Fe 

per deslliurar-nos d’incendis 
calia fer fogueres cremar del tot el sotabosc 
és per això que ho sé: 

aquestes flames d’ara que ens rodegen 
que ens ofeguen que ens asfixien 
també ens salven 

 

Mireia Calafell  
Si una emergència (Proa Edicions, 2024) 

Monuments sonors i estètica de la contemplació

El Trio Fortuny presenta aquest vespre un programa d’altíssima exigència, amb dues obres essencials del gènere, de Schubert i Ravel, amb les quals Josep Ollé, compositor convidat de la temporada, dialoga de manera molt personal.

El trio de Maurice Ravel (1875-1937), estrenat el 1914, s’enceta amb un Moderé que incorpora elements de l’herència vasca del compositor. L’orquestració presenta una juxtaposició entre els sons del piano, molt percussius, i els dels instruments de corda, d’un legato molt líric. Per la seva banda, el Pantoum, d’una forma oriental cultivada per Verlaine o Baudelaire, és àgil, amb una melodia bellugadissa que es torna exuberant, mentre que el tercer moviment, Passacaille, és lent i de caràcter ombrívol que finalment s’essencialitza en una melodia plena de bellesa melangiosa i vellutada. Aquest contrasta amb el finale, Animé, ple de màgia i imaginació, obertura i optimisme.

El plat fort del vespre arriba amb el celebrat segon trio en Mi bemoll major de Franz Schubert (1797-1828), escrit poc abans de morir, una peça monumental de dimensions gairebé simfòniques de cinquanta minuts plens d’intensitat, disjuntives i encontres. L’Allegro obre la peça amb amplitud, i percebem en el tema principal un to noble i expansiu en què s’estableix un diàleg molt equilibrat entre el violí i el violoncel, una melodia serena i cantabile que sembla no acabar-se mai. El segon moviment ha estat font d’inspiració per a diverses pel·lícules com Barry Lyndon, de Kubrick. Està en la tonalitat de Do menor, relatiu menor de Mi bemoll major, tria que contribueix al caràcter elegíac de la pàgina, de gran intensitat emotiva, amb una melodia que es repeteix de forma insistent. L’Scherzo, moviment relativament breu, enllaça amb el Finale enèrgic, que fa emergir reminiscències dels moviments anteriors. La seva interpretació resulta ser un repte gegantí per a qualsevol formació, i això denota la maduresa, el talent i el compromís del Trio Fortuny.

A partir de l’espurna imaginativa de Manuel de Pedrolo, Josep Ollé proposa un segon origen, un recomençar plàcid i meditatiu per a un món canviant a través d’una estètica de la senzillesa que busca la bellesa diàfana, amb un llenguatge directe per expressar aquest anhel. Aquest cosmos requereix una música serena, de gestos amplis i respiracions calmades que abraça l’espiritualitat feta cosa a les tecles i els arcs. Un sol moviment que mira endins amb malenconia, en tonalitat de re menor, harmonies modals i austeritat tècnica que percebem amb la contenció dels elements i el minimalisme de les formes. El trio transpira la influència del llenguatge coral, gènere en què Ollé excel·leix. El Trio Fortuny entonarà amb rigor i inspiració aquest cant que vol silenciar el soroll del món.

Aina Vega i Rofes, Doctora en Filosofia de la Música