Aplaudiu amb les mans, tots els pobles,
canteu a Déu amb veu de melodia.
Perquè el Senyor és excels i digne de reverència,
és el gran Rei de tota la terra.
Ell sotmetrà els pobles sota nostre,
i les nacions als nostres peus.
Ell escollirà per a nosaltres una heretat, fins i tot el culte de Jacob, a qui ell estimà.

Déu ha pujat amb un so joiós, el Senyor amb el so de la trompeta.
Canteu lloances, canteu lloances al nostre Déu; canteu lloances, canteu lloances al Senyor, el nostre Rei.
Perquè Déu és el Rei de tota la terra; canteu lloances amb enteniment.
Déu regna sobre els pobles, Déu seu al seu tron sagrat.
Perquè Déu, que és altament exaltat, defensa la terra, com si fos amb un escut.

Glòria al Pare, i al Fill, i a l’Esperit Sant,
com era al principi, ara i sempre,
i pels segles dels segles.
Amén.

Àngels, vosaltres que voleu
fins a la llum de Déu,
porteu el meu ocell perdut
als vostres cors aquesta nit;
i mentre el dol, un cop més,
s’enfila al cel i canta,
feu que el meu amor sigui escoltat
xiuxiuejant entre les vostres ales.

Alegra’t, verge Mare de Déu,
Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.
Beneïda ets tu entre les dones,
i beneït és el fruit del teu ventre,
perquè has portat el Salvador de les nostres ànimes.

Un voltor va endur-se un mico a fer un vol per l’aire,
el mico pensava que tot era ben correcte.
El voltor va intentar llençar el mico de la seva esquena,
però el mico li va agafar el coll i li va dir: Escolta, noi…

Posa’t recte i vola bé,
mantén-te ferm, sense perdre’t,
posa’t recte i vola bé,
calma’t, pare, no perdis els estreps.

No té cap sentit enfonsar-se,
ni té sentit fer el pallasso;
posa’t recte i vola bé,
calma’t, pare, no perdis els estreps.

El voltor li va dir al mico: “M’estàs ofegant,
deixa’m anar i jo et deixaré lliure.”
El mico va mirar el voltor directament als ulls
i va dir: “La teva història és tan commovedora… però sona a mentida.”

Posa’t recte i vola bé,
mantén-te ferm, sense perdre’t,
posa’t recte i vola bé,
calma’t, pare, no perdis els estreps.

No té cap sentit enfonsar-se,
ni té sentit fer el pallasso;
posa’t recte i vola bé,
calma’t, pare, no perdis els estreps.

Mai sabràs quant t’estimo,
mai sabràs quant m’importes.
Quan em poses els braços al voltant,
m’agafa una febre difícil de suportar.

Tothom té la febre,
això és una cosa que tots sabeu.
La febre no és cap cosa nova, oh,
la febre va començar fa molt de temps.

Em dones febre quan em beses,
febre quan m’abraces fort,
febre al matí,
febre tota la nit.

Romeu estimava Julieta,
i Julieta sentia el mateix.
Quan ell la va abraçar, va dir:
“Julie, nina, tu ets la meva flama.”
Tu em dones febre,

quan ens besem,
febre amb la teva flama jove,
febre, estic encès,
febre, sí, cremo, per cert.

El capità Smith i Pocahontas
van tenir una aventura ben estranya.
Quan el seu pare va intentar matar-lo,
ella va dir: “Pare, oh, no t’hi atreveixis.”

Ell em dona febre
amb els seus petons, ja ho saps.
Soc la seva dona,
així que, pare, tracta’m bé.

Ara que heu escoltat la meva història,
aquí teniu el punt que he volgut dir:
les noies han nascut per donar-vos febre,
sigui en Fahrenheit o en centígrads.

Elles em donen febre,
febre si vius i aprens,
febre fins que espetego…
Quina manera tan deliciosa de cremar.

Salut, Estel del Mar,
mare benèfica de Déu,
i sempre verge,
porta feliç del cel.

En rebre aquell “Ave”
per boca de Gabriel,
estableix-nos en la pau,
transformant el nom d’Eva.

Deslliga les cadenes dels culpables,
dona llum als cecs,
allunya els nostres mals,
i intercedeix perquè ens arribin tots els béns.

Quant estimo el teu lloc de repòs,
oh Senyor dels exèrcits!
L’ànima meva desitja, es desfà;
el meu cor i la meva carn criden.

L’esparver troba casa,
i l’oreneta el seu niu,
on pot posar les cries.

Creuen pel vall de Baca,
i en fan un lloc de fonts;
les pluges de tardor també el cobreixen de basses.

Que la llum eterna els il·lumini, Senyor,
amb els teus sants per sempre,
perquè ets misericordiós.
Dona’ls el descans etern, Senyor,
i que la llum perpetual els brilli.

Sota les estrelles et trobaré,
sota les estrelles et saludaré.
Allà, sota les estrelles, et deixaré,
abans que te’n vagis per lliure voluntat.
Ves amb calma.

Sota les estrelles em vas conèixer,
sota les estrelles em vas deixar.
Em pregunto si les estrelles se’n penedeixen de mi.
Van i venen per la seva pròpia voluntat.
Ves amb calma.

Aquí, sota les estrelles, em vaig recuperant,
soc aquí, sota les estrelles, sense acabar.
Per què a la vida estic fent com si?…
Aquí torno, fent amistat amb les estrelles.
Van i venen per la seva pròpia voluntat.
Ves amb calma.

Sota les estrelles em vas conèixer,
i aquí, sota les estrelles, em vas deixar.
Em pregunto si les estrelles se’n penedeixen de mi.
Segur que els agradaria si només em coneguessin.
Van i venen per la seva pròpia voluntat.
Ves amb calma,
ves amb calma.

No encerto moltes coses a la primera,
de fet, m’han dit que és sovint així!
Ara sé que tots els girs equivocats,
els tropells i les caigudes m’han portat aquí.

I on era abans del dia
que vaig veure per primer cop la teva preciosa cara?
Ara la veig cada dia.
I sé que soc
soc, soc, soc
el més afortunat.

I si hagués nascut cinquanta anys abans que tu,
en una casa al carrer on tu vivies?
Potser hauria estat a fora mentre passaves amb la teva bici…
Ho hauria sabut?

I en un mar blanc d’ulls,
veig un parell que reconec,
i sé que soc
soc, soc, soc
el més afortunat.

T’estimo més del que mai he sabut com dir-te.

Al costat hi ha un home gran que va viure fins als noranta,
i un dia va morir dormint.
I la seva dona, es va quedar uns dies,
i també va morir.

I ho sento,
sé que és una manera estranya de dir-te que sé que som fets l’un per l’altre,
que sé
que soc
soc, soc, soc
el més afortunat.

Quan Vesta baixava del turó de Latmos,
va veure una jove reina pujant,
acompanyada de tots els pastors,
als quals els estimats de Diana seguien corrent de pressa,
primer de dos en dos, després de tres en tres,
deixant sola la seva deessa, que de seguida s’hi va dirigir;
i barrejant-se amb els pastors del seu seguici,
la seva presència alegraven amb tonades alegres.

Llavors van cantar els pastors i nimfes de Diana:
Visca la bella Oriana!

Al mercat d’Arràs, mira, mira la bona peça,
jo trobava un espanyol. Sentin, senta, sobre la bona peça,
mira, mira la bona moneda, mira, mira la bona peça.
Ell em va dir: “Noia, escolta,” mira, mira la bona peça,
“Et donaré diners.” Sentin, senta, sobre la bona peça,
mira, mira la bona moneda, mira, mira la bona peça.

Hola foscor, antiga amiga meva,
he vingut a parlar amb tu de nou,
perquè una visió, arrossegant-se suaument,
va deixar les seves llavors mentre dormia,
i la visió que es va plantar al meu cervell
encara roman
dins del so del silenci.

En somnis inquietants caminava sol
per estrets carrers empedrats,
sota l’aurèola d’un fanal.
Vaig girar el coll del meu abric contra el fred i la humitat,
quan els meus ulls van ser punxats pel flaix d’una llum de neó
que va partir la nit
i va tocar el so del silenci.

I en la llum nua vaig veure
deu mil persones, potser més,
gent parlant sense parlar,
gent escoltant sense escoltar,
gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen;
ningú gosava
trastornar el so del silenci.

“Beneits” vaig dir, “no sabeu
que el silenci creix com un càncer.
Escolteu les meves paraules perquè us pugui ensenyar,
pren les meves mans perquè us pugui aconseguir.”
Però les meves paraules, com gotes de pluja silencioses, van caure
i van fer ressò als pous del silenci.

And the people bowed and prayed
To the neon god they made
And the sign flashed out its warning
In the words that it was forming

And the sign said, “The words of the prophets
Are written on the subway walls
And tenement halls
And whispered in the sounds of silence”

Nit estrellada, nit estrellada,
pinta la teva paleta de blau i gris,
mira un dia d’estiu
amb ulls que coneixen la foscor de la meva ànima.

Ombres als turons,
esbossen els arbres i els narcisos,
capturen la brisa i el fred de l’hivern
en colors sobre la terra blanca i de lli.

Ara entenc què volies dir-me
i com vas patir per la teva cordura,
i com vas intentar alliberar-los.
No escoltaven, no sabien com;
potser ara escoltaran.

Nit estrellada, nit estrellada,
flors flamants que brillen intensament,
núvols remolins en boira violeta,
es reflecteixen en els ulls de porcellana blava de Vincent.

Colors que canvien de to,
matins de camps d’ordi daurat,
rostres marcats per la vida i el dolor
es calmen sota la mà amorosa de l’artista.

Ara entenc què volies dir-me,
com vas patir per la teva cordura,
com vas intentar alliberar-los.
No escoltaven, no sabien com;
potser ara escoltaran.

Perquè no et podien estimar,
però el teu amor era veritable.
I quan no quedava esperança dins teu,
en aquella nit estrellada, estrellada.

Et vas treure la vida, com fan sovint els amants.
Però t’ho hauria pogut dir, Vincent:
aquest món mai no va ser fet per a algú
tan bell com tu.

Nit estrellada, nit estrellada,
retrats penjats en sales buides,
caps sense marc en parets sense nom,
amb ulls que observen el món i no poden oblidar.

Com els desconeguts que vas conèixer,
els homes esgarrapats amb robes esgarrapades,
l’espina d’argent de la rosa sanguinolenta
sota la neu verge, trencada i aixafada.

Ara crec que sé què volies dir-me,
com vas patir per la teva cordura,
com vas intentar alliberar-los.
No escoltaven, encara no escolten;
potser mai no ho faran.

Ningú ho fa millor,
em fa sentir trist pels altres.
Ningú ho fa ni la meitat tan bé com tu.
Nena, ets la millor.

No t’estava buscant, però d’alguna manera em vas trobar.
Vaig intentar amagar-me de la teva llum d’amor,
però, com el Cel sobre meu,
l’espia que m’estimava
manté tots els meus secrets a resguard aquesta nit.

I ningú ho fa millor,
encara que de vegades desitjaria que algú pogués.
Ningú ho fa exactament com tu.
Per què havies de ser tan bona?

La manera com m’abraces sempre que m’abraces,
hi ha una mena de màgia dins teu
que m’impedeix fugir, però continua així.
Com vas aprendre a fer les coses que fas?

I ningú ho fa millor,
em fa sentir trist pels altres.
Ningú ho fa ni la meitat tan bé com tu.
Nena, nena, estimada, ets la millor.

Nena, ets la millor.
Nena, ets la millor.
Nena, ets la millor.

Més val que ballis, petita dama,
balla, petit home;
balla on puguis.

Zoom zoom, zoom zoom,
el món és un caos,
amb política i impostos,
i gent amb rancúnies;
no hi ha felicitat.

Zoom zoom, zoom zoom,
ritme, guia el teu as;
el futur no em preocupa
si només puc aconseguir
algú que faci sonar aquest baix.
La felicitat no és un enigma
quan escolto aquest
gran violí de baix.

Fes sonar el baix,
fes-lo sonar fins que s’embriagui,
fes sonar el baix,
mantén el ritme actiu.
Zoom zoom zoom,
tristesa, has de marxar.

Fes sonar el baix,
fes-lo servir com un tònic,
colpeja el baix,
mantén la teva Filharmònica,
zoom zoom zoom,
i la llet i la mel fluiran.

Els dictadors estarien millor
si fessin zoom zoom de tant en tant.
Avui pots veure que els homes més feliços
tots tenen ritme.

Tinc un petit ritme que batega pel meu cervell,
tinc ritme, tinc música!

Així que,
si vols un glop de felicitat,
fes sonar el baix,
colpeja lluny els teus problemes,
aprèn a fer zoom zoom zoom,
fes sonar el baix.