• Max Richter
    Infra i The blue notebooks

    Palau Fronteres

    Dimecres, 22 de juny de 2022 – 20 h

    Sala Concerts

  • Amb el suport de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo per programes color - Ministerio de Cultura y deporte - Inaem
    • Logo Barcelona Capital Cultural i Científica

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Max Richter, piano i teclats
    Louisa Fuller, violí
    Natalia Bonner, violí
    Nick Barr, viola
    Ian Burdge, violoncel
    Chris Worsey, violoncel
    Sarah Sutcliffe, narrador (The blue notebooks)
    Chris Ekers, enginyer de so


    Part I

    Max Richer
    Infra

    1 Infra 1
    2 Infra 2P
    3 Infra 2
    4 Infra 3
    5 Infra 4
    6 Space pulse / Journey 5
    7 Infra 5
    8 Infra 6
    9 Infra 7
    10 Infra 8

    Part II   

    Max Richter
    The blue notebooks

    1 The blue notebooks
    2 On the nature of daylight
    3 Horizon variations
    4 Shadow journal
    5 Iconography
    6 Vladimir’s blues
    7 Arboretum
    8 Old song
    9 Organum
    10 The trees

    Durada aproximada del concert: primera part, 35 minuts; pausa de 20 minuts; segona part, 40 minuts.

    #novacreació

  • Poema

    El manament perdut:
    no confiaràs.

    Tot, excepte la llum, és fals.

    El miracle de la llum
    Els estris de la llum

    Jaume C. Pons Alorda (2008)

  • Comentari

    Els ecos de successos que han commogut l’opinió pública occidental a l’inici de segle ressonen en les dues obres que el compositor i intèrpret Max Richter presenta aquest vespre al Palau de la Música. Ecos que Richter articula amb una combinació d’instruments acústics i electrònica i l’ús d’un llenguatge minimalista, elements indissociables de la seva música.

    Tal com explica el mateix compositor, Infra ens convida a submergir-nos en un viatge emotiu de gran abast: “És una peça que tracta sobre elements amagats, enterrats, potser oblidats”. Publicada en format disc el 2010, Richter va compondre la música d’Infra per a la producció homònima del Royal Ballet de Londres el 2008. L’obra està inspirada pel famós poema de T. S. Eliot La terra gastada, una pregària per una civilització destruïda per la primera gran guerra, i pels atemptats al metro de Londres del 2005. Les possibilitats de la paleta tímbrica –piano, quintet de corda i electrònica– serveixen a Richter per traçar ambients contrastants, que ens porten de la familiaritat acústica fins a l’estranyesa electrònica i les seves múltiples connexions i combinacions. Les ones radiofòniques, sempre presents, simbolitzen el soroll de fons i també tot allò que anem perdent, el passat. Sobre aquesta base instrumental, Richter crea peces de gran profunditat emocional amb la seva economia de recursos habitual.

    The blue notebooks, per la seva banda, suposa la resposta de Richter a la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units d’Amèrica el 2003, “una obra antiviolència i de protesta que tracta sobre la brutalitat social, política i personal, una meditació sobre la violència i les seves repercussions”. Escrites aquell mateix any, algunes de les dotze peces que formen l’obra es troben entre les més conegudes i apreciades de Richter. És el cas d’“On the nature of the daylight”, una composició de tall clàssic que combina seccions de contrapunt amb un component electrònic al registre greu, “una espècie d’alquímia en la qual volia crear quelcom lluminós fet dels materials més foscos”. O “Vladimir’s blues”, arquetípica composició de Richter en la qual un piano articula de manera repetitiva una mateixa frase que ens condueix a un estat d’èxtasi. L’obra intercala i superposa a la música textos de Franz Kafka i Czesław Miłosz, els quals expressen els dubtes del compositor entorn de la direcció que prenia la societat en un moment en el qual “els fets estaven sent substituïts per afirmacions subjectives”.

    Miquel Gené, musicòleg i crític musical

  • 20220428 Anunci Palau100 T2223 DESKTOP
  • Biografia

    Max Richter, piano

    ©Jennifer McCord

    Va rebre formació clàssica a la Universitat d’Edimburg, a la Royal Academy of Music de Londres i completà els estudis amb el compositor Luciano Berio a Florència. Va iniciar la carrera musical a l’última dècada del segle XX i amb l’arribada del segle XXI va assolir reconeixement mundial. Com a compositor té una visió que l’ha portat a explorar constantment noves esferes electròniques, i com a músic ha ofert actuacions arreu del món. L’esperit musical de Richter intenta crear un diàleg amb el públic, perquè és el poder de comunicació i l’intercanvi d’idees allò que l’ha format com a artista. La seva música abasta no solament àlbums en solitari, sinó també ballets, obres de teatre, representacions en sales de concerts, sèries cinematogràfiques i de televisió i fins i tot instal·lacions artístiques.

    La combinació entre clàssic i electrònic l’ha portat a innovar, alhora que ha inspirat igualment col·legues compositors, com Nico Muhly, Ólafur Arnalds i Jóhann Jóhannsson. Ell mateix es basa en una barreja eclèctica de gèneres i estils musicals, que van des del minimalisme dels noranta, la música clàssica del segle XIX, l’electrònica contemporània fins al heavy metal i el krautrock. La seva signatura musical ha estat batejada com a postlcàssica, neoclàssica, (post)minimalista, avantguardista, modernista, electroacústica..., però sobretot, la seva obra és un devessall d’empatia. L’expressió emocional és d’una gran importància per a Richter, igual que el seu activisme social i polític. La seva música toca l’ànima i alhora presenta una narrativa humanista.

    Richter sempre està mirant de captar l’esperit de l’època. El seu àlbum Voices (2020) està directament inspirat en la Declaració Universal dels Drets Humans i l’arraconament que se n’ha anat produint els darrers anys. Memoryhouse, el debut de Richter el 2002, descrit per «The Independent» i «Pitchfork Magazine» com un “punt de referència”, explorava temes com Kosovo. L’obra The blue notebooks (2004), seleccionada per «The Guardian» com una de les millors obres clàssiques del segle, reflexionava sobre la Guerra de l’Iraq; 24 postcards in full color (2006) acara el canvi tecnològic sense restriccions; Infra (2010) va ser creada com a resposta als bombardeigs de Londres de 2008, mentre que l’obra de vuit hores de somni Sleep (2015) buscava un descans en la invasió digital creixent. El seu àlbum més recent. Exiles, que presenta l’enregistrament de l’estrena mundial de la partitura de ballet de 33 minuts de Richter amb el mateix nom, va ser resultat de la profunda commoció arran de la crisi migratòria.

    Les composicions de Richter no solament han esdevingut un gran èxit, sinó que també han evolucionat amb el temps. Sleep continua gaudint de l’atenció mundial, amb presentacions en directe durant la nit a espais icònics (amb el públic en gandules o llits, no pas en butaques), retransmissions de ràdios internacionals (com la retransmissió en directe original de vuit hores oferta per la BBC Radio 3 que va assolir dos rècords Guiness mundials), una pel·lícula documental, i una nova aplicació d’avantguarda, això sense esmentar els tres milions de visionats. Mentrestant, el disc de Richter del 2012¸ Recomposed: Vivaldi – The four seasons (que va encapçalar les llistes musicals a vint-i-dos països) es va reinventar el 2018 com una actuació teatral emocionant amb titelles al San Wanamaker Playhouse de Londres. A més, la seva col·laboració amb el músic i cineasta experimental francès Woodkid va valer al duet una nominació al Grammy pel seu vídeo musical The golden age.

    A més de publicar els seus propis àlbums en solitari, Max Richter també és un compositor prolífic de cinema i televisió. Va ser conegut com a compositor per a la pantalla gran el 2008 amb la partitura de l’aclamat documental de guerra animat Waltz with Bashir d’Ari Folman. Des d’aleshores ha escrit partitures per a més d’una trentena de llargmetratges, incloent-hi projectes com l’obra de ciència-ficció Ad Astra de James Gray (protagonitzada per Brad Pitt), Werk ohne Autor, nominada a l’Oscar, de Florian Henckel von Donnersmarck i Saoirse Ronan. També ha compost les partitures originals de Die Fremde (Feo Aladag, 2010), Lore (Cate Shortland, 2012), Wadjda (Haifaa Al-Mansour, 2012), Disconnect (Henry Alex Rubin, 2012), Testament of youth (James Kent, 2014), l’opera prima de Luke Scott Morgan (2016), el thriller polític Miss Sloane (John Madden, 2016), el western revisionista Hostiles (Scott Cooper, 2017) i White Boy Rick (Yann Demange, 2018).

    Els aficionats de televisió sens dubte han escoltat la seva música a la sèrie de culte The Leftovers, com també Nosedive, l’episodi de Black mirror protagonitzat per Bryce Dallas Howard, i de la sèrie de la BBC Taboo, per la qual Richter va rebre una nominació a l’Emmy.

    La música contemplativa i atmosfèrica de Richter també ha aparegut en molts avançaments internacionals de pel·lícules, com Prometheus, To the wonder i J. Edgar.

  • 42è Festival de Torroella
  • Textos

    “Quaderns blaus” prové d’“El primer quadern” dels Quaderns en octau de Franz Kafka:

    Everyone carries a room about inside them. 
    This fact can even be proved by means of the sense of hearing. 
    If someone walks fast and one pricks one’s ears and listens, 
    say at night, when everything round about is quiet, 
    one hears, for instance, the rattling of a mirror not quite firmly fastened to the wall.

    Tothom duu una habitació a dins seu.
    Aquest fet es pot demostrar fins i tot mitjançant el sentit de l’oïda.
    Si algú camina de pressa i s’està alerta i es para l’orella,
    de nit, posem per cas, quan tot està en silenci,
    se sent, per exemple, com trontolla un mirall que no està ben subjecte a la paret.

    El text de Diari de les ombres prové d’“A l’alba”, de Terra inabastable de Czesław Miłosz:

    How enduring, how we need durability
    The sky before sunrise is soaked with light
    Rosy colour tints buildings, bridges, and the Seine
    I was here when she with whom I walk wasn't born yet
    And the cities on a distant plain stood intact
    Before they rose in the air with the dust of sepulchral brick
    And the people who lived there didn't know
    Only this moment, at dawn, is real to me
    The bygone lives are like my own past life, uncertain
    I cast a spell on the city, asking it to last.

    Necessitem grans dosis de permanència i de durabilitat.
    El cel, a l’alba, està amarat de llum.
    Un color rosat tenyeix els edificis, els ponts i el Sena.
    Jo era aquí quan la dona amb qui camino encara no havia nascut
    i les ciutats en una planura distant es mantenien intactes
    abans d’alçar-se en l’aire amb la pols del maó sepulcral
    i la gent que hi vivia no sabia
    que només aquest moment, a l’alba, és real per a mi.
    Les vides anteriors són com la meva pròpia vida passada, incerta.
    Embruixo la ciutat perquè aquest moment duri.

    “Arboretum” és d’“El tercer quadern” dels Quaderns en octau de Franz Kafka:

    November the sixth. Like a path in autumn, scarcely has it been swept clear. When it's once more covered with dry leaves

    El sis de novembre. Com un camí a la tardor, tot just l’acaben d’escombrar i ja és ple de fulles seques de nou.

    “Cançó antiga” és d’“El quart quadern” dels Quaderns en octau de Franz Kafka:

    February the 10th. Sunday. Noise. Peace.

    Deu de febrer. Diumenge. Soroll. Pau.

    “Els arbres” és del moviment “L’estrella Absenta” d’“Els quaderns separat” de L’himne de la perla de Czesław Miłosz:

    When Thomas brought the news that the house I was born in no longer exists - neither the name, nor the park sloping to the river, nothing - I had a dream of return. Multicoloured. Joyous. I was able to fly. And the trees were even higher than in childhood, because they had been growing during all the years since they had been cut down

    Quan en Thomas em va comunicar que la casa on vaig néixer ja no existia –ni el nom, ni el parc que arribava fins al riu, res–, vaig tenir un somni de retorn. Multicolor. Alegre. I podia volar. I els arbres fins i tot eren més alts que quan jo era petit, perquè havien anat creixent cada any des que foren talats.

  • També et pot interessar...

    Palau Fronteres
    Dijous, 07.07.22 - 20h.
    Petit Palau

    Mariana en sombras de García Demestres

    María Hinojosa, soprano
    Joan Martín-Royo, baríton 
    Alberto García Demestres, veu recitada
    Marco Evangelisti, piano

    Alba G. Corral, artista visual

    Preu: 20 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Membres Palau XXI

Índex