Ciències naturals

Cal ser meticulós per guarir.

Cal conquistar
la paràbola.

Anna Gual
Símbol 47 (2015)

Aquest programa manté un cert ordre cronològic amb tres obres que són procedents més o menys de l’etapa que va entre els anys 1835 i 1836 i que constitueixen referències del piano romàntic germànic, una època en què es manifesta ja enmig la música de Chopin.

La Sonata en Re, D. 850 de Franz Schubert és una obra relativament tardana, si al·ludim a la vida molt breu del seu autor, que s’anuncia amb el dibuix sonor d’acords de corxera gairebé a tall d’advertència, que després s’actualitzen en figura rítmica i jocs intervàl·lics en un marc d’escales que van i venen, fins que l’esperit reflexiu del compositor imposa una breu pausa meditativa (set compassos ben diferenciats) que no impedeix la continuïtat del joc anterior en àgils seqüències de tres corxeres i un marc binari, ben matisat amb variacions tonals.

Aquest dinamisme contrasta amb la interioritat que imposa el segon moviment, amb una cintil·lació sincopada plena de lirisme, però sempre amb aquella descreença de Schubert cap a la felicitat que va fent derivar el discurs cap a un contrapunt meditatiu i transparent.

El “Scherzo” posa a prova els pianistes en la pulsació tan pròpia de Schubert, àgil i de vegades immaterial, mai pesant, coronat en la reflexió per un meravellós “Trio en Sol”. Aquesta obra, de les més extenses de Schubert, es tanca amb una demostració magistral del tractament formal amb canvis ràpids en dinàmiques i riquesa expressiva, que mostra unitat dominant i un final inesperat però de firma.

D’una dècada més tard són les Kinderszenen, op. 15 que signa Schumann el 1838, compostes en la situació d’un jove músic enamorat d’una pianista excel·lent i amb una expansió lírica que parla d’una altra personalitat i estil. Són tretze petites peces seleccionades de la trentena escrites inicialment. I no són per a nens, sinó que el títol i la concepció al·ludeixen a records d’infantesa d’una persona gran. La temàtica remunta a escenes diverses, records breus –són poques les peces que passen dels dos minuts– sobre els quals ens van guiant els títols descriptius que, segons el mateix autor, van ser establerts més tard.

Comença marcada per la dominància del tema de cinc notes que al·ludeix a “Estranys països i persones” que inicia l’obra, i al qual els estudis estilístics confereixen paper important en l’entitat de la sèrie. Schumann resol algunes imatges narratives, com en la segona peça en anunciar una “Història curiosa”, amb l’alegria i inquietud afirmada en el Re del començament. El següent “Atrapa’m si pots” anticipa les pràctiques musicals –escales– de les persecucions en dibuixos animats. Tota l’obra presenta aquest aire de situacions infantils, jocs, descansos, cants de bressol, amb una delicadesa i musicalitat excepcionals.

També mitjançant savis artefactes merament tècnics però ben imbricats i amb gran sensibilitat descriu el descans del nen a “Bittendes Kind”, amb una frase inicial dominant que recorda la de la peça primera, i una intervàl·lica que defineix caràcter. Cada peça presenta notòria entitat i alguna ha transcendit aquesta sèrie, com el cas de “Traumerei”, de gran expansió posterior, reutilitzada en temps moderns i que va anar més enllà del piano original.

Obra estrictament contemporània de l’anterior és la Fantasia en Do, op. 17 (1836-1839), però que assumeix un altre terreny més afí al virtuosisme –de fet, dedicada a Liszt–, encara que el primer moviment prové d’una peça d’un moment de crisi de Robert en la seva relació amb Clara, que va anomenar “Ruïnes”. De fet, el compositor la va qualificar com el més apassionat que havia compost i un profund lament, segons les seves pròpies paraules. La resta de la Fantasia és de caràcter eloqüent. Majestuós el segon moviment, mentre que l’últim sorprèn pel to pausat i la interioritat. També aquesta segona part té un altre origen: Schumann l’havia compost per recaptar fons com a homenatge a Beethoven.

Jorge de Persia, crític musical