• Konstantin Krimmel & Ammiel Bushakevitz
    Liederkreis de Schumann

    Petit Palau Cambra | Schubertíada Barcelona

    Dijous, 2 de febrer de 2023 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Associació Franz Schubert
    • Logo per programes color - Gobierno de España - Ministerio de Cultura y Deporte - Inaem
    • CNDM color

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Konstantin Krimmel, baríton
    Ammiel Bushakevitz, piano


    I
    Robert Schumann
    (1810-1856)
    Fünf Lieder, op. 40 

    Märzveilchen
    Muttertraum
    Der Soldat
    Der Spielmann
    Verratene Liebe

    Hugo Wolf (1860-1903)
    Abendbilder, IHW 1
    Die Nacht, IHW 7/19
    Harfenspieler I, IHW 10/1
    Harfenspieler II, IHW 10/2
    Harfenspieler III, IHW 10/3 
    Anakreons Grab, IHW 10/29

    II
    Robert Schumann
    Liederkreis, op. 39

    In der Fremde
    Intermezzo
    Waldesgespräch
    Die Stille
    Mondnacht
    Schöne Fremde
    Auf einer Burg
    In der Fremde
    Wehmut
    Zwielicht
    Im Walde
    Frühlingsnacht

    Der Ensiedler, op. 83/3

    Durada aproximada del concert:
    Primera part, 37 minuts | Pausa de 15 minuts |
    Segona part, 25 minuts.

    #clàssics #jovestalents

  • Poema

    Mudances

    canviar de casa, abandonar
    trossos de sentit en una
    arquitectura, desendreçar
    l’ara, fer de l’instant
    memòria, fer un tall precís
    entre el desig i
    l’abast, pensar la mà,
    no desplegar-la sobre el cos
    altre, desterrar uns
    fonaments, ofegar una
    llum, altre enllà de la nosa.

    cloure, i de nou.

    Eduard Escoffet
    El terra i el cel (LaBreu edicions, 2013)

  • Comentari

    Essències romàntiques

    El juliol del 1840, un cop va haver acabat d'escriure el cicle Frauenliebe und -leben, Robert Schumann va continuar treballant amb textos d’Adalbert von Chamisso. Només li van caldre tres dies per enllestir cinc lieder més; en aquest cas, els poemes no eren originals de Chamisso, sinó traduccions: un, d’un poema anònim grec, i quatre, de poemes de Hans Christian Andersen, un escriptor que començava llavors a ser conegut en cercles literaris. El que seria l’opus 40 de Schumann va quedar format per dues cançons d’amor que emmarquen tres cançons que podrien ser el pitjor malson dels seus protagonistes. La música del segon lied, "Muttertraum", ens recorda molt la d’un altre lied inquietant de Schumann, "Zwielicht", que escoltarem també avui perquè forma part del cicle que tancarà el concert, el Liederkreis, op. 39.

    El maig del 1840, en acabar el Liederkreis, Schumann escrivia a la seva promesa, Clara: “El cicle amb poemes d’Eichendorff és el més romàntic que he escrit”. Certament, els dotze lieder ens situen en un context cultural molt concret, el del Romanticisme; ens presenten un mosaic d’imatges confuses, sovint distorsionades per la llum equívoca de la nit, amb elements sobrenaturals i referències a llegendes antigues, ambientat en un bosc que va canviant de caràcter de manera inquietant: tant hi trobem pau i serenitat com la por més irracional. L’ambigüitat i la incertesa dels versos les trobem també a la música de Schumann, que aconsegueix transmetre’ns, més enllà de les paraules, aquest ambient pertorbador i contradictori. És gairebé impossible destacar cançons d’un cicle tan perfecte, però si parlem de nits serenes i de nits aterridores, paga la pena parar atenció especial al contrast entre “Mondnacht” i l’esmentada “Zwielicht”.

    Entre obra i obra de Schumann escoltarem una selecció de sis lieder d’Hugo Wolf. Els dos primers són obres de joventut: Abendbilder, composta als setze anys a partir de tres poemes de Nikolaus Lenau, poeta que coneixem sobretot gràcies a Schumann, i Die Nacht, composta tres anys més tard, el 1880 (posteriorment la inclouria dins la col·lecció d’Eichendorff-Lieder). Totes dues ja mostren trets fonamentals de la producció de Wolf, com ara l’originalitat i la minuciosa implicació amb el text. Els altres quatre lieder, prou coneguts, són compostos ja durant l’etapa de maduresa, el 1888, i pertanyen a la col·lecció de Goethe-Lieder. Tres són cants de l’arpista, el personatge de la novela Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, que parlen de soledat i de dolor; dels molts sentiments que transmet la música de Wolf, potser caldria destacar-ne la tendresa, que fa les cançons especialment commovedores, com tendre i commovedor és l’últim lied del bloc, Anakreons Grab, l’homenatge al poeta grec Anacreont.

    El programa es tanca amb un lied de Schumann compost el 1850, Der Einsiedler, l'últim amb poema d'Eichendorff. És un cant a la nit que la serena música, amb reminiscències de coral, converteix en una pregària.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied

  • 20221125 Anunci Generic 2 DESKTOP
  • Biografies

    Konstantin Krimmel, baríton

    Konstantin Krimmel

    D’origen alemany-romanès, va rebre la primera formació musical al Cor de Nens de St. Georg a Ulm. Mentre encara era estudiant, va desenvolupar un especial amor pel concert i el repertori de lied; des de llavors ha guanyat nombrosos concursos, incloent-hi el primer premi del Concurs Internacional de Lied Helmut Deutsch (2019) i el segon premi del Concurs Internacional Das Lied de Heidelberg. Ha fet recitals a la Philharmonie de Colònia, Deutsche Oper i Konzerthaus de Berlín, Òpera de Frankfurt, Heidelberger Frühling, a la Schubertíada a Vilabertran i Schubertiade a Schwarzenberg, i a la Fundación March, Wigmore Hall i Oxford Lieder. És membre de la Bayerische Staatsoper, on ha actuat a Così fan tutte (Guglielmo), Die Zauberflöte (Papageno), Ariadne auf Naxos (Harlekin), Peter Grimes (Ned Keene), Thomas (Matthias) i Hanjo (Yoshio).

  • Ammiel Bushakevitz, piano

    Ammiel Bushakevitz

    ©Florian-Huber

    Nascut a Jerusalem, va començar a tocar el piano als quatre anys. Apassionat per la cançó poètica des de molt jove, és reconegut internacionalment com un dels millors acompanyants de la seva generació i actua habitualment en auditoris destacats d’Europa, Amèrica del Nord, Àfrica, Àsia i Austràlia. Va començar els seus estudis a Sud-àfrica, on va créixer, i va estudiar després a la Hochschule für Musik und Theater Felix Mendelssohn Bartholdy de Leipzig i al Conservatori Nacional de Música de París. És guanyador de nombrosos concursos, incloent-hi el del Wigmore Hall a Londres o de l’Hugo-Wolf-Akademie de Stuttgart. És un dels últims estudiants privats de Dietrich Fischer-Dieskau i col·labora amb Thomas Hampson a l’Acadèmia de Lied de Heidelberg. A més de les seves activitats com a pianista, també es dedica a la musicologia i està especialitzat en la investigació sobre Schubert i Wagner.

  • Textos

    Robert Schumann (1810-1856)
    Fünf Lieder, op. 40 Cinc cançons
    Textos de Hans Christian Andersen (1805-1875), versió alemanya d'Adalbert von Chamisso (1781-1838)

    Märzveilchen - Violetes de març

    Der Himmel wölbt sich rein und blau,
    Der Reif stellt Blumen aus zur Schau.

    La volta del cel s’estén pura i blava,
    el gebre exposa una munió de flors,

    Am Fenster prangt ein flimmernder Flor.
    Ein Jüngling steht, ihn betrachtend, davor.

    tímides flors lluen en la finestra,
    un jove està al davant i les contempla.

    Und hinter den Blumen blühet noch gar
    Ein blaues, ein lächelndes Augenpaar.

    I darrere les flors lluen molt més
    un parell d’ulls blaus i somrients

    Märzveilchen, wie jener noch keine gesehn.
    Der Reif wird angehaucht zergehn.

    Violetes de març, com ningú no ha vist mai!
    El gebre es fondrà amb la brisa.

    Eisblumen fangen zu schmelzen an,
    Und Gott sei gnädig dem jungen Mann.

    Les flors gelades comencen a desglaçar-se,
    que Déu tingui pietat del jove!

    Muttertraum - Somni de mare

    Die Mutter betet herzig und schaut
    Entzückt auf den schlummernden Kleinen.
    Er ruht in der Wiege so sanft und traut.
    Ein Engel muß er ihr scheinen.

    La mare ora fervorosa i contempla embadalida
    el petit dorment.
    Descansa en el bressol tan dolç i confiat!
    Li ha de semblar un àngel!

    Sie küßt ihn und herzt ihn, sie hält sich kaum.
    Vergessen der irdischen Schmerzen,
    Es schweift in die Zukunft ihr Hoffnungstraum.
    So träumen Mütter im Herzen.

    El besa i l’abraça, a penes pot contenir-se,
    ha oblidat totes les penes terrenals,
    i adreça cap al futur els seus somnis esperançats,
    com somnien els cors de les mares.

    Der Rab indes mit der Sippschaft sein
    Kreischt draußen am Fenster die Weise:
    Dein Engel, dein Engel wird unser sein!
    Der Räuber dient uns zur Speise!

    Mentrestant el corb, amb tota la seva trepa,
    gralla la seva cançó des de fora la finestra:
    el teu àngel, el teu àngel serà nostre,
    i ens servirà d’aliment!

    Der Soldat - El soldat

    Es geht bei gedämpfter Trommel Klang;
    Wie weit noch die Stätte! der Weg wie lang!
    O wär er zur Ruh und alles vorbei!
    Ich glaub’, es bricht mir das Herz entzwei.

    Marxa al so dels tambors amb sordina;
    que lluny encara del lloc! Quin camí més llarg!
    Oh, si ell ja fos mort i tot s’hagués acabat!
    Crec que se’m trenca el cor!

    Ich hab’ in der Welt nur ihn geliebt,
    Nur ihn, dem jetzt man den Tod doch gibt.
    Bei klingendem Spiele wird paradiert,
    Dazu bin auch ich kommandiert.

    Només l’he estimat a ell en aquest món,
    només a ell, a qui ara han de matar!
    Hi ha una parada, amb sonors redoblaments;
    i m’hi han inclòs a mi.

    Nun schaut er auf zum letztenmal
    In Gottes Sonne freudigen Strahl,—
    Nun binden sie ihm die Augen zu,–
    Dir schenke Gott die ewige Ruh!

    Ara mira per última vegada,
    en la llum alegre del sol diví;
    ara li embenen els ulls...
    que Déu li doni el descans etern!

    Es haben dann Neun wohl angelegt,
    Acht Kugeln haben vorbeigefegt;
    Sie zittern alle vor Jammer und Schmerz –
    Ich aber, ich traf ihn mitten in das Herz.

    Tots nou han apuntat bé;
    vuit bales han passat de llarg,
    tots tremolaven de pena i aflicció...
    però jo l’he encertat al mig del cor.

    Der Spielmann - El joglar

    Im Städtchen gibt es des Jubels viel,
    Da halten sie Hochzeit mit Tanz und mit Spiel,
    Dem Fröhlichen blinket der Wein so rot,
    Die Braut nur gleicht dem getünchten Tod.

    Hi ha molta alegria en la petita ciutat,
    se celebren unes noces amb danses i música;
    el vi fulgura vermellós per als alegres,
    només la núvia està tan pàl·lida com la mort.

    Ja tot für den, den nicht sie vergißt,
    Der doch beim Fest nicht Bräutigam ist;
    Da steht er inmitten der Gäste im Krug,
    Und streichet die Geige lustig genug!

    Sí, morta per a aquell que mai no podrà oblidar,
    però que no és el nuvi en aquesta festa;
    és allà, amb la gerra, enmig dels convidats,
    i toca prou divertit el violí!

    Er streichet die Geige, sein Haar ergraut,
    Es schwingen die Saiten gellend und laut,
    Er drückt sie ans Herz und achtet es nicht,
    Ob auch sie in tausend Stücke zerbricht.

    Toca el violí, amb els cabells agrisats;
    vibren les cordes, penetrants i agudes,
    les estreny contra el seu cor, i no li preocupa
    si també es trenquen en mil trossos.

    Es ist gar grausig, wenn einer so stirbt,
    Wenn jung sein Herz um Freude noch wirbt;
    Ich mag und will nicht länger es sehn!
    Das möchte den Kopf mir schwindelnd verdrehn.

    És espantós que es mori així,
    quan fa poc el seu cor vessava alegria.
    No puc i no vull veure-ho més temps!
    Em podria fer perdre el cap, marejat!

    Wer heißt euch mit Fingern zeigen auf mich?
    O Gott – bewahr uns gnädiglich,
    Daß Keinen der Wahnsinn übermannt;
    Bin selber ein armer Musikant.

    Qui us ha dit que m’assenyaléssiu amb el dit?
    Oh Déu, protegeix-nos, indulgent,
    que ningú no es rendeixi a la demència;
    no soc més que un pobre músic.

    Verratene Liebe - Amor traït
    Text d’Adalbert von Chamisso

    Da nachts wir uns küßten, o Mädchen,
    Hat keiner uns zugeschaut.
    Die Sterne, die standen am Himmel,
    Wir haben den Sternen getraut.

    Quan ens besàvem a la nit, noia,
    ningú no ens podia veure;
    només les estrelles que hi havia al cel,
    i vàrem confiar en les estrelles.

    Es ist ein Stern gefallen,
    Der hat dem Meer uns verklagt,
    Da hat das Meer es dem Ruder,
    Das Ruder dem Schiffer gesagt.

    Ha caigut una estrella,
    que ens ha denunciat al mar;
    el mar ho ha explicat al rem,
    i el rem ho ha dit al mariner.

    Da sang der selbige Schiffer
    Es seiner Liebsten vor.
    Nun singen’s auf Straßen und Märkten
    Die Knaben und Mädchen im Chor.

    Aquest mateix mariner
    ho cantà a la seva amada;
    i ara ho canten a cor nois i noies
    pels carrers i pels mercats.

    Hugo Wolf (1860-1903)

    Abendbilder – Imatges vespertines
    Text de Nikolaus Lenau (1802-1850)

    1.
    Friedlicher Abend senkt sich aufs Gefilde,
    Sanft entschlummert Natur, um ihre Züge
    Schwebt der Dämmerung zarte Verhüllung, und sie
    Lächelt die Holde,


    La calma vespertina s’estén pel paisatge;
    la natura s’endormisca suaument, en l’èter
    alena la delicada plenitud del capvespre,
    amb dolç somriure.

    Lächelt ein schlummernd Kind in Vaters Armen,
    Der voll Liebe zu ihr sich neigt, sein göttlich
    Auge weilt auf ihr, und es weht sein Odem
    Über ihr Antlitz.

    Somriu un infant adormit en braços del seu pare,
    que s’inclina damunt d’ell amb amor; la seva mirada
    divina s’hi detura, i alena el seu respir
    damunt la seva faç.

    2.
    Schon zerfliesst das ferne Gebirg mit Wolken
    In ein Meer; den Wogen entsteigt der Mond, er
    Grüsst die Flur, entgegen ihm grüsst das schönste
    Lied Philomelens


    Les llunyanes muntanyes s’esvaeixen ja
    entre un mar de núvols; entre les ones sorgeix la lluna,
    que saluda el bosc i és saludada des del matoll
    per la cançó més bella del rossinyol,

    Aus dem Blütenstrauche, der um das Plätzchen
    Zarter Liebe heimlichend sich verschlinget.
    Mirzi horcht am Busen des Jünglings ihrem
    Zaubergeflöte.

    que omple furtivament
    el raconet d’un amor delicat;
    Mirzi escolta, recolzada en el jove,
    la seva flauta encisadora.

    Dort am Hügel weiden die Schafe bei der
    Traulichen Gemenges in einer Herde,
    Ihre Glöcklein stimmen so lieblich ein zu
    Frohen Akkorden.

    Allà, al turó, pasturen les ovelles,
    barrejades confiadament en un sol ramat,
    i les seves esquelles ressonen juntes
    amb alegres acords.

    3.
    Stille wird’s im Walde; die lieben kleinen
    Sänger prüfen schaukelnd den Ast, der durch die
    Nacht dem neuen Fluge sie trägt, den neuen
    Liedern entgegen.


    El bosc es calma; els estimats cantaires
    diminuts proven, gronxant-se, la branca
    que durant la nit suportarà nous vols
    i noves cançons.

    Bald versinkt die Sonne; des Waldes Riesen
    Heben höher sich in die Lüfte, um noch
    Mit des Abends flüchtigen Rosen sich ihr
    Haupt zu bekränzen.

    Aviat es pon el sol; els gegants del bosc
    s’aixequen més enlaire, per coronar
    encara un últim cop el seu cim amb els fugaços
    reflexos rosats del capvespre.

    Schon verstummt die Matte; den satten Rindern
    Selten nur enthallt das Geglock am Halse,
    Und es pflückt der wählende Zahn nur lässig
    Dunklere Gräser.

    El prat emmudeix; només sonen
    uns quants esquellots de bous satisfets,
    que solament trien, indolents, amb llur boca,
    l’herba més fosca.

    Und dort blickt der schuldlose Hirt der Sonne
    Sinnend nach; dem Sinnenden jetzt entfallen
    Flöt und Stab, es falten die Hände sich zum
    Stillen Gebete.

    I l’innocent pastor contempla el sol, reflexiu;
    el pensarós deixa caure la flauta
    i el bastó, i ajunta les mans
    en silenciosa pregària.

    Die Nacht – La nit
    Text de Joseph von Eichendorff (1788-1857)

    Nacht ist wie ein stilles Meer,
    Lust und Leid und Liebesklagen
    Kommen so verworren her
    In dem linden Wellenschlagen.

    La nit és com un mar tranquil;
    delits i penes i lamentacions d’amor
    arriben barrejades
    en el suau batec de les onades.

    Wünsche wie die Wolken sind,
    Schiffen durch die stillen Räume,
    Wer erkennt im lauen Wind,
    Ob’s Gedanken oder Träume?

    Els desigs són com els núvols,
    que naveguen silenciosos,
    qui sap si una dolça brisa
    porta pensaments o somnis?...

    Schließ’ ich nun auch Herz und Mund,
    Die so gern den Sternen klagen,
    Leise doch im Herzensgrund
    Bleibt das linde Wellenschlagen.

    Tanco ara el cor i la boca
    que tant els plau de queixar-se als estels;
    però amagat en el fons del cor
    queda el suau batec de les onades.

    Harfenspieler I – L'arpista I
    Wer sich der Einsamkeit ergibtQui es resigna a la solitud
    Text de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)

    Wer sich der Einsamkeit ergibt,
    Ach! der ist bald allein;
    Ein jeder lebt, ein jeder liebt,
    Und läßt ihn seiner Pein.

    Qui es resigna a la solitud,
    ai, aviat estarà sol!
    Tothom viu, tothom estima,
    i el deixen amb la seva pena.

    Ja! laßt mich meiner Qual!
    Und kann ich nur einmal
    Recht einsam sein,
    Dann bin ich nicht allein.

    Sí! Deixeu-me amb el meu turment!
    I que almenys una vegada
    pugui estar ben sol!
    Llavors no estaré sol!

    Es schleicht ein Liebender lauschend sacht,
    Ob seine Freundin allein?
    So überschleicht bei Tag und Nacht
    Mich Einsamen die Pein,

    S’esquitlla de puntetes un amant
    si està sola la seva amiga?
    Així sento, dia i nit,
    solitari, les penes,

    Mich Einsamen die Qual.
    Ach werd’ ich erst einmal
    Einsam im Grabe sein,
    Da läßt sie mich allein!

    solitari, el turment.
    Ah, si algun dia
    estic sol en la tomba
    deixeu-me allà tot sol.

    Harfenspieler II – L'arpista II
    An die Türen will ich schleichen
    Aniré blanament fins a les portes
    Text de Johann Wolfgang von Goethe

    An die Türen will ich schleichen,
    Still und sittsam will ich stehn,
    Fromme Hand wird Nahrung reichen,
    Und ich werde weiter gehn.

    Aniré blanament fins a les portes,
    restaré callat i humil,
    pietoses mans em donaran menjar,
    i seguiré el meu camí.

    Jeder wird sich glücklich scheinen,
    Wenn mein Bild vor ihm erscheint,
    Eine Träne wird er weinen,
    Und ich weiss nicht, was er weint.

    Tots es mostraran feliços
    en veure la meva imatge;
    ploraran una llàgrima
    i no sabré mai per què.

    Harfenspieler III – L'arpista III
    Wer nie sein Brot mit Tränen ass – Qui mai menjà amb llàgrimes el seu pa
    Text de Johann Wolfgang von Goethe

    Wer nie sein Brot mit Tränen ass,
    Wer nie die kummervollen Nächte
    Auf seinem Bette weinend sass,
    Der kennt euch nicht, ihr himmlischen Mächte!

    Qui mai menjà amb llàgrimes el seu pa,
    ni mai passà plorant en el seu llit
    les nits plenes d’afliccions,
    aquest no us coneix tampoc, celestials poders!

    Ihr führt ins Leben uns hinein,
    Ihr lasst den Armen schuldig werden,
    Dann überlasst ihr ihn der Pein:
    Denn alle Schuld rächt sich auf Erden.

    Vosaltres ens guieu per aquesta vida,
    vosaltres feu culpables els desgraciats,
    i els abandoneu després a la seva pena:
    car en la terra es paguen totes les culpes.

    Anakreons Grab – La tomba d’Anacreont
    Text de Johann Wolfgang von Goethe

    Wo die Rose hier blüht,
    wo Reben um Lorbeer sich schlingen,
    wo das Turtelchen lockt,
    wo sich das Grillchen ergötzt,
    welch ein Grab ist hier,
    das alle Götter mit Leben schön
    bepflanzt und geziert?
    Es ist Anakreons Ruh.

    On floreixen les roses,
    on s’abracen vinyes i llorers,
    on sedueixen les tórtores,
    on es delecten els grills,
    quina tomba hi ha ací,
    que tots els déus l’han ornada
    amb tanta vida i bellesa?
    Aquí descansa Anacreont.

    Frühling, Sommer und Herbst genoß
    der glückliche Dichter;
    vor dem Winter hat ihn endlich
    der Hügel geschützt.

    El feliç poeta va gaudir de la primavera,
    l’estiu i la tardor;
    de l’hivern l’ha protegit
    finalment el turó.

    Robert Schumann
    Liederkreis, op. 39 – Cercle de cançons
    Text de Joseph von Eichendorff (1788-1857)

    In der Fremde - A l'estranger

    Aus der Heimat hinter den Blitzen rot
    Da kommen die Wolken her,
    Aber Vater und Mutter sind lange tot,
    Es kennt mich dort keiner mehr.

    Venen núvols vermells per les llampades
    des de la meva pàtria,
    però el pare i la mare són morts fa temps,
    i allà ja no em coneix ningú.

    Wie bald, ach wie bald kommt die stille Zeit,
    Da ruhe ich auch, und über mir
    Rauscht die schöne Waldeinsamkeit,
    Und keiner kennt mich mehr hier.

    Molt aviat, ai, vindran els temps tranquils,
    quan també jo reposaré, i murmurarà
    sobre meu la bella solitud del bosc,
    i ací no em coneixerà tampoc ningú.

    Intermezzo

    Dein Bildnis wunderselig
    Hab’ ich im Herzensgrund,
    Das sieht so frisch und fröhlich
    Mich an zu jeder Stund’.

    La teva imatge meravellosa
    la porto al fons del cor;
    em mira en tot moment
    amb frescor i alegria.

    Mein Herz still in sich singet
    Ein altes, schönes Lied,
    Das in die Luft sich schwinget
    Und zu dir eilig zieht.

    Entona, silenciós, el meu cor
    una antiga i bella cançó,
    que s’eleva pels aires
    i corre veloç cap a tu.

    Waldesgespräch - Conversa al bosc

    Es ist schon spät, es ist schon kalt,
    Was reit’st du einsam durch den Wald?
    Der Wald ist lang, du bist allein,
    Du schöne Braut! Ich führ’ dich heim!

    És ja tard i fa fred,
    per què cavalques solitària pel bosc?
    El bosc és gran i tu estàs sola,
    oh bella núvia! T’acompanyaré fins a casa!

    „Groß ist der Männer Trug und List,
    Vor Schmerz mein Herz gebrochen ist,
    Wohl irrt das Waldhorn her und hin,
    O flieh! Du weißt nicht, wer ich bin.“

    “Grans són les mentides i els enganys dels homes,
    el meu cor està destrossat pel dolor.
    Sonen ací i allà trompes de caça,
    fuig, tu no saps qui soc!”

    So reich geschmückt ist Roß und Weib,
    So wunderschön der junge Leib,
    Jetzt kenn’ ich dich—Gott steh’ mir bei!
    Du bist die Hexe Loreley.

    Un cavall i una dona amb tan rics ornaments,
    una figura tan jove i meravellosa,
    ara et reconec... Déu m’agafi confessat!
    Ets la bruixa Lorelei!

    „Du kennst mich wohl—von hohem Stein
    Schaut still mein Schloß tief in den Rhein.
    Es ist schon spät, es ist schon kalt,
    Kommst nimmermehr aus diesem Wald!“

    “Em coneixes bé... des d’aquella alta roca
    el meu castell mira silenciós cap al Rin.
    És ja tard i fa fred,
    mai més sortiràs d’aquest bosc!”

    Die Stille - La calma

    Es weiß und rät es doch Keiner,
    Wie mir so wohl ist, so wohl!
    Ach, wüßt’ es nur Einer, nur Einer,
    Kein Mensch es sonst wissen soll!

    Ningú no pot saber ni endevinar
    que feliç em sento, que feliç!
    Ah, que només ho sàpiga una, només una,
    i ningú més ho ha de saber!

    So still ist’s nicht draußen im Schnee,
    So stumm und verschwiegen sind
    Die Sterne nicht in der Höh’,
    Als meine Gedanken sind.

    Tan tranquil·la no està a fora la neu,
    ni tan callades i silencioses
    les estrelles en les altures,
    com ho estan els meus pensaments.

    Ich wünscht’, ich wär’ ein Vöglein
    Und zöge über das Meer,
    Wohl über das Meer und weiter,
    Bis daß ich im Himmel wär’!

    M’agradaria ser un ocellet
    i volaria per sobre els mars,
    ben per sobre els mars i més enllà,
    fins que arribés al cel!

    Mondnacht - Nit de lluna

    Es war, als hätt’ der Himmel,
    Die Erde still geküßt,
    Daß sie im Blütenschimmer
    Von ihm nur träumen müßt’.

    Era com si el cel
    hagués besat silenciós la terra,
    i entre les flors il·luminades,
    ella somniés ara en ell.

    Die Luft ging durch die Felder,
    Die Ähren wogten sacht,
    Es rauschten leis die Wälder,
    So sternklar war die Nacht.

    La brisa passà pels camps,
    les espigues s’ondularen suaument,
    mormolaven baixet els boscos,
    estrellada i clara era la nit.

    Und meine Seele spannte
    Weit ihre Flügel aus,
    Flog durch die stillen Lande,
    Als flöge sie nach Haus.

    I la meva ànima
    desplegà les amples ales
    i sobrevolà les tranquil·les terres,
    com si volés cap a casa.

    Schöne Fremde - Bella llunyania

    Es rauschen die Wipfel und schauern,
    Als machten zu dieser Stund’
    Um die halb versunkenen Mauern
    Die alten Götter die Rund’.

    Murmuren els ramatges i s’estremeixen
    com si en aquesta hora
    fessin la seva ronda els antics déus
    al voltant de murs mig enderrocats.

    Hier hinter den Myrtenbäumen
    In heimlich dämmernder Pracht,
    Was sprichst du wirr, wie in Träumen,
    Zu mir, phantastische Nacht?

    Darrere d’aquests matolls de murtra,
    en la misteriosa esplendor del capvespre,
    què em dius, fantàstica nit,
    confús, talment un somni?

    Es funkeln auf mich alle SterneMit glühendem
    Liebesblick,
    Es redet trunken die Ferne
    Wie von künftigem großen Glück!

    Brillen per a mi totes les estrelles,
    amb ardorosa mirada d’amor;
    exaltada, em parla la llunyania
    d’una futura gran felicitat!

    Auf einer Burg - En un castell

    Eingeschlafen auf der Lauer
    Oben ist der alte Ritter;
    Drüben gehen Regenschauer,
    Und der Wald rauscht durch das Gitter.

    Endormiscat en el seu aguait
    està allà dalt el vell cavaller;
    cau del cel una xarbotada
    i el bosc murmura entre les reixes.

    Eingewachsen Bart und Haare,
    Und versteinert Brust und Krause,
    Sitzt er viele hundert Jahre
    Oben in der stillen Klause.

    Amb molta barba i els cabells llargs,
    i petrificats el pit i la gorgera,
    està assegut des de fa cents d’anys
    a dalt, en la tranquil·la cel·la.

    Draußen ist es still und friedlich,
    Alle sind in’s Tal gezogen,
    Waldesvögel einsam singen
    In den leeren Fensterbogen.

    A fora hi ha silenci i pau,
    tots han marxat a la vall;
    canten solitaris els ocells del bosc
    en les arcades buides de les finestres.

    Eine Hochzeit fährt da unten
    Auf dem Rhein im Sonnenscheine,
    Musikanten spielen munter,
    Und die schöne Braut, die weinet.

    Passa allà al fons un seguici nupcial,
    pel Rin il·luminat pel sol,
    els músics toquen, alegres,
    i la bella núvia, plora.

    In der Fremde - Lluny

    Ich hör’ die Bächlein rauschen
    Im Walde her und hin,
    Im Walde, in dem Rauschen
    Ich weiß nicht, wo ich bin.

    Sento murmurar el rierol
    pel bosc, ací i allà;
    malgrat el bosc i els murmuris
    no sé on soc.

    Die Nachtigallen schlagen
    Hier in der Einsamkeit,
    Als wollten sie was sagen
    Von der alten, schönen Zeit.

    Canten els rossinyols
    en aquesta solitud,
    com si em volguessin recordar
    els bells temps passats.

    Die Mondesschimmer fliegen,
    Als säh’ ich unter mir
    Das Schloß im Tale liegen,
    Und ist doch so weit von hier!

    Vola la claror de la lluna
    com si veiés als meus peus
    el castell que s’alça en la vall,
    i, tanmateix, està molt lluny d’ací!

    Als müßte in dem Garten
    Voll Rosen weiß und rot,
    Meine Liebste auf mich warten,
    Und ist doch so lange tot.

    Com si en el jardí
    ple de roses blanques i roges,
    m’esperés la meva estimada,
    i, tanmateix, ja fa molt de temps que és morta!

    Wehmut - Melangia

    Ich kann wohl manchmal singen,
    Als ob ich fröhlich sei,
    Doch heimlich Tränen dringen,
    Da wird das Herz mir frei.

    A vegades puc molt bé cantar
    com si estigués content,
    mentre em cauen furtives llàgrimes
    que alliberen el meu cor.

    Es lassen Nachtigallen,
    Spielt draußen Frühlingsluft,
    Der Sehnsucht Lied erschallen
    Aus ihres Kerkers Gruft.

    Quan a fora juga la brisa primaveral,
    deixen sentir els rossinyols
    un cant de melangia
    des del fons de les seves gàbies.

    Da lauschen alle Herzen,
    Und alles ist erfreut,
    Doch keiner fühlt die Schmerzen,
    Im Lied das tiefe Leid.

    Llavors el senten tots els cors
    i tot s’omple de joia,
    però ningú sent el dolor
    i la profunda pena de la cançó.

    Zwielicht - Mitja llum

    Dämmrung will die Flügel spreiten,
    Schaurig rühren sich die Bäume,
    Wolken ziehn wie schwere Träume—
    Was will dieses Graun bedeuten?

    El capvespre estén les seves ales,
    els arbres s’agiten lúgubrement,
    passen els núvols com uns malsons...
    què vol dir aquesta angoixa?

    Hast ein Reh du lieb vor andern,
    Laß es nicht alleine grasen,
    Jäger ziehn im Wald und blasen,
    Stimmen hin und wieder wandern.

    Si estimes un cérvol més que als altres,
    no el deixis pasturar tot sol.
    Arriben caçadors plegats al bosc
    tocant els seus corns i després se’n van.

    Hast du einen Freund hienieden,
    Trau ihm nicht zu dieser Stunde,
    Freundlich wohl mit Aug’ und Munde,
    Sinnt er Krieg im tück’schen Frieden.

    Si tens un amic en aquest món,
    no hi confiïs en aquest moment.
    Malgrat els ulls i les paraules amicals,
    en la pau insidiosa pensa en la guerra.

    Was heut gehet müde unter,
    Hebt sich morgen neugeboren.
    Manches geht in Nacht verloren—
    Hüte dich, sei wach und munter!

    El que avui desapareix cansat,
    s’aixecarà demà renovat.
    Però molt es perd en la nit...
    Preserva’t, i vetlla ben despert!

    Im Walde - En el bosc

    Es zog eine Hochzeit den Berg entlang,
    Ich hörte die Vögel schlagen,
    Da blitzten viel Reiter, das Waldhorn klang,
    Das war ein lustiges Jagen!

    Passà per la muntanya un seguici nupcial,
    sentia cantar els ocells,
    brillaren molts cavallers, sonà el corn de caça,
    era una alegre cacera!

    Und eh’ ich’s gedacht, war alles verhallt,
    Die Nacht bedecket die Runde;
    Nur von den Bergen noch rauschet der Wald
    Und mich schauert’s im Herzensgrunde.

    I abans del que em pensava, tot s’esvaí,
    i la nit cobrí tot el voltant.
    Només murmurava el bosc en la muntanya
    i em vaig esgarrifar fins al fons del meu cor.

    Frühlingsnacht - Nit de primavera

    Überm Garten durch die Lüfte
    Hört’ ich Wandervögel zieh’n,
    Das bedeutet Frühlingsdüfte,
    Unten fängt’s schon an zu blühn.

    Pels aires del jardí
    sento passar els ocells migratoris,
    això vol dir efluvis de primavera,
    i que la terra comença a florir.

    Jauchzen möcht’ ich, möchte weinen,
    Ist mir’s doch, als könnt’s nicht sein!
    Alte Wunder wieder scheinen
    Mit dem Mondesglanz herein.

    Voldria exultar de joia, voldria plorar!
    Em sembla que no pot ésser veritat!
    Reapareixen antigues meravelles
    a la llum de la lluna!

    Und der Mond, die Sterne sagen’s,
    Und im Traume rauscht’s der Hain
    Und die Nachtigallen schlagen’s:
    Sie ist Deine, sie ist Dein!

    I m’ho diuen la lluna i les estrelles,
    m’ho murmuren en somnis els boscos,
    m’ho canten els rossinyols:
    és teva, és teva!

    Der Ensiedler - El solitari
    Text de Joseph von Eichendorff

    Komm, Trost der Welt, du stille Nacht!
    Wie steigst du von den Bergen sacht,
    Die Lüfte alle schlafen,
    Ein Schiffer nur noch, wandermüd,
    Sinft übers Meer sein Abendlied
    Zu Gottes Lob im Hafen.

    Vine, consol del món, tranquil·la nit!
    Puges poc a poc per la muntanya,
    tots els vents dormen,
    només un mariner, cansat de viatjar,
    canta en el mar el seu cant nocturn
    lloant a Déu que el guia fins el port.

    Die Jahre wie die Wolken gehn
    Und lassen mich hier einsam stehn,
    Die Welt hat mich vergessen,
    Da tratst du wunderbar zu mir,
    Wenn ich beim Waldesrauschen hier
    Gedankenvoll gesessen.

    Els anys passen, com els núvols,
    i em deixen aquí tot sol,
    el món m’ha oblidat,
    des que et vas acostar miraculosament,
    quan estava assegut pensatiu,
    escoltant els murmuris del bosc.

    O Trost der Welt, du stille Nacht!
    Der Tag hat mich so müd gemacht,
    Das weite Meer schon dunkelt,
    Laß ausruhn mich von Lust und Not,
    Bis daß das ewge Morgenrot
    Den stillen Wald durchfunkelt.

    Oh, consol del món, tranquil·la nit!
    El dia m’ha cansat molt,
    el mar immens ja s’enfosqueix,
    deixa’m descansar de plaers i misèries,
    fins que el vermell de l’alba eterna
    il·lumini el bosc tranquil.

     

    Traduccions de Manuel Capdevila

  • També et pot interessar...

    Palau Fronteres
    Dijous, 16.02.23 – 20 h
    Petit Palau

    Club Monteverdi

    Notte e Giorno:
    Anaïs Oliveras, soprano
    Soledad Cardoso, soprano 
    Mariona Llobera, contralt
    Matthew Thomson, tenor
    Antonio Fajardo, baix
    Edwin García, tiorba

    Concert dramatitzat sobre obres de Claudio Monteverdi

    Preu: 20 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex