Folk tronadet i gregorià progressiu format per Marta Torrella i Helena Ros. Va néixer el 2016 gràcies a dues cantants que exploren a cappella diferents estils de músiques vocals amb l’àrea geogràfica de la Mediterrània com a context de referència. El repertori que canten va des de músiques tradicionals fins a músiques d’autor, amb l’experimentació com a bandera i la combinació de tècniques vocals com a motor creatiu. Sense por d’estirar els límits de la localitat i l’autoria.

Als arranjaments de Tarta Relena conviuen els timbres tan diferents de les dues veus i el so sintètic d’instruments i samples electrònics. Sempre buscant la complexitat en la senzillesa i la màxima expressió amb el mínim d’elements.

Quan el grup Los Sara Fontan va començar a tocar cap al 2017, va decidir fer-ho sense gravar cap disc. Mai. Un moviment “quixotesc” antiindústria que, tanmateix, li ha permès tocar i sorprendre centenars d’espectadors durant els seus espectacles (prop de dos-cents) arreu d’Espanya, França, Alemanya, Suïssa, Finlàndia, Anglaterra o Portugal.

Ningú sabia què esperar-ne i l’efecte sorpresa va amplificar el que venia de l’escenari: un duo experimental, amb un violí, un teclat, una bateria, un arsenal d’efectes de pedals i recursos que els porten de la contemporaneïtat a l’electrònica, de l’atmosfera a l’electrònica. Un desbocament en pocs segons. La seva música neix i mor a l’escenari i aquesta volatilitat converteix cada espectacle en una mena de litúrgia irrepetible que només queda en la memòria dels qui tenen la sort de gaudir-ne. Junts són capaços de crear oasis minimalistes, garatges plens de soroll i oli, platges on el temps s’expandeix, parets de so intransitables, bases per al raper que habita dins teu, precipicis romàntics o acrobàcies submarines..., tot donant llibertat a l’oient per desfermar la seva imaginació.

La seva proposta no només ha habitat petites sales de rock alternatiu o festivals acuradament programats (OOAM a Suïssa, Norpas a Finlàndia, Eufònic o AMFest), sinó que ha crescut ràpidament i ha ampliat les seves energies al món de les arts escèniques.

Amb el seu projecte 4132314, juntament amb Tarta Relena i Cocanha, va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona l’any 2022. Van compartir escenari amb Blanca Llum Vidal, una prestigiosa poeta catalana, a la seva La princesa sou vós. Amb la ballarina Sònia Gómez, Fem una bona pena abans de morir (2023), i amb Amorante, SO. Els seus dissenys sonors també s’han incorporat a teatre: Concrete matter i Songs for the bitch-witch women, o bandes sonores originals, com Remember my name (Premi del Públic Biznaga de Plata al 26è Festival de Cine de Màlaga), Magaluf ghost town (Concurs Internacional Golden Premi Alexander - Thessaloniki International) i Autodefensa (millor sèrie al Concurs de Forma Curta Sèrie Mania).

Les dues singulars veus de Caroline Dufau i Lila Fraysse es barregen en una hipnòtica polifonia propiciada pels tambors de corda i la percussió de mans i peus. En aquest potent cara a cara, les dues músiques deixen anar les seves personalitats vocals complementàries, trenades per 12 anys de complicitat artística.

Cocanha cultiva el minimalisme i forma part de l’estètica de la música amplificada, que involucra els cossos en la dansa. Les dues músiques es basen en el repertori tradicional occità per retornar-lo dels arxius a la tradició oral. Algunes paraules són reescrites, altres inventades, emanades d’un imaginari comú. Els personatges femenins de les cançons es tornen a apropiar del seu poder de desig, tot afirmant-lo.

En un Estat francès centralista amb un fort passat colonial, que silencia les llengües que l’habiten i estandarditza els accents, Cocanha opta per cantar en occità.

El notable llançament del seu últim disc, “Puput” (Pagans 2020), produït per Raül Refree, va incloure el grup en aquesta nova i emocionant generació originària de les músiques anomenades “tradicionals”, com ara Sourdure, San Salvador o Rodrigo Cuevas, a qui anomenen “l'agitador folclòric”. En aquesta obra anterior, Cocanha qüestiona la nostra misogínia i la nostra relació amb les normes socials utilitzant la força subversiva del puput, l’ocell d’aspecte inconfusible amb vol erràtic i un floc de plomes erèctils.

L’estiu del 2020, Cocanha va passar de trio a duo, la seva fórmula original. Caroline Dufau i Lila Fraysse continuen amb aquesta recerca sonora sobre temperaments i melismes, confecció de tambors de corda i orquestració rítmica. A l’escenari descobrim el seu “laboratori”, una posada en escena que han treballat amb la coreògrafa Kaori Ito.

Han aprofitat el fet de tornar a ser dues per embarcar-se en noves col·lisions artístiques i confrontar el seu univers amb altres estètiques.

Juntament amb el duo de noise rock Sec, Cocanha forma el grup Tust: quatre veus, tres tambors de corda, dos baixos, bateria i cors que bateguen a l’uníson.

Recentment han compost la banda sonora original del documental “Polaris”, dirigit per Ainara Vera, al costat de la compositora Amine Bouhafa, seleccionada pel Festival de Cannes (acid 2022). Acaben de presentar una nova creació titulada “4132314” al voltant de la memòria de les treballadores del tèxtil, que van oferir a Barcelona amb dos duos imprescindibles de l’escena contemporània catalana: Tarta Relena i Los Sara Fontan.