Parla

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

Dues obres amb connotacions barroques, una partitura radicalment contemporània i les sublims lectures pianístiques realitzades per Liszt sobre la contemplació poètica de Petrarca i L’Infern de Dante confegeixen el relat d’aquest intens recital.

Sofia Gubaidulina va compondre la Chaconne l’any 1962. Una simbiosi entre elements d’escriptura contemporània i del Barroc on emergeixen dibuixos contrapuntístics, fugues i ostinati. Articulada en tres seccions, els grans acords i el virtuosisme fan reviure aquesta forma musical que Bach va sublimar amb la Partita per a violí en Re menor, BWV 1004. Pràcticament un segle abans, l’any 1861, Johannes Brahms va basar-se en un tema musical de les Lliçons per a clave de Händel per escriure’n unes variacions que estrenaria Clara Wieck. Sobre un tema de quatre compassos da capo, aquestes variacions esdevenen un dels màxims exponents del seu període virtuosístic, emmarcat entre el simfònic de les Sonates i el contemplatiu dels Intermezzi. Ornamentacions, cànons, ostinati..., coronats amb una fuga tonal a quatre i una coda d’una esplèndida riquesa harmònica.

Sobre les Tres peces per a piano sol, la pròpia Pat Kop explica que “primer volia fer obres breus que poguessin sorgir de les múltiples variacions de la paraula Fall (Vor-Fall, Um-Fall, Ab-Fall...). Sovint pensava en Daniil Charms, en l’home que cau per una finestra una vegada i una altra i que hi torna per poder tornar a caure. Però quan la meva peça va arribar al paper, la «caiguda» ja s’havia esdevingut. La idea original va fracassar i va sorgir quelcom nou. Potser una coincidència (zufall)”. En un altra peça, explica Kopatchinskaja, “vaig veure una catedral caient a l’aigua i en la tercera un mico adoptant un rol de protagonista. Aquesta inspiració inesperada va portar la música lluny del plantejament inicial. El meu pla va ser un fracàs. Ara espero la pròxima idea”. Relat que com els de l’escriptor Daniil Charms, ben bé es podria inscriure en el corrent filosòfic de l’absurdisme i que a nivell pianístic conté complexitats màximes en l’execució dels clústers, dels glissandi, de la disposició de la mà pels colpeigs del teclat, essent una peça de sonoritats avantguardistes radicals.

Els records del viatge de Liszt a Itàlia amb Marie d’Agoult integren el segon dels Anys de Pelegrinatge. La literatura de Petrarca i Dante, Lo sposalizio de Rafael i Il penseroso de Michelangelo... troben un reflex sublim en la música que el compositor hongarès dedica a Itàlia. Sobre l’elegíac Pace non trovo (sonet 104), Liszt ens regala un dels passatges més onírics de tota la literatura musical romàntica. “Les imatges angèliques i la beutat celeste” del Sonet 123 de Petrarca ens evocaran una intensa tristor. Després d’una lectura de Dante al·ludeix tant als turments de l’Infern com al trist i noble cant amorós de Francesca da Rimini, inscrit en el segon cercle de L’Infern. L’Infern dantesc és font d’inspiració per a aquesta exuberant partitura culminada per un passatge vigorós que irremeiablement rememoren el vers “Lasciate ogne speranza voi ch’intrate”, aquelles paraules situades damunt la porta de l’Infern.

Lluís Trullén, crític musical