Els elements i les fúries
1717-1761

I

Jean-Féry Rebel (1666–1747)
Les Éléments (1737)

Le Chaos: L’Eau – L’Air – La Terre – Le Feu
[Loure I:] La Terre – Chaconne: Le Feu
Ramage: L’Air – Rossignolo
Rondeau: Air pour l’Amour
Loure [II] – Sicillienne – Caprice
Premier Tambourin: L’Eau
Second Tambourin – Premier Tambourin: L’Eau

Georg Friedrich Händel (1685– 1759)
Música aquàtica (1717)
Suite I (Fa major, HWV 348)

Ouverture: Largo – Allegro
Adagio e staccato
[Allegro] – Andante – [Allegro]
[Minuet] – Air
Bourrée – Hornpipe
[Air] – Minuet

II

Christoph Willibald Gluck (1714-1787)
Don Juan ou Le Festin de Pierre, Wq. 52 (Viena, 1761)
Ballet pantomima de Gasparo Angiolini (1731-1803)

Sinfonia: Allegro
1. Andante grazioso
2. Andante
3. Allegro forte risoluto
[ – Andante – Allegro – Andante – Allegro]
4. Allegro gustoso
5. Moderato
6. Grazioso
7. Allegro
8. Moderato – Presto – Moderato – Presto
9. Risoluto e Moderato
10. Allegro
11. Allegro
12. Allegro
13. Andante staccato
14. Larghetto
15. Les fúries: Allegro non troppo

un poema pot contenir
el sentit total del món.

aquest poema conté
un dibuix fugaç
creat per uns núvols.

la capsa és vermella,
el títol n’és el llaç.

obro mans i ulls.
abandono el text

Jean-Féry Rebel (1666–1747) - Les Éléments (1737)

Durant el segle XVIII, els músics europeus –sobretot els francesos– es van especialitzar en l’art de pintar en música. Tot expressant la seva intenció, Jean-Féry Rebel precisa, al seu prefaci de Les Éléments, que “l’Aire és ‘pintat’ per notes seguides de cadències formades per les flautes petites”. Aquest programa comença amb l’extraordinària i sorprenent “representació del caos”, que Jean-Féry Rebel introduí al seu ballet Les Éléments. Aquesta sorprenent obra publicada el 1737 és ben bé un veritable poema simfònic: Rebel el titula Les Élémens «simphonie nouvelle». El resum del programa i la indicació dels instruments i harmonies que cal utilitzar amb finalitats descriptives clarament determinades són detallades diàfanament al prefaci:

“La introducció d’aquesta simfonia era natural: era el propi caos, aquesta confusió que regnava entre els Elements abans del moment en què, sotmesos a lleis invariables, ocuparen el lloc que els era destinat dins l’ordre de la natura.
Per a designar cada Element particular dins aquesta confusió, m’he servit de les convencions més habituals. El baix expressa la Terra amb notes lligades entre si i que es toquen amb sacseigs; les flautes amb trets de cant que pugen i baixen, imitant el curs i el murmuri de l’Aigua; l’Aire és pintat per notes seguides de cadències formades per les flautes petites; finalment, els violins, amb trets vius i brillants, representen l’activitat del Foc.
Aquestes característiques distintives dels Elements són reconeixibles, separadament o barrejades, totalment o parcial, en les diverses represes que anomeno Caos i que marquen els esforços que fan els Elements per a desempallegar-se els uns dels altres. Al 7è Caos, aquests esforços disminueixen, a mesura que s’acosta el desenllaç al seu complet.
Aquesta primera idea m’ha dut més enllà. He gosat d’intentar ajuntar a la idea de la confusió dels Elements la de la confusió de l’harmonia. He provat de fer sentir d’antuvi tots els sons barrejats entre ells, així com totes les notes de l’octava reunides en un sol so. Aquestes notes es desenvolupen a continuació, pujant a l’uníson en la progressió que els és natural; després d’una dissonància, se sent l’acord perfecte.
Finalment, he cregut que seria encara millor el Caos de l’harmonia si passejava pels diferents Caos en diferents cordes. Sense xocar l’oïda, he pogut fer que el so final fos indecís, fins que es torna determinat en el moment del desenllaç.”

Text extret del comentari de Jordi Savall
Alia Vox, AVSA 9914

Georg Friedrich Händel (1685–1759)
Música aquàtica. Suite I (1717)

La Water Music (Música aquàtica) va ser durant molt de temps l’obra instrumental més popular de Händel, però no disposem ni de manuscrit autògraf, ni de primera edició autèntica confirmada per l’autor. El 26 de setembre de 1714, només sis dies després d’haver desembarcat a Greenwich, el rei va escoltar un Te Deum de Händel, i aquell mateix any honrà amb la seva presència una representació de la seva òpera Rinaldo.

L’únic passeig reial sobre l’aigua amb música de Händel del qual tenim notícia va tenir lloc el 17 de juliol de 1717. Referent a això disposem de tres testimonis contemporanis. Els dos primers provenen de diaris anglesos. «The Political State of Great Britain» de 1717 explica que “el dimecres 17 de juliol, a la nit, el rei [...] va anar per aigua fins a Chelsea, i com a distracció tenia una música excel·lent organitzada pel comte Kilmanseck [...] A les tres de la matinada, va tornar per aigua fins a Whitehall, i d’allí al palau de Saint James”. El «Daily Courant» del 19 de juliol precisa que “la música, composta per a 50 instruments de tot tipus, va sonar durant tot el trajecte de Lambeth [...] a Chelsea, les més belles simfonies imaginables, escrites especialment per a l’ocasió per Händel, i que Sa Majestat les va apreciar tant que les va fer executar tres vegades durant el trajecte d’anada i tornada”. El tercer testimoniatge, el més interessant, és un informe de l’ambaixador de Prússia a Londres, Friedrich Bonet. Hi explica que el baró Kilmanseck (Johann Adolf, baró von Kilmansegg), que ja havia protegit Händel a Hannover, va organitzar les festivitats del 17 de juliol de 1717 i es va fer càrrec personalment de les despeses (només els músics li van costar ja 150 lliures). L’informe de Bonet especifica així mateix la composició de l’orquestra (trompetes, trompes, oboès, fagots, flautes travesseres, flautes dolces, violins i baix, sense cantants), i afegeix que la música era “del cèlebre Händel”, nascut a Halle i principal compositor de la cort de Sa Majestat.

Segons la disposició que s’adopti, les peces són entre vint i vint-i-dues, repartides en tres suites instrumentades de diferents maneres: suite en Fa per a dos oboès, fagot, dues trompes, cordes i baix; suite en Re per a dos oboès, fagot, dues trompetes, dues trompes, cordes i baix; suite en Sol per a flauta dolça, flauta travessera, cordes i baix. La primera edició de la “cèlebre Water Music”, publicada per Walsh cap a 1732-1733, no comptava amb més de deu peces, és a dir aproximadament la meitat, que provenien de les tres suites. Ràpidament hi va haver altres edicions, així com múltiples arranjaments per a les més diverses combinacions, entre les quals trobem una reducció per a orquestra de Samuel Arnold (1788).

Fins a mitjan segle XX, es va interpretar la Water Music principalment segons els arranjaments de sir Hamilton Harty. Des de llavors, la musicologia ha permès distingir amb precisió les tres suites, i per altra banda localitzar l’orquestració original. Tot i així l’ordre de les peces no és fix, i és totalment lícit fer que les tres suites s’interpenetrin. Jordi Savall, per la seva banda, ha disposat el conjunt en dues suites, una d’elles centrada en les suites en Re i en Sol, l’altra en la suite en Fa. En qualsevol cas, no podem deixar d’admirar fins a quin punt Händel demostra les seves qualitats de músic internacional: una sòlida base germànica, una formació italiana, i l’assimilació del gust francès i de la tradició anglesa.

Text extret del comentari de Marc Vignal
Alia Vox, AVSA 9860

Christoph Willibald Gluck (1714–1787)
Don Juan o Le Festin de Pierre, Wq. 52 (Viena 1761)
Ballet pantomima de Gasparo Angiolini (1731-1803)

Gluck havia passat anys exitosos com a compositor d’òperes a Itàlia, abans d’incorporar-se com a mestre de capella a la companyia operística de Pietro Mingotti, per establir-se finalment a Viena el 1750. A Itàlia s’havia guanyat la fama de talent musical tan prometedor com capriciós: ja aleshores era considerat “un jove de capacitats màximes i d’esperit fogós” (Saverio Mattei, 1756), i ja aleshores, el seu llenguatge musical poc ortodox suscitava debats polèmics, com el 1752 a Nàpols, quan les progressions harmòniques audaces i les dissonàncies expressives de la famosa ària “Se mai senti spirarti sul volto” de la seva òpera La clemenza di Tito foren criticades per uns com a transgressió de les normes teòriques musicals i exaltades per altres com a innovacions estilístiques que marcaven el camí cap al futur.

El primer gènere escollit fou el ballet. Com a primer producte del cercle reformista vienès, s’estrenà el 17 d’octubre de 1761 el ballet Le Festin de pierre (Don Juan) a l’escenari del Burgtheater de Viena, concebut i coreografiat per Angiolini i amb música de Gluck: una obra que constituí una fita i que no sols influí l’evolució posterior del ballet, sinó que també fou el punt de partida d’impulsos importants per a altres gèneres escènics.

Com a tema per aquest ballet, es va triar un material que presenta un impressionant llegat interpretatiu en la literatura, la música i el teatre des del Burlador de Sevilla y combidado de piedra de Tirso de Molina (1630): la llegenda de Don Juan, el seductor sense escrúpols que aprofita el seu atractiu eròtic sobre les dones per a satisfer sense remordiments les seves necessitats i pel qual acaba retent comptes. El públic vienès coneixia aquesta temàtica, sobretot gràcies a la comèdia exitosa Dom Juan ou Le Festin de pierre de Molière, que també serví a Angiolini com a base de la seva versió per a ballet.

La tradició musical i la “forma de l’obra” de la música de ballet de Gluck a Don Juan estan estretament lligades amb la pràctica escènica del ballet del segle XVIII. Segons la percepció de l’època, la música, l’acció escènica i la coreografia formaven un conjunt mòbil i variable segons el context de cada funció. A diferència dels ballets d’èpoques posteriors, aquestes obres encara no constituïen una unitat estructuralment fixada de música i coreografia, en el sentit d’una “obra” vinculant i definitiva.

Com a work in progress experimental, la versió de l’estrena va ser modificada encara a la primera sèrie de funcions vieneses de la temporada 1761-62, així com més tard en produccions posteriors, quant al volum, la dramatúrgia, l’elenc de papers i la coreografia, amb les corresponents conseqüències per a la música, transmesa en dues versions: una breu que consta de 16 números i que coincideix amb la seqüència de l’acció esbossada al llibret de 1761, motiu pel qual cal considerar-la com la música de l’estrena vienesa, i una versió ampliada de 32 moviments, que va ser incorporada al repertori concertístic pels volts de 1800. Aquesta darrera versió conté tots els moviments de la versió breu, a més de números addicionals de dansa o pantomima, sobretot per a acompanyar la festa a casa de Don Juan al segon acte, però també per a la disputa amb el comanador al primer acte i per a caracteritzar el personatge del servent i que és la que representa Jordi Savall i el seu Concert des Nations al programa d’avui.

El ballet consta d’una breu simfonia d’un sol moviment, que introdueix l’acció escènica amb gest enèrgic i amb contrastos harmònics, dinàmics i expressius, a més d’un seguit de moviments d’instrumentació, longitud i característica musical diverses. D’acord amb el gènere, es tracta de moviments de dansa que segueixen els esquemes i les estructures formals habituals de la música instrumental del segle XVIII, com la gavota, la contradansa o el minuet. Per altra banda, a la música de ballet de Gluck també es troben peces relacionades directament amb el desplegament escènic, l’acció dramàtica i l’expressió coreogràfica, marcades pel gest pantomímic de l’acció.

Tal com varen dir el llibretista Angiolini i el coreògraf Calzabigi: “Una música tal és tan difícil de fer, com també és difícil de posar una tragèdia en vers: tot ha de parlar en aquesta música; ens ha d’ajudar a fer-nos entendre, i és una de les nostres forces impulsores més importants per a moure les passions. Hom podrà jutjar el seu mèrit [de Gluck] segons aquest esbós.”

Text extret del comentari d’Irene Brandenburg
Paris Lodron Universität Salzburg
Alia Vox, AVSA 9949

Traduccions: Traduït – traduït.cat, Gilbert Bofill i Ball

Carolin Widmann, violí
Juan de la Rubia, orgue
Orfeó Català (Pablo Larraz, director)
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Jörg Widmann, director

J. Widmann: Con brio
J. Widmann: Concert per a violí núm. 2
J. Widmann: Variacions sobre "El Cant dels Ocells" (fantasia per a orgue i cor) (obra d'encàrrec del Palau de la Música Catalana - estrena absoluta)
L. van Beethoven: Simfonia núm. 7, en La major, op. 92