripcions per poder interpretar-les. I d’aquí van sortir dues col·leccions de Concerts que Bach va compondre per a orgue i per a clave arranjant els originals per a corda d’autors com ara Marcello, Corelli, Torelli, Telemann i sobretot de Vivaldi, de qui va adaptar fins a deu Concerts, entre els quals l’RV 265 que sentirem avui. Bach, però, no es limitava a la reproducció més o menys exacta d’aquests originals, sinó que hi aportava elements i recursos tonals, d’ornaments i de desenvolupament, que converteix les obres en absolutament genuïnes.

Bach es va entusiasmar amb aquella manera moderna i nova d’escriure per a orquestra, i quan l’any 1717 va començar a treballar com a Kapellmeister a la cort de Köthen (on disposava d’una orquestra amb més potencial i plena de virtuosos) va desplegar tota la seva saviesa, talent i enginy en un devessall d’obres orquestrals que formen el gran tresor d’aquest gènere dins la seva producció. Aquí van néixer, entre d’altres, els Concerts de Brandenburg, algunes Obertures, o els Concerts per a violí que sentirem avui, probablement dedicats al primer violí de l’orquestra de la cort, Joseph Spiess, i els únics que han sobreviscut d’una col·lecció segurament més extensa.

La concepció general d’aquests dos Concerts és típicament veneciana, gairebé vivaldiana (estructura Allegro-Adagio-Allegro, alternança del solista amb el tutti...), però aquestes característiques són simplement estructurals, perquè l’expressió musical és genuïnament bachiana: el tractament que fa Bach de la part solista va més enllà del diàleg amb el tutti, amb un desenvolupament temàtic de major amplitud i una expressivitat sense precedents. Això ho percebrem especialment als moviments lents: l’“Adagio” del BWV 1042 té una gravetat íntima i delicada que talla l’alè; i de l’“Andante” del BWV 1041, on la melodia vola tendrament sobre un baix obstinat, el compositor francès Claude Debussy en va dir: “És tanta la seva bellesa que hom ja no sap com asseure’s i comportar-se per ser digne d’escoltar-lo; roman per molt de temps en el record i un se sorprèn, en sortir al carrer, que el cel no sigui blau i que el Partenó no sorgeixi de la terra”.

Vivaldi ens activa, Bach ens mou. Vivaldi ens enlluerna, Bach ens il·lumina. Vivaldi és l’esclat inspirador que Bach porta més enllà.

Xavier Chavarria, musicòleg.

Violins
Celina Blasco Bronisz
Elena Bugliari
Raul Campos
Alba Compte Rojas
Maria Erra Euras
Aina Hujic Mor
Juan Laliena Mayor
Alba Panadés Palou
Clara Piera Sedó

Violes     
Toni Massegú Puigmal
Jaume Pueyo Solà
Esteve Ticó Rodriguez

Violoncels            
Ariadna Besalduch
Clàudia Pérez Rivas
Adrià Puigcerver Carceller

Contrabaix        
Pablo Reina Ortiz

Clave
Daniel Tarrida

Preu: 25 €