De l’ampli catàleg de música per a teclat de Händel, amb prou feines es troben accessibles amb relativa facilitat les seves dues col·leccions de Suites publicades en vida, i és precisament en aquesta producció on la llibertat creativa i l’originalitat del músic de Halle es presenten de manera més eloqüent. La col·lecció Suites de Pièces pour le Clavecin (1720) mostra una personalitat original i variada, en trencar l’esquema tradicional tot emprant diferents formes italianes, franceses, alemanyes i britàniques. La Suite núm. 7, en Sol menor, HWV 432 consta de sis moviments, l’últim dels quals, “Passacaille”, és el més popular.

Durant el 1839 Schumann compon Faschingsschwank aus Wien, op. 26 (Fantasia carnavalesca de Viena) inspirat en l’ambient festiu de la capital austríaca; és de caràcter romàntic i amb referències a la música popular local. Inclou cinc moviments que exigeixen de l’intèrpret una gran agilitat, dinamisme i capacitat expressiva. L’“Allegro” inicial és brillant i dibuixa, en acusats canvis rítmics i d’estat d’ànim, una Marsellesa disfressada, prohibida aleshores per la seva associació revolucionària: després d’un “Romanze” de caràcter líric i ple de nostàlgia, segueixen els passatges lleugers i juganers de l’“Scherzino” i l’emocional i intens “Intermezzo”; l’obra conclou amb un “Finale” exuberant, enèrgic i de gran virtuosisme.

Fascinant i poc convencional, el Preludi i Nocturn per a la mà esquerra, op. 9 de Skriabin mostra la impressionant inspiració del compositor rus per dibuixar melodies exuberants posant en valor la versatilitat i la brillantor tècnica de la mà esquerra, sovint menyspreada. Influenciada per Chopin i el Romanticisme, l’obra crea la fantasia de ser interpretada a dues mans: un “Preludi” introspectiu i carregat de tensió dramàtica dona pas a un “Nocturn” més líric i somiador que construeix una elegantíssima atmosfera de malenconia.

Les transcripcions de Liszt d’obres contemporànies es divideixen en dues categories, les que va definir com a “partitures per a piano” (arranjaments fidels en què l’instrument es transforma en una orquestra) i les nombroses paràfrasis que Liszt va anomenar “reminiscències” o “fantasies”, obres seves sobre temes d’altres compositors. El 1841 (revisada el 1859), les Réminiscences de ‘Lucia di Lammermoor’, S. 397, sobre la popularíssima òpera de Donizetti, és un desafiament monumental per a qualsevol intèrpret, una peça lliure que sintetitza els moments més populars i dramàtics de l’obra lírica amb una mestria aclaparadora. 

Manel Cereijo, musicòleg