• Paul Lewis

    —Integral de Sonates per a Piano de Schubert (II)

    Palau Piano

    Dijous, 27 d'abril de 2023 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Paul Lewis, piano


    I

    Franz Schubert (1797-1828)
    Sonata per a piano núm. 15, en Do major, D. 840                                                            

    Moderato
    Andante

    Sonata per a piano núm. 13, en La major, D. 664

    Allegro moderato
    Andante
    Allegro

    II

    Franz Schubert
    Sonata per a piano núm. 16, en La menor, D. 845

    Moderato
    Andante poco mosso
    Scherzo. Allegro vivace – Trio. Un poco più lento
    Rondo. Allegro vivace


    Durada aproximada del concert: primera part, 50 minuts | pausa de 15 minuts | segona part, 35 minuts.

    Concert enregistrat per Catalunya Música.

    #clàssics #nousreferents

  • Poema

    possessió

    quina única pell,
    quina única bellesa,
    quin únic camí?
    quin horitzó,
    quin sostre,
    quina mort?

    amb el dit assenyalo,
    ressegueixo, desbrosso:
    indicis d’amor.
    i a canvi ofereixo
    fragilitat i tempesta,
    terra erma, un pronom.

    quin únic tu,
    quina renúncia,
    quina mort en companyia?

    Eduard Escoffet
    Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)

  • 20230411 Anunci Generic DESKTOP
  • Comentari

    A la manera de Schubert

    El piano va ser, juntament amb els lieder, l’instrument predilecte de Franz Schubert, el vehicle d’una expressió íntima i fonda on abocava les emocions, sovint agredolces, i que van esquitxar tota la seva breu existència. Per tant, escoltar les seves Sonates és com sentir una confessió personal, com llegir-ne el diari íntim, el d’un home discret, tranquil, talentós i amb un riquíssim món interior, però modest i poc amic de les efervescències públiques. I és per aquesta raó que en les seves obres rarament trobarem llampecs acrobàtics, ni tempestes d’acords furiosos: Schubert hi parla com un poeta, íntim i meditatiu. Els escadussers passatges d’agitació sempre responen a l’explosió d’un sentiment, mai al plaer narcisista d’un virtuosisme que a la seva època estava molt de moda (recordem les competicions públiques entre pianistes, amb els Dussek, Czerny, Kalkbrenner o Beethoven, on guanyava el que la feia més grossa). Ben conscient dels seus dits curts i rabassuts (però que “corrien com ratolins”), Schubert fugia dels grans públics enfervorits i va buscar sempre una manera d’expressió diferent, personal, potser més continguda però molt eloqüent i d’una fonda intensitat. Potser per això la seva obra pianística va ser menystinguda durant tantes dècades, enfosquida per la rauxa enfebrada dels acròbates del piano romàntic, que hipnotitzen de seguida. Schubert no argumenta ni discuteix, i no ho fa a crits ni esperitat: ens conta coses molt fondes, de vegades dramàtiques, a cau d’orella. Avui Paul Lewis donarà vida a tres d’aquestes confessions que ens faran estremir, discretament, d’emoció.

    Schubert s’escapava sempre que podia de Viena, lluny del bullici i l’agitació (i de les decepcions professionals i personals) i va passar molts estius a la vila de Steyr, a l’Alta Àustria, sovint en companyia del seu bon amic Michael Vogl, un jurista que va acabar sent un cantant reputat. És aquí on va compondre la Sonata en La major, D. 664, que aquest vespre sonarà enmig de les altres dues Sonates, com una flor enmig de dos abismes. Va ser l’estiu del 1819 (Schubert tenia vint-i-dos anys) i s’allotjava a la fonda dels Koller, que tenien una filla de divuit anys, Josefine, bonica i encantadora i que tocava força bé el piano (segons paraules del mateix Schubert). És per a ella que va compondre aquesta petita delícia en tres moviments, amb una vena melòdica fresca i d’aire popular, i una simplicitat de forma i contingut que remeten a una altra obra seva composta en aquelles mateixes dates, el cèlebre Quintet la Truita. La dolçor melòdica i el lirisme enjogassat no oculten passatges ombrívols i certa melangia per una felicitat sempre fugissera.

    El recital haurà començat amb la Sonata en Do major, D. 840, una de les més vastes i punyents de tota la seva producció, i també enigmàtica pel fet de tenir només dos moviments: ¿està inacabada, o Schubert la va projectar així? Hi va treballar durant l’abril del 1825, ja submergit en penúries personals i de salut, i va quedar interrompuda el mes de maig precisament perquè començava a néixer l’altra obra que també escoltarem avui, la Sonata en La menor, D. 845: i realment semblen Sonates germanes, especialment per les semblances i l’alè dels moviments inicials, on la forma sonata apareix com una perfecta i rigorosa obra d’enginyeria. L’expressió d’aquestes dues Sonates és d’una amplitud poc comuna i es desenvolupen en un clima de serenor i de pau profunda, quasi metafísica, com una meditació impregnada de nostàlgia. Són dues Sonates de dimensions excepcionals, amb una escriptura pianística gairebé orquestral, amb un riquíssim ventall de tonalitats i modulacions, i una amplitud inusual en les progressions dinàmiques. La D. 845, amb els quatre moviments de rigor, va ser la primera Sonata de Schubert publicada en vida, l’any 1826, i la va dedicar a l’arxiduc Rudolph d’Àustria. Curiosament, és aquesta i no pas l’altra (l’aparentment inacabada D. 840) la que Schubert incloïa al programa dels recitals que va fer aquell any arreu d’Àustria. La Sonata en La menor és una de les obres més perfectes i reeixides de Schubert, amb un clima expressiu homogeni, amb aquest caràcter ombrívol i melancòlic tan propi de la producció d’aquells anys, proper al sentiment de resignació però lluny de l’element dramàtic o tràgic. Música sincera i estremidora, i un retrat del creador.

    Xavier Chavarria, musicòleg i crític musical

  • 20230313 Palau 100 T23-24 DESKTOP
  • Biografia

    Paul Lewis, piano

    Paul Lewis

    © Josep Molina

    És un dels principals intèrprets del repertori pianístic centreeuropeu i les seves interpretacions i els enregistraments de Beethoven i Schubert han rebut crítiques favorables arreu del món. Guardonat com a comanador de l’Orde de l’Imperi Britànic pels seus serveis a la música, la sinceritat i l’aprofundiment del seu enfocament musical també l’han portat a gaudir de seguidors mundialment.

    Apareix habitualment com a solista amb les més grans orquestres, entre les quals la Berliner Philharmoniker, Chicago Symphony, London Philharmonic, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Simfònica NHK, New York Philharmonic, Los Angeles Philharmonic, Royal Concertgebouw i Gewandhaus de Leipzig. La seva estreta relació amb la Boston Symphony Orchestra va fer que el seleccionessin com a Artista Koussevitzky 2020 a Tanglewood.

    Amb una afinitat natural per Beethoven, va participar al documental en tres parts de la BBC Being Beethoven i va oferir el cicle complet de Concerts a Tanglewood aquest estiu passat. Ha interpretat aquesta integral a tot el món, amb formacions com ara l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, Melbourne Symphony, Orquestra Sinfónica do Estado de São Paulo i Royal Flemish Philharmonic, i va ser el primer pianista a tocar el cicle sencer en una sola temporada als BBC Proms, el 2010.

    A més de molts enregistraments premiats, amb música de Beethoven, la seva discografia amb Harmonia Mundi també reflecteix l’aprofundiment del seu enfocament característic en el repertori romàntic, amb compositors com ara Schumann, Mussorgski, Brahms i Liszt.

    En música de cambra és un assidu al Wigmore Hall, on ha actuat més d’un centenar de vegades. Treballa estretament amb el tenor Mark Padmore en recitals de lied per tot arreu i han enregistrat tres cicles de cançons de Schubert junts.

    És codirector artístic del Midsummer Music, un festival anual de música de cambra que s’organitza a Buckinghamshire (Regne Unit). És un defensor aferrissat de l’educació musical i el festival ofereix entrades de franc als escolars locals. També imparteix classes magistrals arreu tot complementant els seus concerts. Va estudiar amb Joan Havill a la Guildhall School of Music and Drama de Londres abans de passar a estudiar en privat amb Alfred Brendel. El 2021 Paul Lewis va esdevenir ciutadà irlandès.

    Acumula, com a premis, el d’Instrumentista de l’Any de la Royal Philharmonic Society, dos premis Edison, tres Gramophone, el Diapason d’Or de l’Année, Premi de Música Clàssica del South Bank Show, a més de títols honorífics de les universitats de Liverpool, Edge Hill i Southampton. Va ser nomenat comandant de l’Orde de l’Imperi Britànic en els honors de l’aniversari de la reina el 2016.

    Així mateix, en la seva trajectòria destaquen recitals al Royal Festival Hall, Alice Tully, Carnegie Hall, Musikverein, Konzerthaus, Théâtre des Champs Élysées, Concertgebouw, i a la Philharmonie i Konzerthaus de Berlín. I pel que fa a festivals: Tanglewood, Ravinia, Schubertiade, Edimburg, Salzburg i Lucerna.

  • També et pot interessar...

    Palau Piano
    Dijous, 01.06.23 - 20 h
    Sala de Concerts

    Seong-Jin Cho, piano

    J. Brahms: Klavierstucke, op. 76 (moviments núm. 1, 2, 4, 5)
    M. Ravel: Miroirs
    R. Schumann: Estudis simfònics, op. 13

    Preus: de 25 a 35 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex