El programa d’avui reuneix tres obres que mostren com, en diferents períodes, el quartet de corda s’ha obert cap a nous camins en una exploració i equilibri que perfeccionava aquella conversa entre quatre iguals amb què el definia Goethe. En aquest sentit, el Quartet en La major, KV 464, “el Tambor” (1785) de Mozart enganya per l’aparença tranquil·la, modesta i de bellesa melòdica, com en l’“Andante”, basat en un tema i sis variacions, la darrera de les quals juga amb un ritme exposat pel violoncel que justifica el sobrenom de l’obra i que domina fins a acabar el moviment. En realitat, en aquest divuitè Quartet mozartià, s’hi amaga una densitat temàtica i una profusió contrapuntística notòria, fins i tot en moviments menys previsibles, com el “Menuetto” –col·locat en segon lloc–, o el darrer, a la manera de fuga, tot configurant un gran salt de l’escriptura compartit per tota la sèrie de Quartets dedicats a Haydn. No debades, va ser una obra que va fascinar contemporanis com Von Dittersdorf i Beethoven.

Cap aquesta expansió també s’atansa Beethoven amb el seu opus 59 núm. 3 (1806), el tercer de la sèrie dedicada al comte Andrei Razumovski, mecenes del compositor i del Quartet Schuppanzigh: dos noms fonamentals per al compositor i per al desenvolupament d’aquest gènere a Viena la primera dècada del segle XIX. Es caracteritza per una narrativa musical molt més complexa, enèrgica, plena d’accents i flexibilitat rítmica, amplitud lírica i una durada sensiblement superior a altres Quartets contemporanis. Bastit sobre formes tradicionals (forma sonata, lied ternari, minuet), presenta un desenvolupament motívic també en les transicions entre els blocs temàtics i destaca per l’ús del contrapunt dialògic. És a dir, per línies temàtiques contínuament repartides en les veus, però sense que, en ocasions, assumeixin un plena conducció de la melodia. Com la de Mozart, aquesta obra acaba amb una mena de fuga: la inicia la viola seguida pel segon violí, el violoncel i el primer violí en un final brillant, original i extenuant.

Influït per Dutilleux, I Fa l’Aire Visible (2020) és el Segon Quartet de corda compost per Ramon Humet (Barcelona, 1968) i mostra la capacitat adaptativa i l’atracció sentida pels compositors contemporanis després de les convulsions estètiques, formals i de llenguatge del XX. S’estructura en deu moviments curts i encadenats sense solució de continuïtat en què els silencis no són de descans, sinó moments de contemplació. Una contemplació reforçada per la voluntat d’Humet que la sala estigui a les fosques i l’oient se centri en l’experiència personal d’una nit rutilant de lluna plena. D’aquí neix l’alternança de subtítols dels moviments (“Aire”, “Silenci”, “Estels” i “Lluna”), que són alhora diverses perspectives del mateix fenomen en la configuració d’un món sonor autònom. Caracteritzat per una dialèctica entre iguals-diferents i tendent a l’homogeneïtat tímbrica grupal, concep el quartet i el joc de textures com un sol instrument basat en l’afinació justa i no la temperada, a partir dels harmònics naturals i cercant una consonància total entre els sons. D’aquesta manera l’harmonia esdevé un paràmetre amb funcions sintàctiques i tímbriques en la recreació d’un sentir i una poètica deliqüescents, d’atmosferes meditatives i d’estatisme aparent, que evoluciona en un moviment fluid, orgànic i poc perceptible però viu. En aquest sentit, és una obra tècnicament molt exigent que explora microtons, canvis de compàs i jocs de scordatura (variació d’afinació) al segon violí i la viola.

Aquest darrer instrument protagonitza un solo al quart moviment, “Aire”, acompanyat per la resta d’instruments en pianíssim i amb sordina de plom, tot dotant el passatge d’un timbre metàl·lic de caire arcaic, com si es tractés d’una campana llunyana. En el desè i últim moviment, “Silenci”, el batec d’un tambor xamànic és suggerit per un loop –secció curta repetida– del violoncel. I és que, com en moltes obres d’Humet, s’hi percep l’influx del budisme. En aquest cas del clàssic taoista El secret de la flor daurada i de la idea “del gir sobre la llum”, amb què el compositor vol contraposar foscor i silenci a la llum de la lluna que il·lumina fins i tot l’aire. La seva llum és la nostra: l’espiritual.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art.