• Johannes Kammler & Akemi Murakami

    Petit Palau Cambra

    Dilluns, 13 de juny de 2022 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Associació Franz Schubert
    • Logo per programes color - Gobierno de España - Ministerio de Cultura y Deporte - Inaem
    • CNDM color

    Col·laborador principal de l'AFS:

    • Fundació Banc Sabadell

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Johannes Kammlerbaríton 
    Akemi Murakamipiano


    Robert Schumann (1810-1856)
    Dichterliebe, op. 48

    Im wunderschönen Monat Mai
    Aus meinen Tränen sprießen
    Die Rose, die Lilie
    Wenn ich in deine Augen seh’
    Ich will meine Seele tauchen
    Im Rhein, im heiligen Strome
    Ich grolle nicht
    Und wüssten’s die Blumen
    Das ist ein Flöten und Geigen
    Hör’ ich das Liedchen klingen
    Ein Jüngling liebt ein Mädchen
    Am leuchtenden Sommermorgen
    Ich hab’ im Traum geweinet
    Allnächtlich im Traume
    Aus alten Märchen winkt es
    Die alten, bösen Lieder

    Maurice Ravel (1875-1837)
    Cinq mélodies populaires grecques

    Chanson de la mariée
    Là-bas, vers l'église
    Quel galant m'est comparable
    Chanson des cueilleuses de lentisques
    Tout gai!

    Franz Liszt (1811-1886)
    Tre sonetti di Petrarca, S. 270a

    Pace non trovo
    Benedetto sia il giorno
    I’vidi in terra angelici costumi

    Durada aproximada del concert: 60 minuts sense pausa.

    #clàssics #jovestalents

  • Comentari

    Tríptic amorós

    Comencem la segona temporada d’aquest cicle entorn de Robert Schumann amb una de les seves obres més estimades, Dichterliebe. Juntament amb els altres dos cicles programats, les Cinq mélodies populaires grecques de Maurice Ravel i els Tre sonetti di Petrarca de Franz Liszt, formen un tríptic on l’amor és protagonista.

    El seguit de poemes que Schumann va destriar del Lyrische Intermezzo de Heinrich Heine componen una història d’amor no correspost que sentim narrada en primera persona, un tret característic del Romanticisme. Als versos, però, no hi falta una certa ironia, unes gotes d’autoparòdia, una interpretació dels somnis gairebé freudiana i un final en certa manera sorprenent, elements que suggereixen un nou camí poètic. La música de Schumann acompanya, emfatitza o desmenteix subtilment el garbuix de sentiments del poeta i ens atrapa al seu món ja des de les fascinants primeres notes del piano. És pràcticament impossible destacar unes cançons per damunt de les altres; ¿potser la contradictòria “Ich grolle nicht”, les noces amargues de “Das ist ein Flöten und Geigen” o la delicadesa d’“Ich will meine Seele tauchen”? El millor és gaudir d’aquesta obra mestra fins que el seu postludi torni a posar-nos suaument al món real.

    El 1904 Michel Dimitri Calvocoressi va demanar a Ravel que harmonitzés cinc cançons tradicionals gregues que s’havien d’interpretar en un acte acadèmic. El favor que li demanava al seu amic era gran, perquè ho havia d’enllestir en trenta-sis hores. D’aquella feina, el compositor va conservar dues de les cançons. Poc després Ravel va harmonitzar tres cançons gregues més que, com les anteriors, havien estat recollides a l’illa de Quios quatre o cinc anys abans. Les cançons es van estrenar amb el text grec i es van publicar el 1906 en la versió francesa del mateix Calvocoressi, són les Cinq mélodies populaires grecques. Si a Dichterliebe havíem assistit de lluny a unes noces, aquí ens trobem de ple en un casament grec, que comença amb l’albada que el nuvi canta a la núvia. El caràcter clarament popular de les melodies es combina amb els trets ravelians identificables als acompanyaments.

    L’enamorament de Petrarca per Laura és el punt de partida del seu Cançoner, que va donar per acabat quaranta anys i 336 poemes després. Aquest amor idealitzat inspirà Liszt, que el 1846 publicà la primera versió per a veu i piano dels Tre sonetti di Petrarca, poc després de publicar-ne la versió per a piano sol. Molt probablement les cançons són anteriors, i el 1883 encara en va publicar una segona versió substancialment diferent. En aquesta ocasió n’escoltarem la primera. La seva música és exuberant, apassionada i brillant; ens espera un cicle purament romàntic de música irresistible. Tot i que Liszt va escriure aquesta primera versió pensant en un tenore di grazia, de tant en tant, com aquest vespre, les interpreta un baríton donant-hi un caràcter terrenal molt seductor.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied

  • Biografies

    Johannes Kammler, baríton

    Johannes Kammler

    ©Besim Mazhiqi

    És un dels barítons alemanys més prometedors de la seva generació. Nascut a Augsburg, l’artista va rebre la primera formació musical al Cor de la Catedral de la ciutat. Més tard va estudiar cant a Friburg de Brisgòvia, Toronto i a la Guildhall School de Londres. Johannes Kammler va ser finalista i guanyador dels concursos internacionals de cant Neue Stimmen i Operalia. L’agost del 2015 va debutar al Festival de Verbier en el rol de Marcello de La bohème i des de llavors ha debutat en teatres i festivals diversos, com l’Òpera d’Oslo, Festival de Bregenz i Festival de Glyndebourne. Des de la temporada 2018-19, Johannes forma part de la Staatsoper de Stuttgart. També és molt actiu cantant lied i ha estat convidat a l’Oxford Lieder Festival, Wigmore Hall i Beethovenfest de Bonn.

  • Akemi Murakami, piano

    Akemi Murakami

    ©Shirley Suarez

    Nascuda al Japó, es va graduar en acompanyament de piano a la Hochschule für Musik und Theater de Munic, on va estudiar amb Helmut Deutsch i Donald Sulzen; també han estat importants a la seva formació Brigitte Fassbaender, Thomas Hampson, Gerold Huber i Wolfram Rieger. És de les pianistes més valorades com a acompanyant de la seva generació; entre els cantants amb qui col·labora hi ha Benjamin Appl, Thomas E. Bauer, Daniel Behle, Julian Prégardien i Manuel Walser. Apareix com a solista i com a intèrpret de música de cambra i lied en nombroses sales de concerts i festivals, entre els quals la Heidelberger Frühling, Festival d’Aldeburgh, Konzerthaus de Berlín, Prinzregententheater de Munic o Brucknerhaus de Linz. És fundadora i directora artística de la sèrie de recitals Liederleben, amb seu a la Residenz de Munic.

  • 20220428 Anunci Palau100 T2223 DESKTOP
  • Textos

    Robert Schumann (1810-1856)
    Dichterliebe, op. 48 – Amor de poeta
    Poemes de Heinrich Heine (1797-1856)

    Im wunderschönen Monat Mai,
    Als alle Knospen sprangen,  
    Da ist meinem Herzen
    Die Liebe aufgegangen.  

    En el meravellós mes de maig,
    quan s’obren totes les poncelles,
    llavors és quan arriba
    l’amor al meu cor.

    Im wunderschönen Monat Mai, 
    Als alle Vögel sangen,
    Da hab’ ich ihr gestanden
    Mein Sehnen und Verlangen. 

    En el meravellós mes de maig,
    quan tots els ocells canten,
    llavors és quan sento
    les meves ànsies i els meus anhels.

    Aus meinen Tränen sprieβen
    Viel blühende Blümen hervor,
    Und meine seufzer werden
    Ein Nachtigallenchor.

    Broten de les meves llàgrimes
    moltes flors exuberants,
    i els meus sospirs esdevenen
    un cor de rossinyols.

    Und wenn du mich lieb hast, Kindchen,
    Schenk’ ich dir die Blumen all’,
    Und vor deinem Fenster soll klingen
    Das Lied der Nachtigall.

    I si tu m’estimes, noieta,
    et regalaré totes les flors,
    i sonarà sota la teva finestra
    la cançó del rossinyol.

    Die Rose, die Lilie, die Taube, die Sonne,
    Die liebt’ ich einst in Liebeswonne.
    Ich lieb’ sie nicht mehr, ich liebe alleine
    Die Kleine, die Feine, die Reine, die Eine;
    Sie selber, aller Liebe Wonne,
    Ist Rose und Lillie und Taube und Sonne.

    La rosa, el lliri, el colom, el sol,
    un dia els estimava a tots embriagat.
    Ara ja no els estimo més, només estimo
    la petita, la bella, la pura, l’única;
    ella sola reuneix totes les delícies de l’amor,
    és rosa, lliri, colom i sol.

    Wenn ich in deine Augen seh’,
    So schwindet all’ mein Leid und Weh;
    Doch wenn ich küsse deinen Mund,
    So werd’ ich ganz und gar gesund.

    Quan miro els teus ulls,
    s’esvaeixen tots els meus mals;
    i quan beso la teva boca,
    em trobo guarit del tot.

    Wenn ich mich lehn’ an deine Brust,
    Kommt’s über mich wie Himmelslust;
    Doch wenn du sprichst: ich liebe dich!
    So muβ ich weinen bitterlich.

    Quan em reclino en el teu pit,
    em ve al damunt un plaer del cel;
    però quan em dius “t’estimo!”
    em poso a plorar amargament.

    Ich will meine Seele tauchen
    In den Kelch der Lilie herein
    Die Lilie soll klingend hauchen
    Ein Lied von der Liebstein mein.

    Vull submergir la meva ànima
    dins el calze de l’assutzena;
    l’hàlit de l’assutzena ha de sonar
    com una cançó de l’estimada.

    Das Lied soll schauern und beben
    Wie der Kuβ von ihrem Mund,
    Den sie mir einst gegeben,
    In wunderbar süβer Stund’.

    La cançó ha de bategar i tremolar
    com el bes de la seva boca,
    el que un dia em va donar
    en una hora meravellosa i dolça.

    Im Rhein, im heiligen Strome,
    Da spiegelt sich in den Well’n
    Mit seinem groβen Dome,
    Das groβe, heilige Köln.

    En el sagrat corrent del Rin
    s’emmiralla entre les onades
    amb la seva gran catedral,
    la gran i sagrada Colònia.

    Im Dom da steht ein Bildnis
    Auf goldenen Leder gemalt;
    In meines Lebens Wildnis
    Hat’s Freundlich hineingestrahlt.

    A la catedral hi ha una imatge
    pintada sobre pell daurada;
    ha lluït molt benèvolament
    en el desert de la meva vida.

    Es schweben Blumen und Eng’lein
    Um unsre liebe Frau;
    Die Augen, die Lippen, die Wänglein,
    Die gleichen der Liebsten genau.

    Envolten flors i angelets
    la nostra amada Verge;
    els ulls, els llavis, les galtes,
    són exactes als de l’estimada.

    Ich grolle nicht, und wenn das Herz auch bricht,              
    Ewig verlornes Lieb! ich grolle nicht
    Wie du auch strahlst in Diamantenpracht,
    Es fällt kein Strahl in deines Herzens Nacht,

    No et guardo rancor, ni quan se’m trenca el cor,
    amor per sempre perdut!, no et guardo rancor.
    Quan brilles amb esplendor diamantina,
    cap raig il·lumina la nit del teu cor.

    Das weiβ ich längst. Ich sah dich ja im Traum,
    Und sah die Nacht in deines Herzens Raum,
    Und sah die Schlang, die dir am Herzen friβt,
    Ich sah, mein Lieb, wie sehr du elend bis.

    Això ja fa temps que ho sé. Ja t’havia vist en somnis
    i ja veia la nit en el teu pit,
    i veia la serpent que et devora el cor,
    i veia, estimada, que desgraciada ets.

    Und wüβten’s die Blumen, die kleinen, 
    Wie tief verwundet mein Herz, 
    Sie würden mit mir weinen,
    Zu heilen meinen Schmerz.

    Si sabessin les flors, les petites,
    com està de ferit el meu cor,
    plorarien amb mi
    per alleujar el meu dolor.

    Und wüβten’s die Nachtigallen,
    Wie ich so traurig und krank,
    Sie lieβen fröhlich erschallen     
    Erquickenden Gesang.

    I si sabessin els rossinyols
    com estic de trist i malalt,
    farien ressonar, alegres,
    els seus cants reconfortants.

    Und wüβten sie mein Wehe,
    Die goldenen Sternelein,
    Sie kämen aus ihrer Höhe,
    Und sprächen Trost mir ein.

    I si sabessin el meu pesar
    les daurades estrelletes,
    baixarien de les altures
    i em dirien paraules de consol.

    Sie alle können’s nicht wissen.
    Nur Eine kennt meine Schmerz;
    Sie hat ja sebst zerrissen,
    Zerrissen mir das Herz.

    Però cap d’elles pot saber-ho,
    només una coneix el meu dolor;
    és ella la que m’ha destrossat,
    destrossat el meu cor.

    Das ist ein Flöten und Geigen,
    Trompeten schmettern darein;
    Da tanzt wohl den Hochzeitsreigen
    Der Herzallerliebste mein.

    Se senten flautes i violins,
    ressonen també trompetes;
    acompanyen les danses de les noces
    de l’estimada del meu cor.

    Das ist ein Klingen und Dröhnen,
    Ein Pauken und ein Schalmei’n;
    Dazwischen schluchzen und stöhnen
    Die lieblichen Engelein.

    Se sent ara el ressò
    de timbals i caramelles;
    entremig ploren i sospiren
    els amables angelets.

    Hör’ ich das Liedchen klingen,
    Das einst die Liebste sang,
    So will mir die Brust zerspringen
    Von wildem Schmerzendrang.

    Sento entonar una cançoneta
    que un dia cantava l’estimada,
    el meu cor sembla trencar-se
    per l’impuls salvatge del dolor.

    Es treibt mich ein dunkles Sehen
    Hinauf zur Waldeshöh’,
    Dort löst sich auf in Tränen
    Mein übergroβes Weh’.              

    M’empeny un obscur anhel
    cap a les altures del bosc,
    allà es desfà en llàgrimes
    la meva pena desmesurada.

    Ein Jüngling liebt ein Mädchen, 
    Die hat einen andern erwählt;
    Der andre liebt eine andre,
    Und hat sich mit dieser vermählt.

    Un jove estima una noia,
    que n’ha escollit un altre;
    aquest n’estima una altra
    i s’hi ha casat.

    Das Mädchen nimmt aus Ärger 
    Den ersten besten Mann,
    Die ihr en den Weg gelaufen;
    Der Jüngling ist übel dran.

    La noia despitada
    pren el primer bon home
    que troba en son camí;
    i el jove es desespera.

    Es ist eine alte Geschichte,
    Doch bleibt sie immer neu;
    Und wem sie just passieret,
    Dem brich das Herz entzwei.

    És una vella història,
    però resulta sempre nova;
    i trenca el cor
    al qui li passa.

    Am leuchtenden Sommermorgen
    Geh’ich im Garten herum.
    Es flüstern und sprechen die Blumen,
    Ich aber wandle stumm.

    En el lluminós matí d’estiu
    passejo pel jardí.
    Murmuren i parlen les flors,
    però jo camino silenciós.

    Es flüstern und sprechen die Blumen,
    Und schaun mitleidig mich an:
    Sei unsrer Schwester nicht böse,
    Du trauriger blasser Mann.

    Murmuren i parlen les flors,
    i em miren compassives:
    “No t’enfadis amb la nostra germana,
    home pàl·lid i entristit!”

    Ich hab’ im Traum geweinet,
    Mir träumte, du lägest im Grab.              
    Ich wachte auf, und die Träne
    Floβ noch von der Wange herab.

    He plorat en somnis,
    somniava que eres a la tomba.
    M’he despertat, i les llàgrimes
    encara em queien per les galtes.

    Ich hab’ im Traum geweinet,
    Mir träumt’, du verlieβest mich.
    Ich wachte auf, und ich weinte 
    Noch Lange bitterlich

    He plorat en somnis,
    somniava que m’abandonaves.
    M’he despertat, i he plorat
    encara molta estona amargament.

    Ich hab’ im Traum geweinet,
    Mir träumt’, du wär’st mir noch gut.
    Ich wachte auf, und noch immer
    Strömt meine Tränenflut.

    He plorat en somnis,
    somniava que encara m’estimaves.
    M’he despertat, i ha seguit
    rajant la font de les meves llàgrimes.

    Allnächtlich im Traume seh’ ich dich,
    Und sehe dich Freundlich grüβen
    Und laut aufweinend stürz ich mich
    Zu deinen süβen Füβen.

    Cada nit et veig en somnis,
    et veig saludar-me amablement,
    jo ploro vivament i em llenço
    als teus dolços peus.

    Du siehest mich an wehmütiglich
    Und schüttelst das blonde Köpfchen;
    Aus deinen Augen schleichen sich
    Die Perlentränentröpfchen.

    Tu em mires melangiosa
    i mous el teu capet ros;
    dels teus ulls surten furtives
    les gotes perlades de les teves llàgrimes.

    Du sagst mir heimlich ein leises Wort
    Und gibst mir den Strauβ von Cypressen.
    Ich wache auf, und der Strauβ ist fort,
    Und’s Wort hab’ ich vergessen. 

    Em dius secretament una dolça paraula
    i em dones un ram de xiprers.
    Quan em desperto, el ram no hi és,
    i he oblidat la paraula.

    Aus alten Märchen winkt es
    Hervor mit weiβer Hand,
    Da singt es und da klingt es
    Von einem Zauberland; 

    Em criden antigues llegendes
    amb blanca mà;
    les seves tonades em canten
    una terra encisada.

    Wo bunte Blumen blühen
    Im gold’nen Abendlicht,
    Und lieblich duftend glühen,
    Mit bräulichem Gesicht;

    On floreixen flors virolades
    en la llum daurada del vespre,
    i els seus amables perfums
    encenen els anhels matrimonials;

    Und grüne Bäume singen
    Uralte Melodei’n,
    Die Lüfte heimlich klingen,
    Und Vögel schmettern drein;

    i els arbres verds canten
    remotes melodies,
    les brises bufen tranquil·les,
    i els ocells canten alegres.

    Und Nebelbilder steigen
    Wohl aus der Erd’ hervor,
    Und tanzen luft’gen Reigen
    Im wunderlichen Chor; 

    I sorgeixen de la terra
    imatges nebuloses,
    que dansen etèries rotllanes
    en un cor meravellós.

    Und blaue Funken brennen
    An jedem Blatt und Reis,
    Und rote Lichter rennen
    Im irren, wirren Kreis;

    I cremen guspires blaves
    en cada fulla i en cada branca,
    i voltegen floretes vermelles
    en cercles incerts i embrollats.

    Und laute Quellen brechen
    Aus wildern Marmorstein,
    Und seltsam in den Bächen
    Strahlt fort der Widerschein.

    I ragen sorolloses fonts
    de salvatges roques de marbre,
    i fantàstiques besllums
    brillen als rierols.

    Ach, könnt’ ich dorthin kommen,
    Und dort mein Herz erfreu’n,
    Und aller Qual entnommen,
    Und frei und selig sein! 

    Ah, si pogués anar-hi,
    per alegrar el meu cor,
    oblidar totes les penes,
    i ser lliure i feliç!

    Ach! jenes Land de Wonne
    Das seh’ich oft im Traum,
    Doch kommt die Morgensonne,
    Zerflieβt’s wie eitel Schaum.

    Ah! Aquell país meravellós
    el veig sovint en somnis,
    però en arribar el sol matinal
    s’esvaeix com una tènue bombolla.

    Die alten bösen Lieder, 
    Die Träume bös und arg,
    Die laβt uns jetzt begraben,
    Holt einen groβen Sarg.

    Les cançons velles i tristes
    i els somnis dolents i pesats,
    deixeu que ara els enterri,
    busqueu-me un gran taüt.

    Hinein leg’ich gar manches,
    Doch sag’ ich noch nicht, was:
    Der Sarg muβ sein noch gröβer
    Wie’s Heidelberger Faβ.

    Hi posaré a dins moltes coses,
    però encara no us diré el què;
    el taüt ha d’ésser més gros encara
    que el gran tonell de Heidelberg.

    Und holt eine Totenbahre
    Und Bretter fest und dick;
    Auch muβ sie sein noch länger,
    Als wie zu Mainz die Brück’.

    I busqueu-me una civera
    amb travessers sòlids i ferms;
    també ha d’ésser més llarga encara
    que el gran pont de Magúncia.

    Und holt mir auch zwölf Riesen,
    Die müssen noch stärker sein
    Als wie der starke Christoph
    Im Dom zu Köln am Rhein.

    I busqueu-me també dotze gegants,
    que han d’ésser més forts encara
    que el forçut sant Cristòfor
    de la catedral de Colònia al Rin.

    Die sollten den Sarg forttragen,
    Und senken ins Meer hinab;
    Denn solchem groβen Sarge
    Gebührt ein groβes Grab.

    Hauran de portar el taüt
    i llençar-lo al fons del mar;
    car un taüt tan gros
    mereix una gran tomba.

    Wiβt ihr, warum der Sarg wohl
    So groβ und schwer mag sein?
    Ich senkt auch meine Liebe
    Und meinen Schmerz hinein.

    Sabeu per què el taüt
    ha d’ésser tan gros i pesant?
    Perquè hi posaré a dintre
    el meu amor i les meves penes.

    Traducció: Manuel Capdevila i Font

    Maurice Ravel (1875-1837)
    Cinq mélodies populaires grecques
    Textos de Michel Dimitri Calvocoressi (1877-1944)

    Chanson de la mariée – Canço de la núvia

    Réveille-toi, réveille-toi, perdrix mignonne,
    Ouvre au matin tes ailes.
    Trois grains de beauté,
    mon cœur en est brûlé!

    Desperta’t, bella perdiu,
    obre tes ales al matí.
    Per tres pigues,
    mon cor fretura.

    Vois le ruban d’or 
    que je t’apporte,
    Pour le nouer
    autour de tes cheveux.

    Mira la cinta d’or
    que duc
    per nuar-la
    al voltant dels teus cabells.

    Si tu veux, ma belle,
    viens nous marier!
    Dans nos deux familles,
    tous sont alliés!

    Si vols, estimada,
    vine i casem-nos!
    A les nostres famílies,
    tots en són aliats!

    Là-bas vers l’église – Allà baix, cap a l'església

    Là-bas, vers l’église,
    Vers l’église Ayio Sidéro,
    L’église, ô Vierge sainte,
    L’église Ayio Costanndino,

    Allà baix, cap a l’església,
    cap a l’església Ayio Sidero,
    l’església, oh Verge Santa,
    l’església Ayio Constanndino,

    Se sont réunis,
    Rassemblés en nombre infini,
    Du monde, ô Vierge sainte,
    Du monde tous les plus braves!

    s’han aplegat,
    aplegats en nombre infinit
    del món, oh Verge Santa,
    els més valents del món!

    Quel galant m’est comparable – Quin galant se'm pot comparar?

    Quel galant m’est comparable,
    D’entre ceux qu’on voit passer?
    Dis, dame Vassiliki?

    Quin galant se’m pot comparar
    d’entre els que es veuen passar?
    Digueu-me, senyora Vassiliki.

    Vois, pendus à ma ceinture,
    pistolets et sabre aigu...
    Et c’est toi que j’aime!

    Mireu, del meu cinyell pengen
    pistoles i espasa punxent...
    I us estimo!

    Chanson des cueilleuses de lentisques – Cançó de les recolectores de llentiscle

    Ô joie de mon âme,
    Joie de mon coeur,
    Trésor qui m’est si cher ;
    Joie de l’âme et du cœur,
    Toi que j’aime ardemment,
    Tu es plus beau qu’un ange.

    Oh, joia de ma ànima,
    joia de mon cor,
    estimat tresor;
    joia de ma ànima i del cor,
    a tu t’estimo amb ardor,
    ets més bella que un àngel.

    Ô lorsque tu parais,
    Ange si doux
    Devant nos yeux,
    Comme un bel ange blond,
    Sous le clair soleil,
    Hélas ! tous nos pauvres cœurs
    soupirent !

    Oh, en aparèixer,
    àngel tot dolç,
    davant els nostres ulls,
    com un bell àngel ros,
    sota el sol clar,
    ai, tots els nostres pobres cors
    sospiren!

    Tout gai! – Vinga alegria!

    Tout gai! gai, Ha, tout gai!
    Belle jambe, tireli, qui danse;
    Belle jambe, la vaisselle danse,
    Tra la la la la...

    Vinga alegria! Au, vinga alegria!
    Cameta, cameta que balla,
    com la vaixella balla,
    Tra la la la la...

    Franz Liszt (1811-1886)
    Tre sonetti di Petrarca, S. 270a 
    Textos de Francesco Petrarca (1304-1374)

    Sonet 104

    Pace non trovo, e non ho da far guerra,
    E temo, e spero, ed ardo, e son un ghiaccio:
    E volo sopra ’l cielo, e giaccio in terra;
    E nulla stringo, e tutto ’l mondo abbraccio.

    No trobo pau i no haig de fer guerra,
    i temo i espero, i m’abraso i soc un glaç:
    i volo cap al cel i jec a terra;
    i no estrenyo res i abraço tot el món.

    Tal m’ha in priggion, che non m’apre, nè serra,
    Nè per suo mi ritien, nè scioglie il laccio,
    E non m’uccide Amor, e non mi sferra;
    Nè mi vuol vivo, nè mi trahe d’impaccio.

    Em té empresonat sense obrir-me ni tancar-me,
    no em reté amb ella ni em deixa anar,
    i Amor ni em mata i ni m’allibera;
    ni em vol viu, ni em salva.

    Veggio senz’occhi; e non ho lingua e grido;
    E bramo di perir, e cheggio aita;
    Ed ho in odio me stesso, ed amo altrui:

    Hi veig sense ulls; no tinc llengua i crido;
    voldria perir i demano ajut;
    m’odio a mi mateix i estimo una altra:

    Pascomi di dolor; piangendo rido;
    Egualmente mi spiace morte e vita.
    In questo stato son, Donna, per Vo

    M’alimento de dolor; ric plorant;
    em desagraden per igual mort i vida.
    Em trobo així, senyora, per vós.

    Sonet 47

    Benedetto sia ’l giorno, e ’l mese, e l’anno,
    E la stagione, e ’l tempo, e l’ora, e ’l punto,
    E ’l bel paese e ’l loco, ov’io fui giunto
    Da due begli occhi che legato m’hanno;

    Beneït sia el dia, i el mes, i l’any,
    i l’estació, i el temps, i l’hora, i el punt,
    i el bell país, i l’indret, on fui trobat
    per dos bells ulls que m’han encadenat.

    E benedetto il primo dolce affanno
    Ch’i ebbi ad esser con Amor congiunto,
    E l’arco e le saette ond’i’ fui punto,
    E le piaghe, ch’infino al cor mi vanno.

    I beneït el dolç primer afany
    que vaig patir en ésser unit a Amor,
    i l’arc i les sagetes amb les quals em travessà,
    i les nafres, que m’arriben fins al cor.

    Benedetti le voci tante,ch’io
    Chiamando il nome di Laura ho sparte,
    E i sospiri e le lagrime e ’l desio.

    Beneïts tots els crits que jo
    he donat cridant el nom de Laura,
    i els sospirs, i les llàgrimes, i el desig.

    E benedette sian tutte le carte
    Ov’io fama le acquisto,e il pensier mio,
    Ch’è sol di lei, si ch’altra non v’ha parte

    I beneïts siguin tots els escrits
    que m’han donat fama, i els meus pensaments,
    que només són d’ella i on no cap ningú més.

    Sonet 123

    I vidi in terra angelici costumi,
    E celesti bellezzo al mondo sole;
    Tal che di remembrar mi giova, e dole:
    Che quant’io miro, par sogni, ombre, e fumi.

    Vaig veure a la terra costums angelicals,
    i belleses celestials úniques al món;
    tals, que recordar-les m’alegra i em dol:
    quan les miro, em semblen somnis, ombres i fum.

    E vidi lagrimar que’ duo bel lumi,
    Ch’han fatto mille volte invidia al sole;
    Ed udi sospirando dir parole
    Che farian gir i monti, e stare i fiumi.

    I vaig veure plorar aquests dos bells ulls,
    que mil vegades han envejat el sol;
    i vaig sentir dir paraules, sospirant,
    que farien moure les muntanyes i aturar els rius.

    Amor! senno! valor, pietate, e doglia
    Facean piangendo un più dolce concento
    D’ogni altro, che nel mondo udir si soglia.

    Amor!, seny!, valor, pietat, i pena
    donaven, plorant, un concert més dolç
    que qualsevol altre que es pogués sentir al món.

    Ed era ’l cielo all’armonia s’intento
    Che non si vedea in ramo mover foglia.
    Tanta dolcezza avea pien l’aer e ’l vento

    I el cel estava tan atent a l’harmonia
    que no es veia cap fulla movent-se a les branques.
    Tanta dolçor havia omplert l’aire i el vent.

  • També et pot interessar...

    Palau Bach – Festival Bachcelona – Estiu al Palau
    Dilluns, 11.07.22 – 20h
    Petit Palau

    The Well-Tempered Consort

    Phantasm Viol Consort:
    Laurence Dreyfus, viola soprano i director 
    Emilia Benjamin, viola soprano 
    Jonathan Manson, viola tenor 
    Heidi Gröger, viola baix 
    Markku Luolajan-Mikkola, viola baix

    Johann Sebastian Bach: 
    El clave ben temperat 
    (selecció)

    Preu: 25 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex