Parla

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

 

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

Casats amb l’aire

Quan una persona estableix vincles profunds i permanents amb una altra, és habitual en la nostra cultura que s’acabin casant. De vegades la paraula s’empra també per referir-se a la proximitat que sentim amb una idea, un objecte o una professió. Els religiosos, per exemple, es casen amb Déu quan fan els seus vots, i hi ha persones que semblen casades amb la seva feina. Estirant l’exemple, no seria agosarat afirmar que els organistes es casen... amb l’aire.

En el programa d’avui trobem dues marxes nupcials i un himne a l’aire escrit per l’organista que protagonitza el concert, Valentin Lukan. Tota una declaració d’amor amb què culmina una selecció molt especial que reivindica el rei dels instruments en dos vessants que el fan únic: la transcripció i la improvisació.

En el repertori organístic, la transcripció ocupa un lloc preeminent. Les possibilitats tímbriques de l’orgue fan que els seus tubs i l’aire que hi passa siguin el territori idoni per donar nova vida a obres escrites per a orquestra. Bach, per exemple, transcrivia els Concerts per a violí de Vivaldi per poder-los tocar ell sol i així donar-los a conèixer a Leipzig.

No és estrany, doncs, que organistes com Lukan hagin volgut indagar en partitures simfòniques per jugar amb les possibilitats del seu instrument. La riquesa d’El somni d’una nit d’estiu (1842) el va animar a fer-ne una transcripció posant a prova el seu talent als teclats. N’escoltarem una selecció, que inclou la cèlebre “Marxa nupcial “ que es va fer un lloc a l’imaginari col·lectiu després que la princesa Victòria d’Anglaterra l’escollís per ser interpretada al final de la seva boda amb el príncep Frederic de Prússia l’any 1858.

La marxa de Mendelssohn competeix en popularitat amb la que Wagner va incloure a la seva òpera Lohengrin. També va ser Victòria la responsable d’establir-la com a cànon de les bodes actuals, ja que aquest himne es va poder escoltar en un concert de celebració de les seves noces, el mateix 1858. La transcripció per a orgue permet apreciar-ne la solemnitat i l’expressivitat des d’una perspectiva nova.

Lukan ha integrat la improvisació com una part substancial del seu treball artístic. Aquesta pràctica –tradicional al món organístic– respon, en origen, a les necessitats litúrgiques de l’acompanyament musical a missa i s’ha consolidat també com una forma d’expressió artística i de connexió directa amb el públic. Així, els assistens serem avui testimonis d’una creació musical irrepetible, concebuda en directe sota la influència de l’acústica i l’ambient del Palau.

El concert acaba amb el ja esmentat Jubilant! Eine Windhymne, aquest himne a l’aire que omple els tubs de l’orgue amb què els organistes es poden arribar a casar. El mateix intèrpret explica que “l’obra explora els cims i les profunditats de l’orgue i es manté en constant moviment”. Partint d’un material temàtic senzill, la composició converteix l’instrument en “un organisme palpitant” en què la dansa i el moviment són protagonistes d’un clímax que deixa pas a “l’himne i l’alegria del vent”. L’obra es va estrenar a la Konzerthaus de Viena el 2016.

 

Pep Gorgori, musicòleg i periodista, autor de Victòria dels Àngels. Tot semblava tan senzill (Ficta, 2024)