Daniel López Pradas (1994) 

Crui I 
Faula de la humanitat 
Una sola ovella no pot retardar un ramat  
Ramats i en Pipa 
Cançó de bressol  
Crui II 
Chat GPT 
On té l’herba nanu 
Dècima de la solitud 
Quan te’n vas 
Arrel transhumana 
Cançó frenètica 
Crui III 
L’horitzó 

En aquest concert que fa de pòrtic del 39è Festival Folk Internacional Tradicionàrius, el protagonista indiscutible, conjuntament amb la música d’arrel tradicional, és el compositor i director Dani López Pradas, que signa les obres de l’espectacle Crui. La vetllada, en el marc del Cicle Palau Fronteres, porta a l’escenari modernista un repertori de nova creació que beu d’una música transmesa de generació en generació i que poques vegades puja als escenaris. 

Sobre els intèrprets 

L’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) torna al Palau amb els seus trenta-quatre músics procedents de diversos àmbits musicals, com la clàssica, el jazz, la cobla i la música tradicional, i ho fa sota la direcció del seu titular, Dani López Pradas, i amb les veus solistes d’Alba Careta, Alba Armengou i Joana Gumí. 

Quines són les claus del concert? 

CRUI gira al voltant de la transhumància als Pirineus a partir de cançons i d’altres formes musicals que acompanyen aquesta tradició ancestral. La proposta explora la riquesa antropològica, ecològica i artística del fenomen de la transhumància inspirant-se en melodies que descriuen rutes geogràfiques i que, per exemple, en faciliten la memorització. Crui es va estrenar a Vilanova i la Geltrú el febrer de l’any passat, amb llibret i textos de Clara Fiol i direcció escènica de Martí Torras. 

A què he de parar atenció? 

Per diluir les fronteres entre la música popular i la clàssica cal explorar nous territoris i formats, tot proposant als artistes descobrir estils i formes. Un repte que assumeixen els intèrprets d’aquest concert, que provenen de mons diversos per trobar-se en un espectacle amb la música folk i tradicional com a nucli estètic. En aquesta vetllada pots veure com músics i artistes de diferents àmbits treballen plegats amb un objectiu comú i així donar sentit a allò que diu que la música uneix i no coneix fronteres. 

Sabies que... 

Crui I

Un crui de claror fa més mansa la nit,
s’hi escola feixuga la boira aclofada.
Al fons de la fosca s’hi amaga un matí
que escampa en silenci llavors de gebrada.

Rodolen les llanes, els bels i els potons,
segueixen promeses amb gacust de pastura.
Viatja amb la força d’un crit greu i tosc
la senya que diu que la marxa s’atura.

S’acotxa el pastor entre arrels celestials.
S’acosta en silenci la fosca amenaça
amb urpes d’acer i tres fileres d’ullals.
Un llop tecnològic que ve amb set de caça.

S’assembla al futur que devora el passat.
Ressonen esquelles i el somni s’apaga.
S’aixeca el pastor i vigila el ramat:
comprova l’ingenu anar fent de la fauna.

Faula de la humanitat 

S’omple a poc a poc
un prat de pastura.
Sembla que el ramat
ja ha arribat a lloc.
Al fons del camí
avança i s’atura
una criatura que s’ensuma un mal destí.

Endavant! Endavant!

Amb la vista ben desperta.
Endavant! Endavant!
Amb el pas accelerat.
Endavant! Endavant!

Només hi ha una cosa certa:
una sola ovella no pot retardar un ramat.

Sigues tu mateix,
sigues tu mateixa.
Viu amb la certesa
que no n’hi ha dos com tu.
Destaca, això sí,
per sobre de la resta.
Si quedes enrere saps que no seràs ningú.

Endavant! Endavant!

Amb la vista ben desperta.
Endavant! Endavant!

Amb el pas accelerat.
Endavant! Endavant!

Només hi ha una cosa certa:
una sola ovella no pot retardar un ramat.

Cançó de bressol

Ocells de foc
i serps a cavall damunt un prat d’estels
dins les parpelles
d’uns ulls tacats de son.

Cançons de bres
com mil diamants
en mines del record.
Se’ls apaga la llum i callen.

Qui cantarà per nosaltres
si se’ns oblida cantar?
Quins altres mons se’ns escapen
dins les cançons que hem callat?
Canta que la lluna plena
diu que tens flors dins la veu.
Dorm que la nit s’asserena
i sembra diamants a prop teu.

Ocells de foc
transporten cançons
d’uns anys que ja no hi són.
S’enlairen al futur i canten.

Qui cantarà per nosaltres
si se’ns oblida cantar?
Quins altres mons se’ns escapen
dins les cançons que hem callat?
Canta que la lluna plena
diu que tens flors dins la veu.
Dorm que la nit s’asserena
i sembra diamants a prop teu.

Crui II

Un crui de claror s’interromp al compàs
de cent gratacels dins la nit laminada.
S’aixequen indemnes damunt un vell jaç
que viu amagat en l’escorça asfaltada.

Els somnis, aquí, es fan tots realitat:
La vida s’estén més enllà de la meta.
S’acaben els mals en la nova ciutat,
l’eterna ciutat que abans era un planeta.

Els abocadors volen amb els estels,
viatgen imatges com llamps de tempesta.
Tothom s’ha guanyat el seu pa i el seu cel.
Ni un bri de misèria, només feina i festa.

El crui de claror s’ha esqueixat a la fi.
S’infiltra en el món una nova certesa.
Ningú no l’ha vista fins que ha estat aquí:
La fi que hem criat ara ens ve de sorpresa.

Chat GPT

Create a poem in catalan about 
transhumance and transhumanism

Sota els cims de les muntanyes
els ramats transhumants pasturen
del sud al nord, de l’est a l’oest
cada any, en cercle, es mouen
Els pastors que els acompanyen
saben dels temps i dels camins
coneixen el pas dels estius
i els rigors dels hiverns sansins

Transhumància, tradició antiga
que encara viu en les terres altes
un moviment constant de vida
on home i natura són partícips

Però ara també ens mou el desig
d’un futur més enllà de la carn
on la tecnologia i la ment
ens fan somiar un destí transhumà

Transhumanisme, un horitzó
on la ciència és la nostra guia
on el nostre cos esdevindrà
un ésser millor, més fort, més viu

Però no oblidem la nostra arrel
la transhumància que ens ha donat
el respecte per la terra i el cel
i la saviesa dels que ens han guiat

Transhumància i transhumanisme
dues rutes que ens porten endavant
una de la mà de la natura
i l’altra dels somnis més avançats.

Dècima de la solitud

Soc la veu que avui no calla,
soc un post d’entre cent mil.
Tinc la mirada febril
perduda entre tanta tralla.
Més enllà de la pantalla
potser trobaré algú
amb un pensament comú:
dins una xarxa d’aranya
l’algoritme m’acompanya
i estic tan sola com tu.

De pantalles no n’hi ha
aquí dalt a la muntanya
la solitud no és estranya,
el silenci és com cantar.
No cal massa de parlar
per fer córrer les ovelles.
Tic el so de les esquelles,
els grills i els lladrucs de gos.
Tinc el cel com a redós
i la llum de les estrelles.

Quan te'n vas

És de nit,
ja s’apaguen els fanals.

No t’he dit
que somric mig d’amagat
quan te’n vas.

Des de les altures, un ramat d’estels
esquitxa el planeta i sembla que
només som llum,
només
pantalles.

Sé que el sol
és més gran que el món on visc

i no entenc
com em pot semblar petit
des d’aquí.

Des de les altures, un ramat d’estels
esquitxa el planeta i sembla que
només som llum,
només
pantalles.

Quan m’escrius l’amor m’escrius
als ulls
amb els dits.
No t’he vist la carn, aquest amor
només té veu,
només
paraules
imatges
pantalles.

Arrel transhumana

Voldria un xip al cap
que m’eixamplés els ossos,
m’omplís de sang les venes,
m’obrís pas al desig.
Que em fes vindre a la boca
paraules tan boniques
que les teves orelles
mai no haguessin sentit.
Que em fes sentir la terra
i em fes saber dels astres
que em creés uns ancestres
més purs i genuïns.
Que em fes el cor més savi,
del cos, me’n fes espores
que omplissin d’olor l’aire
i d’heures els camins.

Voldria un xip al cap
que em refés la infantesa
em fes acceptar els trànsits,
em fes quedar-hi a dins.
Que em farcís la memòria
de vida i d’esperança.
Que em fes la mort llunyana.
Que m’atansés a mi.

Cançó frenètica

Hi ha massa soroll,
hi ha massa soroll,
hi ha massa informació
que m’atordeix i m’enverina.

Hi ha massa soroll,
hi ha massa soroll,
hi ha massa poc espai
per poder dir-te que tinc por.

Hi ha poca intel·ligència,
hi ha massa artifici.
Hi ha, hi ha
intel·ligència artificial.

Tot és tan brillant,
tot és tan brillant,
tot és tan brillant
que els ulls em surten de les conques.

Tot és tan semblant,
tot és tan semblant,
tot és tan semblant
que no sé si ets tu o si soc jo.

Hi ha poca intel·ligència,
hi ha massa artifici.
Hi ha, hi ha
intel·ligència artificial.

Crui III

Un crui que s’ajeu en el pla horitzontal
de cop és un solc, una vall, una gruta.
Ajunta dos mons, el d’aquí i el d’allà.
No fa una fissura, fa una nova ruta.

El trànsit no és de costat a costat,
el trànsit s’instal·la en el crui i l’habita;
dissol el present, el futur i el passat.
El canvi és la guia, l’impuls i la fita.

S’acosten futurs més enllà de la carn,
s’esborren camins amb petjades antigues.
No arriben del tot, tampoc del tot se’n van
la fe i la memòria són velles amigues.

El trànsit comença després del record
i mor just abans de complir les promeses.
S’assembla a la vida, que ho és fins la mort.
I en la mort transita amb les ales esteses.

L'horitzó

El batec: Josep Pedrals & Xavi Lloses