• Marta Mathéu & Francisco Poyato
    Cinco canciones negras de Montsalvatge

    Petit Palau Cambra

    Dimecres, 1 de juny de 2022 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Associació Franz Schubert
    • Logo per programes color - Gobierno de España - Ministerio de Cultura y Deporte - Inaem
    • CNDM color

    Amb la col·laboració especial de:

    • Fundació Banc Sabadell

    Amb el suport de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo per programes color - Ministerio de Cultura y deporte - Inaem
    • Logo Barcelona Capital Cultural i Científica

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Marta Mathéu, soprano
    Francisco Poyato
    , piano


    Robert Schumann (1810-1856)
    Myrten, op. 25 (selecció)

    1. Widmung
    3. Der Nussbaum
    7. Die Lotosblume
    9. Lied der Suleika
    11. Lied der Braut I
    12. Lied der Braut II
    14. Hochländisches Wiegenlied
    15. Aus den hebräischen Gesängen
    21. Was will die einsame Träne
    23. Im Westen
    24. Du bist wie eine Blume
    25. Aus den östlichen Rosen
    26. Zum Schluss

    Eduard Toldrà (1895-1962)
    Els obercocs i les petites collidores
    Festeig 
    Abril
    Maig
    Camins de fada

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras

    Cuba dentro de un piano
    Punto de habanera
    Chévere
    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Canto negro

    Durada aproximada del concert: 60 minuts, sense pausa.

    #clàssics #patrimonicatalà

  • Comentari

    De Leipzig a les Antilles

    El gener del 1840 Robert Schumann va compondre el lied “Du bist wie eine Blume”, que seria el número 24 de Myrten. Va continuar component les vint-i-sis cançons del cicle fins al maig, alhora que componia altres cicles, com els Liederkreis, op. 24 i op. 39; entretant va informar el seu editor que Myrten seria el regal de noces (unes noces que encara no tenien data) per a la seva promesa Clara Wieck. D’aquí ve el nom: les flors de murtra eren les flors que duien les núvies alemanyes. En paraules de Graham Johnson, el cicle “és una enciclopèdia musical entorn del món, l’alfa i l’omega de l’amor”. Potser és exagerat parlar del món, però els poemes de vuit poetes alemanys i britànics (originalment set, però un dels poemes atribuïts a Goethe és de Marianne von Willemer) ens transporten, a més dels llocs d’origen respectius, a Venècia, Pèrsia, l’Índia o Jerusalem. Les poques vegades que el cicle s’interpreta complet, el canten un home i una dona, atenent, quan és el cas, al gènere de la veu poètica. En aquesta ocasió s’interpretaran exactament la meitat dels lieder; entre el primer, el cèlebre “Widmung” i l’últim, “Zum Schluss“, els també cèlebres “Der Nussbaum” o “Die Lotosblume” i  d’altres menys coneguts, com el preciós “Aus dem hebräischen Gesangen”.

    Eduard Toldrà es pot considerar pràcticament el creador del lied català (com se l’anomenava a la seva època). Les seves cançons són directes i fàcils d’escoltar, molt líriques, amb una arrel popular inconfusible i, alhora, elegants i refinades. De la setantena que va compondre n’escoltarem cinc que es troben entre les més conegudes. Les dues primeres, Els obercocs i les petites collidores i Festeig, són pràcticament les primeres, compostes als vint anys. Abril i Maig formen una mena de díptic; la primera és alegre i espurnejant, mentre que la segona es caracteritza per un temps lent i melancòlic i va ser definida per Xavier Montsalvatge com “la més bella i encisadora” de les cançons de Toldrà. Finalment, Camins de fada és una cançó d’amor que parteix d’un joc tan senzill com “fer passeres”, és a dir, llançar un còdol pla sobre l’aigua per fer-lo botar com més vegades millor.

    Quan Mercè Plantada va estrenar Canción de cuna para dormir a un negrito, tant ella com el públic van quedar tan satisfets que la soprano va demanar a Montsalvatge que escrivís més cançons. Així van sorgir les Cinco canciones negras, les primeres cançons del compositor i també el seu primer gran èxit; amb el temps esdevindrien la seva obra més coneguda. Com Toldrà (que va dirigir l’estrena de la versió orquestral quatre anys més tard), Montsalvatge va recórrer a poetes contemporanis per escriure una obra característica del que es coneix com antillanisme: l’ús d’elements, ritmes i temes originaris de les illes del Carib. Des de les primeres notes de “Cuba dentro de un piano” ens endinsem en aquest món; els ritmes antillans subratllen uns poemes als quals no manca el surrealisme, la ironia o la tendresa.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied

  • Biografies

    Marta Mathéu, soprano

    Marta Mathéu, soprano

    ©Michal Novak

    Dotada d’un rotund sentit de la musicalitat i un domini inqüestionable del seu instrument, Marta Mathéu esquiva qualsevol intent de ser encasellada i els últims anys està recollint els fruits d’una carrera ben sòlida. Són celebrades les seves interpretacions de Bach sota la direcció de Jordi Savall a diferents escenaris europeus (entre els quals la Philharmonie de París). Al Concurs Tenor Viñas del Liceu va ser guardonada per les seves interpretacions de Mozart, i també aborda amb naturalitat diferents rols de Puccini, Rossini i Wagner.

    Com a intèrpret de música espanyola, ha estat premiada la seva gravació en el paper protagonista (Francina) de Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls, la primera completa des que la va protagonitzar Montserrat Caballé l’any 1974. A més, manté una constant activitat liederística i en el camp simfònic i l’oratori, en què ha interpretat, entre moltes altres partitures, la Novena de Beethoven i la Segona de Mahler sota les batutes de Gustavo Dudamel i Víctor Pablo Pérez. Ha actuat també dirigida per Antoni Ros Marbà, Neville Marriner i Fabio Biondi.

    Es va formar amb Ana Luisa Chova, Montserrat Caballé, Elena Obraztsova i Wolfram Rieger. Ha cantat en alguns dels escenaris més destacats del món, incloent-hi el Palau de la Música Catalana, Teatro Real, Gran Teatre del Liceu i Concertgebouw d’Amsterdam. A més del Concurs Francesc Viñas, ha estat guardonada per Joventuts Musicals d’Espanya, i en els concursos internacionals Manuel Ausensi i Montserrat Caballé.

    És professora de cant al Conservatori del Liceu des del 2014, i ha enregistrat per a Alia Vox, Klassic, Brilliant, Naxos i Opus Arte.

  • Francisco Poyato, piano

    Francisco Poyato

    Cursà estudis superiors de piano, composició i direcció d’orquestra a Barcelona i Badalona. Va estudiar l’especialitat de lied amb Hartmut Höll i Mitsuko Shirai al Mozarteum de Salzburg, universitat de la qual va ser professor de repertori entre els anys 1995 i 2001. Ha ampliat la seva formació de lied amb Dietrich Fischer-Dieskau, Thomas Hampson i Robert Holl. Ha guanyat diferents premis com a solista i com a intèrpret de lied. D’ençà de la creació l’any 2001 de l'ESMUC, hi imparteix l’assignatura Interpretació de Lied. Treballa habitualment amb la soprano Assumpta Mateu. També ho fa amb altres cantants, com Mitsuko Shirai,  Ruth Ziesak,  Liesbeth Devos,  Lluís Vilamajó,  Marta Mathéu o Christina Koch... Ha ofert concerts a Catalunya, Espanya,  Àustria , Alemanya, Croàcia, França i Portugal.

  • 20220428 Anunci Palau100 T2223 DESKTOP
  • Textos

    Robert Schumann (1810-1856)
    Myrten, op. 25 (selecció)

    Widmung, op. 25/1
    Text de Friedrich Rückert (1788-1866)

    Dedicatòria

    Du meine Seele, du mein Herz,
    Du meine Wonn’, o du mein Schmerz,
    Du meine Welt, in der ich lebe,
    Mein Himmel du, darein ich schwebe,
    O du mein Grab, in das hinab
    Ich ewig meinen Kummer gab.

    Tu, ànima meva, cor meu,
    el meu plaer, la meva pena,
    el meu món, en el qual visc,
    el meu cel, en el qual suro,
    la meva tomba, on he enterrat
    per sempre el meu dolor!

    Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
    Du bist vom Himmel mir beschieden.
    Daß du mich liebst, macht mich mir wert,
    Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
    Du hebst mich liebend über mich,
    Mein guter Geist, mein beßres Ich!

    Tu ets els repòs, tu ets la pau,
    tu m’has estat enviada pel cel.
    Que tu m’estimis, em dona valor,
    la teva mirada m’ha glorificat davant meu.
    El teu amor m’enalteix a mi mateix,
    el meu bon esperit, el meu millor jo!

    Der Nussbaum, op. 25/3 
    Text de Julius Mosen (1803-1867)

    La noguera

    Es grünet ein Nussbaum vor dem Haus,
    Duftig,
    Luftig,
    Breitet er blättrig die Äste aus.

    Reverdeix una noguera davant de casa,
    perfumada,
    esvelta,
    estén les branques plenes de fulles.

    Viel liebliche Blüten stehen dran;
    Linde
    Winde
    Kommen, sie herzlich zu umfahn.

    Té moltes belles flors;
    vents
    suaus
    arriben, per agitar-les amablement.

    Es flüstern je zwei zu zwei gepaart,
    Niegend,
    Beugend,
    Zierlich zum Kusse die Häuptchen zart.

    Murmuren, aparellades de dues en dues,
    inclinant-se,
    arquejant-se
    airoses per besar-se els caps delicats.

    Sie flüstern von einem Mägdlein, das
    Dächte,
    Nächte,
    Tagelang, wusste, ach, selber nicht was.

    Murmuren d’una noia que
    pensava,
    nit
    i dia, però ella mateixa no sabia, ai, què.

    Sie flüstern, wer mag verstehn so gar
    Leise
    Weise?
    Flüstern von Bräut’gam und nächstem Jahr.

    Murmuren, qui pot comprendre una
    cançó
    tan subtil?
    Murmuren d’un nuvi i de l’any vinent.

    Das Mägdlein horchet, es rauscht im Baum;
    Sehnend,
    Wähnend,
    Sinkt es lächelnd in Schlaf und Traum.

    La noia escolta el que l’arbre xiuxiueja;
    enyorada,
    somniadora,
    es submergeix somrient en el son i el somni.

    Die Lotosblume, op. 25/7
    Text de Heinrich Heine (1797-1856)

    La flor de lotus

    Die Lotosblume ängstigt
    Sich vor der Sonne Pracht,
    Und mit gesenktem Haupte
    Erwartet sie träumend die Nacht.

    La flor de lotus s’espanta
    de l’esplendor del sol,
    i amb el cap inclinat
    somnia esperant la nit.

    Der Mond, der ist ihr Buhle,
    Er weckt sie mit seinem Licht,
    Und ihm entschleiert sie freundlich
    Ihr frommes Blumengesicht.

    La lluna és la seva amada,
    la desperta amb la seva llum,
    i ella li revela amigable
    la seva alegre cara de flor.

    Sie blüht und glüht und leuchtet,
    Und starret stumm in die Höh’;
    Sie duftet und weinet und zittert
    Vor Liebe und Liebesweh.

    Floreix i s’enrojola i brilla,
    i mira silenciosa cap amunt;
    respira i plora i tremola
    plena d’amor i de mals d’amor.

    Lied der Suleika, op. 25/9
    Text de Marianne von Willemer (1784-1860)

    Cançó de Suleika

    Wie mit innigstem Behagen,
    Lied, empfind’ ich deinen Sinn!
    Liebevoll du schienst zu sagen,
    Daß ich ihm zur Seite bin;

    Amb quina íntima felicitat
    capto, cançó, el teu sentit!
    Sembles dir-me amorosa
    que estic al teu costat.

    Daß er ewig mein gedenket,
    Seiner Liebe Seligkeit
    Immerdar der Fernen schenket,
    Die ein Leben ihm geweiht.

    Que ell pensa sempre en mi,
    que m’ofereix des de la llunyania
    la beatitud del seu amor,
    al qual he consagrat la meva vida.

    Ja, mein Herz, es ist der Spiegel,
    Freund, worin du dich erblickt;
    Diese Brust, wo deine Siegel
    Kuß auf Kuß hereingedrückt.

    Sí, cor meu, és el mirall,
    amic, on et contemples;
    aquest pit on tens gravada
    l’empremta dels teus besos!

    Süßes Dichten, lautre Wahrheit
    Fesselt mich in Sympathie!
    Rein verkörpert Liebesklarheit
    Im Gewand der Poesie.

    Dolça poesia, vera i pura,
    enllaça’m dolçament!
    L’amor pur es manifesta clar
    en les vestidures de la poesia.

    Lied der Braut I, op. 25/11
    Text de Friedrich Rückert

    Cançó de la núvia

    Mutter, Mutter, glaube nicht,
    Weil ich ihn lieb allsosehr,
    Daß nun Liebe mir gebricht,
    Dich zu lieben, wie vorher.

    Mare, mare! No et pensis,
    perquè me l’estimo tant,
    que l’amor m’impedeixi ara
    d’estimar-te com abans.

    Mutter, Mutter, seit ich ihn liebe,
    Lieb ich erst dich sehr.
    Laß mich en mein Herz dich ziehn,
    Und dich kïssen, wie mich er!

    Mare, mare! Des que l’estimo,
    t’estimo encara més.
    Deixa que et premi contra el cor
    i et besi com ell a mi!

    Mutter, Mutter, seit ich ihn liebe,
    Lieb ich erst dich ganz,
    Daß du mir das Sein verliehn,
    Das mir ward zu solchem Glanz.

    Mare, mare! Des que l’estimo,
    t’estimo més a tu,
    car tu em vas donar la vida
    que m’ha portat aital esplendor.

    Lied der Braut II, op. 25/12
    Text de Friedrich Rückert

    Cançó de la núvia

    Laß mich ihm am Busen hangen,
    Mutter, Mutter! Laß das Bangen.
    Frage nicht: wie soll sich’s wenden?

    Deixa que resti prop del seu cor!
    Mare, mare, prou de temor!
    No preguntis: què passarà?

    Frage nicht: wie soll das enden?
    Enden? enden soll sich’s nie,
    Wenden, noch nicht weiß ich, wie!

    No preguntis: com acabarà?
    Acabar? Mai no s’ha d’acabar!
    Passar? Encara no ho sé!

    Hochländisches Wiegenlied, op. 25/14
    Text de Robert Burns (1759-1796)
    Traducció a l’alemany de Wilhelm Gerhard (1816-1853)

    Cançó de bressol de les Terres Altes

    Schlafe, süßer, kleiner Donald,
    Ebenbild des großen Ronald!
    Wer ihm kleinen Dieb gebat,
    Weiß der edle Clan aufs Haar.

    Dorm, dolç petit Donald,
    noble imatge del gran Ronald!
    Pels teus cabells es reconeix el noble clan
    de qui et va infantar, petit lladre.

    Schelm, hast Äuglein schwarz wie Kohlen!
    Wenn du groß bist, stiehl ein Fohlen!
    Geh die Ebne ab und zu,
    Bringe heim ‘ne Carlisle-Kuh.

    Brivall, tens els ullets negres com el carbó!
    Quan siguis gran robaràs un pollí,
    aniràs amunt i avall per la prada,
    i portaràs a casa una vaca de Carlisle.

    Darfst in Niederland nicht fehlen;
    Dort, mein Bübchen, magst du stehlen;
    Stiehl dir Geld und stiehl dir Glück,
    Und ins Hochlands komm zurück.

    No t’has de perdre per les Terres Baixes,
    allà, fill meu, només has de robar.
    Roba diners, roba felicitat,
    i torna a les Terres Altes!

    Aus den hebräischen Gesängen, op. 25/15
    Text de Lord Byron (1788-1824)
    Traducció a l’alemany de Julius Körner (1793-1873)

    Dels Cants hebraics

    Mein Herz ist schwer! Auf von der Wand
    Die Laute, nur sie allein mag ich noch hören,
    Entlocke mit geschickter Hand
    Ihr Töne, die das Herz betören.
    Kann noch mein Herz ein Hoffen nähren,
    Es zaubert diese Töne her,
    Und birgt mein trocknes Auge Zähren,
    Sie fließen, und mich brennt’s nicht mehr!

    El meu cor està oprimit! Només el llaüt
    que penja a la paret, només a ell vull escoltar!
    Arrenca-li amb les teves mans expertes
    unes tonades que enganyin el meu cor!
    Si encara el pot nodrir una esperança,
    que l’encisin aquests sons;
    si encara queden llàgrimes als meus ulls,
    que brollin i no m’abrusin més!

    Nur tief sei, wild der Töne Fluß,
    Und von der Freude weggekehret!
    Ja, Sänger, daß ich weinen muß,
    Sonst wird das schwere Herz verzehret!
    Denn sieh! Von Kummer ward’s genähret,
    Mit stummen Wachen trug es lang,
    Und jetzt vom Äußersten belehret,
    Da berch es oder heil im Sang.

    Que el riu de les tonades sigui ben profund
    i allunyi qualsevol joia!
    Sí, cantaire, necessito plorar,
    sinó es consumirà el meu cor oprimit!
    Però mira! S’ha nodrit de penes,
    ha suportat llargues vetlles silencioses,
    i ara que tot ho ha conegut,
    o es trencarà o es guarirà amb la cançó.

    Was will die einsame Träne, op.25/21
    Text de Heinrich Heine

    Què vol aquesta solitària llàgrima?

    Was will die einsame Träne?
    Sie trübt mir ja den Blick.
    Sie blieb aus alten Zeiten
    In meinem Auge zurück.

    Què vol aquesta llàgrima solitària
    que m’enterboleix la visió?
    Tornà als meus ulls,
    nascuda en temps passats.

    Sie hatte viel leuchtende Schwestern,
    Die alle zerflossen sind,
    Mit meinen Qualen und Freuden,
    Zerflossen in Nacht und Wind.

    Tingué moltes brillants germanes,
    i totes es varen fondre,
    foses en la nit i amb els vents,
    amb les meves penes i les meves joies.

    Wie Nebel sind auch zerflossen
    Die blauen Sternelein,
    Dir mir jene Freuden und Qualen
    Gelächlt ins Herz hinein.

    Com la boira s’han fos també
    les blaves estrelletes
    que somreien a totes les joies
    i a totes les penes del meu cor.

    Ach, meine Liebe selber
    Zerfloß wie eitel Hauch!
    Du alte, einsame Träne,
    Zerfließe jetzunder auch!

    Ai, àdhuc el meu amor
    es fongué com un fútil alè!
    Llàgrima vella i solitària,
    fon-te tu també!

    Im Westen, op. 25/23
    Text de Robert Burns
    Traducció a l’alemany de Wilhelm Gerhard

    A l’Oest

    Ich schau über Forth hinüber nach Nord;
    Was helfen mir Nord und Hochlands Schnee?

    Miro cap al Nord, més enllà de Forth;
    de què em serveixen el Nord i les nevades Terres Altes?

    Was Osten und Süden, wo die Sonne glüth,
    Das ferne Land und die wilde See?

    I de què l’Est i el Sud, on el sol és més càlid,
    i els llunyans països i el mar impetuós?

    Aus Westen winkt, wo die Sonne sinkt,
    Was mich im Schlummer und Traume beglückt;

    A mi m’atrau l’Oest, on es pon el sol,
    i on troben la pau els meus somnis i el meu son.

    Im Westen wohnt, der mir Liebe lohnt,
    Mich und mein Kindlein ans Herz gedrückt.

    A l’Oest viu el que m’estima,
    ens porta al cor a mi i al meu infant.

    Du bist wie eine Blume, op. 25/24
    Text de Heinrich Heine

    Ets una flor

    Du bist wie eine Blume
    So hold und schön und rein;
    Ich schau dich an, und Wehmut
    Schleicht mir ins Herz hinein.

    Ets com una flor,
    tan graciosa i bella i pura;
    et miro, i la melangia
    penetra en el meu cor.

    Mir ist, als ob ich die Hände
    Aufs Haupt der legen sollt,
    Betend, daß Gott dich erhalte
    So rein und schön und hold.

    Em sento com si hagués de posar
    les mans sobre el teu cap,
    pregant a Déu que et mantingui
    tan pura i bella i graciosa.

    Aus den östlichen Rosen, op. 25/25
    Text de Friedrich Rückert

    De les roses d'orient

    Ich sende einen Gruß wie Duft der Rosen,
    Ich send ihn an ein Rosenangesicht.
    Ich sende einen Gruß wie Frühlingskosen,
    Ich send ihn an ein Aug voll Frühlingslicht.

    Envio un record com perfum de roses,
    l’envio a una faç com una rosa.
    Envio un record com una carícia de primavera,
    l’envio a uns ulls plens de llum de primavera.

    Aus Schmerzensstürmen, die mein Herz durchtosen,
    Send ich den Hauch, dich unsanft rühr er nicht!
    Wenn du gedenkest an den Freudelosen,
    So wird der Himmel meiner Nächte licht.

    De les tempestes de dolor desfermades al meu cor,
    t’envio un alè, que no et commourà gaire!
    Si pensessis en aquest dissortat,
    com s’il·luminaria el cel de les meves nits!

    Zum Schluss, op. 25/26
    Text de Friedrich Rückert

    Per acabar

    Hier in diesen Erdbeklommnen
    Lüften, wo die Wehmut taut,
    Hab ich dir den unvollkommnen
    Kranz geflochten, Schwester, Braut!

    Ací, en aquests aires tan sufocants
    de la terra, on regna la melangia,
    t’he fet aquesta corona imperfecta,
    germana, estimada!

    Wenn uns, droben aufgenommen,
    Gottes Sohn entgegenschaut,
    Wird die Liebe den vollkommnen
    Kranz uns flechten, Schwester, Braut!

    Quan nosaltres, rebuts allà dalt,
    contemplem el Fill de Déu,
    l’amor ens donarà la corona perfecta,
    germana, estimada!

    Traducció al català de Manuel Capdevila i Font

    Eduard Toldrà (1895 – 1962)

    Els obercocs i les petites collidores
    Poema de Josep Carner (1884-1970)

    Diu Iris a Myrtila:
    –Oh, amiga, jo no sé!...
    Tants obercocs hi deixes
    damunt l’obercoquer?

    –Oh, Iris, prou m’agrada
    menjar-ne a torbellins
    i sentir l’or alegre
    com raja boca endins.

    Mes arriba el mal temps
    i prop del flam furient,
    jo sento en la teulada
    dansar teules i vent,

    i em plau quan nostra mare,
    veient-nos entristits
    i com freguem els nassos
    i com bufem els dits,

    ens dugui riolera,
    quan cau la neu a flocs,
    un pot amb confitures
    de préssecs o obercocs.

    Festeig
    Poema de Joan Maragall (1860-1911)

    Sota les estrelles, d’espatlles al mar,
    una galta humida, fresca de serena,
    una galta suau i plena
    és ben dolça de besar.

    Entre dos silencis, bes silenciós,
    com vares deixar-nos tremolant tots dos
    dins la nit quieta, amb deixos ardents
    de la migdiada i dels terrals vents.

    El reberes silenciosa.
    Mos llavis, dolços encar,
    te van preguntâ una cosa
    i tu no vas contestar.

    Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el bes
    i que se sentia la plena mar alta.
    Tu, tota caiguda, semblaves malalta...
    Oh, no hi tornaré mai més!

    Prô la flonja galta ruixada amb serena,
    sota de ma boca, d’espatlles al mar;
    prô la xafegosa nit d’agost serena,
    ai, com la podré oblidar?

    Abril
    Poema de Trinitat Catasús (1887-1940)

    Trèmula rialla de dia daurat;
    ventijol qui calla en la immensitat.
    Palpitant i jove majestat d’Abril;
    vestidura nova dels arbres.
    Sotil diàfana i clara delícia del verd,
    amb què el món, suara, de llum s’és cobert
    quan el fontinyó tremolant,
    sentia la seva frescor tornada alegria.
    Pluja lenta i blanca de flors d’ametller,
    qui cau de la branca quan l’oratjol ve.
    Noies pels portals; finestra enramada;
    festes matinals xopes de rosada.
    I passa l’Abril damunt de poncelles,
    xamós i gentil cantant caramelles.

    Maig
    Poema de Trinitat Catasús

    Terra qui floreix,
    mar qui s’hi encanta.
    suavíssim bleix
    de vida triomfanta.

    Pluges cristal·lines,
    aigües reflexant
    tendrors infantines
    qui riuen brillant.

    Claredat sonora,
    núvol qui s’hi perd,
    aura qui eixamora
    la tendror del verd.

    Bordoneig suau
    d’abelles. Profunda,
    silenciosa pau
    d’una hora fecunda.

    Món rejovenit,
    amor qui hi esclata,
    deliciós oblit
    de les nits de plata,
    quan el pleniluni
    de maig, silenciós,
    de qualque infortuni
    sembla dir a les flors.

    Camins de fada
    Text de Tomàs Garcés (1901-1993)

    Amor, faré una passera
    damunt de la mar.
    La pedra llisca lleugera
    damunt de la mar.
    Mon braç l’ha tornat alada.
    Vola, que l’ombra morada
    no sigui xarxa parada
    damunt de la mar.

    Si la gavina s’acosta,
    fes via, brunzent.
    Pedra, si és roja la posta,
    fes via, brunzent.

    No et torbi l’escull, esquiva
    l’abraçada fugitiva
    del dofí. Sageta viva,
    fes via, brunzent.

    El mar té camins de fada,
    blanc i rosa, Amor.
    Els feia la pedra alada,
    blanc i rosa, Amor.
    Ves-hi peu nu, rosa vera.
    Oreig damunt la passera,
    amb la teva mà lleugera,
    cull l’estel, Amor.

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras (1945)

    Cuba dentro de un piano
    Text de Rafael Alberti (1902-1999)

    Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero
    y el humo de los barcos aún era humo de habanero.
    Mulata vueltabajera…
    Cádiz se adormecía entre fandangos y habaneras
    y un lorito al piano quería hacer de tenor.
    … dime dónde está la flor que el hombre tanto venera.
    Mi tío Antonio volvía con su aire de insurrecto.
    La Cabaña y el Príncipe sonaban por los patios del Puerto.
    (Ya no brilla la Perla azul del mar de las Antillas.
    Ya se apagó, se nos ha muerto.)
    Me encontré con la bella Trinidad…
    Cuba se había perdido y ahora era verdad.
    Era verdad,
    no era mentira.
    Un cañonero huido llegó cantándolo en guajira.
    La Habana ya se perdió.
    Tuvo la culpa el dinero…
    Calló,
    cayó el cañonero.
    Pero después, pero ¡ah! después
    fue cuando al SÍ
    lo hicieron YES.

    Punto de habanera
    Text de Nèstor Luján (1922-1995)

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    ¡Hola! Crespón de tu espuma;
    ¡Marineros, contempladla!
    Va mojadita de lunas
    que le hacen su piel mulata;

    Niña no te quejes,
    tan solo por esta tarde.
    Quisiera mandar al agua

    que no se escape de pronto
    de la cárcel de tu falda.
    Tu cuerpo encierra esta tarde
    rumor de abrirse de dalia.

    Niña no te quejes,
    tu cuerpo de fruta está
    dormido en fresco brocado

    Tu cintura vibra fina
    con la nobleza de un látigo,
    toda tu piel huele alegre
    a limonal y naranjo.

    Los marineros te miran
    y se te quedan mirando.
    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    Chévere
    Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

    Chévere del navajazo,
    se vuelve él mismo navaja:
    pica tajadas de luna,
    mas la luna se le acaba;
    pica tajadas de sombra,
    mas la sombra se le acaba;
    pica tajadas de canto,
    mas el canto se le acaba;
    y entonces pica que pica
    carne de su negra mala.

    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Text de Ildefonso Pereda Valdés (1899-1996)

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    tan chiquitito,
    el negrito
    que no quiere dormir.

    Cabeza de coco,
    grano de café,
    con lindas motitas,
    con ojos grandotes
    como dos ventanas
    que miran al mar.

    Cierra los ojitos,
    negrito asustado;
    el mandinga blanco
    te puede comer.
    ¡Ya no eres esclavo!

    Y si duermes mucho,
    el señor de casa
    promete comprar
    traje con botones
    para ser un ‘groom’.

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    duérmete, negrito,
    cabeza de coco,
    grano de café.

    Canto negro
    Text de Nicolás Guillén

    ¡Yambambó, yambambé!
    Repica el congo solongo,
    repica el negro bien negro.
    congo solongo del Songo
    baila yambó sobre un pie.

    Mamatomba,
    serembé cuserembá,
    El negro canta y se ajuma.
    el negro se ajuma y canta.
    el negro canta y se va.

    Acuemem e serembó
    aé,
    yambó
    aé.

    Tamba, tamba, tamba, tamba,
    tamba del negro que tumba,
    tamba del negro, caramba,
    caramba, que el negro tumba,
    ¡Yambá, yambó, yambambé!

  • També et pot interessar...

    Palau Fronteres
    Dijous, 07.07.22 – 20 h
    Petit Palau

    Mariana en sombras de García Demestres

    María Hinojosa, soprano - Mariana
    Joan Martín-Royo, baríton - Pedrosa
    Alberto García Demestres, veu recitada – Dáuride
    Marco Evangelisti, piano
    Alba G. Corral, artista visual

    A. García Demestres: Mariana en sombras
    (llibret d’Antonio Carvajal)

    Preu: 20 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Membres Palau XXI

Índex