Florian Störtz & Aleksandra Myslek | Palau de la Música Catalana

Florian Störtz & Aleksandra Myslek
—Viena fin-de-siècle
Petit Palau Cambra
Dimarts, 27 de maig de 2025 – 19.30 h
Petit Palau
Fitxa del concert Comprar
En co-producció amb:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Florian Störtz, baríton
Aleksandra Myslek, piano
Franz Schubert (1797-1828)
Auflösung, D. 807
Der Einsame, D. 800
Richard Strauss (1864-1949)
Vom künftigen Alter, op. 87/1, de Vier Gesänge
Arthur Schnabel (1882-1951)
Wunder, op.11/1, de Zehn frühe Lieder
Marienlied, op.11/4, de Zehn frühe Lieder
Hugo Wolf (1860-1903)
Das Ständchen, HWW 118/4, d’Eichendorff-Lieder
Sonne der Schlummerlosen, HWW 161/3, de Vier Gedichte nach Heine, Shakespeare und Lord Byron
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Mond, so gehst du wieder auf, op. 14/3, de Vier Lieder des Abschieds
Richard Strauss
Im Sonnenschein, op. 87/4, de Vier Gesänge
Joseph Marx (1882-1964)
Der Ton
Alma Mahler (1879-1964)
Einsamer Gang
Johanna Müller-Hermann (1868-1941)
Wie eine Vollmondnacht, op. 20/4, de Vier Lieder
Anton Webern (1883-1945)
Heimgang in der Frühe, núm. 8 d’Acht frühe Lieder
Franz Schubert
Des Fischers Liebesglück, D. 933
Gustav Mahler (1860-1911)
Erinnerung, núm. 5 de Lieder aus der Jugendzeitt
Ich atmet’ einen linden Duft, núm. 2 de Rückert-Lieder
Ich bin der Welt abhanden gekommen, núm. 4 de Rückert-Lieder
Aquest concert té una durada de 60 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.

#lied #jovestalents
Poema
Sarbatana amor
Càntut a tu,
quan vinc dels segles
i em faig carreu
de la pregària,
lliri ignorat, sol furtiu,
bes nascut de l’alimària.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Ha tornat
la flama trobadora,
aquí, de cop,
perquè el temps
és un cercle de seda
que marca el pas del sol
i l’acull de genolls,
per abeurar-s’hi.

Càntut a la vida i dic
l’espurna de la cançoneta,
quan balla el rodamon
de flauta i violí.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Càntut a tu i et duc arreu.
I les esquelles diuen
la cançó que escampa
el goig diví de fer-se nom.
I així, de cop,
tot se’n va i tot retorna
pel tímid corriol
que mena a tu.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Meravellada
canta la fada,
l’enamorada
del fetiller.

Lluís Calvo
Del llibre Centaures i rossinyols.
La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2023.
Comentari
Des de la tonalitat
Durant els primers anys del segle XX Viena va ser testimoni de com la tonalitat que havia imperat els segles anteriors evolucionava cap a l’atonalitat, fins a arribar al que molts compositors van considerar un trencament inevitable. Molts altres compositors, però, es van mantenir al marge de la nova tendència i van preferir continuar component en el marc del postromanticisme més tardà.

Aquest últim concert de la segona temporada del cicle “Viena 1900” –encara en gaudirem d’una tercera– proposa un recorregut que s’inicia amb dos lieder de Franz Schubert, el punt de partida del lied romàntic, i a partir d’aquí ens durà dels últims anys del segle XIX fins als anys trenta del segle XX mantenint-se en la tonalitat, amb lieder d’Hugo Wolf, Gustav Mahler, Alma Mahler, Arthur Schnabel –a qui recordem, sobretot, com a gran pianista–, Anton Webern, Joseph Marx, Erich Wolfgang Korngold, Johanna Müller-Hermann i Richard Strauss (segons l’ordre cronològic de les obres). En total, deu compositors per a un seguit de cançons que tenen la nit i el pas del temps com a temes centrals. Si repassem els poetes triats pels compositors, hi trobem una disparitat àmplia, amb una excepció interessant: Friedrich Rückert. El trobem en dos dels coneguts Rückert-Lieder de Mahler i en dos lieder gens habituals de Strauss, Vom künftigen Alter i Im Sonnenschein.

Amb l’excepció clara de Richard Strauss, una figura gegantina i indiscutible, els compositors que van optar per mantenir-se en la tonalitat sovint van ser “castigats” amb l’oblit després de morir, en considerar-se la seva música poc agosarada i passada de moda. És el cas de tres dels compositors que escoltarem avui: Johanna Müller-Hermann (1868-1941), Joseph Marx (1882-1964) i Erich Wolfgang Korngold (1897-1957), que van publicar a bastament i amb èxit durant la seva vida. La música de Korngold torna a sonar, amb tota justícia, des de fa unes quantes dècades; els altres dos compositors van reapareixent aquí i allà des de fa uns anys, esperem que com a pas previ a la seva “rehabilitació” completa.

El cas d’Alma Mahler, però, és diferent. Quan va marxar de Viena fugint del nazisme, va perdre tot el que va deixar enrere, i de la seva obra només se’n conserven els tres opus que havia publicat prèviament –després d’això no va tornar a compondre– i tres cançons més redescobertes i publicades aquest segle XXI. La més recent, publicada el 2018, és precisament la que escoltarem avui, Einsamer Gang.

Sílvia Pujalte, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Florian Störtz, baríton
Aleksandra Myslek, piano
Biografies
Florian Störtz, baríton
Originari de Trèveris (Alemanya), actualment està establert a Londres. Va ser membre del Britten Pears Young Artist Programme i va estudiar a la Royal Academy of Music de Londres, on va rebre els primers premis, tant pels recitals d’òpera com de cançó. El 2023 va guanyar el Händel Singing Competition, el Helmut Deutsch Song Competition i el Prix de Mélodie al Concours International de Chant-Piano Lili et Nadia Boulanger. Störtz ha ofert recentment recitals a la Salle Cortot i al Wigmore Hall, així com als festivals de Zeist i Leeds. El 2024 va entrar a format part, com a cantant becat, del projecte Lied the Future, impulsat per l’Associació Franz Schubert. Aquesta temporada ha debutat al costat del pianista Helmut Deutsch al Festival Internacional de Música Zell am See. Els seus papers d’òpera inclouen, entre d’altres, Bartolo (Le nozze di Figaro), Masetto i Commendatore (Don Giovanni).
Següent biografia
Biografies
©Benjamin Ealovega
©Benjamin Ealovega
Aleksandra Myslek, piano
Va iniciar la seva carrera com a solista i va guanyar diversos concursos nacionals i internacionals, incloent-hi el Concurs Internacional Robert Schumann a Polònia i el Concurs Internacional Frédéric Chopin a Hongria. Després de guanyar dos dels premis de cambra a la Royal Academy of Music de Londres, Myslek es va establir com a músic de cambra. És pianista al Trinity Laban Conservatoire i a la Guildhall School of Music & Drama, així com convidada habitual de la Royal Academy of Music, on treballa com a acompanyant i tutora de piano i de formacions de cambra. Durant la temporada 2023-24 va ser membre del Britten Pears Young Artist Programme. El 2024 va ser també l’any del seu debut al Carnegie Hall com a participant en el Renée Fleming Song Studio, i de la seva participació, com a pianista becada, en el projecte Lied the Future, impulsat per l’Associació Franz Schubert.
Textos
Textos
Franz Schubert (1797-1828)
Auflösung, D. 807 – Extinció
Text de Johann Mayrhofer (1787-1836)
Verbirg dich, Sonne,
Denn die Gluten der Wonne
Versengen mein Gebein;
Verstummet, Töne,
Frühlings Schöne
Flüchte dich und lass mich allein!
Amaga’t, sol,
car les flames del plaer
cremen els meus ossos;
calleu, tonades;
bella primavera,
fuig, i deixa’m sol!
Quillen doch aus allen Falten
Meiner Seele liebliche Gewalten,
Die mich umschlingen,
Himmlisch singen.
Geh unter, Welt, und störe
Nimmer die süssen, ätherischen Chöre.
Però brollen amables impulsos
de tots els racons de la meva ànima,
que m’abracen,
i cants celestials...
Desapareix, món, i no molestis
mai més els dolços cors eteris!
Der Einsame, D. 800 – El solitari
Text de Karl Lappe (1773-1843)
Wenn meine Grillen schwirren,
Bei Nacht, am spät erwärmten Herd,
Dann sitz’ ich mit vergnügtem Sinn
Vertraulich zu der Flamme hin,
So leicht, so unbeschwert.
Quan els meus grills canten,
en la nit, prop de la llar encesa,
m’assec amb l’ànim satisfet
i contemplo confiat les flames,
molt lleuger, molt lliure de cabòries.
Ein trautes, stilles Stündchen
Bleibt man noch gern am Feuer wach,
Man schürt, wenn sich die Lohe senkt,
Die Funken auf und sinnt und denkt:
“Nun abermal ein Tag!”
M’agrada estar despert prop del foc
una horeta confiada i tranquil·la,
i quan les flames s’esmorteixen
atio les brases i penso:
un altre dia més!
Was Liebes oder Leides
Sein Lauf für uns dahergebracht,
Es geht noch einmal durch den Sinn;
Allein das Böse wirft man hin,
Es störe nicht die Nacht.
El que el seu transcurs em portà,
amor o dolor,
passa una vegada més per la meva ment;
però aparto lluny tot el dolent,
perquè no em pertorbi la nit.
Zu einem frohen Träume,
Bereitet man gemach sich zu,
Wenn sorgenlos ein holdes Bild
Mit sanfter Lust die Seele füllt,
Ergibt man sich der Ruh.
I em preparo lentament
per a feliços somnis,
i quan una imatge dolça i calmosa
omple d’afable alegria la meva ànima,
aconsegueixo el repòs.
Oh, wie ich mir gefalle
In meiner stillen Ländlichkeit!
Was in dem Schwarm der lauten Welt
Dar irre Herz gefesselt hält,
Gibt nicht Zufriedenheit.
Oh, com gaudeixo
de la meva tranquil·la rusticitat!
El que encadena el cor errat
entre el tumult del món sorollós,
no porta la tranquil·litat.
Zirpt immer, liebe Heimchen,
In meiner Klause eng und klein.
Ich duld’ euch gern: ihr stört mich nicht,
Wenn euer Lied das Schweigen bricht,
Bin ich nicht ganz allein.
Canteu sempre, estimats grills,
en la meva llar estreta i petita,
us suporto amb gust: no em molesteu.
Quan la vostra cançó trenca el silenci,
no em sento del tot sol.
Richard Strauss (1864-1949)
Vom künftigen Alter, op. 87/1 – De l’envelliment
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Der Frost hat mir bereifet
Des Hauses Dach;
Doch warm ist mir's geblieben
Im Wohngemach.
El gebre ha glaçat
la teulada de casa meva;
però l’escalfor ha restat
en la meva cambra.
Der Winter hat die Scheitel
Mir weiß gedeckt.
Doch fließt das Blut, das rothe,
Durch's Herzgemach.
L’hivern m’ha cobert
de blanc el cap;
però la sang corre,
vermella, pel meu cor.
Der Jugendflor der Wangen,
Die Rosen sind
Gegangen, all' gegangen
Einander nach.
Les flors de la joventut,
les roses, se n’han anat,
una rere l’altra,
de les galtes.
Wo sind sie hingegangen?
In's Herz hinab.
Da blühn sie nach Verlangen,
Wie vor so nach.
On han anat?
Al fons del meu cor;
on floreixen com abans,
amb els mateixos anhels.
Sind alle Freudenströme
Der Welt versiegt?
Noch fließt mir durch den Busen
Ein stiller Bach.
S’han assecat totes
les fonts de joia del món?
Encara corre pel meu pit
un corrent silenciós.
Sind alle Nachtigallen
Der Flur verstummt?
Noch ist bei mir im Stillen
Hier eine wach.
Han callat tots
els rossinyols del bosc?
Un vetlla encara
aquí secretament.
Sie singet: Herr des Hauses!
Verschleuß dein Thor,
Daß nicht die Welt, die kalte,
Dring in's Gemach.
Canta: “Senyor de la casa!
tanca la porta,
que el món, gelat,
no entri a la teva cambra.
Schleuß aus den rauhen Odem
Der Wirklichkeit,
Und nur dem Duft der Träume
Gib Dach und Fach.
Deixa a fora l’hàlit
amarg de la realitat,
i sopluja només
els somnis perfumats!
Ich habe Wein und Rosen
In jedem Lied,
Und habe solcher Lieder
Noch tausendfach.
Tinc vi i roses
en cada cançó,
i en tinc a milers
d’aitals cançons.
Vom Abend bis zum Morgen
Und Nächte durch
Will ich dir singen Jugend
Und Liebesweh.
Del vespre al matí,
durant tota la nit,
et cantaré l’enyorament
de la joventut i de l’amor.”
Arthur Schnabel (1882-1951)
Wunder - Miracle
Text de Werner Wolffheim (1877-1930)
Das Haus ist fertig fast,
An dem so lange ich gebaut;
Ich habe mich dir anvertraut
In einer freudewilden, wortestollen Hast.
Und du gabst keinen Laut.
Du gabst mir nur die Hand.
Ihr Zittern hat mich tief beglückt.
Wir gehn durchs Haus, der Welt entrückt;
Und wie durch Zauber jede kalkgetünchte Wand
Ein Wunderbildnis schmückt.
La casa està gairebé acabada,
he necessitat molt de temps;
jo m’he confiat a tu
amb una pressa joiosa, salvatge, voluble,
i tu no has fet cap soroll.
Tu només m’has donat la mà,
els teus tremolors m’han fet molt feliç.
Anem per la casa, allunyats del món;
i com per miracle cada paret encalcinada
està ornada amb una meravellosa imatge.
Marienlied - Canço de Maria
Text de Friedrich von Hardenberg, Novalis (1772-1801)
Ich sehe dich in tausend Bildern,
Maria, lieblich ausgedrückt,
Doch keins von allen kann dich schildern,
Wie meine Seele dich erblickt.
Et veig en mil imatges,
Maria, amb una expressió molt dolça,
però cap d’elles pot descriure
com et veu la meva ànima.
Ich weiß nur, daß der Welt Getümmel
Seitdem mir wie ein Traum [verweht]1,
Und ein unnennbar süßer Himmel
Mir ewig im Gemüthe steht..
Només sé que des de llavors el soroll del món
s’esvaeix com un somni;
i un cel inexplicablement dolç
està eternament en el meu esperit.
Hugo Wolf (1860-1903)
Das Ständchen, HWW 118/4 – La serenata
Text de Joseph von Eichendorff (1788-1857)
Auf die Dächer zwischen blassen
Wolken schaut der Mond herfür,
Ein Student dort auf den Gassen
Singt vor seiner Liebsten Tür.
Entre núvols pàl·lids
brilla la lluna sobre les teulades.
Al carrer un estudiant canta
davant la porta de l’estimada.
Und die Brunnen rauschen wieder
Durch die stille Einsamkeit,
Und der Wald vom Berge nieder,
Wie in alter, schöner Zeit.
I les fonts murmuren novament
en la tranquil·la solitud,
i les boscos, i les muntanyes,
com en els bells temps passats.
So in meinen jungen Tagen
Hab ich manche Sommernacht
Auch die Laute hier geschlagen
Und manch lust’ges Lied erdacht.
Així, en els dies de la meva joventut,
en moltes nits d’estiu
havia tocat aquí el llaüt
acompanyant alegres cançons.
Aber von der stillen Schwelle
Trugen sie mein Lieb zur Ruh,
Und du, fröhlicher Geselle,
Singe, sing nur immer zu!
Però des d’aquella llinda silenciosa
varen portar a reposar l’estimada...
Tu, alegre company,
canta, canta sempre!
Sonne der Schlummerlosen, HWW 161/3 – Sol dels insomnes
Text de Lord Byron (1788-1824)
Sonne der Schlummerlosen, bleicher Stern!
Wie Tränen zittern, schimmerst du von fern;
Du zeigst die Nacht, doch scheuchst sie nicht zurück,
Wie ähnlich bist du dem entschwundnen Glück,
Dem Licht vergangner Tage,
dass fortan nur leuchten,
Aber nimmer wärmen kann!
Die Trauer wacht, wie es durchs Dunkel wallt,
Deutlich doch fern, hell, aber o wie kalt!
Sol dels insomnes, pàl·lida estrella!
Brilles en la llunyania com llàgrimes tremoloses;
assenyales la nit, però no se’n va espantada,
com t’assembles a la felicitat perduda,
a la llum dels dies passats,
que continua lluint,
però que mai més no podrà escalfar.
La tristesa vetlla com si surés en l’obscuritat:
clara, però llunyana; lluminosa, però, oh, que freda!
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Mond, so gehst du wieder auf, op. 14/3 – Lluna, així que tornes a sortir
Text d‘Ernst Lothar (1890-1974)
Mond, so gehst du wieder auf
Über’m dunklen Tal der ungeweinten Tränen?
Lehr, so lehr’s mich doch, mich nicht nach ihr zu sehnen,
Blaß zu machen Blutes Lauf,
Dies Leid nicht zu erleiden,
Aus zweier Menschen Scheiden.
Lluna, ¿així que tornes a sortir
sobre la fosca vall de les llàgrimes no plorades?
Ensenya’m, però ensenya’m a no enyorar-les,
a fer empal·lidir la cursa de la sang,
a no patir el dolor
de la separació de dues persones.
Sieh’, in Nebel hüllst du dich.
Doch verfinstern kannst du nicht den Glanz der Bilder,
Die mir weher jede Nacht erweckt und wilder.
Ach! Im Tiefsten fühle ich:
Das Herz, das sich mußt’ trennen,
Wird ohne Ende brennen.
Mira, et cobreixes amb la boira,
però no pots enfosquir la brillantor de les imatges,
que em desperta cada nit més salvatgement.
Ai! En el més profund sento
que el cor, que s’ha de separar,
cremarà sense fi.
Richard Strauss
Im Sonnenschein, op. 87/4 – A la llum del sol
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Noch eine Stunde laßt mich hier verweilen
im Sonnenschein,
mit Blumen Lust und Gram des Lebens teilen
im Sonnenschein!
Deixa’m quedar encara aquí una hora més
a la llum del sol!,
a compartir el gaudi de les flors i les penes de la vida
a la llum del sol!
Der Frühling kam und schrieb auf Rosenblättern
ein Traumgedicht
vom Paradies, ich las die goldnen Zeilen
im Sonnenschein.
Arribà la primavera i escrigué en pètals de rosa
un poema evocador
del paradís, i vaig llegir les daurades ratlles
a la llum del sol.
Der Sommer kam, das Ird'sche zu verzehren
mit Himmelsbrand,
ich sah die Ros' erliegen seinen Pfeilen
im Sonnenschein.
Arribà l’estiu per destruir la vida terrenal
amb foc celestial,
i vaig veure com les roses es pansien al seu pas
a la llum del sol.
Es kam der Herbst, das Leben heimzuholen;
ich sah ihn nahn,
und mit der Ros' in seiner Hand enteilen
im Sonnenschein.
Arribà la tardor, cercant la vida;
la vaig veure arribar
i escapar-se amb la rosa a la mà
a la llum del sol.
Seid mir gegrüßt, ihr Bilder all des Lebens!
Die hier ich sah
um mich verweilen, mir vorübereilen
im Sonnenschein.
Us saludo, imatges totes de la vida!
He vist com us quedàveu
amb mi, i com us allunyàveu
a la llum del sol.
Seid mir gegrüßt, ihr Wanderer des Lebens!
Die ohne mich
und die mit mir gewandert einige Weilen
im Sonnenschein.
Us saludo caminants de la vida!
Els que heu caminat
sense mi, i els que ho heu fet amb mi una estona,
a la llum del sol.
Zurück ich blick' und seh' die Blumentäler
so leicht durchwallt,
und selbst den Berg, einst schwer erstiegen, steilen
im Sonnenschein.
Miro enrere i veig amb quina lleugeresa travessava
les valls florides,
i àdhuc pujava abans les escarpades muntanyes
a la llum del sol.
Ich geh', die süße Müdigkeit des Lebens
nun auszuruhn,
die Lust, den Gram der Erde nun auszuheilen
im Sonnenschein.
Camino ara cercant el repòs del dolç
cansament de la vida,
per guarir amb plaer les penes de la terra,
a la llum del sol.
Joseph Marx (1882-1964)
Der Ton – El so
Text original de Knut Hamsun (1859-1952), versió alemanya de Heinrich Goebel (1870-1956)
Es singt in tiefem Tone
In mir, so schwer und an Gold so reich,
Ich bin einem mächtgen Herren gleich,
Ein König in Mantel und Krone.
Canta amb to baix a dintre meu,
tan feixuc i tan ric en or,
que soc com un senyor poderós,
un rei amb mantell i corona.
Lehnt stumm die Nacht an die Scheiben,
Dann singt mir der Goldlaut durch Herz und Hirn,
Verschlingt die Gedanken von Firn zu Firn
Hinaus ins Weltentreiben,
La nit s’arrima als vidres silenciosa,
llavors el so daurat em sona al cor i al cervell,
s’empassa els pensaments entre gelera i gelera,
cap enfora, cap als impulsos del món.
Das trägt mich zu fremden Borden,
Wo Sterne im Reigen beisammen stehn.
Es will mir das Herz vor Glück vergehen,
Zu langen brausenden Akkorden.
Em porta a vorades llunyanes,
on s’ajunten les estrelles fent rotllana,
el meu cor vol morir de felicitat,
en llargs acords bruments.
Alma Mahler (1879-1964)
Einsamer Gang – Camí solitari
Text de Leo Greiner (1876-1928)
Felder im Wind. Die hohen Ähren wiegen
Den Abend ein. O, schließ’ die Augen, du –
Rauh ist das Licht, die Töne sind verschwiegen.
Genoss’nes trägt der Wind zur Abendruh,
Erlitt’nes schlummert ein in deinen Zügen
Und unser Schweigen deckt uns beide zu.
Camps amb vent. Les altes espigues dormen
al vespre. Oh, tanca els ulls, tu...
La llum és aspra, els sons estan callats,
el vent porta el company a la calma del vespre,
els patiments s’adormen en els teus trets,
i el nostre silenci ens cobreix a nosaltres dos.
Deute die Sterne nicht! Sie reden irr.
Deute die Mächte nicht! Sie schweigen.
Deute nicht all der Laute dunkelndes Gewirr!
Trink’ aus das stille, rätsellose Heute,
Dann schlafen alle Wünsche tief in dir,
Wie überm Feld verklungenes Geläute.
No interpretis les estrelles! Parlen desorientades.
No interpretis els poders! Callen.
No interpretis la fosca confusió de tots els sons!
Beu en el tranquil, misteriós avui,
se t’adormiran profundament tots el anhels,
com els sorolls que sonen als camps.
Johanna Müller-Hermann (1868-1941)
Wie eine Vollmondnacht – Com una nit de lluna plena
Text de Joseph Rinaldini (1893-1977)
Wie eine Vollmondnacht sind deine Augen,
So rätseltief und mild.
Weich küßt ihr Blick, von Seligkeiten bang,
Und zieht mich hin
Mit traumversunkner Macht in ihren Bann.
Com una nit de lluna plena són els ulls,
tan enigmàtics i dolços.
Blanament besa la seva mirada, atemorida de beatituds,
i m’atrau
cap als teus encants amb una força immersa en somnis.
Deixo d’existir.
Una son profunda i dolça em bressola,
em porta molt lluny per una via cristal·lina.
Ich höre auf zu sein.
Ein tiefer, süßer Schlummer wiegt mich ein,
Führt auf kristallner Fähre weit mich fort.
I llavors s’encén la llum, una llum benaurada i dolça,
s’aixequen vels davant meu i s’allunyen,
oh felicitat, oh felicitat, estic amb tu!
Und dann quillt Licht, ein selig mildes Licht;
Es heben Schleier sich von mir und ziehen weg,
O Glück, o Glück, ich bin bei Dir!
Anton Webern (1883-1945)
Heimgang in der Frühe – Cap a casa en la matinada
Text de Detlev von Liliencron (1844-1909)
In der Dämmerung,
Um Glock' zwei, Glock' dreie,
Trat ich aus der Tür
In die Morgenweihe.
A l’alba,
cap a les dues o les tres,
vaig sortir per la porta
en el silenci del matí.
Klanglos liegt der Weg,
Und die Bäume schweigen,
Und das Vogellied
Schläft noch in den Zweigen.
Sense so està el camí,
i les flors callen,
i les cançons dels ocells
dormen encara en les branques.
Hör ich hinter mir
Sacht ein Fenster schließen?
Will mein strömend Herz
Übers Ufer fließen?
¿Sents trencar-se rere meu
silenciosament una finestra?
¿El meu cor torrencial
brollarà sobre la riba?
Sieht mein Sehnen nur
Blond und blaue Farben?
Himmelsrot und Grün
Samt den andern starben.
¿El meu enyor només veu
els colors ros i blau?
Els vermells i verds del cel
junt amb els altres estan morts.
Ihrer Augen Blau
Küßt die Wölkchenherde,
Und ihr blondes Haar
Deckt die ganze Erde.
Els seus ulls blaus
besen la colla de petits núvols,
i els seus cabells rossos
cobreixen tota la terra.
Was die Nacht mir gab,
Wird mich lang durchbeben;
Meine Arme weit
Fangen Lust und Leben.
El que la nit em donà,
ho recordaré durant molt de temps;
els meus braços trobaren lluny
plaers i vida.
Eine Drossel weckt
Plötzlich aus den Bäumen,
Und der Tag erwacht
Still aus Liebesträumen.
Un tord es desperta
de sobte als arbres,
i el dia desperta tranquil
dels somnis amorosos.
Franz Schubert
Des Fischers Liebesglück, D. 933 – Felicitat amorosa del pescador
Text de Karl Gottfried von Leitner (1800-1890)
Dort blinket
Durch Weiden,
Und winket
Ein Schimmer
Blassstrahlig
Vom Zimmer
Der Holden mir zu.
Fulgura allà
a través dels prats
i em crida
una resplendor
que brilla pàl·lida
en la finestra
de l’estimada.
Es gaukelt
Wie Irrlicht,
Und schaukelt
Sich leise
Sein Abglanz
Im Kreise
Des schwankenden Sees.
És enganyosa
com un foc follet
i gronxa
suaument
el seu reflex
en els cercles
del llac fluctuant.
Ich schaue
Mit Sehnen
In’s Blaue
Der Wellen,
Und grüsse
Den hellen,
Gespiegelten Strahl.
Contemplo
amb enyor
el blau
de les onades
i saludo en el fons
els brillants
raigs reflectits.
Und springe
Zum Ruder,
Und schwinge
Den Nachen
Dahin auf
Den flachen,
Krystallenen Weg.
I agafo
els rems
i empenyo
la barca
cap enllà
per la llisa
ruta cristal·lina.
Fein-Liebchen
Schleicht traulich
Vom Stübchen
Herunter,
Und sputet
Sich munter
Zu mir in das Boot.
L’estimada
surt confiada
de la caseta
i davalla,
s’apressa
animosa
vers la meva barca.
Gelinde
Dann treiben
Die Winde
Uns wieder
See-einwärts
Vom Flieder
Des Ufers hindann.
Suaument
ens empenyen llavors
els vents
altre cop
cap al llac,
allunyant-nos
dels saücs de la platja.
Die blassen
Nachtnebel
Umfassen
Mit Hüllen
Vor Spähern
Den stillen,
Unschuldigen Scherz.
Les pàl·lides
boires nocturnes
posen
els seus vels
davant els espies
dels callats
jocs innocents.
Und tauschen
Wir Küsse,
So rauschen
Die Wellen
Im Sinken
Und Schwellen,
Den Horchern zum Trotz.
I si intercanviem
petons
murmuren
les onades
en aixecar-se
i caure,
per enutjar els qui escolten.
Nur Sterne
Belauschen
Uns ferne,
Und baden
Tief unter
Den Pfaden
Des gleitenden Kahns.
Només les estrelles
ens escolten
en la llunyania,
i es banyen
en el fons
sota el deixant
de la barca esquitllant.
So schweben
Wir selig,
Umgeben
Vom Dunkel,
Hoch überm
Gefunkel
Der Sterne einher.
Així surem
benaurats,
envoltats
de foscor,
molt per damunt
del centelleig
de les estrelles.
Und weinen
Und lächeln,
Und meinen,
Enthoben
Der Erde,
Schon oben,
Schon d’rüben zu sein.
I plorem
i riem,
i ens pensem
que separats
de la terra,
ja som
allà dalt.
Gustav Mahler (1860-1911)
Erinnerung – Record
Text de Richard Leander (1830-1889)
Es wecket meine Liebe die Lieder immer wieder!
Es wecken meine Lieder die Liebe immer wieder!
Die Lippen, die da träumen von deinen heissen Küssen,
In Sang und Liedesweisen von dir sie tönen müssen!
El meu amor desvetlla sempre les cançons!
Les meves cançons desvetllen sempre l’amor!
Els llavis que somnien els teus besos ardents,
voldrien gloriejar-te amb càntics i tonades brillants!
Und wollen die Gedanken der Liebe sich entschlagen,
So kommen meine Lieder zu mir mit Liebesklagen!
So halten mich in Banden die Beiden immer wieder!
Es weckt das Lied die Liebe!
Die Liebe weckt die Lieder!
I si volen els pensaments oblidar-se de l’amor,
m’ixen llavors les cançons amb queixes amoroses.
Així em tenen lligat sempre l’un i els altres!
La cançó desvetlla l’amor!
L’amor desvetlla les cançons!
Ich atmet’ einen linden Duft – Aspirava un suau perfum
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Ich atmet’ einen linden Duft!
Im Zimmer stand
Ein Zweig der Linde,
Ein Angebinde
Von lieber Hand.
Wie lieblich war der Lindenduft!
Aspirava un suau perfum.
Hi havia a la cambra
el present
d’una mà estimada:
una branca de til·ler;
que dolç era el perfum del til·ler!
Wie lieblich ist der Lindenduft!
Das Lindenreis
Brachst du gelinde!
Ich atme leis
Im Duft der Linde
Der Liebe linden Duft.
Que dolç era el perfum del til·ler!
Tu vares trencar lentament
el borró del til·ler;
i ara aspiro suaument
en el perfum del til·ler,
el dolç perfum de l’amor.
Ich bin der Welt abhanden gekommen – Estic perdut per al món
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Ich bin der Welt abhanden gekommen,
Mit der ich sonst viele Zeit verdorben,
Sie hat so lange nichts von mir vernommen,
Sie mag wohl glauben, ich sei gestorben!
Estic perdut per al món
en què vaig perdre tantes hores;
fa tant de temps que no ha sabut res de mi,
que es deu pensar que soc mort!
Es ist mir auch gar nichts daran gelegen,
Ob sie mich für gestorben hält,
Ich kann auch gar nichts sagen dagegen,
Denn wirklich bin ich gestorben der Welt.
No m’importa gens
que em tingui per mort.
I tampoc puc dir-hi res en contra,
car estic veritablement mort per al món.
Ich bin gestorben dem Weltgetümmel,
Und ruh’ in einem stillen Gebiet!
Ich leb’ allein in meinem Himmel,
In meinem Lieben, in meinem Lied!
Estic mort per a l’aldarull del món,
i reposo en un tranquil indret.
Visc sol en el meu cel,
en el meu amor, en la meva cançó.
Traduccions de Manuel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Petit Palau Cambra
Dilluns, 02.06.25 – 19.30 h
Petit Palau
Schubert i Garreta
Romain Garioud, violoncel
Daniel Blanch, piano
F. Schubert: Sonata en La menor, D. 821, “Arpeggione”
J. Garreta: Sonata per a violoncel i piano, en Fa major
Preu: 15 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –

Florian Störtz & Aleksandra Myslek
—Viena fin-de-siècle
Petit Palau Cambra
Dimarts, 27 de maig de 2025 – 19.30 h
Petit Palau
En co-producció amb:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Florian Störtz, baríton
Aleksandra Myslek, piano
Franz Schubert (1797-1828)
Auflösung, D. 807
Der Einsame, D. 800
Richard Strauss (1864-1949)
Vom künftigen Alter, op. 87/1, de Vier Gesänge
Arthur Schnabel (1882-1951)
Wunder, op.11/1, de Zehn frühe Lieder
Marienlied, op.11/4, de Zehn frühe Lieder
Hugo Wolf (1860-1903)
Das Ständchen, HWW 118/4, d’Eichendorff-Lieder
Sonne der Schlummerlosen, HWW 161/3, de Vier Gedichte nach Heine, Shakespeare und Lord Byron
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Mond, so gehst du wieder auf, op. 14/3, de Vier Lieder des Abschieds
Richard Strauss
Im Sonnenschein, op. 87/4, de Vier Gesänge
Joseph Marx (1882-1964)
Der Ton
Alma Mahler (1879-1964)
Einsamer Gang
Johanna Müller-Hermann (1868-1941)
Wie eine Vollmondnacht, op. 20/4, de Vier Lieder
Anton Webern (1883-1945)
Heimgang in der Frühe, núm. 8 d’Acht frühe Lieder
Franz Schubert
Des Fischers Liebesglück, D. 933
Gustav Mahler (1860-1911)
Erinnerung, núm. 5 de Lieder aus der Jugendzeitt
Ich atmet’ einen linden Duft, núm. 2 de Rückert-Lieder
Ich bin der Welt abhanden gekommen, núm. 4 de Rückert-Lieder
Aquest concert té una durada de 60 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.

#lied #jovestalents
Poema
Sarbatana amor
Càntut a tu,
quan vinc dels segles
i em faig carreu
de la pregària,
lliri ignorat, sol furtiu,
bes nascut de l’alimària.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Ha tornat
la flama trobadora,
aquí, de cop,
perquè el temps
és un cercle de seda
que marca el pas del sol
i l’acull de genolls,
per abeurar-s’hi.

Càntut a la vida i dic
l’espurna de la cançoneta,
quan balla el rodamon
de flauta i violí.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Càntut a tu i et duc arreu.
I les esquelles diuen
la cançó que escampa
el goig diví de fer-se nom.
I així, de cop,
tot se’n va i tot retorna
pel tímid corriol
que mena a tu.

Sona flabiol!
Corre, dansa,
vine a la vora!

Meravellada
canta la fada,
l’enamorada
del fetiller.

Lluís Calvo
Del llibre Centaures i rossinyols.
La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2023.
Comentari
Des de la tonalitat
Durant els primers anys del segle XX Viena va ser testimoni de com la tonalitat que havia imperat els segles anteriors evolucionava cap a l’atonalitat, fins a arribar al que molts compositors van considerar un trencament inevitable. Molts altres compositors, però, es van mantenir al marge de la nova tendència i van preferir continuar component en el marc del postromanticisme més tardà.

Aquest últim concert de la segona temporada del cicle “Viena 1900” –encara en gaudirem d’una tercera– proposa un recorregut que s’inicia amb dos lieder de Franz Schubert, el punt de partida del lied romàntic, i a partir d’aquí ens durà dels últims anys del segle XIX fins als anys trenta del segle XX mantenint-se en la tonalitat, amb lieder d’Hugo Wolf, Gustav Mahler, Alma Mahler, Arthur Schnabel –a qui recordem, sobretot, com a gran pianista–, Anton Webern, Joseph Marx, Erich Wolfgang Korngold, Johanna Müller-Hermann i Richard Strauss (segons l’ordre cronològic de les obres). En total, deu compositors per a un seguit de cançons que tenen la nit i el pas del temps com a temes centrals. Si repassem els poetes triats pels compositors, hi trobem una disparitat àmplia, amb una excepció interessant: Friedrich Rückert. El trobem en dos dels coneguts Rückert-Lieder de Mahler i en dos lieder gens habituals de Strauss, Vom künftigen Alter i Im Sonnenschein.

Amb l’excepció clara de Richard Strauss, una figura gegantina i indiscutible, els compositors que van optar per mantenir-se en la tonalitat sovint van ser “castigats” amb l’oblit després de morir, en considerar-se la seva música poc agosarada i passada de moda. És el cas de tres dels compositors que escoltarem avui: Johanna Müller-Hermann (1868-1941), Joseph Marx (1882-1964) i Erich Wolfgang Korngold (1897-1957), que van publicar a bastament i amb èxit durant la seva vida. La música de Korngold torna a sonar, amb tota justícia, des de fa unes quantes dècades; els altres dos compositors van reapareixent aquí i allà des de fa uns anys, esperem que com a pas previ a la seva “rehabilitació” completa.

El cas d’Alma Mahler, però, és diferent. Quan va marxar de Viena fugint del nazisme, va perdre tot el que va deixar enrere, i de la seva obra només se’n conserven els tres opus que havia publicat prèviament –després d’això no va tornar a compondre– i tres cançons més redescobertes i publicades aquest segle XXI. La més recent, publicada el 2018, és precisament la que escoltarem avui, Einsamer Gang.

Sílvia Pujalte, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Florian Störtz, baríton
Originari de Trèveris (Alemanya), actualment està establert a Londres. Va ser membre del Britten Pears Young Artist Programme i va estudiar a la Royal Academy of Music de Londres, on va rebre els primers premis, tant pels recitals d’òpera com de cançó. El 2023 va guanyar el Händel Singing Competition, el Helmut Deutsch Song Competition i el Prix de Mélodie al Concours International de Chant-Piano Lili et Nadia Boulanger. Störtz ha ofert recentment recitals a la Salle Cortot i al Wigmore Hall, així com als festivals de Zeist i Leeds. El 2024 va entrar a format part, com a cantant becat, del projecte Lied the Future, impulsat per l’Associació Franz Schubert. Aquesta temporada ha debutat al costat del pianista Helmut Deutsch al Festival Internacional de Música Zell am See. Els seus papers d’òpera inclouen, entre d’altres, Bartolo (Le nozze di Figaro), Masetto i Commendatore (Don Giovanni).
Aleksandra Myslek, piano
©Benjamin Ealovega
Va iniciar la seva carrera com a solista i va guanyar diversos concursos nacionals i internacionals, incloent-hi el Concurs Internacional Robert Schumann a Polònia i el Concurs Internacional Frédéric Chopin a Hongria. Després de guanyar dos dels premis de cambra a la Royal Academy of Music de Londres, Myslek es va establir com a músic de cambra. És pianista al Trinity Laban Conservatoire i a la Guildhall School of Music & Drama, així com convidada habitual de la Royal Academy of Music, on treballa com a acompanyant i tutora de piano i de formacions de cambra. Durant la temporada 2023-24 va ser membre del Britten Pears Young Artist Programme. El 2024 va ser també l’any del seu debut al Carnegie Hall com a participant en el Renée Fleming Song Studio, i de la seva participació, com a pianista becada, en el projecte Lied the Future, impulsat per l’Associació Franz Schubert.
Textos
Franz Schubert (1797-1828)
Auflösung, D. 807 – Extinció
Text de Johann Mayrhofer (1787-1836)
Verbirg dich, Sonne,
Denn die Gluten der Wonne
Versengen mein Gebein;
Verstummet, Töne,
Frühlings Schöne
Flüchte dich und lass mich allein!
Amaga’t, sol,
car les flames del plaer
cremen els meus ossos;
calleu, tonades;
bella primavera,
fuig, i deixa’m sol!
Quillen doch aus allen Falten
Meiner Seele liebliche Gewalten,
Die mich umschlingen,
Himmlisch singen.
Geh unter, Welt, und störe
Nimmer die süssen, ätherischen Chöre.
Però brollen amables impulsos
de tots els racons de la meva ànima,
que m’abracen,
i cants celestials...
Desapareix, món, i no molestis
mai més els dolços cors eteris!
Der Einsame, D. 800 – El solitari
Text de Karl Lappe (1773-1843)
Wenn meine Grillen schwirren,
Bei Nacht, am spät erwärmten Herd,
Dann sitz’ ich mit vergnügtem Sinn
Vertraulich zu der Flamme hin,
So leicht, so unbeschwert.
Quan els meus grills canten,
en la nit, prop de la llar encesa,
m’assec amb l’ànim satisfet
i contemplo confiat les flames,
molt lleuger, molt lliure de cabòries.
Ein trautes, stilles Stündchen
Bleibt man noch gern am Feuer wach,
Man schürt, wenn sich die Lohe senkt,
Die Funken auf und sinnt und denkt:
“Nun abermal ein Tag!”
M’agrada estar despert prop del foc
una horeta confiada i tranquil·la,
i quan les flames s’esmorteixen
atio les brases i penso:
un altre dia més!
Was Liebes oder Leides
Sein Lauf für uns dahergebracht,
Es geht noch einmal durch den Sinn;
Allein das Böse wirft man hin,
Es störe nicht die Nacht.
El que el seu transcurs em portà,
amor o dolor,
passa una vegada més per la meva ment;
però aparto lluny tot el dolent,
perquè no em pertorbi la nit.
Zu einem frohen Träume,
Bereitet man gemach sich zu,
Wenn sorgenlos ein holdes Bild
Mit sanfter Lust die Seele füllt,
Ergibt man sich der Ruh.
I em preparo lentament
per a feliços somnis,
i quan una imatge dolça i calmosa
omple d’afable alegria la meva ànima,
aconsegueixo el repòs.
Oh, wie ich mir gefalle
In meiner stillen Ländlichkeit!
Was in dem Schwarm der lauten Welt
Dar irre Herz gefesselt hält,
Gibt nicht Zufriedenheit.
Oh, com gaudeixo
de la meva tranquil·la rusticitat!
El que encadena el cor errat
entre el tumult del món sorollós,
no porta la tranquil·litat.
Zirpt immer, liebe Heimchen,
In meiner Klause eng und klein.
Ich duld’ euch gern: ihr stört mich nicht,
Wenn euer Lied das Schweigen bricht,
Bin ich nicht ganz allein.
Canteu sempre, estimats grills,
en la meva llar estreta i petita,
us suporto amb gust: no em molesteu.
Quan la vostra cançó trenca el silenci,
no em sento del tot sol.
Richard Strauss (1864-1949)
Vom künftigen Alter, op. 87/1 – De l’envelliment
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Der Frost hat mir bereifet
Des Hauses Dach;
Doch warm ist mir's geblieben
Im Wohngemach.
El gebre ha glaçat
la teulada de casa meva;
però l’escalfor ha restat
en la meva cambra.
Der Winter hat die Scheitel
Mir weiß gedeckt.
Doch fließt das Blut, das rothe,
Durch's Herzgemach.
L’hivern m’ha cobert
de blanc el cap;
però la sang corre,
vermella, pel meu cor.
Der Jugendflor der Wangen,
Die Rosen sind
Gegangen, all' gegangen
Einander nach.
Les flors de la joventut,
les roses, se n’han anat,
una rere l’altra,
de les galtes.
Wo sind sie hingegangen?
In's Herz hinab.
Da blühn sie nach Verlangen,
Wie vor so nach.
On han anat?
Al fons del meu cor;
on floreixen com abans,
amb els mateixos anhels.
Sind alle Freudenströme
Der Welt versiegt?
Noch fließt mir durch den Busen
Ein stiller Bach.
S’han assecat totes
les fonts de joia del món?
Encara corre pel meu pit
un corrent silenciós.
Sind alle Nachtigallen
Der Flur verstummt?
Noch ist bei mir im Stillen
Hier eine wach.
Han callat tots
els rossinyols del bosc?
Un vetlla encara
aquí secretament.
Sie singet: Herr des Hauses!
Verschleuß dein Thor,
Daß nicht die Welt, die kalte,
Dring in's Gemach.
Canta: “Senyor de la casa!
tanca la porta,
que el món, gelat,
no entri a la teva cambra.
Schleuß aus den rauhen Odem
Der Wirklichkeit,
Und nur dem Duft der Träume
Gib Dach und Fach.
Deixa a fora l’hàlit
amarg de la realitat,
i sopluja només
els somnis perfumats!
Ich habe Wein und Rosen
In jedem Lied,
Und habe solcher Lieder
Noch tausendfach.
Tinc vi i roses
en cada cançó,
i en tinc a milers
d’aitals cançons.
Vom Abend bis zum Morgen
Und Nächte durch
Will ich dir singen Jugend
Und Liebesweh.
Del vespre al matí,
durant tota la nit,
et cantaré l’enyorament
de la joventut i de l’amor.”
Arthur Schnabel (1882-1951)
Wunder - Miracle
Text de Werner Wolffheim (1877-1930)
Das Haus ist fertig fast,
An dem so lange ich gebaut;
Ich habe mich dir anvertraut
In einer freudewilden, wortestollen Hast.
Und du gabst keinen Laut.
Du gabst mir nur die Hand.
Ihr Zittern hat mich tief beglückt.
Wir gehn durchs Haus, der Welt entrückt;
Und wie durch Zauber jede kalkgetünchte Wand
Ein Wunderbildnis schmückt.
La casa està gairebé acabada,
he necessitat molt de temps;
jo m’he confiat a tu
amb una pressa joiosa, salvatge, voluble,
i tu no has fet cap soroll.
Tu només m’has donat la mà,
els teus tremolors m’han fet molt feliç.
Anem per la casa, allunyats del món;
i com per miracle cada paret encalcinada
està ornada amb una meravellosa imatge.
Marienlied - Canço de Maria
Text de Friedrich von Hardenberg, Novalis (1772-1801)
Ich sehe dich in tausend Bildern,
Maria, lieblich ausgedrückt,
Doch keins von allen kann dich schildern,
Wie meine Seele dich erblickt.
Et veig en mil imatges,
Maria, amb una expressió molt dolça,
però cap d’elles pot descriure
com et veu la meva ànima.
Ich weiß nur, daß der Welt Getümmel
Seitdem mir wie ein Traum [verweht]1,
Und ein unnennbar süßer Himmel
Mir ewig im Gemüthe steht..
Només sé que des de llavors el soroll del món
s’esvaeix com un somni;
i un cel inexplicablement dolç
està eternament en el meu esperit.
Hugo Wolf (1860-1903)
Das Ständchen, HWW 118/4 – La serenata
Text de Joseph von Eichendorff (1788-1857)
Auf die Dächer zwischen blassen
Wolken schaut der Mond herfür,
Ein Student dort auf den Gassen
Singt vor seiner Liebsten Tür.
Entre núvols pàl·lids
brilla la lluna sobre les teulades.
Al carrer un estudiant canta
davant la porta de l’estimada.
Und die Brunnen rauschen wieder
Durch die stille Einsamkeit,
Und der Wald vom Berge nieder,
Wie in alter, schöner Zeit.
I les fonts murmuren novament
en la tranquil·la solitud,
i les boscos, i les muntanyes,
com en els bells temps passats.
So in meinen jungen Tagen
Hab ich manche Sommernacht
Auch die Laute hier geschlagen
Und manch lust’ges Lied erdacht.
Així, en els dies de la meva joventut,
en moltes nits d’estiu
havia tocat aquí el llaüt
acompanyant alegres cançons.
Aber von der stillen Schwelle
Trugen sie mein Lieb zur Ruh,
Und du, fröhlicher Geselle,
Singe, sing nur immer zu!
Però des d’aquella llinda silenciosa
varen portar a reposar l’estimada...
Tu, alegre company,
canta, canta sempre!
Sonne der Schlummerlosen, HWW 161/3 – Sol dels insomnes
Text de Lord Byron (1788-1824)
Sonne der Schlummerlosen, bleicher Stern!
Wie Tränen zittern, schimmerst du von fern;
Du zeigst die Nacht, doch scheuchst sie nicht zurück,
Wie ähnlich bist du dem entschwundnen Glück,
Dem Licht vergangner Tage,
dass fortan nur leuchten,
Aber nimmer wärmen kann!
Die Trauer wacht, wie es durchs Dunkel wallt,
Deutlich doch fern, hell, aber o wie kalt!
Sol dels insomnes, pàl·lida estrella!
Brilles en la llunyania com llàgrimes tremoloses;
assenyales la nit, però no se’n va espantada,
com t’assembles a la felicitat perduda,
a la llum dels dies passats,
que continua lluint,
però que mai més no podrà escalfar.
La tristesa vetlla com si surés en l’obscuritat:
clara, però llunyana; lluminosa, però, oh, que freda!
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Mond, so gehst du wieder auf, op. 14/3 – Lluna, així que tornes a sortir
Text d‘Ernst Lothar (1890-1974)
Mond, so gehst du wieder auf
Über’m dunklen Tal der ungeweinten Tränen?
Lehr, so lehr’s mich doch, mich nicht nach ihr zu sehnen,
Blaß zu machen Blutes Lauf,
Dies Leid nicht zu erleiden,
Aus zweier Menschen Scheiden.
Lluna, ¿així que tornes a sortir
sobre la fosca vall de les llàgrimes no plorades?
Ensenya’m, però ensenya’m a no enyorar-les,
a fer empal·lidir la cursa de la sang,
a no patir el dolor
de la separació de dues persones.
Sieh’, in Nebel hüllst du dich.
Doch verfinstern kannst du nicht den Glanz der Bilder,
Die mir weher jede Nacht erweckt und wilder.
Ach! Im Tiefsten fühle ich:
Das Herz, das sich mußt’ trennen,
Wird ohne Ende brennen.
Mira, et cobreixes amb la boira,
però no pots enfosquir la brillantor de les imatges,
que em desperta cada nit més salvatgement.
Ai! En el més profund sento
que el cor, que s’ha de separar,
cremarà sense fi.
Richard Strauss
Im Sonnenschein, op. 87/4 – A la llum del sol
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Noch eine Stunde laßt mich hier verweilen
im Sonnenschein,
mit Blumen Lust und Gram des Lebens teilen
im Sonnenschein!
Deixa’m quedar encara aquí una hora més
a la llum del sol!,
a compartir el gaudi de les flors i les penes de la vida
a la llum del sol!
Der Frühling kam und schrieb auf Rosenblättern
ein Traumgedicht
vom Paradies, ich las die goldnen Zeilen
im Sonnenschein.
Arribà la primavera i escrigué en pètals de rosa
un poema evocador
del paradís, i vaig llegir les daurades ratlles
a la llum del sol.
Der Sommer kam, das Ird'sche zu verzehren
mit Himmelsbrand,
ich sah die Ros' erliegen seinen Pfeilen
im Sonnenschein.
Arribà l’estiu per destruir la vida terrenal
amb foc celestial,
i vaig veure com les roses es pansien al seu pas
a la llum del sol.
Es kam der Herbst, das Leben heimzuholen;
ich sah ihn nahn,
und mit der Ros' in seiner Hand enteilen
im Sonnenschein.
Arribà la tardor, cercant la vida;
la vaig veure arribar
i escapar-se amb la rosa a la mà
a la llum del sol.
Seid mir gegrüßt, ihr Bilder all des Lebens!
Die hier ich sah
um mich verweilen, mir vorübereilen
im Sonnenschein.
Us saludo, imatges totes de la vida!
He vist com us quedàveu
amb mi, i com us allunyàveu
a la llum del sol.
Seid mir gegrüßt, ihr Wanderer des Lebens!
Die ohne mich
und die mit mir gewandert einige Weilen
im Sonnenschein.
Us saludo caminants de la vida!
Els que heu caminat
sense mi, i els que ho heu fet amb mi una estona,
a la llum del sol.
Zurück ich blick' und seh' die Blumentäler
so leicht durchwallt,
und selbst den Berg, einst schwer erstiegen, steilen
im Sonnenschein.
Miro enrere i veig amb quina lleugeresa travessava
les valls florides,
i àdhuc pujava abans les escarpades muntanyes
a la llum del sol.
Ich geh', die süße Müdigkeit des Lebens
nun auszuruhn,
die Lust, den Gram der Erde nun auszuheilen
im Sonnenschein.
Camino ara cercant el repòs del dolç
cansament de la vida,
per guarir amb plaer les penes de la terra,
a la llum del sol.
Joseph Marx (1882-1964)
Der Ton – El so
Text original de Knut Hamsun (1859-1952), versió alemanya de Heinrich Goebel (1870-1956)
Es singt in tiefem Tone
In mir, so schwer und an Gold so reich,
Ich bin einem mächtgen Herren gleich,
Ein König in Mantel und Krone.
Canta amb to baix a dintre meu,
tan feixuc i tan ric en or,
que soc com un senyor poderós,
un rei amb mantell i corona.
Lehnt stumm die Nacht an die Scheiben,
Dann singt mir der Goldlaut durch Herz und Hirn,
Verschlingt die Gedanken von Firn zu Firn
Hinaus ins Weltentreiben,
La nit s’arrima als vidres silenciosa,
llavors el so daurat em sona al cor i al cervell,
s’empassa els pensaments entre gelera i gelera,
cap enfora, cap als impulsos del món.
Das trägt mich zu fremden Borden,
Wo Sterne im Reigen beisammen stehn.
Es will mir das Herz vor Glück vergehen,
Zu langen brausenden Akkorden.
Em porta a vorades llunyanes,
on s’ajunten les estrelles fent rotllana,
el meu cor vol morir de felicitat,
en llargs acords bruments.
Alma Mahler (1879-1964)
Einsamer Gang – Camí solitari
Text de Leo Greiner (1876-1928)
Felder im Wind. Die hohen Ähren wiegen
Den Abend ein. O, schließ’ die Augen, du –
Rauh ist das Licht, die Töne sind verschwiegen.
Genoss’nes trägt der Wind zur Abendruh,
Erlitt’nes schlummert ein in deinen Zügen
Und unser Schweigen deckt uns beide zu.
Camps amb vent. Les altes espigues dormen
al vespre. Oh, tanca els ulls, tu...
La llum és aspra, els sons estan callats,
el vent porta el company a la calma del vespre,
els patiments s’adormen en els teus trets,
i el nostre silenci ens cobreix a nosaltres dos.
Deute die Sterne nicht! Sie reden irr.
Deute die Mächte nicht! Sie schweigen.
Deute nicht all der Laute dunkelndes Gewirr!
Trink’ aus das stille, rätsellose Heute,
Dann schlafen alle Wünsche tief in dir,
Wie überm Feld verklungenes Geläute.
No interpretis les estrelles! Parlen desorientades.
No interpretis els poders! Callen.
No interpretis la fosca confusió de tots els sons!
Beu en el tranquil, misteriós avui,
se t’adormiran profundament tots el anhels,
com els sorolls que sonen als camps.
Johanna Müller-Hermann (1868-1941)
Wie eine Vollmondnacht – Com una nit de lluna plena
Text de Joseph Rinaldini (1893-1977)
Wie eine Vollmondnacht sind deine Augen,
So rätseltief und mild.
Weich küßt ihr Blick, von Seligkeiten bang,
Und zieht mich hin
Mit traumversunkner Macht in ihren Bann.
Com una nit de lluna plena són els ulls,
tan enigmàtics i dolços.
Blanament besa la seva mirada, atemorida de beatituds,
i m’atrau
cap als teus encants amb una força immersa en somnis.
Deixo d’existir.
Una son profunda i dolça em bressola,
em porta molt lluny per una via cristal·lina.
Ich höre auf zu sein.
Ein tiefer, süßer Schlummer wiegt mich ein,
Führt auf kristallner Fähre weit mich fort.
I llavors s’encén la llum, una llum benaurada i dolça,
s’aixequen vels davant meu i s’allunyen,
oh felicitat, oh felicitat, estic amb tu!
Und dann quillt Licht, ein selig mildes Licht;
Es heben Schleier sich von mir und ziehen weg,
O Glück, o Glück, ich bin bei Dir!
Anton Webern (1883-1945)
Heimgang in der Frühe – Cap a casa en la matinada
Text de Detlev von Liliencron (1844-1909)
In der Dämmerung,
Um Glock' zwei, Glock' dreie,
Trat ich aus der Tür
In die Morgenweihe.
A l’alba,
cap a les dues o les tres,
vaig sortir per la porta
en el silenci del matí.
Klanglos liegt der Weg,
Und die Bäume schweigen,
Und das Vogellied
Schläft noch in den Zweigen.
Sense so està el camí,
i les flors callen,
i les cançons dels ocells
dormen encara en les branques.
Hör ich hinter mir
Sacht ein Fenster schließen?
Will mein strömend Herz
Übers Ufer fließen?
¿Sents trencar-se rere meu
silenciosament una finestra?
¿El meu cor torrencial
brollarà sobre la riba?
Sieht mein Sehnen nur
Blond und blaue Farben?
Himmelsrot und Grün
Samt den andern starben.
¿El meu enyor només veu
els colors ros i blau?
Els vermells i verds del cel
junt amb els altres estan morts.
Ihrer Augen Blau
Küßt die Wölkchenherde,
Und ihr blondes Haar
Deckt die ganze Erde.
Els seus ulls blaus
besen la colla de petits núvols,
i els seus cabells rossos
cobreixen tota la terra.
Was die Nacht mir gab,
Wird mich lang durchbeben;
Meine Arme weit
Fangen Lust und Leben.
El que la nit em donà,
ho recordaré durant molt de temps;
els meus braços trobaren lluny
plaers i vida.
Eine Drossel weckt
Plötzlich aus den Bäumen,
Und der Tag erwacht
Still aus Liebesträumen.
Un tord es desperta
de sobte als arbres,
i el dia desperta tranquil
dels somnis amorosos.
Franz Schubert
Des Fischers Liebesglück, D. 933 – Felicitat amorosa del pescador
Text de Karl Gottfried von Leitner (1800-1890)
Dort blinket
Durch Weiden,
Und winket
Ein Schimmer
Blassstrahlig
Vom Zimmer
Der Holden mir zu.
Fulgura allà
a través dels prats
i em crida
una resplendor
que brilla pàl·lida
en la finestra
de l’estimada.
Es gaukelt
Wie Irrlicht,
Und schaukelt
Sich leise
Sein Abglanz
Im Kreise
Des schwankenden Sees.
És enganyosa
com un foc follet
i gronxa
suaument
el seu reflex
en els cercles
del llac fluctuant.
Ich schaue
Mit Sehnen
In’s Blaue
Der Wellen,
Und grüsse
Den hellen,
Gespiegelten Strahl.
Contemplo
amb enyor
el blau
de les onades
i saludo en el fons
els brillants
raigs reflectits.
Und springe
Zum Ruder,
Und schwinge
Den Nachen
Dahin auf
Den flachen,
Krystallenen Weg.
I agafo
els rems
i empenyo
la barca
cap enllà
per la llisa
ruta cristal·lina.
Fein-Liebchen
Schleicht traulich
Vom Stübchen
Herunter,
Und sputet
Sich munter
Zu mir in das Boot.
L’estimada
surt confiada
de la caseta
i davalla,
s’apressa
animosa
vers la meva barca.
Gelinde
Dann treiben
Die Winde
Uns wieder
See-einwärts
Vom Flieder
Des Ufers hindann.
Suaument
ens empenyen llavors
els vents
altre cop
cap al llac,
allunyant-nos
dels saücs de la platja.
Die blassen
Nachtnebel
Umfassen
Mit Hüllen
Vor Spähern
Den stillen,
Unschuldigen Scherz.
Les pàl·lides
boires nocturnes
posen
els seus vels
davant els espies
dels callats
jocs innocents.
Und tauschen
Wir Küsse,
So rauschen
Die Wellen
Im Sinken
Und Schwellen,
Den Horchern zum Trotz.
I si intercanviem
petons
murmuren
les onades
en aixecar-se
i caure,
per enutjar els qui escolten.
Nur Sterne
Belauschen
Uns ferne,
Und baden
Tief unter
Den Pfaden
Des gleitenden Kahns.
Només les estrelles
ens escolten
en la llunyania,
i es banyen
en el fons
sota el deixant
de la barca esquitllant.
So schweben
Wir selig,
Umgeben
Vom Dunkel,
Hoch überm
Gefunkel
Der Sterne einher.
Així surem
benaurats,
envoltats
de foscor,
molt per damunt
del centelleig
de les estrelles.
Und weinen
Und lächeln,
Und meinen,
Enthoben
Der Erde,
Schon oben,
Schon d’rüben zu sein.
I plorem
i riem,
i ens pensem
que separats
de la terra,
ja som
allà dalt.
Gustav Mahler (1860-1911)
Erinnerung – Record
Text de Richard Leander (1830-1889)
Es wecket meine Liebe die Lieder immer wieder!
Es wecken meine Lieder die Liebe immer wieder!
Die Lippen, die da träumen von deinen heissen Küssen,
In Sang und Liedesweisen von dir sie tönen müssen!
El meu amor desvetlla sempre les cançons!
Les meves cançons desvetllen sempre l’amor!
Els llavis que somnien els teus besos ardents,
voldrien gloriejar-te amb càntics i tonades brillants!
Und wollen die Gedanken der Liebe sich entschlagen,
So kommen meine Lieder zu mir mit Liebesklagen!
So halten mich in Banden die Beiden immer wieder!
Es weckt das Lied die Liebe!
Die Liebe weckt die Lieder!
I si volen els pensaments oblidar-se de l’amor,
m’ixen llavors les cançons amb queixes amoroses.
Així em tenen lligat sempre l’un i els altres!
La cançó desvetlla l’amor!
L’amor desvetlla les cançons!
Ich atmet’ einen linden Duft – Aspirava un suau perfum
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Ich atmet’ einen linden Duft!
Im Zimmer stand
Ein Zweig der Linde,
Ein Angebinde
Von lieber Hand.
Wie lieblich war der Lindenduft!
Aspirava un suau perfum.
Hi havia a la cambra
el present
d’una mà estimada:
una branca de til·ler;
que dolç era el perfum del til·ler!
Wie lieblich ist der Lindenduft!
Das Lindenreis
Brachst du gelinde!
Ich atme leis
Im Duft der Linde
Der Liebe linden Duft.
Que dolç era el perfum del til·ler!
Tu vares trencar lentament
el borró del til·ler;
i ara aspiro suaument
en el perfum del til·ler,
el dolç perfum de l’amor.
Ich bin der Welt abhanden gekommen – Estic perdut per al món
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
Ich bin der Welt abhanden gekommen,
Mit der ich sonst viele Zeit verdorben,
Sie hat so lange nichts von mir vernommen,
Sie mag wohl glauben, ich sei gestorben!
Estic perdut per al món
en què vaig perdre tantes hores;
fa tant de temps que no ha sabut res de mi,
que es deu pensar que soc mort!
Es ist mir auch gar nichts daran gelegen,
Ob sie mich für gestorben hält,
Ich kann auch gar nichts sagen dagegen,
Denn wirklich bin ich gestorben der Welt.
No m’importa gens
que em tingui per mort.
I tampoc puc dir-hi res en contra,
car estic veritablement mort per al món.
Ich bin gestorben dem Weltgetümmel,
Und ruh’ in einem stillen Gebiet!
Ich leb’ allein in meinem Himmel,
In meinem Lieben, in meinem Lied!
Estic mort per a l’aldarull del món,
i reposo en un tranquil indret.
Visc sol en el meu cel,
en el meu amor, en la meva cançó.
Traduccions de Manuel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Petit Palau Cambra
Dilluns, 02.06.25 – 19.30 h
Petit Palau
Schubert i Garreta
Romain Garioud, violoncel
Daniel Blanch, piano
F. Schubert: Sonata en La menor, D. 821, “Arpeggione”
J. Garreta: Sonata per a violoncel i piano, en Fa major
Preu: 15 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –

Índex