• Rudolf Buchbinder, piano i direcció

    Orquestra Simfònica Camera Musicae

    Palau 100

    Dimarts, 11 de maig de 2021 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Programa

    Orquestra Simfònica Camera Musicae
    Rudolf Buchbinder, piano i direcció


    Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
    Concert per a piano núm. 21, en Do major, KV 467

    Allegro maestoso
    Andante en fa mayor
    Allegro vivace assai

    Ludwig van Beethoven (1770-1827)
    Concert per a piano núm. 1, en Do major, op. 15

    Allegro con brio
    Largo
    Rondo. Allegro scherzando

    Durada aproximada del concert: 80 minuts, sense pausa

    #clàssics #nousreferents

  • Comentari

    Del Classicisme al Romanticisme de la mà del piano

    Al segle XVIII, i molt especialment a partir de la segona meitat, les formes musicals “modernes” es consoliden a partir del model de la sonata, que donarà peu a la simfonia en quatre moviments o als concerts, amb un protagonisme clar i nítid d’un instrument. Entre els quals, el piano és el que millor evoluciona i es transforma en un giny capaç de dur als oients del seu temps una sonoritat nova i innovadora per la tímbrica i el mecanisme del pianoforte. Mozart i Beethoven, que juntament amb Franz Joseph Haydn configuren la tríada del conegut com a Classicisme vienès (o Primera Escola de Viena) en van ser privilegiats agents i testimonis. Curiosament, cap dels tres no va néixer a Viena.

    Mozart i el Concert núm. 21, en Do major

    A banda de compositor excel·lent, Mozart va ser un pianista extraordinari. La majoria dels seus vint-i-set Concerts per a piano i orquestra, els va escriure per al seu propi lluïment, el del jove salzburguès. I d’aquestes obres, les setze últimes van ser compostes en un període de nou anys. En el període vienès (1781-1791), i especialment entre el 1782 i el 1786, Mozart va celebrar moltes “acadèmies” (concerts), en les quals va estrenar simfonies, divertiments i concerts per a piano, en què el mateix compositor interpretava les obres improvisant i elaborant cadències de durada de vegades superior a la del moviment a què anaven destinades. Però Mozart no fa tan sols obres virtuoses, sinó que deixa traspuar la seva personalitat, amb no pocs tocs d’humor o, quan s’escau, amb girs melancòlics o fins i tot tempestuosos.

    Sorprèn que, després del tempestuós (i gairebé es diria que prebeethovenià) Concert en Re menor, KV 466, Mozart escrivís el Concert en Do major, KV 467, un dels més cèlebres del compositor per raons alienes al propi músic i que deu la fama gràcies al cinema i a la televisió: el segon moviment va servir com a suport musical per a la pel·lícula danesa Elvira Madigan (Bo Widerberg, 1967) i els qui tenim certa edat recordem un exministre de defensa que, abans de lucrar-se a costa d’una entitat financera ja desapareguda, es passejava pels platós televisius interpretant aquell mateix moviment.

    Però més enllà de la fama bastarda, el Concert núm. 21 és una de les pàgines més memorables de la literatura concertística mozartiana. El músic s’hi presenta amb una càrrega autobiogràfica que prefigura en molts moments el que serà el romanticisme, és a dir l’exaltació del jo subjectiu. I si el Concert en Re menor deixava imprès sobre el pentagrama l’inconformisme rebel d’un Mozart que tot i el seu optimisme no deixa de pensar en la mort, el Concert núm. 21 –escrit i estrenat un mes després de l’anterior– deixa la porta oberta a la celebració de la vida amb tot l’entusiasme i la frescor d’un jove músic que amb vint-i-nou anys encara creia que des de Viena es podria menjar el món. En aquell moment, el 1785, tot somreia al jove músic arribat i instal·lat a la capital imperial quatre anys abans. I això es tradueix en un concert primaveral i que parteix de la puresa de la tonalitat de Do major per passejar-se durant tres moviments per les convencions de la forma musical del concert sense que el resultat final sigui en absolut convencional: la dolçor i la suavitat dels seus compassos no deixa d’amagar la pregunta que Mozart formulava contínuament als qui tenia a la vora: “M’estimeu? M’estimeu de debò?”.

    El primer (o tercer?) Concert per a piano de Beethoven

    El subjectivisme es manifesta amb tota la seva força en el Concert per a piano núm. 1, op. 15 de Beethoven. Tanmateix, i si ens ajustem a la realitat històrica, aquest és el tercer dels Concerts que havia escrit el compositor fins aleshores, és a dir fins al 1798, any de l’estrena de l’obra a Praga. La raó és ben senzilla: se sap que Beethoven havia escrit un Concert, avui perdut, en la tonalitat de Si bemoll major. I que el que avui es coneix com el Concert núm. 2 (publicat el 1801), s’havia escrit el 1791.

    El considerat com a Concert núm. 1 és una mena de viatge del classicisme al romanticisme. Escrit en la tonalitat de Do major (com el número 21 de Mozart), i estructurat en els preceptius tres moviments ràpid (“Allegro con brio”), lent (“Largo”) i ràpid (“Rondo. Allegro scherzando”), té un inici que no amaga l’empremta del llenguatge de Mozart. Però ja al final del primer moviment, la cadenza és un veritable expositor de contrastos anímics, que en un Beethoven de vint-i-sis o vint-i-set anys ja comença a aflorar. I si el “Largo” central torna a una certa pau i transparència mozartianes, aquest moviment també anuncia els moviments centrals dels magistrals Concert núm. 4 i Concert núm. 5 del mateix compositor, a més de cedir a l’orquestra el paper d’opositor de contraris al llenguatge melós reservat al teclat.

    Tot això fins a arribar al moviment que tanca l’obra i que recupera –com en molts dels concerts eminentment clàssics– l’esquema del rondó (A-B-A-C-A...) amb notes de cert sarcasme, inherents a la indicació scherzando (bromejant). Beethoven sembla anunciar en aquest moviment conclusiu que la broma aviat s’haurà acabat i que malgrat la primavera dels pobles posterior al terror de la Revolució Francesa i consolidats els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, tot allò tindrà un final abrupte. Com la pròpia i desgraciada futura vida d’un Beethoven que poc abans d’iniciar la composició del Concert ja havia començat a tenir símptomes de la sordesa que més endavant el convertirà en el músic més desgraciat del seu temps.

    Jaume Radigales, professor universitari i crític musical

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Membres Palau XXI

  • Biografies

    ORQUESTRA CAMERA MUSICAE
    ORQUESTRA CAMERA MUSICAE

    Orquestra Simfònica Camera Musicae

    Fundada l’any 2006, ha gaudit d’una gran rebuda del públic per la seva tasca de divulgació de la música clàssica en sectors molt diversos, tot parant una atenció especial al públic melòman i jove. Ha actuat al Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu, Auditori de Barcelona, Auditorio Nacional de Música de Madrid, Auditorio de Saragossa, Palacio Euskalduna de Bilbao, Palau de les Arts de València i Auditorio Víctor Villegas de Múrcia, entre d’altres. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) ofereix temporades de concerts de producció pròpia a Barcelona, Tarragona i Lleida.

    Des del inicis, Tomàs Grau n’és el director titular i artístic, i des de la temporada 2017-18 el mestre Salvador Mas n’és el principal director convidat, rol que abans van exercir Jordi Mora i José Rafael Pascual Vilaplana. L’OCM va iniciar la temporada 2009-10 el seu projecte de residència a l’Auditori del Tívoli del Vendrell, actualment vigent.

    L’OCM ha col·laborat amb els directors Antoni Ros Marbà, Edmon Colomer, Rinaldo Alessandrini, Gábor Takács-Nagy, Marzio Conti, John Rutter, Josep Caballé Domenech, Virginia Martínez, Salvador Brotons, Diego Martin-Etxebarria i Massimo Spadano; i amb els solistes Stephen Kovacevich, Sabine Meyer, Steven Isserlis, Patricia Kopatchinskaja, Roberto Alagna, Gautier Capuçon, Mark Padmore, Alexander Melnikov, Seong-Jin Cho, Alice Sara Ott, Sayaka Shoji, Albrecht Mayer, Clara-Jumi Kang, Ainhoa Arteta, Asier Polo, Leticia Moreno, Pablo Ferrández, Judith Jáuregui, Albert Guinovart o Rafael Aguirre, entre d’altres.

    Tot i desplegar la seva activitat principalment a Catalunya, l’OCM també actua de manera periòdica arreu de l’Estat espanyol i ha fet gires de concerts per Alemanya, Suïssa i la República Txeca. Ha enregistrat, entre d’altres, els discs Die romantische Seele, Alba eterna, Tempesta esvaïda, Un conte de Nadal i Mediterráneo.

  • Biografies

    Poster Rudolf Buchbinder
    Poster Rudolf Buchbinder

    Rudolf Buchbinder, piano i direcció

    Amb una carrera de més de seixanta anys, és un dels artistes contemporanis més llegendaris. La seva interpretació de les obres de Beethoven són exemplars. Ha interpretat les 32 Sonates per a piano en més d’una cinquantena d’ocasions arreu del món, i d’aquesta manera ha contribuït durant dècades a la història de la interpretació d’aquestes obres mestres.

    Durant la temporada 2019-20, el Musikverein de Viena el va homenatjar cedint-li un cicle en el qual va interpretar els cinc Concerts per a piano de Beethoven, acompanyat per la Gewandhausorchester i Andris Nelsons, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Mariss Jansons, Münchner Philharmoniker i Valery Gergiev, Staatskapelle Dresden i Christian Thielemann, i amb la Wiener Philharmoniker i Riccardo Muti.

    Juntament amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks i Mariss Jansons, va actuar en una gira a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Philharmonie de París i de Luxemburg i al Carnegie Hall de Nova York. Va ser l’últim solista instrumental que va actuar sota la batuta del mestre letó. Un altre punt culminant de l’Any Beethoven és l’estrena d’un nou cicle al voltant de les Variacions Diabelli, amb dotze encàrrecs a compositors contemporanis de renom, procedents de generacions i horitzons diversos i que Buchbinder presenta en nombroses sales i festivals de gran prestigi.

    És membre honorífic de la Wiener Philharmoniker i de la Wiener Symphoniker, així com de la Societat d’Amics de la Música de Viena, de la Sächsische Staatskapelle de Dresden i de la Filharmònica d’Israel. En la seva carrera, els seus enregistraments han rebut nombrosos premis.

  • Formació

    Orquestra Simfònica Camera Musicae

    Violins I
    Cati Reus Gelabert
    Christian Torres González
    Miguel Angel Castillo Ortiz
    Marc Charles Montesinos
    Bernat Piqué Marré
    Paula Aguiló Sagristà
    Heriberto Fonseca González
    Jordi Coll Claret

    Violins II
    Gabriel Coll Trulls
    Joan Marsol Puig
    Sergi Claret Alegre
    David Gómez Moreno
    Irantzu Zuasti Beguiristain
    Eduard Sobrado Vaos

    Violes
    Miquel Córdoba Galdo
    Bernat Bofarull Olivés
    Félix Gallego Blasco
    Núria Garcia Pastor
    Gemma Pujol Coderch

    Violoncels
    Bruno Hurtado Gosalvez
    Albert Castán Cochs
    Elisa González-Pola Lucio

    Contrabaixos
    Enric Boixadós Gómez
    Eduard Arribas Montagut

    Flauta
    Neus Puig Valls

    Oboès
    Pau  Roca Carreras
    Roberto Ordax Aguado

    Clarinets
    Jordi Cornudella Heras
    Lluís Casanova Martínez

    Fagots
    Daniel Ortuño Gelardo
    Laia Magrí Pont

    Trompes
    Pablo Hernández Carrasco
    Jordi Guasp Boada

    Trompetes
    Carlos Martí Frasquier
    Josep Lluís López Navarro

    Timbals
    Pau Montané Pascual

    Director artístic
    Tomàs Grau Recto

    Producció
    Núria Morera Canosa
    Jaume Cortacans Gorgas
    Adrià Segarra Garriga
    Jordi Gastó Jaén

    Màrqueting i Comunicació
    Guillem Mora Bosch

  • 20210513 Palau Cambra DESKTOP
  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus
    Piotr Beczala, tenor
    ―Àries d’òpera i cançons

    Piotr Beczala, tenor
    Camillo Raicke, piano

    S. Donaudy: Vagissima sembianza, Freschi luoghi, prati aulenti, O del mio amato ben
    O. Respighi: Lagrime, Scherzo, Stornellatrice, Nevicata, Pioggia, Nebbie
    E. Wolf-Ferrari: 4 Rispetti, op. 11
    F. P. Tosti: L’ultima canzone, Chi sei tu che mi parli, Ideale
    G. Verdi: ària de Riccardo “Di tu se fedele il flutto m’aspetta”, d’Un ballo in maschera
    G. Verdi: ària de Rodolfo “Quando le sere al placido”, de Luisa Miller
    G. Puccini: ària de Cavaradossi “Recondita armonia”, de Tosca

    Dijous, 13.05.21 – 20 h
    Sala de Concerts
    Preus: de 40 a 80 euros


    Palau 100
    Les quatre estacions de Vivaldi
    Venice Baroque Orchestra & Siranossian

    Chouchane Siranossian, violí
    Venice Baroque Orchestra

    F. Gminiani:Concerto grosso en Re menor, “la Follia”
    A. Vivaldi: Les quatre estacions, op. 8 núm. 1-4

    Dilluns, 17.05.21 – 18.00 i 20.30 h
    Sala de Concerts
    Preus: de 20 a 90 euros


    Palau Grans Veus – Vespres Barrocs al Palau
    Vivica Genaux & Vespres d’Arnadí
    ―Àries d’òpera de Händel

    Vivica Genaux, mezzosoprano
    Vespres d’Arnadí
    Dani Espasa, clavecí i direcció

    G. F. Händel: àries d'òpera

    Dimecres, 19.05.21 – 20 h
    Sala de Concerts
    Preus: de 18 a 56 euros

  • Amb el suport de:

    Membre de: