La visita de la Berliner Philharmoniker i el seu director titular, Kirill Petrenko, és un dels grans esdeveniments de la temporada. I ho és tant per la rellevància del mític conjunt alemany com pels seus llaços històrics amb el Palau de la Música Catalana, que, des de la seva inauguració el 1908, va buscar la projecció internacional contractant la millor orquestra del món sota la direcció del compositor i director d’orquestra alemany Richard Strauss: els tres concerts que va dirigir al Palau els dies 15, 16 i 17 de maig, en el marc dels actes inaugurals, d’entrada ja van posar el temple modernista al nivell més alt de la qualitat artística.

Tradició, identitat i excel·lència artística es donen la mà en el programa que ofereixen en aquesta vetllada, que reuneix dues joies del catàleg de Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 1756-Viena, 1791) i la Quarta Simfonia de Robert Schuman (Zwickau, Saxònia, 1810-Endenich, Bonn, 1856).

Classicisme, doncs, per obrir el programa. De fet, les Simfonies de Franz Joseph Haydn i Mozart constitueixen els fonaments més sòlids per construir un so orquestral de màxima qualitat. Molts directors asseguren que la seva música és la millor medicina per curar els excessos del repertori romàntic. Després de tocar molta música romàntica i postromàntica, res millor que una saludable immersió en el classicisme i les seves provades virtuts –equilibri, elegància i transparència sonora– per obtenir un so orquestral de gran puresa.

Podrem gaudir d’aquesta transparència sonora en el lluminós motet Exsultate, jubilate, KV165/158a, peça famosa que Mozart, amb disset anys acabats de complir, va escriure a Milà el gener del 1773 per al castrato Venanzio Rauzzini, creador del paper titular de la seva òpera Lucio Silla. Estructurat en tres moviments, com una cantata simfònica, s’obre amb un recitatiu secco que és seguit per una ària de gran espiritualitat i bellesa expressiva, i que conclou, en un clima de màxim lluïment vocal, de tall operístic, amb un “Al·leluia” final d’agilitats enlluernadores.

A Mozart, que va sentir passió per l’òpera durant tota la seva vida, no li va ser fàcil viure exclusivament del talent musical a Viena com a compositor independent, lliure de les seves obligacions al servei de l’Arquebisbat de Salzburg. Va travessar èpoques de relativa prosperitat econòmica amb l’èxit popular de la seva música, especialment amb la col·lecció de Concerts per a piano i orquestra, que li van donar fama i diners durant un temps, però amb el gènere simfònic va mantenir una relació menys visceral. La Simfonia núm. 25, en Sol menor, KV 183/173dB, escrita a la fi del 1773, és la primera simfonia en tonalitat menor del seu catàleg i adquireix una rellevància especial per la densitat i alè dramàtic. “Mai s’havia anat tan lluny en una pàgina d’aquest tipus”, escriu el crític Arturo Reverter al seu llibre Mozart (“Guías Scherzo”). “Les síncopes repetides, la dramàtica caiguda de setena disminuïda, la sonoritat, els acords de les quatre trompes, els xocs harmònics, els jocs contrapuntístics del tràgic primer moviment, la dolçor de les cordes amb sordina de l’«Andante», el vigor del «Menuetto» o els emocionals unísons del «Finale» són trets que mostren la rellevància de la composició, un clar antecedent de la posterior Simfonia en Sol menor, la famosa núm. 40, KV 550”.

Robert Schumann va deixar els seus senyals d’identitat a la simfonia romàntica. Coneixia a fons el llegat de Ludwig van Beethoven i també el de Franz Schubert: la seva Simfonia en Do major va ser una revelació per al compositor alemany. De fet, l’estrena a Leipzig de l’última simfonia del compositor vienès, el 1839, onze anys després de la seva mort, dirigida per Felix Mendelssohn, va fer revifar els desitjos de Schumann d’endinsar-se en el gènere simfònic.

Enrere quedaven dos intents, el primer l’any 1832, als vint-i-dos anys, amb la redacció d’una Simfonia en Sol menor de la qual només va acabar dos moviments –anomenada Simfonia de Zwickau (Editorial Peters). Tampoc va arribar a bon port un segon intent, el 1837, d’una altra simfonia, però dos anys després, fascinat per la Gran de Schubert, va escriure la Simfonia núm. 1, en Si bemoll major, op. 38, “Primavera”, que seria estrenada, amb èxit, el 31 de març de 1841 a la Gewandhaus de Leipzig sota la batuta de Mendelssohn.

Encara que el piano va ser el seu mitjà natural d’expressió, Schumann també va buscar en l’orquestra un so propi, afí al seu univers poètic, als climes d’exaltació lírica que caracteritzen la seva música. Davant els persistents judicis negatius sobre la perícia orquestradora del compositor, el llegendari director George Szell va fer-ne una apassionada defensa de les simfonies en un article publicat el 1960, amb motiu dels 150 anys del naixement de Schumann. “Constato amb tristesa com els mèrits de Schumann i la influència de les seves obres simfòniques són generalment subestimades. Pel que respecta a mi, veig en ell el creador de la simfonia romàntica i l’inventor, no sols de belles melodies, sinó el creador també de noves i interessants troballes que no han deixat d’influir i estimular els grans compositors que l’han succeït. Cap bon director necessita fer retocs ni canvis en l’orquestració, només fa falta trobar els tempi adequats, les dinàmiques precises perquè l’orquestra de Schumann s’expressi amb brillantor”, afirmava Szell.

Cronològicament, la Simfonia núm. 4, en Re menor, op. 120 és en realitat la segona que va escriure, encara que tanqui el seu catàleg per la data de la revisió. Va ser un regal a la seva dona, Clara Wieck, amb motiu del seu vint-i-dosè aniversari, el 13 de setembre de 1841, pocs mesos després de l’estrena de la Simfonia Primavera. No va ser tan apreciada com l’anterior i, dotze anys després, va revisar la partitura en una segona versió amb millores en l’orquestració que va ser estrenada l’1 de març de 1853 a Düsseldorf.

La Quarta és la més rupturista de les quatre que integren el seu cicle. No prescindeix de l’esquema tradicional en quatre moviments, però dota d’una coherència ambiciosa i intensitat el discurs simfònic, tot enllaçant els moviments sense pauses. Escoltar la Quarta és, en aquest sentit, un pur plaer, de tan grans com en són la unitat de l’obra i els estrets llaços temàtics. El tema inicial del primer moviment, “Ziemlich langsam-Lebhaft”, reapareix com a segon tema en el segon moviment, “Romanze: Ziemlich langsam” i en el trio de l’“Scherzo: Lebhaft”.

El lirisme més íntim dona vol a la preciosa “Romanze”, mentre que l’“Scherzo” és una mostra de poder, en un ardent clima marcat pel gust de Schumann pels contrastos. En el moviment final –“Langsam-Lebhaft”– sorprèn el seu geni a l’hora de generar una tensió creixent a partir d’una introducció lenta que esclata amb una força increïble en una última i vigorosa secció que condueix a una coda apoteòsica.

Javier Pérez Senz, periodista i crític musical