• Ferran Albrich, Tànit Bono, Irene Mas, Mireia Tarragó & Victoria Guerrero
    —Homenatge a Robert Gerhard

    Petit Palau Cambra

    Dijous, 11 de novembre de 2021 – 20 h

    Petit Palau

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Irene Mas, soprano
    Mireia Tarragó, soprano
    Tànit Bono, mezzosoprano
    Ferran Albrich, baríton
    Victoria Guerrero, piano


    Robert Gerhard (1896-1970)
    De L’infantament meravellós de Schahrazada, op. 1

    “El repòs del teu rull”
    “Melodiós entremig d’arbrades” 

    Cécile Chaminade (1857-1944)
    Duet d’étoiles, op. 68

    Robert Gerhard (1896-1970)
    Sis cançons populars franceses

    “Voici le mois de mai”
    “Les clôches de Guérande”
    “Un rossignol vint sur ma main”
    “La plus jeunette”
    “La valse de Lauterbach”
    “Me suis mise en danse”

    Johannes Brahms (1833-1897)
    Am Strande, op. 66/3
    Die Boten der Liebe, op. 61/4
    De Fünf Lieder, op. 105

    “Wie melodien”, núm. 1
    “Immer leiser”, núm. 2

    Robert Gerhard
    Del Cancionero de Pedrell

    “Sa ximbomba” (Mallorca)
    “La mal maridada” (Catalunya)
    “Laieta” (Catalunya)
    “Soledad” (Astúries)
    “Muera yo” (Astúries)
    “Corrandes” (València)

    Richard Strauss (1864-1949)
    Nachtgang, op. 29/3

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Pleurs d’or, op. 72

    Robert Gerhard
    De Spanish theatre music

    “El bosque frondoso”  

    Sis cançons tradicionals catalanes

    “La calàndria”
    “La mort i la donzella”
    “El petit vailet”
    “El cotiló”
    “Enemic de les dones”
    “Els ballaires dins un sac”

    Durada aproximada del concert: 75 minuts sense pausa

    Concert enregistrat per Catalunya Música

    #celebracions #el primerpalau25 #patrimonicatalà

  • Comentari

    Robert Gerhard i les cançons

    El 22 de gener de 1918 s’estrenava oficialment en aquesta sala L’infantament meravellós de Schahrazada, un cicle de cançons d’un compositor de vint-i-un anys, Robert Gerhard. L’obra va ser acollida amb entusiasme i molts van intuir que aquell jove talent esdevindria una figura cabdal de la música catalana. El temps els va donar la raó, però la distància (no només física) imposada per l’exili després de la Guerra Civil va contribuir a l’escassa difusió de la seva obra. Enguany commemorem el cinquantenari de la mort de Gerhard, i el concert d’avui l’homenatja amb una selecció de les seves cançons; l’acompanyen en aquest breu recorregut, lieder de Brahms i Strauss i mélodies de Chaminade i Fauré.

    Els poemes de L’infantament, de Josep Maria López i Picó, evoquen l’orientalisme tan en voga a Europa els anys anteriors, però la música no respon a aquest esperit, a la manera francesa, sinó que la identifiquem amb el Romanticisme tardà alemany, impregnat d’un clar accent català. El seu lirisme, les melodies àmplies i les harmonies amb abundants cromatismes van captivar els oients. Escoltarem dues de les cançons d’aquest cicle: “El repòs del teu rull” i “Melodiós entremig d’arbrades”.

    El concert següent amb música de Gerhard al Palau va ser el desembre del 1929. Era un concert monogràfic, que recollia obres compostes durant els anys de formació amb Arnold Schönberg. Les peces van desconcertar el públic i no hi va faltar la polèmica; una obra, però, va complaure tothom: la selecció de Cançons populars catalanes. Felip Pedrell, que havia estat mestre de Gerhard, l’havia definit com “un conreador excepcional de la forma lied, nascuda del tracte íntim amb la cançó popular”, i la referència a la cançó popular no era casual; el mestre s’havia dedicat incansablement a la recuperació d’aquest patrimoni i n’havia encomanat a l’alumne la passió. En aquest recull de cançons catalanes, de les quals avui escoltarem sis, Gerhard va reunir l’esperit tradicional reproduint-ne fidelment les melodies, i el modern amb harmonies sòbries i sofisticades que deixen entreveure els ensenyaments de Schönberg.

    El 1941 se celebrava el centenari del naixement de Pedrell, i una de les obres que Gerhard va compondre en honor seu, ja a l’exili, és el Cancionero de Pedrell, un cicle de vuit cançons extretes del Cancionero musical español, compilat pel mestre; n’escoltarem una selecció en la versió per a veu i piano, del 1957. Al contrari que a les cançons catalanes, aquí les harmonitzacions són conservadores, tot respectant les del mestre; hi podem sentir com Gerhard cerca acostar-se al so dels instruments tradicionals. De la mateixa època (1944) són les Sis cançons populars franceses, de les quals cal destacar la transparent i refinada harmonització.

    Acabem aquest recorregut cronològic amb Bosque frondoso, amb una data de composició incerta (la Cambridge University Library la situa als anys cinquanta). Pedrell havia descobert a Gerhard el patrimoni popular, però també el patrimoni culte espanyol dels segles XVI a XVIII. Aquesta tonada, a partir d’una peça d’Antoni Literes, és una bella mostra d’aquest gènere tan estimat per tots dos compositors.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied

  • 20211021 Generic T2122 DESKTOP
  • Biografies

    Irene Mas, soprano

    Irene Mas

    Nascuda a Palma, començà la formació musical i escènica al Teatre Principal d’aquesta ciutat i posteriorment obtingué el grau superior de violí amb A. León Ara i J. M. Álvarez (Conservatori Superior de les Illes Balears) i el grau superior de cant amb Dolors Aldea (Conservatori Superior del Liceu).

    Ha rebut el primer premi i un premi especial al Concurs Internacional de Música de les Corts, el tercer premi al Concurs de Cant Josep Palet de Martorell, el tercer premi al Concurs Germans Plà Ciutat de Balaguer, el Premi Mirna Lacambra per interpretar Susanna de Le nozze di Figaro a l’Escola d’Òpera de Sabadell, el segon premi al XX Concurs d’Interpretació de l’Arjau, així com la Beca Joves Promeses de la Fundació Ferrer Salat o la Beca d’Alta Especialització de la Fundación AIE de Madrid. Ha estat seleccionada per l’Acadèmia de Formació Professional de Jordi Savall, així com pel programa Life New Artists del Festival Life Victoria i l’Acadèmia de la Schubertíada a Vilabertran.

    Ha debutat amb un recital en solitari al Palau de la Música Catalana dins el concurs El Primer Palau, on ha rebut el segon premi ex aequo i el Premi Juventudes Musicales de España, així com el Premi Extraordinari Fundació Ferrer-Salat del Concurs Francesc Viñas del Gran Teatre del Liceu.

    En el repertori operístic ha interpretat els papers de Zerlina-Don Giovanni (W. A. Mozart), Susanna-Le nozze di Figaro (W. A. Mozart), Sofia-Il signor Bruschino (G. Rossini), Giulia-La scala di seta (G. Rossini) Belinda-Dido & Aeneas (H. Purcell), Bellina-Le astuzie femminile (D. Cimarosa), Sophie-Werther (J. Massenet), Papagena-Die Zauberflöte (W. A. Mozart), Despina-Così fan tutte (W. A. Mozart) i Gianetta-L’elisir d’amore (G. Donizetti), entre d’altres, així com un gran repertori de concert, en què destaquen Requiem, Vesperae solenne de confessore i Missa de la coronació (W. A. Mozart), Requiem (G. Fauré), Oratori de Nadal (C. Saint-Säens), Te Deum i Missa minuit (M. A. Charpentier), Gloria (A. Guinovart), Messiah (G. F. Händel), Weinachtsoratorium, Magnificat i Cantates 82, 29, 129, 51, 147, 84, 140 (J. S. Bach), Missa en Sol major de A. Dvořák i Missa en Sol major de F. Schubert. Ha participat en l’enregistrament per a Toccata Classics de Londres amb música de W. Jackson, juntament a Emma Kirkby, Charles Daniels i Timothy Roberts, així com del programa El Barroc espanyol a Europa al Helsinki Baroque Orchestra Festival. Ha actuat a diverses ciutats de l’Índia i Mèxic amb el grup La Grande Chapelle, així com a Seül (Corea del Sud) i arreu d’Europa amb La Capella Reial de Catalunya, dirigida per Jordi Savall.

    Els últims mesos ha participat en tres gravacions discogràfiques amb la Quarta Simfonia de Mahler i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i Pablo Mielgo, la Missa criolla d’A. Ramírez amb la Zurich Kammerorchester (Deutsche Grammophon) i el programa de música medieval Dulcis resonabat sonus amb Locus Desperatus. Recentment ha debutat al Barcelona Rossini Opera Festival, amb Giulia de La scala di seta, al Teatre des Born de Ciutadella i al Teatre Principal de Palma com a Serpina de La serva padrona de Pergolesi, Zerlina de Don Giovanni al Festival Mozart’21 i Gianetta de L’elisir d’amore. Els propers compromisos operístics inclouen Orfeo de C. Monteverdi al Teatre Principal de Palma i L’incoronazione di Poppea al Gran Teatre del Liceu. Forma part de dos duets especialitzats en repertori liederístic, amb els pianistes Marc Serra i Valentina Pfister, i és Artista Resident del Barcelona Life Festival (20’22), tot debutant també a l’Oxford Lieder Festival.

  • Mireia Tarragó, soprano

    Mireia Tarragó

    Nascuda a Tarragona (1995), al llarg dels anys d’estudi va rebre tres vegades la beca de la Fundació Victoria de los Ángeles i va cursar el grau superior de cant i el Màster d’Interpretació de Lied a l’ESMUC, que finalitzà amb el màxim reconeixement.

    Actualment forma duo amb la pianista Carmen Santamaría, amb qui ofereix recitals de cançó arreu del territori espanyol donant a conèixer obres desconegudes de compositores. També han estrenat recentment el seu primer disc, homenatge a la figura del compositor càntabre Arturo Dúo-Vital.

    En el camp operístic recentment ha debutat com a comtessa de Ceprano de Rigoletto de Verdi, sota la batuta d’Oliver Díaz i compartint escenari amb Àngel Òdena, Antonio Gandía i Sabina Puértolas. En repertori té personatges com ara Lucy de The telephone de Menotti, Micaëla de Carmen o Lauretta de Gianni Schicchi.

    Guanyadora de diversos premis, com ara el Premi Catalunya Música del concurs El Primer Palau i el premi a la millor intèrpret de lied del Concurs Germans Pla de Balaguer, va debutar a la Schubertíada de Vilabertran l’any 2018 amb la pianista Marina Pelfort i hi va tornar l’estiu del 2020 formant part del Kallias Ensemble. Ha estat programada al cartell principal del Festival Life Victoria amb Eric Ledesma i Franciso Poyato, al piano, i també acompanyada del Trio Pedrell, amb el qual van estrenar unes obres de Pedro Pardo amb poemes de Victoria de los Ángeles.

    Ha cantat en sales tan importants com l’Auditori Nacional de Bordeus interpretant el paper de soprano solista d’El pessebre de Pau Casals i a l’Auditori Nacional de Catalunya, on interpretà la soprano solista d’El Messies de Händel.

  • Tànit Bono, mezzosoprano

    Tànit Bono

    Inicià la formació musical amb el seu avi i la completà al Conservatori de Vila-seca i al Conservatorium van Amsterdam. Amb la reconeguda professora Ana Luisa Chova realitzà el Màster d’Òpera a València. A més, a Europa ha seguit cursos de cant amb D. Wilson Johnson, J. Streets, V. Guillorit, I. Farrington, E. Kirkby, F. Jacobs, M. Walker, D. Owen Norris, J. Cohen, I. Rey, U. Reinemann, R. Jansen, M. Honig, O. Sala i M. Devia, entre d’altres. Va guanyar el premi extraordinari de la Fundació Ferrer-Salat al 54è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas i també dos premis al Concurs de Cant Germans Pla-Ciutat de Balaguer 2013.

    Com a solista ha debutat al Gran Teatre del Liceu amb Kàtia Kabànova i al Palau de la Música Catalana amb el director Simon Halsey. Va debutar a la Royal Opera House de Muscat (Oman) amb Madama Butterfly. I també ha participat a Rinaldo i Alcina de G. F. Händel, Les noces de Fígaro de W. A. Mozart i Hänsel und Gretel d’E. Humperdink. Ha ofert un recital a la Quinzena Musical de Sant Sebastià i ha estrenat el cicle Tànit, sis cançons de desig d’Albert Guinovart, escrit per a la seva veu. Especialitzada en oratori, ha cantat el Requiem de Mozart i el de Duruflé, Novena de Beethoven sota la direcció de Pablo González, Stabat Mater de Haydn i Pergolesi, Te Deum de Charpentier, Petite Messe solenelle de Rossini, i l’òpera catalana La tempesta esvaïda de J. Serra, sota la direcció de Diego Martin-Etxebarria. Ha estat la solista femenina del projecte Cantagran de l’Auditori de Barcelona, tot estrenant una obra d’Albert Guinovart, entre moltes d’altres.

  • Ferran Albrich, baríton

    Ferran Albrich

    Nascut el 1990, inicià els estudis musicals com a violoncel·lista amb Eulàlia Subirà i posteriorment amb Lluís Claret i Maria de Macedo. Es graduà a Detmold (Alemanya) amb la professora Xenia Jankovic, i aconseguí durant aquest període la Beca Pau Casals, el primer premi al Vic Cello Festival i el segon premi Citté de Bayonne a l’Académie Ravel.

    Inicià els estudis de cant a Alemanya l’any 2013 amb el professor Lars Woldt, i es graduà al Conservatori del Liceu "suma cum laude" sota el mestratge de Dolors Aldea. Ha rebut classes magistrals de Dalton Baldwin, Thomas Hampson, Matthias Goerne, Wolfgang Rieger o Jordi Domènech.

    Guanyador del segon premi al Concurs Palet (Martorell, 2018), el segon premi al Concurso Juventudes Musicales de España (2019) o el tercer premi al Concurs Germans Pla-Ciutat de Balaguer (2021). És seleccionat per participar al Concurs “Primer Palau” a Barcelona, essent-ne finalista, el 2019, i a partir del 2020 debuta en alguns dels escenaris més destacats de la lírica a Catalunya com la Schubertíada de Vilabertran, el Festival Barcelona Obertura o el Festival de Peralada. L’any 2021 participa en l’espectacle Cants de la dona líquida amb la companyia La Fura dels Baus.

    Ha col·laborat amb orquestres com la Simfònica de Castella i Lleó, la Simfònica del Vallès, Ensemble Méridien, Le Concert des Nations o la JONC, actuant en sales com el Palau de la Música Catalana, l’Auditori de Barcelona, Philarmonie de París, el Teatro Calderón de Valladolid o l’Evolution Auditorio de Burgos sota la batuta de mestres com Jordi Savall, Manel Valdivieso, Xavier Puig o José Luís López Antón.

    En el camp de l'òpera, ha interpetat els rols de Marcello de La Bohème de Puccini o el rol de Fraile de Los Comuneros de Escudero. En el gènere de l'oratori ha interpretat entre altres el Magnificat i la Passió segons Sant Mateu de Bach, el Messies de Haendel, la Missa en Re menor de Dvorack o el Requiem de Fauré. En el camp del lied simfònic destaquen els Lieder eines fahrenden Gesellen i els Kindertotenlieder de Mahler o el Don Quichotte à Dulcinée de Ravel. Finalment en el camp del Lied/Mélodie ha interpretat amb diversos pianistes els Liederkreis op.24 i op.39 de Schumann, Vier ernste gesänge de Brahms, An die ferne Geliebte de Beethoven, Fêtes Galantes de Debussy, Tel jour telle nuit de Poulenc o les Old American Songs de Coopland.

  • Victoria Guerrero, piano

    Victoria Guerrero

    @Mark Kagan

    Guardonada amb el premi a la millor pianista als prestigiosos concursos Das Lied-International Song Competition de Heidelberg (2017) i Paula Salomon-Lindberg Liedwettbewerbs a la Universität der Künst de Berlín (2015), té una llarga formació com a solista que començà al Conservatorio Superior de Sevilla amb el pianista Óscar Martín i que ha consolidat a la Musikhochschule de Freiburg amb Tibor Szász. S'ha interessat especialment pel repertori de lied, amb la professora Pauliina Tukiainen en el Màster en Lied a la Musikhochschule für Musik de Karlsruhe i rep el mestratge del prestigiós pianista de lied Hartmut Höll, i de postgraduat Solistenexamm a la Musikhochschule de Karlsruhe. Ha gaudit de les beques Frauen Förder Stipendium i Juventudes Musicales de Madrid. També ha rebut consell en diversos cursos de perfeccionament de grans liederistes, com els pianistes H. Deutsch, A. le Bozec, J. Ph. Schulze, W. Rieger, D. Selig, B. Kehring i els cantants A. Schmidt, Ch. Prégardien, W. Holzmair o Ch. Iven.

    Ha estat convidada a diversos cicles i festivals del gènere, com ara el Bonner Schumannfests a la Schumannhaus de Bonn els anys 2016, 2018 i 2019. Ha actuat al festival Im Frühling a Heidelberg i al cicle LiederAbend.de a Freiburg, i l’estiu del 2018 va participar a la Schubertíada a Vilabertran amb el professor Wolfgang Rieger i a la Schubertíada a Valdegovía amb la soprano Natalia Labourdette l’estiu del 2019, i al Cicle de Lied de la Zarzuela. 

    El passat any 2022, el Premi Extraordinari del jurat a l'Internationaler Wettbewerb für Liedkunst de Stuttgart (2022) reconeixia i consolidava una vegada més la carrera d'aquesta pianista de Jerez com a intèrpret de lied. El juny del mateix any va publicar el seu àlbum debut, Petite MORT, amb la soprano Natalia Labourdette. És pianista acompanyant en el departament de cant de la Universität Mozarteum de Salzburg.

  • Textos

    Robert Gerhard (1896-1970)
    De L’infantament meravellós de Schahrazada, op. 1
    Text de Josep M. López-Picó (1886-1959)

    “El repòs del teu rull”

    Per què la por
    el repòs del teu rull
    jo t’he donat el meu cor
    jo soc el vas del teu secret
    càntirs de vidre
    igual que la mar fosforescent
    melodiós com entremig d’arbredes
    enamorat incaut.

    “Melodiós entremig d’arbrades” 

    Melodiós com entremig d’arbredes
    passa entremig dels teus cabells l’oreig;
    i, com damunt la mar, fa un bellugeig
    damunt ton cos amb fregadís de sedes.

    Cécile Chaminade (1857-1944)
    Duet d’étoiles, op. 68
    Text d’Armand Silvestre (1837-1901)

    Étoile, ma sœur aimée,
    Laissons monter dans l’air pur
    Notre flamme rallumée sur notre
    Beau chemin d’azur.

    Estrella, germana estimada,
    deixem anar en l’aire pur
    la nostra flama encesa sobre el nostre
    bell camí blau.

    Voisines dans l’étendue,
    Nous pouvons échanger nos chants,
    et sans que soit entendue
    notre plainte de cœurs méchants.

    Veïnes en l’extensió
    podem intercanviar els nostres cants,
    i sense que sigui entès
    el nostre plany de cors dolents.

    Sans que jamais notre route
    S’y rencontre un destin cruel
    A cloué nos cœurs
    À la voûte Èternelle et froide du ciel.

    Sense que mai en el nostre camí
    s’hi trobi un destí cruel
    ha clavat els nostres cors
    a la volta eterna i freda del cel.

    Par un étrange mystère,
    Et que rien, hélas, ne finit,
    Une force nous attire
    Qui jamais ne nous réunit.

    Per un estrany misteri,
    i que mai, ai las, no acabi,
    una força ens atrau
    que mai no ens reuneix.

    Dans notre éclat qui les charme,
    Les hommes ne se doutent pas
    Que souvent cest une larme
    Qui dans nos yeux brille làbas!

    En el nostre esclat que els encisa,
    els homes no sospiten
    que sovint és una llàgrima
    que brilla allà, en els nostres ulls!

    Étoile au cœur solitaire,
    Ma sœur au céleste séjour
    Heureuse la terre
    où seulement fleurit l’amour!

    Estrella de cor solitari,
    germana meva de celeste estada
    feliç la terra
    on només floreix l’amor!

    Robert Gerhard
    Sis cançons populars franceses

    "Voici le moi de mai"

    Voici le mois de mai
    où les fleurs volent au vent.
    Si jolies mignonnes.
    Où les fleurs volent au vent
    si mignonnement.

    Heus aquí el mes de maig
    on les flors volen al vent.
    Tan boniques, formoses.
    On les flors volen al vent
    tan formosament.

    Le fils du roi s’en va,
    s’en va les ramassant.
    Si jolies mignonnes.
    S’en va les ramassant
    si mignonnement.

    El fill del vent se’n va,
    se’n va collint-les.
    Tan boniques, formoses.
    Se’n va collint-les
    tan formosament.

    Il les porte à sa mie
    pour lui faire un présent.
    Si jolies mignonnes.
    Pour lui faire un présent,
    si mignonnement.

    Les du a la seva estimada
    per fer-li un present.
    Tan boniques, formoses.
    Per fer-li un present
    tan formosament.

    Vous ne les mettrez guère
    que quatre fois par an.
    Si jolies mignonnes.
    Que quatre fois par an
    si mignonnement.

    Només us les posareu
    quatre cops l’any.
    Tan boniques, formoses.
    Quatre cops l’any
    tan formosament.

    À Pâques, à la Toussaint,
    Noël et la Saint-Jean.
    Si jolies mignonnes.
    Noël et la Saint-Jean
    si mignonnement.

    Per Pasqua, Tots Sants
    Nadal i Sant Joan.
    Tan boniques, formoses.
    Nadal i Sant Joan
    tan formosament.

    “Les clôches de Guérande”

    Le dimanche sur la lande
    j’accompagne mes moutons
    et les cloches de Guérande
    sonnent, tintent tous les tons.

    Diumenge a la landa
    acompanyo les meves ovelles
    i les campanes de Guérande
    sonen, repiquen tots els tons.

    Mais sitot que ma bergére
    m’a rejoint nous repartons,
    les yeux clairs, l’ame legére
    et puis, nous nous arretons.

    Però tan bon punt la meva pastora
    ha vingut, partim de nou,
    els ulls clars, l’ànima lleugera
    i després, ens aturem.

    Dans le courtil de ma mere
    j’ai pillé le gros pommier,
    la faute en somme est tres claire
    j’en conviens tout le premier.

    Al jardí de la meva mare
    he saquejat la gran pomera,
    la falta en definitiva és molt clara
    soc el primer a reconèixer-ho.

    Mais si c’est pour Yolande
    et puisque c’est coutumier,
    la faute n’est pas si grande
    qu’on ne puisse l’oublier.

    Però si és per a la Iolanda
    i ja que és habitual,
    la falta no és pas tan gran
    que no es pugui passar per alt.

    Un petit baiser sincere
    Yolande s’il vous plait,
    la sur ce brin de bruyère
    autrement ce serait laid.

    Un petit petó sincer
    Iolanda sisplau,
    aquí, sobre aquest bri de bruc,
    altrament seria lleig.

    Cela n’en vaut pas la peine
    si ce n’est pas pour de vrai
    qu’est-ce un baiser par semaine
    surtout quand on le pourrait.

    Això no val pas la pena
    si no és veritable,
    què és un petó per setmana
    sobretot quan en podríem més.

    “Un rossignol vint sur ma main”

    J’ai descendu dans mon jardín,
    pour y cueillir le romarin.
    Gentil coq’licot, mesdames,
    gentil coq’licot nouveau.

    He baixat al meu jardí,
    per collir-hi romaní.
    Gentil rosella, senyores,
    gentil rosella nova.

    J’n’en avais pas cueilli trois brins,
    qu’un rossignol vint sur ma main.
    Gentil coq’licot, mesdames,
    gentil coq’licot nouveau.

    No n’havia collit ni tres brins,
    que un rossinyol se’m posà a la mà.
    Gentil rosella, senyores,
    gentil rosella nova.

    II me dit trois mots en latin,
    que les hommes ne valent rien.
    Gentil coq’licot, mesdames,
    gentil coq’licot nouveau.

    Em diu tres paraules en llatí,
    que els homes no valen res.
    Gentil rosella, senyores,
    gentil rosella nova.

    Des dames il ne me dit rien,
    mais des demoiselles beaucoup de bien.
    Gentil coq’licot, mesdames,
    gentil coq’licot nouveau.

    De les dones no me’n diu res,
    però de les senyoretes, me’n diu molt de bé.
    Gentil rosella, senyores,
    gentil rosella nova.

    “La plus jeunette”

    Nous étions troys jeunes fillettes
    qui toutes troys avions amy,
    dont j’en etoys la plus jeunette
    de mes amours ne peuz jouyr.

    Erem tres noietes
    que teníem, totes tres, xicot,
    com que jo n’era la més joveneta
    no podia gaudir dels meus amors.

    Je m’en alloys au bois seulette
    et sy n’en savois le chemin,
    tant l’ay cherché que l’ay trouvé
    dessoulez moy aub’épin fleury.

    Vaig anar al bosc soleta
    sense saber-ne el camí,
    tant el vaig buscar que el vaig trobar:
    asserena’m arç blanc florit.

    II n’est pas beau mais il est riche
    et sy n’est pas á mon plaisir
    j’aimeroys mieux cel-luy que j’aime
    n’eust-il vaillant qu’moy parisis.

    Ell no és formós, però és ric
    i si no m’agrada
    preferiria que aquell a qui estimo
    tingués més coratge que jo diners.

    Si tu le prens et qu’il soit riche
    il te le conviendra servir,
    et te dira: “Méchante femme,
    tu n’avois rien quand je te pris”.

    Si el prens i és ric
    et convindrà de servir-lo,
    i et dirà: “Dona dolenta,
    no tenies res quan et vaig prendre”.

    Si tu prens cel-luy que tu aimes
    tu en jouiras à ton plaisir,
    et te dira: “M’amye et dame,
    il n’est que vivre á son désir”.

    Si prens aquell a qui estimes
    en gaudiràs a cor què vols,
    i et dirà: “Estimada meva i senyora,
    només visc per al vostre desig”.

    “La valse de Lauterbach”

    C’est a Lauterbach, oú l’on danse sans cesse,
    qu’il faut le dimanche nous voir,
    la valse nous pousse, la flute nous presse,
    voyez voler les rubans noirs.
    La-la, la-la, la-la, etc.

    És a Lauterbach on es balla sense parar,
    que cal veure’ns el diumenge,
    el vals ens empeny, la flauta ens apressa,
    mireu com volen les cintes negres.
    La-la, la-la, la-la, etc.

    Cést a Lauterbach, oú l’on danse sans cesse,
    que mon fin sentier s’est perdu,
    allons, savetier, puis-qu’il faut que je rentre
    bien vite qu’il me soit rendu.
    La-la, la-la, la-la, etc.

    És a Lauterbach on es balla sense parar,
    que el meu caminet he perdut,
    vinga, sabater, que he de tornar a casa
    tan bon punt em sigui retornat.
    La-la, la-la, la-la, etc.

    C’est a Lauterbach, oú l’on danse sans cesse,
    que j’ai perdu mon jeune coeur,
    j’y veux retourner, mais en bell’ mariée,
    je montrerai qui a mon coeur.
    La-la, la-la, la-la...

    És a Lauterbach on es balla sense parar,
    que he perdut el meu jove cor,
    vull tornar-hi, però vestida de núvia,
    mostraré qui té el meu cor.
    La-la, la-la, la-la, etc.

    “Me suis mise en danse”

    Me suis mise en danse
    Entre deux galants, ma mie.
    C’lui qui m’aimait le plus
    M’a serre la main, ma mie,

    Vaig ficar-me enmig
    entre dos galants, amor meu,
    el que m’estimava més
    em va agafar la mà, amor meu.

    Galant, si tu m’aimes
    Comme fais semblant, ma mie,
    M’offrirais parure
    De quelques rubans, ma mie,

    Galant, si m’estimes
    com sembla que fas, amor meu,
    m’oferiries adorns
    de cintes, amor meu.

    Je t’en offre un rouge
    Et deux vert et blanc, ma mie,
    Te les faudra mettre
    Que trois fois par an, ma mie,

    Te n’ofereixo una de vermella
    i dues més, verda i blanca, amor meu,
    te les hauràs de posar
    només tres cops l’any, amor meu.

    L’un à Pentecôte,
    L’autre à la Saint-Jean, ma mie,
    Et l’autre à nos noces
    Belle, quand seront, ma mie.

    L’una per Pentecosta,
    l’altra per Sant Joan, amor meu,
    i l’altre el dia del nostre casament
    bonica, quan en sigui el dia, amor meu.

    Johannes Brahms (1833-1897)
    Am Strande, op. 66/3  
    Text de Hermann Hölty (1828-1897)

    Es sprechen und blicken die Wellen
    Mit sanfter Stimme,
    Mit freundlichem Blick,
    Und wiegen die träumende Seele
    In ferne Tage zurück.

    Les ones parlen i es miren
    amb una veu dolça,
    amb una mirada amical,
    i bressen l’ànima que somia
    i recorda els dies llunyans.

    Aus fernen, verklungene Tagen
    Spricht’s heimlich
    Mit sanften Stimmen zu mir.
    Schaut’s heimlich
    Mit freundlichen Blicken
    Zum Wandrer am Strande hier.

    De lluny, els dies desapareguts
    em parlen secretament
    amb les seves dolces veus.
    Miren secretament
    amb mirades amicals,
    el viatger que hi ha a la riba.

    Mir ist, als hätten die Stimmen
    Die je die Seele
    Mir sanft bewegt
    Und alle die freundlichen Blicke
    Sich in die Wellen gelegt.

    Per mi és com si les veus
    per a les quals la meva ànima sempre
    ha estat tendrament remoguda,
    i totes les mirades amicals,
    s’ajaguessin en les onades.

    Die Boten der Liebe, op. 61/4 
    Traducció d’una cançó popular txeca a l’alemany de Josef Wenzig (1807-1876)

    Wie viel schon der Boten
    Flogen die Pfade
    Vom Wäldchen herunter,
    Boten der Treu;
    Trugen mir Briefchen
    Dort aus der Ferne,
    Trugen mir Briefchen
    Vom Liebsten herbei?

    Quants missatgers
    han volat sobre el camí
    que baixa del bosc,
    missatgers de la fidelitat;
    em portaven cartes
    venint de lluny, allà baix,
    em portaven cartes
    del meu enamorat?

    Wie viel schon der Lüftchen
    Wehten vom Morgen,
    Wehten bis Abends
    So schnell ohne Ruh;
    Trugen mir Küßchen
    Vom kühligen Wasser,
    Trugen mir Küßchen
    Vom Liebsten herzu?

    Quants zèfirs
    bufaren al matí,
    bufaren al vespre,
    de pressa, sense repòs;
    i em portaven petits petons
    d’aigua fresca,
    em portaven petits petons
    del meu enamorat?

    Wie wiegten die Ährchen
    Auf grünenden Bergen,
    Wie wiegten die Ährchen
    Auf Feldern sich leis;
    "Mein goldenes Liebchen,"
    Lispelten alle,
    "Mein goldenes Liebchen,
    Ich lieb’ dich so heiß!"

    Com es gronxaven les espigues
    sobre les verdes muntanyes
    com es gronxaven les espigues
    dolçament sobre els camps:
    “El meu amor d’or”
    –xiuxiuejaven tots–
    “El meu amor d’or,
    t’estimo apassionadament!”

    De Fünf Lieder, op. 105

    “Wie melodien”, núm. 1
    Text de Klaus Groth (1819-1899)

    Wie Melodien zieht es
    Mir leise durch den Sinn,
    Wie Frühlingsblumen blüht es,
    Und schwebt wie Duft dahin.

    Es mou com una melodia
    suaument per la meva ment;
    floreix com les flors de primavera
    i sura lluny com una fragància.

    Doch kommt das Wort und faßt es
    Und führt es vor das Aug’,
    Wie Nebelgrau erblaßt es
    Und schwindet wie ein Hauch.

    Però quan és capturat en paraules
    i posat davant els meus ulls,
    resulta clar com una boira grisa
    i desapareix com una alenada.

    Und dennoch ruht im Reime
    Verborgen wohl ein Duft,
    Den mild aus stillem Keime
    Ein feuchtes Auge ruft.

    I, tanmateix, queda en les meves rimes
    no amaga encara una fragància,
    que lleugerament del borró tranquil
    el meus ulls humits evoquen.

    “Immer leise”, núm. 2
    Text de Hermann von Lingg (1820-1905)

    Immer leiser wird mein Schlummer,
    Nur wie Schleier liegt mein Kummer
    Zitternd über mir.
    Oft im Traume hör‘ ich dich
    Rufen drauß vor meiner Tür:
    Niemand wacht und öffnet dir,
    Ich erwach’ und weine bitterlich.

    El meu repòs es fa més i més quiet,
    només la meva amargor cau com un vel
    que tremola sobre meu.
    Molts cops et sento en somnis
    trucar a fora davant la meva porta.
    Ningú està despert, i ningú t’obre,
    em desperto i ploro amargament.

    Ja, ich werde sterben müssen,
    Eine Andre wirst du küssen,
    Wenn ich bleich und kalt.
    Eh’ die Maienlüfte wehn,
    Eh’ die Drossel singt im Wald:
    Willst du mich noch einmal sehn,
    Komm, o komme bald!

    Sí, hauré de morir.
    Tu en besaràs una altra,
    quan jo sigui pàlida i freda.
    Abans que bufi el vent de maig,
    abans que canti el tord al bosc:
    si vols veure’m encara un cop més,
    vine. Oh, vine aviat!

    Robert Gerhard
    Del Cancionero de Pedrell

    “Sa ximbomba” (Mallorca)

    Sa ximbomba ja és passada,
    jo que volia ballar,
    i ma mare em fa filar
    cada vespre una fuada.

    Sa ximbomba ja no sona,
    ja no sona ni sonarà,
    perquè té sa pell de ca
    i sa canya que no és bona,
    jo que volia ballar!

    “La mal maridada” (Catalunya)

    Rossinyol, bon rossinyol,
    tu que fas llarga volada,
    rossinyol, bon rossinyol,
    encomana’m a la mare,
    d’un vol, d’un vol,
    i al pare no pas gaire.

    Encomana’m a la mare,
    i al pare no pas gaire,
    rossinyol, bon rossinyol,
    que m’ha mal maridada,
    d’un vol d’un vol,
    que m’ha mal maridada.

    M’ha casada amb un vellot,
    m’ha casada amb un vellot,
    rossinyol, bon rossinyol,
    que no el vull ni m’agrada,
    d’un vol, d’un vol,
    que no el vull ni m’agrada.

    “Laieta” (Catalunya)

    Si fos ocellet aniria volant,
    i a ca’ la Laieta,
    aniria a parlar.

    Son pare em diria:
    "Què voleu, l’hereu?"
    "Vinc per la Laieta,
    si me la doneu."
    "Torneu demà vespre
    de bon matí;
    si ella us volia,
    jo diré que sí."

    La noia bonica diu que sí que ho vol,
    i a la matinada canta el rossinyol.
    Laieta, Laieta, Laieta, Lajeta,
    Laieta bonica diu que sí que ho vol.

    “Soledad” (Astúries)

    Soledad del alma mía.
    ¡Ay, Soledad, Soledad!
    Tanto te quiero de noche
    como to quiero de día.

    Mira, mira como corre
    la cigüeña por la torre.
    Mira cómo va corriendo
    para la ciudad de Oviedo.

    Una pena quita pena,
    un dolor, dolor.
    Un clavo saca otro clavo,
    pero amor no quita amor.

    “Muera yo” (Astúries)

    Si porque te quiero quieres
    que yo la muerte reciba,
    ¡cúmplase tu voluntad!
    ¡Muera yo porque otro viva!

    ¡Qué guapa vienes!
    ¡Qué bien está la saya verde,
    y el delantal!
    ¡Y ese miriñaque negro!
    ¡Qué guapa vienes!
    ¡Qué maja estás
    con los corales
    y lazo atrás!

    No llores, niña, no llores;
    no llores que yo no lloro
    aunque me lleven mañana
    a pelear con el moro.
    No llores, niña,
    niña, no llores.
    ¡Toma este ramito de flores!

    “Corrandes” (València)

    Xiqueta recalcaeta,
    per tu passaré la mar.
    Que eres com la codonyeta,
    que no tens res que tirar.

    L’u passa i em diu: sol;
    l’altre passa i em diu: lluna;
    i en el món no hi ha un gresol
    per llumenar esta cuina!

    Entre la flor de taronja
    i la rosa més galana,
    més fragància i hermosura
    té la xica valenciana;
    més fragància i hermosura
    té la xica valenciana.

    Richard Strauss (1864-1949)
    Nachtgang, op. 29/3
    Text d’Otto Julios Bierbaum (1865-1910)

    Wir gingen durch die stille, milde Nacht,
    Dein Arm in meinem,
    Dein Auge in meinem.
    Der Mond goß silbernes Licht
    Über dein Angesicht,
    Wie auf Goldgrund ruhte dein schönes Haupt.

    Caminavem en la dolça i quieta nit,
    el teu braç sota el meu,
    els teus ulls dins els meus.
    La lluna vessava la seva llum platejada
    sobre el teu rostre,
    el teu bonic cap reposava com d’or.

    Und du erschienst mir wie eine Heilige,
    Mild, mild und groß und seelenübervoll,
    Heilig und rein wie die liebe Sonne.
    Und in die Augen
    Schwoll mir ein warmer Drang,
    Wie Tränenahnung.

    Te’m vas aparèixer com una santa,
    dolça, dolça i gran i desbordant d’ànima,
    santa i pura com el sol estimat.
    I dels meus ulls
    pujà en mi una càlida pulsió,
    com premonitòria de llàgrimes.

    Fester faßt’ ich dich
    Und küßte,
    Küßte dich ganz leise,
    Meine Seele weinte.

    Et vaig estrènyer més fermament,
    et vaig besar,
    besar lentament.
    La meva ànima plorava.

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Pleurs d’or, op. 72
    Text d’Albert Victor Samain (1858-1900)

    Larmes aux fleurs suspendues,
    Larmes de sources perdues
    Aux mousses des rochers creux;

    Llàgrimes de flors suspeses,
    llàgrimes de fonts perdudes
    d’escumes de roques foradades;

    Larmes d’automne épandues,
    Larmes de cor entendues
    Dans les grands bois douloureux;

    llàgrimes esteses de tardor,
    llàgrimes de corn escoltades
    en els grans boscos dolorosos;

    Larmes des cloches latines,
    Carmélites, Feuillantines...
    Voix des beffrois en ferveur;

    llàgrimes de campanes llatines,
    carmelites, feuillantines…
    veus de campanar en fervor;

  • També et pot interessar...

    El Primer Palau
    Dijous, 18.11.21 – 20 h
    Petit Palau

    Concert de cloenda d'El Primer Palau 2021

    Cristina Corderoviola
    (guanyadora del Premi El Primer Palau 2020)
    Noemí Fúnez, viola
    Juan Baraona, piano

    S. Prokófiev: Quinze peces del ballet “Romeu i Julieta”, amb guió adaptat de l’obra de William Shakespeare (1564-1616) per Cristina Cordero i Juan Barahona
    (arranjaments de Vadim Borisovsky i David Grunes) 

    Preu: 15 €

    Petit Palau Cambra
    Dimarts, 23.11.21 – 20 h
    Petit Palau

    Beethoven, Cervelló i Strauss

    Aitzol Iturriagagoitia, violí 
    Enrique Bagaría, piano 

    L. van Beethoven: Sonata per a violí i piano núm. 6, en La major, op. 30
    J. Cervelló: Duo-Sonata
    R. Strauss: Sonata per a violí i piano en Mi bemoll major, op. 18

    Preu: 15 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex