Schubert ja havia escrit àmpliament per a violí, un instrument que coneixia molt bé des de la seva infantesa, quan va abordar les seves tres primeres sonates per a violí i piano. Era la primavera de 1816 i el músic, un jove de dinou anys, treballava també en la composició d’una obra molt més ambiciosa, la Simfonia Tràgica. Concebudes com una unitat, la Segona Sonata és la més personal de les tres i també la que presenta un major equilibri en el diàleg dels dos instruments. Dividida en quatre moviments, tota ella respira l’inspirat lirisme característic de l’autor i una atmosfera íntima no mancada d’un cert dramatisme.

L’obra de Johannes Brahms, una peça de maduresa a diferència de la de Schubert, forma part també d’un cicle de tres sonates per a violí i piano. Brahms va començar a escriure-la el 1886, quan tenia 53 anys, i la completà dos anys després. Dedicada al seu amic Hans von Bülow, es va estrenar el 22 de desembre de 1888 a Budapest. A diferència de les dues anteriors, aquesta darrera Sonata s’estructura en quatre moviments i tot hi resulta més poderós, més ple de vida i de passió. Amb un piano també més virtuosístic que en les partitures precedents, el líric i apassionat “Adagio” marca el punt culminant d’aquesta obra, tan poderosa i tan capritxosa alhora.

Entre l’una i l’altra sentirem dues composicions de principis del segle XX i una creació actual d’un compositor català. De l’hongarès Béla Bartók ens arriba la Sonata núm. 2, Sz. 76, que el compositor va escriure per a la violinista Jelly d’Arany. Amb influències del dodecatonisme vienès i de la música tradicional hongaresa, és una obra de gran exigència per a l’arc i d’escriptura audaç, en la qual cadascun dels dos instruments lideren el seu propi discurs, sense un veritable diàleg entre les parts.

Setze anys després, el 1932, un jove compositor francès, Olivier Messiaen, va escriure Tema i variacions com a regal de noces per a la seva promesa, la violinista Claire Delbos. El 22 de novembre, cinc mesos després de contraure matrimoni, la parella va estrenar la partitura, concebuda com un tema seguit per cinc variacions que avancen en un tempo cada cop més animat i apassionat.

La creació més recent és la delicada Llàgrimes de tardor (2018) de Josep Maria Guix. El nom de l’obra, pres de la denominació d’un vi de la Terra Alta, és una inspirada elegia en memòria d’un company de feina desaparegut prematurament. Guix, un compositor que es caracteritza pel refinament i la puresa de llenguatge, ens entrega aquí una pàgina plena de sentiment i bellesa.

Ana María Dávila, periodista musical