Parla

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

 

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

Quan la influència no és angoixant

La influència en el món de la música actualment pot ser angoixant, però en el passat era un procés orgànic pel qual els músics i els seus successors aprenien de l’exemple d’altres grans músics. L’estil de Johann Sebastian Bach és la síntesi de l’estil dels seus contemporanis alemanys, italians i francesos i és potser per això que la influència de Bach ha arribat fins als nostres dies. En aquest programa de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya podem apreciar la influència en les obres que escoltarem a través de l’ascendent de Bach o els seus fills.

L’any 1764 un joveníssim Mozart de vuit anys es va instal·lar a Londres amb la seva família durant un any i mig. Allà va conèixer Johann Christian Bach, últim fill de Bach, que era mestre de música a la cort anglesa i a més d’ajudar-lo contractant-lo per tocar en la sèrie de concerts que havia creat a Londres amb el també compositor Carl Friedrich Abel, el va influir.

El fill petit de Bach es va establir a Londres el 1762 després de passar per Berlín, on es va instal·lar a casa del seu germà, Carl Philipp Emanuel, després de la mort el 1750 del seu pare; i a Itàlia, on el 1754 va anar a estudiar el fenomen de l’òpera. L’èxit de l’estrena de les seves òperes a Itàlia va arribar a Anglaterra, on va ser contractat el 1762 com a compositor oficial del King’s Theater de Londres. Les Simfonies de Johann Christian no únicament són importants perquè van influir el jove Mozart, sinó perquè són emblemàtiques del segle XVIII. Quan a final de la dècada del 1760 escriu la Simfonia en Sol menor, op. 6 núm. 6, la forma musical de la simfonia tot just estava en procés de formació, tant en la ment dels compositors com en les oïdes del públic. L’obra, que molt possiblement es va estrenar en la sèrie de concerts que Johann Christian tenia amb Carl Friedrich Abel, va contribuir al gust del públic per la música instrumental.

En tres moviments en tonalitat menor, la Simfonia revela les principals innovacions aportades a la forma pel fill petit de Bach, a més de crear un esclat de passions Sturm und Drang. Una música instrumental on el sentiment i la passió instantanis contrastaven amb la racionalitat i complexitat contrapuntística del Barroc. Una obra en la qual es perceben atmosferes que escoltarem més tard en Mozart, però que hauríem de sentir amb les oïdes de descoberta de finals de la dècada del 1760, amb el dramatisme del primer moviment, l’inquietant i emotiu moviment lent i la pirotècnica conclusió amb un sobtat final deixat a la imaginació de l’oient.

Mozart va escriure la Fuga en Do menor a final del 1783 originàriament per a dos pianos després d’estudiar i tocar les partitures de Händel i Johann Sebastian Bach que li havia deixat el baró Gottfried van Swieten. El 1788 va transcriure la fuga per a orquestra de cordes i hi va afegir un adagio introductori amb dramatisme i un inquiet llenguatge harmònic que recorda l’estil Empfindsamkeit o sentimental d’un altre Bach, Carl Philipp Emanuel, que va fer de frontissa entre el Barroc i el Classicisme de Mozart i Haydn.

Joseph Haydn escriu la Simfonia núm. 92, en Sol major el 1789 com a part d’un grup de tres simfonies encarregades per Claude-François Rigolet, comte d’Ogny, que ja li havia encomanat les conegudes com a Simfonies de París (números 82-87). Última simfonia abans de les dotze anomenades de Londres, és un compendi de les trenta anteriors, amb un brillant primer moviment que contrasta amb el lirisme de l’“Adagio”, seguit d’un “Minuetto” que ens porta a un enèrgic i enginyós “Finale” de brillant escriptura contrapuntística.

 

Lourdes Morgades, periodista especialitzada en música