Durada del concert: 80 minuts sense pausa

#clàssics #patrimonicatalà #jovestalents

un poema pot contenir
el sentit total del món.

aquest poema conté
un dibuix fugaç
creat per uns núvols.

la capsa és vermella,
el títol n’és el llaç.

obro mans i ulls.
abandono el text

Eduard Escoffet
El terra i el cel (LaBreu edicions, 2013)

La relació establerta, al llarg de la història, entre mestres i deixebles és una de les temàtiques més apassionants de la historiografia musical. Perquè, precisament, del contacte i de la influència recíproques és com s’arriben a forjar grans personalitats musicals com les que avui ens presenta el Trio Pedrell amb un programa format per obres de Felix Mendelssohn-Bartholdy, Felip Pedrell i Robert Gerhard.

Si bé a Gerhard li agradava de dir que va ser deixeble de Pedrell fins a la seva mort, el 19 d’agost de 1922, la veritat és que només ho va ser, aproximadament, fins a l’any 1920. A partir d’aleshores el seu contacte es va limitar a trobades esporàdiques i a demandes o consultes puntuals amb el mestre. Això significa que quan Gerhard va veure estrenat el seu Trio núm. 2, en La bemoll major, el 2 de març de 1922 al Palau de la Música Catalana, el compositor vallenc ja estava sumit en un altre moment vital i creatiu poc proper al d’aquesta obra cambrística, publicada per Editions Maurice Sénart el 1921. Compost, entre el novembre del 1918 i finals de l’any següent i també poc temps després de l’estrena del Trio núm. 1, en Si major al mateix Palau, aquest segon trio és clarament deutor del Trio en La menor (1915) de Maurice Ravel (1875-1937) que Gerhard va poder conèixer i estudiar a través de la primera edició de Durand et Cie. De la mateixa manera que Ravel va voler dedicar aquest Trio en La menor al seu professor de contrapunt André Gedalge (1856-1926), Gerhard va decidir fer el mateix amb Pedrell amb una composició on la presència, precisament, de recursos provinents de l’anomenat impressionisme francès i molt especialment de Ravel és més que evident.

Pocs mesos després de l’estrena d’aquest segon Trio gerhardià, Felip Pedrell moria a Barcelona als vuitanta-un anys. Des d’aquell moment s’iniciava un intens procés de reivindicació d’aquest gegant de la música catalana i hispànica que encara no és acabat i que ha viscut diferents capítols. Alguns de protagonitzats pel mateix Gerhard: l’any 1941, en el centenari del naixement del seu mestre, amb la composició d’obres com la Simfonia Homenatge a Pedrell o el Cancionero Pedrell. O d’altres encara en actiu, com la commemoració enguany del centenari de la seva mort, de la qual el concert d’avui es pot considerar una mostra per part d’una formació que va decidir adoptar el nom del mestre tortosí i enregistrar-ne els seus Nocturns, op. 55, una obra de filiació clarament romàntica.

És la mateixa filiació que trobem en una de les obres cabdals del catàleg cambrístic de Felix Mendelssohn com és el seu Trio núm. 1, en Re menor, op. 49. Estrenat l’1 de febrer de 1840 a la Gewandhaus de Leipzig per una formació integrada per Ferdinand David (violí), Franz Karl Witmann (violoncel) i el propi Mendelssohn (piano), els més grans elogis van venir de part d’una ànima romàntica com Robert Schumann, que no va dubtar a definir-lo com “el Trio mestre del nostre temps i que farà les delícies de les generacions futures”. Em sembla que el compositor de Zwickau no anava pas errat en absolut.

Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista

Preu: 35 €