Durada del concert:
Primera part, 36 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 40 minuts.
La durada del concert és aproximada.

#òpera #gransfigures #estrenes

El dia escampa benagràcies
en regne d’ànima i cançó
bruit sense alè,
parla callada
que ens frega amb veus
que no entenem,
que ens toca amb dits
de llum antiga,
que llisca i s’alça i parla i crida.

I broda el cel quan diu l’etern.

Lluís Calvo
Del llibre L’espai profund.
Barcelona: Edicions Proa, 2020

En un sincer retrat sobre Rudolf Buchbinder, Joachim Kaiser revela una trobada a Múnic entre el pianista i l’artista Friedrich Gulda, en què l’amic li pregunta: “No t’avorreix, ja, Beethoven?”. Buchbinder respon: “La pregunta, sincerament, em resulta del tot incomprensible, perquè sempre hi descobreixo alguna cosa nova”.

L’hermenèutica ens ensenya que els clàssics ho són perquè sempre ens responen quan els preguntem. Aquest vespre Rudolf Buchbinder establirà un doble diàleg, amb el públic i amb Beethoven, en un monogràfic a partir de tres de les seves trenta-dues Sonates, un corpus que el pianista austríac ha interpretat íntegrament en format de cicle.

La lleugeresa i la ironia de la sonata 6, el misteri i la fragilitat de Clar de lluna, l’heroisme i la gravetat de la Patètica i el torbament i l’anhel de l’Appassionata evolucionen contínuament dins l’ànima de Buchbinder, en sintonia amb l’afirmació adornoniana segons la qual “Beethoven no deixa de ser un arquitecte dialèctic, el màxim exponent de la modernitat burgesa”: la forma sonata és, en essència, hegeliana, un artefacte que ultrapassa l’element estètic, en un Beethoven que es pensa a si mateix com a individu en relació amb el món amb la llibertat i subjectivitat del burgès emancipat, en plena eclosió del Romanticisme.

Aquesta dialèctica queda reflectida als primers moviments de les tres sonates. La més primerenca, la número 6 op. 10/2, s’obre amb una tesi rítmica, juganera i elegant, material que s’interromprà a l’antítesi, un passatge dolç i cantabile de treball motívic exquisit, que precedirà un nou ordre formal: la síntesi és una relectura transformada dels elements anteriors passats pel sedàs de la ironia. Clar de lluna, per la seva banda, proposa una tesi nostàlgica, vaporosa i hipnòtica. Una tendresa digna d’una sensibilitat extrema i d’una empatia desbordant que ens condueix a l’antítesi, on la serenitat s’esvaneix en un univers torbat en forma de dilema entre la inquietud i la calma, que es resoldrà en una síntesi alliberadora.

La Patètica s’obre amb una tesi lenta i dramàtica, com si el món pesés sobre les espatlles del subjecte, per després desplegar un tema heroic i majestuós i un altre de líric i contingut. A l’antítesi, el material es fractura, es descompon i es transforma. Una tensió expressiva que es resoldrà a la reexposició (síntesi), quan el tema s’integra en el nou discurs, en una reafirmació tràgica del material inicial, que resol el conflicte de forma precipitada i fatal. Finalment, la tesi de l’Appassionata és una lluita interna entre desig i contenció, mentre que l’antítesi representa l’atracció per la destrucció i el caos, la descomposició del material inicial. I la síntesi busca la pau, però és una manifestació més del drama vital del geni torbat.

Aina Vega i Rofes, doctora en filosofia de la música

Preus: de 25 a 45 €