Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

 

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Una festa concertant

La festa a la qual avui ens conviden Janine Jansen i la Camerata Salzburg celebra el passat i el present de l’stile concertato o, el que és el mateix, el diàleg entre un petit grup solista (concertino) i l’orquestra (ripieno o concerto grosso). Si bé en el seu origen es tracta de “grups separats” físicament –els famosos cori spezzati venecians–, la integració d’aquesta dualitat en un mateix escenari donarà pas, en la música instrumental, al concerto grosso i al seu derivat, el concert a solo, essencials per entendre el naixement de l’orquestra i del violí solista.

L’obertura serà l’estrena del Piccolo concerto grosso, op. 87 (2020) de Richard Dubugnon (Lausana, 1968), que ja dedicà a Jansen el seu Concert per a violí. Una obra juganera per a dos quartets confrontats –concertino i ripieno– i clavecí que entronca directament amb la tradició iniciada per A. Stradella i A. Corelli (inspiradors de P. Locatelli, G. F. Händel o B. Marcello i fins i tot d’I. Stravinsky, B. Martinů o A. Schnittke) i que ens recorda, a mode d’eco modern, la dialèctica que omplia de teatralitat i contrastos sonors els espais sacres i profans del Barroc italià: esglésies i ospedale, palaus, acadèmies, teatres, cafès...

I és que el concerto grosso esdevé a Itàlia el model estètic instrumental preferit, per la sensualitat i el dramatisme del seu clarobscur (piano/forte, episodis/ritornello), i el laboratori d’experimentació per a la corda. El manual d’estil: l’obra del violinista Arcangelo Corelli, venerada mundialment –imprescindible per parlar d’A. Vivaldi, J. S. Bach o G. F. Händel– gràcies a la tasca divulgativa d’alumnes com F. Geminiani, que arriba a transformar les sonates del mestre en concerti grossi. Heus aquí l’exemple més aplaudit, el Concerto grosso núm.12, en Re menor o, en realitat, la Sonata per a violí, op. 5 núm.12 de Corelli –el best-seller de l’època, amb més de vuitanta edicions al segle XVIII!– repensada per a orquestra, amb violí II i viola afegits. Corelli triomfa incorporant-hi el baix de la folia, la desenfrenada dansa portuguesa de ritme ternari que ha seduït la música culta (M. Marais, A. Vivaldi, G. Sanz, A. Martín i Coll, C. Ph. E. Bach...) i exhibint-hi les capacitats del violí a mode de variacions; Geminiani hi suma un nou efectisme sonor, tot convidant-nos a sentir com la melodia salta d’un instrument a un altre, s’expandeix harmònicament o canvia de volum teatralment gràcies al potencial de l’orquestra. I, precisament per elevar les possibilitats de l’orquestra, exigeix al violí del Segle d’Or un major virtuosisme (ornamentacions i articulacions escrites, bariolages complexos...) que convertirà aquesta obra en el tractat de facto de la tècnica moderna del violí.

Giovanni Rota escriu al segle XX el seu Concerto per archi (1964-1965; revisat el 1977) partint del concerto grosso corellià en quatre moviments (lent-ràpid-lent-ràpid) com a guió per crear una aventura d’escenes emocionants on posar en joc la seva perícia contrapuntística i formal. El seu complex llenguatge harmònic ens arriba fàcilment a través de melodies simples, aires folklòrics, paisatges malenconiosos i ritmes circenses que semblen evocar els caricaturescos i “abarrocats” personatges de Fellini, atrapats entre somni i realitat en una espècie de nostàlgia innocent, d’inadaptació perenne. Si Rota manté les referències tonals ja en ple segle XX, deu ser per retre homenatge a les seves arrels italianes, que li donen una frescor palpable, i aconseguir alhora el propòsit de fer-nos feliços amb la seva música, feta de nostàlgia però també d’humor; valgui, doncs, la seva exigència d’agilitat i refinament expressiu a la corda per emocionar-nos avui i sempre...

I arribem al final de festa més esperat: Les quatre estacions, op. 8 d’Antonio L. Vivaldi, el punt en què el concerto grosso es transforma en concert per a solista. Allà on J. S. Bach allibera el clavecí (Brandenburg núm. 5) i de manera gairebé coetània Vivaldi atorga el prestigi definitiu al violí, el seu instrument. Quatre concerts recollits a la col·lecció Il Cimento dell'Armonia e dell'Inventione (El combat entre l’harmonia i la invenció; quina declaració d’intencions!) publicada, per a major exquisidesa i ressò, a la impremta de Le Cène a Amsterdam el 1725. 

La falta del manuscrit original manté vius els interrogants: ¿els pensa per a les seves alumnes o per a “l’excel·lentíssima” orquestra del comte bohemi Václav von Morzin, el seu mecenes? Els sonets publicats amb l’obra (seus?), ¿en són la inspiració o un afegit? ¿Coneix la pintura paisatgística de Marco Ricci? 

Sigui com sigui, Le quattro stagioni segueixen captivant-nos avui amb la preciosista i humanitzada representació de la natura, on Vivaldi supera la mera mimesi d’animals i fenòmens atmosfèrics barroca –present en Biber o Couperin– pintant quadres sencers d’elements que explicita de forma pionera a la partitura: “el gos que lladra” a la viola, “els embriacs que dormen” a la tardor, “El vent indòmit” i la tempesta a l’estiu, la “Dansa pastoral” al final de la primavera...i encara el cant del cucut, la tórtora i la cadernera, el petar de dents pel fred, els trets d’escopeta... Escenes de plans narratius sobreposats sobre fons tonals suggestius –el Mi major per a l’alegria de la primavera, el Sol menor per a la dura sequera estival, el Mi bemoll major per a la introspecció hivernal...– amb efectes especials insòlits i veritables “atmosferes emocionals” que apel·len directament a la nostra vivència humana.

La clau de l’èxit: el seu coneixement insuperable del violí –hi dedica gairebé dos-cents cinquanta concerts dels cinc-cents que escriu–, el qual, enmig del clarobscur dinàmic i el ritornello estructural barrocs, fa parlar per primera vegada a solo en un idioma virtuós pirotècnic –amb ràpids arpegis i salts de corda, posicions agudes, spiccati o ritmes llombards– dialogant amb un ripieno farcit de riques harmonies, ritmes motòrics i efectes dramàtics que tensionen l’atmosfera per fer-la més teatral. Un diàleg, avui, entre el violí Stradivarius Shumsky-Rode (1715) de Janine Jansen, que hauria pogut sentir Vivaldi, i el so austríac de l’orquestra de Gregory Ahss, els amfitrions més refinats per a aquesta festa de la corda.

Núria Ayats, musicòloga i professora de violí