La pianista canadenca Angela Hewitt és referent ineludible quan es parla de l’obra per a teclat de J. S. Bach. Llegendes del teclat com Tureck, Leonhardt, Gould, Schiff... han consagrat gran part de la seva trajectòria artística al compositor d’Eisenach; també els mesos de febrer i abril del 2022 passat dos pianistes de referència com són Evgeni Koroliov i Schaghajegh Nosrati van oferir al Palau recitals memorables dedicats respectivament al El clave ben temperat (Llibre primer) i a la integral de les Partites. Angela Hewitt des de la seva consecució l’any 1985 del Concurs Internacional Bach de Piano de Toronto –en memòria de Glenn Gould– ha interpretat la música del compositor alemany per les sales de concerts més rellevants del món; el setembre del 2016 la pianista iniciava la seva Odisea de Bach interpretant a Londres, Nova York, Ottawa, Tòquio i Florència la integral per a teclat de Bach en un total de dotze recitals. Ara el seu retorn al Palau ens apropa a vuit preludis i fugues d’El clave ben temperat (Llibre segon) i a l’Obertura en estil francès, BWV 831.

El clave ben temperat sempre ha estat un referent per als més grans compositors. A tall d’exemple, Mozart va transcriure per a quartet de corda cinc de les fugues a quatre veus del Llibre segon, i Chopin, Schumann o Liszt el van estudiar profusament. Obres imaginatives i innovadores, segueixen la premissa d’explorar tots els avantatges que permetia el temperament igual teoritzat l’any 1691 per Andreas Werckmeister. La divisió de l’octava en dotze semitons iguals permetia sense percebre desafinacions evidents modular a tonalitats allunyades, en detriment del sistema proposat pel teòric del segle XVI Gioseffo Zerlino, que no admetia unes modulacions més enllà de les més properes al centre tonal a causa de la inexactitud d’afinació.

Compost a Leipzig, el Llibre segon va ser acabat l’any 1744 seguint la premissa del primer, conclòs una vintena d’anys abans: són vint-i-quatre preludis i fugues que recorren totes les tonalitats majors i menors. Obres en general de major extensió que les del Llibre primer, Hewitt ens n’ofereix una selecció de preludis i fugues (de la 5 a la 12), del Re Major al Fa menor. El cinquè preludi evoca les Sonates de Scarlatti i precedeix una solemne fuga a quatre veus en compàs binari. El virtuosístic “Preludi en Re menor” anuncia una fuga amb uns cromatismes descendents característics. Del setè emergeix una fuga de rica polifonia que obrirà les portes al següent “Preludi i fuga en Re sostingut menor” –tonalitat poc habitual–, tot establint-se un contrast entre l’aire de dansa del preludi i l’ombrívola fuga que el segueix. L’extens “Preludi en Mi major” precedeix una fuga alla breve amb un subjecte sobre el qual es construiran sonoritats allunyades per les modulacions. Les agilitats del “Preludi núm.10” obre les portes a una monumental i virtuosística fuga a tres veus. El caràcter pausat del “Preludi num.11” té com a contraposició la distensió de la fuga plena d’agilitats i frescor. Com a conclusió, una pàgina monumental, com és el “Preludi i fuga en Fa menor”, de gran riquesa harmònica i de gran complexitat d’execució.

L’any 1735, en què feia dotze anys que Bach era Thomaskantor i director musical de les principals esglésies de Leipzig, es va publicar a Nuremberg la segona part del Clavier-Übung. L’Obertura en estil francès, una obra monumental a manera de partita, estructurada en onze apartats. Bach estava familiaritzat amb l’obra per a clavecí francès, especialment la de François Couperin, i com a les seves Suites franceses, inclou aires de dansa propis d’aquesta música íntimament lligada a França. A l’“Overture” inicial en l’estil francès de Lully –dos moviments lents emmarcant un monumental episodi en escriptura i contrapuntística–, precedeix una dansa francesa com la refinada “Courante” en compàs ternari. Les dues “Gavotes” en compàs binari i els dos “Passepied”, ens conduiran a la bellíssima “Sarabande” de gran complexitat harmònica escrita a quatre veus. Les dues “Bourrées” suposen un nou retorn a les danses cortesanes que compaginen la sobrietat d’una escriptura a dues veus amb un caràcter agitat representat pels seus característics acords desplegats. La tradicional vivacitat del ritme amb puntet de la “Gigue” ens conduirà a un “Echo” final amb un contrast de sonoritat piano i forte, tant representatiu de l’efecte de clarobscur del Barroc.

Lluís Trullén, crític musical