Kenneth Weiss, clavecí

Notes de l’artista

Malgrat conèixer fa molts anys L’art de la fuga, la veritat és que no em vaig dedicar a estudiar a fons l’obra fins al 2020. Quan la covid va deixar en suspens qualsevol activitat concertística, vaig restar confinat a casa, com tots els meus companys músics, amb un calendari de cancel·lacions, entre les quals, la que em va doldre més va ser el meu primer recital de L’art de la fuga. I per tant, vaig aprofitar el temps reclòs per endinsar-m’hi. Dia rere dia hi acudia per trobar consol, inspiració i sentit davant un món ple d’incerteses. L’admiració que vaig sentir per la imaginació il·limitada i la mestria de Bach mentre en posava el repte d’escoltar, escoltar de debò tot que el amaga, m’aixecava l’ànim i em generava una gran alegria. Va ser un acte de devoció i ho recordo amb goig.

El 2019 vaig tenir la gran sort que el Museu Nacional da Música em va convidar a oferir el recital inaugural del seu recentment restaurat clavicèmbal històric Taskin. Immediatament en vaig quedar corprès per la profunditat de so, alhora potent i dolç. Fou una sensació màgica ser conscient que les meves mans feien cantar novament l’instrument, tal com abans ho havien fet altres mans en un teclat tan bell durant més de dos segles. Estic en deute amb el Museu per fer possible que enregistrés aquesta obra mestra que és L’art de la fuga amb una altra obra mestra com és el Taskin de Lisboa.

Composta durant la seva última dècada de vida, L’art de la fuga conté catorze fugues o “Contrapunctus” y quatre cànons basats tots en un mateix tema. Esdevingué la darrera i més assolida de les exploracions de Bach en la composició contrapuntística. Tot i que ja era considerat un mestre de la fuga pels seus contemporanis, en aquesta oportunitat va voler enlairar els límits del seu mestratge treballant sobre un únic tema, en Re menor, per crear la seva apoteosi contrapuntística. Cadascuna de les fuges augmenta de complexitat mentre al tema original van produint-se nombroses transformacions per demostrar totes les possibilitats de la composició fugada: inversions temàtiques, alteracions rítmiques, imatges mirall o especulars, variacions segons els estils nacionals, augments i disminucions. Nous temes apareixen a la segona part de l’obra, per bé que tots deriven de l’original.

La darrera fuga escrita per Bach i que culmina L’art de la fuga, el “Contrapunctus XVI”, està incompleta. El tercer tema que introdueix aquesta fuga és el seu propi nom, B-A-C-H, lletres que corresponen a Si bemoll, La, Do i Si (H en alemany); així doncs, igual que un pintor signa la seva obra mestra, aquesta és la signatura musical de Bach. Malgrat que la salut delicada de Bach ha estat sovint l’explicació que s’ha donat a l’obra inconclusa, alguns dels més importants estudiosos del compositor creuen avui dia que el final es va perdre o que potser mai no va voler acabar l’obra i que la va deixar expressament oberta, com un repte que hauria de resoldre l’intèrpet. Tanmateix, amb aquesta ruptura tan fascinant es produeix una metàfora molt poderosa; després de vuitanta minuts de fites sense parió, d’una bellesa i complexitat divines, acaba de sobte. L’última obra de Bach, com la vida, acaba sense cap desenllaç.

Bach va escriure l’obra en quatre pentagrames en comptes dels dos que emprava habitualment a les seves obres per a teclat i no va especificar que pogués tractar-se d’una obra per a teclat (per bé que ho feu el seu fill C. Ph. E. Bach, el primer a publicar-la un any després del traspàs del pare). Hi havia una important tradició centenària d’escriure el contrapunt per a teclat en partitura general/per a director, per motius de llegibilitat, però nombrosos experts consideren que originalment quedava oberta per a una possible orquestració. Per bé que segueixo la creença del meu mestre Gustav Leonhardt de considerar-la una obra per a teclat, val a dir que en general les obres de Bach, més que les de qualsevol altre compositor, es poden gairebé sempre transcriure de manera satisfactòria, per la seva compleció inherent i per la seva universalitat. Un quartet de corda, el piano modern o qualsevol combinació d’instruments solistes pot fer justícia a l’obra d’una manera convincent i amb èxit.

Tots els instruments presenten unes qualitats pròpies i la manera amb què poden accentuar les complexitats de l’escriptura per parts, difereixen. Mentre que un pianista o un violinista poden simplement tocar el tema amb una determinada veu més forta per destacar-lo, el clave, que és incapaç de fer-ho, se serveix de l’articulació, el toc, el tempo i la variació rítmica per crear profunditat de dimensió. Tot i ser més complicada d’assolir, aquesta “limitació magnífica”, el desplegament d’aquestes tècniques per explorar expressivitats i matisos, ho són tot.

Keneth Weiss. Montauk (Nova York), juny del 2021

Palau Cambra
Dimecres, 11.06.25 – 20 h
Sala de Concerts