creixen les orquídies entre dents
dels meus auguris

ben a sota del poema submergit

molt a prop de les coses
sense nom

de la tarda que no és ara
sinó sempre

Laia Llobera
Llibre de revelacions (2020)

En el decurs de la segona meitat del segle XIX el mestre orguener Aristide Cavaillé-Coll va desenvolupar una tasca encomiable a França. Pioner en la tècnica constructiva, molts compositors, com el belga César Franck –organista de la basílica de Santa Clotilde a París, on hi havia un instrument construït pel propi Cavaillé-Coll–, Saint-Säens, Charles-Marie Widor o Louis Vierne van excel·lir a l’escola organística francesa. El Preludi, fuga i variació de Franck –transcrit a piano per Theo Wegmann– va ser dedicat a Camille Saint-Saëns. Compost entre els anys 1860 i 1862 i inscrit a les Sis peces per a orgue, op. 18 s’inicia amb un “Preludi” bellíssim, seguit per una “Fuga” fastuosa i una “Variació” sobre motius inicials, tot anunciant així la idea cíclica del seu Preludi, coral i fuga.

Pianista virtuós i professor de piano al Conservatori de Moscou entre el 1898 i el 1905, Aleksandr Skriabin va tenir en el decurs de la seva primera etapa compositiva la influència de l’obra de Chopin i Liszt. Petites formes, exemplificades amb el Vals op. 1, donaran pas al recital a la Fantasia en Si menor. Escrita l’any 1900 i portadora d’una exuberància virtuosística desbordant, un moderato inicial introspectiu i un episodi líric en Re major ens conduiran a un appassionato vehement; les octaves, els grans acords i els arpegis es succeiran fins a un più vivo, de caràcter melòdic, culminat per una brillant coda final. Amb un estil dotat d’una riquesa desbordant de colors i bellíssims efectes tonals, Skriabin té una personalitat compositiva inequívoca. Els Dos poemes, op. 32, datats l’any 1903, són reflex d’una evolució harmònica respecte de les seves composicions inicials. Un refinat “Andante cantabile”, amb un tractament harmònic exquisit, precedeix l’“Allegro con eleganza”, amb un colpidor efecte creat pels constants tresets d’octaves sobre un compàs a quatre.

Tal com s’esdevé amb la Sonata en Si menor de Liszt, la Sonata núm. 5 (1907) es presenta en bloc monolític, malgrat mantenir una clara estructura interna. Contemporània del Poema de l’èxtasi, la proximitat estètica vers l’atonalitat ja resulta del tot evident. Efectes acústics sorprenents, acords vertiginosos, cromatismes, canvis de tempo constants que fluctuen dels languido al prestissimo, la Sonata porta com a exerg uns versos iniciats amb les paraules “Us crido a la vida, oh forces misterioses!”.

La popularitat del Carnaval de Schumann entre els melòmans segueix mantenint-se inalterable. Com la Kreisleriana, la Fantasia, la Sonata núm. 2..., aquestes vint-i-dues escenes escrites sobre un motiu de quatre notes (La, Mi bemoll, Do, Si) són referent ineludible del piano romàntic. Schumann va compondre entre el 1834 i el 1835 aquesta obra per on desfilaran musicalment personatges de la Commedia dell’arte –“Arlequin”, “Pierrot”, “Colombina”–, d’altres vinculats al propi Schumann, com el somniador “Eusebius” i l’enèrgic “Florestan”, i compositors com “Paganini” o “Chopin” –a qui reserva un dels moments més captivadors–, o “Estrella” (Ernestina von Fricken) i “Chiarina” (Clara Wieck). Tot culmina amb la “Marxa dels companys de David contra els filisteus”, una de les cimeres creatives del piano de Schumann.

I després del Carnaval, el programa ens condueix a les Danses de circ del compositor i clarinetista alemany Jörg Widmann. L’obra Zirkustänze va ser escrita l’any 2012 i publicada un any després. Aquesta suite per a piano està integrada per onze peces d’un caire majoritàriament alegre. Widmann mateix ha explicat que són “balls que involucren els protagonistes d’un circ”. “Els adults pensem que ja no podem sentir aquella emoció! I malgrat que les llàgrimes del pallasso trist són artificials, de fet són molt realistes”. Concebudes com un cicle, hi apareixen ritmes com els de boogie woogie, valsos o música amb ressons bavaresos. Amb aquesta suite, composta per un dels autors contemporanis més interpretats arreu del món, es clourà el recital d’Anna Vinnitskaya.

Lluís Trullén, crític musical de la Revista Musical Catalana