Ommadawn és el tercer disc en solitari del compositor i multiinstrumentista britànic Michael Gordon (Mike) Oldfield (Reading, Anglaterra, 1953). Va ser publicat pel segell Virgin Records a la darreria d’octubre o principis de novembre del 1975, segons diferents fonts.

Ommadawn constitueix, juntament amb Tubular Bells (1973) i Hergest Ridge (1974), l’últim treball, així com la culminació del que s’ha anomenat la “trilogia màgica” de Mike Oldfield, els tres àlbums fonamentals de la seva discografia juntament amb Incantations (1978). Si bé Tubular Bells és el seu disc més famós, diferents enquestes assenyalen Ommadawn com el més reeixit de la seva carrera i el preferit per la majoria dels seguidors.

Després del gran èxit de Tubular Bells, la recepció de Hergest Ridge va ser irregular, en esdevenir un gran èxit de vendes però rebre algunes males crítiques. El jove compositor, enutjat, va decidir respondre-hi amb un nou treball de gran alè i ambició. Se sentia amb energia renovada al seu refugi de The Beacon, prop de la frontera gal·lesa, on s’havia aïllat de la pressió i les molèsties de la fama.

A primers d’any Oldfield va rebre un fort cop personal. La mort de la seva mare va ofuscar la composició tenyint-la d’un gran dramatisme. Mai com a Ommadawn Oldfield obriria la seva ànima d’una manera tan diàfana. Si bé Tubular Bells és la seva obra seminal i Hergest Ridge un ampli desenvolupament del seu llenguatge, no és fins a Ommadawn que el compositor arriba a dominar tots els elements del seu art, tant musicals com tècnics, per assolir una obra sòlida, rodona i completa.

A nivell estètic, Ommadawn aprofundeix en l’univers que s’entrelluca al disc anterior. La “sonoritat celta” de les seves arrels irlandeses s’expandeix amb l’aportació imprescindible de Les Penning, flautista amb qui Oldfield va fer amistat. La vocalista irlandesa Clodagh Simonds va escriure els textos en gaèlic que interpretà hipnòticament a la primera part, mentre que el prestigiós cornamusaire Paddy Moloney, líder de The Chieftains, va posar-hi la cirereta amb un deliciós passatge en el més pur estil folk.

En tot cas, el talent del de Reading havia desbordat tots els límits. Al seu imaginari cabien climes diferents dels de les Illes Britàniques. Hi havia lloc també per a la llum mediterrània de Grècia, que havia visitat amb el seu germà Terry aquell mateix any, o el mantra rítmic de la percussió africana que ens transporta a un inquietant clímax d’aterridora intensitat.

És probable que Oldfield fos conscient de la densitat emocional de la seva nova composició. Prova d’això és la inclusió de la cançó On horseback al final del disc, una mena de catarsi personal on l’autor canta, amb una innocència naïf, l’experiència de cavalcar en poni pels turons de Hergest Ridge.

S’ha parlat força de la gènesi del terme “Ommadawn”. El propi compositor, en una entrevista el 2017 a propòsit de Return to Ommadawn, ens explicava que el terme gaèlic Amadán, que apareix al text escrit per Simonds, significa “foll”, o “estúpid”. Sembla que el mot li va agradar tant que el va adaptar al seu gust. Per a Oldfield, aquest “foll” seria el clàssic personatge “tocat per la divinitat” que és present en moltes cultures tradicionals. Les seves qualitats farien que els altres el veiessin com un boig, encara que en realitat fos una mena de xaman, de guaridor o de visionari.

El cert és que Amadán és un antic personatge de la poesia gaèlica. Al poema medieval Eachtra an Amadáin Mhóir (L’aventura del gran foll), del qual es conserven diversos manuscrits, aquest personatge apareix com una rèplica al Perceval de Chrétien de Troyes. És sabut que Perceval va ser el cavaller del rei Artús que va conquerir el Sant Grial, cosa que va poder fer gràcies a la seva innocència i rusticitat, car era l’únic dels cavallers de la Taula Rodona “pur de cor i de cos”. Friedrich Nietzsche va ridiculitzar el Parsifal de Richard Wagner, entre altres coses perquè, al seu parer, el terme parsifal significava “idiota”.

Heus aquí, doncs, com Mike Oldfield es va posar en la pell del foll Amadán per iniciar-nos en el camí d’una música nova, ni tan sols somiada abans d’ell, en la recerca del grial musical que feia tant de temps que buscava. A criteri de l’oïdor deixem la consideració de si el va trobar, o no.

Xavier Alern, músic i musicòleg

Rosa Cedrón, veu solista i violoncel

DJILANDIANG Conjunt de percussió africana
Bamba Lamine Baye, director
Sidate Mbaye  
Moussa Sene  
Moussa Dieme
Samdubiang Susso      

OPUS ONE       
Xavier Alern, guitarres elèctrica, acústica i clàssica, baix elèctric, mandolina, bouzouki, veu solista a On Horseback, idea, transcripció i direcció
Carlos Cruz, guitarres elèctrica, acústica i clàssica
Manu Suárez, guitarres elèctrica i acústica
Chiri López, guitarres elèctrica i acústica i baix acústic
Joan Barranca, baix elèctric
Oriol Palau, guitarres elèctrica i acústica
Santiago Galán, piano i teclats
Adrià Bravo, teclats i sampling
Xavier Rocosa, flautes de bec, flauta travessera, percussió, guitarra acústica i veu
Olaia Brugada, flautes de bec i veu
Joan Torras, percussió i bateria
Anna Luna, veu
Xavi Lite, veu, mestre de cerimònies, "Caveman"

Amb la participació de:
Pello García, uilleann pipe (cornamusa irlandesa)
Esther Pinyol, arpa
Jaume Yelo, percussió i flauta de bec
Ivó Oller, flauta de bec i trompeta

Cor de nens:
Sebi Galí           
Vern Galí           
Ari Galí
Flora Cruz
Sarah Trullols