Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

 

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

De Cadaqués a una Finlàndia lliure

El concert d’avui té la particularitat que ens fa passar per Cadaqués per arribar als sons del nord. Vasily Petrenko va guanyar fa més de vint anys el Concurs de Direcció d’Orquestra de Cadaqués, el prestigiós guardó internacional que també havia premiat Gianandrea Noseda. I va ser al festival que tenia per seu el poble empordanès on el 2006 el director rus, amb l’Orquestra de Cadaqués, va estrenar Vida secreta, l’obra d’Albert Guinovart que enceta el programa.

Originalment, aquesta peça era una sonata per a piano a quatre mans composta per a les germanes Eulàlia i Ester Vela, el Duo Vela, que la van estrenar tres anys abans coincidint amb una commemoració daliniana. La figura de Dalí sempre ha fascinat Guinovart i en ocasió de l’efemèride li va voler retre un homenatge personal amb l’obra que avui escoltarem. De fet, més que inspirar-se en l’obra pictòrica, el compositor va voler absorbir l’esperit de l’artista reflectit en el llibre autobiogràfic del pintor La vida secreta de Salvador Dalí, publicat el 1942, en què el geni de Portlligat recollia les seves vivències, reals o fabulades.

Mentre escrivia la sonata per a piano, Guinovart ja va veure que l’obra reclamava una traducció orquestral i això és el que va fer quan es va presentar l’oportunitat d’estrenar-la al Festival de Cadaqués, un lloc ben dalinià. A la nova partitura, el compositor va incorporar colors i sonoritats adients a les dimensions d’una orquestra clàssica.

Els tres moviments en què està estructurada tant la sonata per a piano com la versió orquestral, porten títols que provenen de frases del llibre de Dalí. El primer, “Retrat antipsicològic”, presenta un tema rítmic seguit d’un altre de líric amb què contrasta. El segon, “Espectre fòssil”, té un aire misteriós amb un ostinato al principi i al final que emmarca un tema molt rítmic. Al tercer moviment, “El paroxisme de l’alegria”, presenta un tema viu seguit d’un de melangiós per acabar amb un d’exultant.

Petrenko va ser titular de l’Orquestra Simfònica d’Oslo durant set anys i convidat freqüent a dirigir-la. Això ens porta a Edvard Grieg (1843-1907), el compositor que va contribuir a crear la identitat nacional noruega amb l’adaptació de centenars de cançons del folklore del seu país.

A Grieg el coneixem sobretot per dues obres: Peer Gynt, la música incidental que el dramaturg Henrik Ibsen li havia demanat per al seu drama homònim, i el Concert per a piano en La menor, op. 16 que escoltarem. Grieg va estudiar a Leipzig, ciutat on dues figures clau del Romanticisme, Felix Mendelssohn i Robert Schumann, havien exercit una gran influència musical, influència que també va atrapar Grieg. Als setze anys va assistir a la interpretació del Concert per a piano en La menor de Schumann interpretat per la seva vídua, Clara Vieck.

L’estiu del 1868, de vacances a Dinamarca, el compositor va escriure les línies generals del seu Concert, que orquestraria a l’hivern a Noruega. Aquell era un dels períodes més feliços de la seva vida. Tenia vint-i-cinc anys i acabava de néixer la seva filla. El Concert el va escriure en la mateixa tonalitat que el del seu admirat Schumann, cosa que ha fet dir a molts que s’assembla massa al de l’alemany. I si les primeres notes amb un poderós toc de timbal i l’entrada del piano ho poden fer pensar, el que ve a continuació, ple de referències a la música folklòrica noruega en marca la diferència.

Al primer moviment, després d’aquella entrada espectacular i la presentació que fa el piano d’un primer tema, destaquen les intervencions de flauta i oboè. El segon és molt líric i intimista. No hi ha metalls, excepte les dues trompes. Entren la secció de corda i després el piano, que va cap a un crescendo en què desenvolupa una melodia que acaba amb uns trinats gairebé beatífics. Un breu passatge de transició dona pas directament al primer tema de l’últim moviment amb un fort ritme basat en una dansa popular. Després d’un segon tema molt líric presentat per la flauta, retorna el ritme inicial per acabar de manera brillant. Romanticisme en estat pur, tot i que tardà.

Seguim al nord. Juntament amb la simfonia coral Kullervo i el poema simfònic Finlàndia, la Simfonia núm. 2, en Re major, op. 43, estrenada el 1902, va ser un dels grans èxits de la primera etapa compositiva de Jean Sibelius. A diferència de la Simfonia núm. 1, plena de referències txaikovskianes, en la que escoltarem les al·lusions són unes altres. Anton Bruckner havia transformat la tradició simfònica i un jove Sibelius havia anat a Viena confiant a rebre lliçons de l’austríac, cosa que no va poder ser perquè el mestre es va retirar de l’ensenyament. Tanmateix, Sibelius va poder assistir a interpretacions de Simfonies de Bruckner, a qui considerava el més gran compositor viu, segons el que escrivia a la seva promesa Aino. La influència d’aquell gran simfonista es fa notar en l’ús dels metalls i en els temps lents de la Segona Simfonia.

Al primer moviment, Sibelius sorprèn amb un devessall d’idees que generen una certa inestabilitat després d’un inici gairebé pastoral. A Berlín Sibelius havia assistit a l’estrena del poema simfònic Don Joan de Richard Strauss. L’enfrontament entre la vida i la mort el va interessar per fer-ne una partitura pròpia. No la va arribar a compondre, però sí que va recuperar la idea de la lluita per l’ànima del llibertí en el segon moviment de la Simfonia.

A més de Bruckner, al seu altar particular Sibelius tenia un altre simfonista, Beethoven, a qui el finlandès considerava el més gran de tots. La seva empremta es troba particularment al tercer moviment, considerat com un dels més beethovenians de Sibelius. Sense pausa, el quart moviment acaba amb un himne triomfal, un final grandiós que va ser interpretat com el clam per una Finlàndia lliure, llavors sotmesa a l’imperi rus, tot i que el compositor havia rebutjat aquesta interpretació. El cas és que va servir de catalitzador de manifestacions patriòtiques clandestines i, com diu Alex Ross, en la primera d’una sèrie d’obres del segle XX amb càrrega política.  

Rosa Massagué, periodista