El diàleg entre instruments que caracteritza els concerts barrocs donant peu a vertiginosos contrapunts en l’intercanvi de passatges solistes i melodies conjuntes ha inspirat compositors de tots els temps. El model del concerto grosso certament evolucionaria al llarg dels segles XVII i XVIII fins a adoptar la forma del concert romàntic, però per reflotar inesperadament al segle XX: al jazz i a la música contemporània s’assisteix a aquell estira-i-arronsa, que té quelcom d’enfrontament jocós en la permuta del protagonisme i que –en suma– beneficia totes les parts, intèrprets i oients. El nom d’Antonio Vivaldi (1678-1741) és, en aquest sentit, inesquivable. L’expressivitat de la seva pirotècnia cromàtica explora registres festius, però també de profunda emotivitat. S’evidencia als dos moviments del Concert per a dos violins i violoncel en Sol menor, RV 578a, ric en ecos i canvis de ritme, la versió original del qual es va trobar en una biblioteca de Dresden.

Encara que segurament no ha transcendit per aquest tipus de composicions, Johann Sebastian Bach (1685-1750) va practicar l’escriptura concertant realitzant adaptacions per a altres instruments de les seves pròpies obres. El Concert per a violí en Re menor, BWV 1052R és una versió del Concert per a clavecí, BWV 1052, compost el 1738, que es creu que deriva, curiosament, d’un concert per a violí avui dia desaparegut. Per tant, “la versió d’una versió” és tot el que en queda en absència de l’original. Molt menys celebrat per la posteritat que aquells dos compositors, encara que al seu moment sí que gaudí de reconeixement, sobretot per la sèrie de Concerts en set parts fets a partir de les lliçons de Domenico Scarlatti, va ser el britànic Charles Avison (1709-1770), de qui se’n podrà escoltar una mostra significativa.

La tendència versionadora, que concilia tradició i modernitat –o, més ben dit, que revela l’atemporalitat inherent a l’acte creador, tot i estar en cada cas inserit en un espai-temps específic amb codis predeterminats– pot trobar-se així mateix a l’obra de Karl Aage Rasmussen (1947). Les arxiconegudes Quatre estacions de Vivaldi són adaptades al nostre temps amb lleugeres però notòries alteracions en ritme i fraseig, tot establint els termes d’“una conversa entre el passat i el present” –s’explica a la gravació discogràfica, realitzada amb el Concerto Copenhagen–, però sobretot insistint en la idea que suggereix que tota interpretació musical implica ja una interpretació, entesa com a apropiació i transformació personal de la matèria primera.

Després de redescobrir l’Estiu de la mà compositor danès, es podrà escoltar una versió d’Electric counterpoint de Steve Reich (1936), el tercer moviment del qual ha estat arranjat per Reynier Guerrero i Franck-Emmanuel Comte. Aquesta peça icònica del minimalisme musical, d’un magnetisme fascinant en la versió original –per a guitarra elèctrica i gravació en cinta–, posarà en joc les prestacions Le Concert de l’Hostel Dieu, tot fomentant la proliferació de capes que se sobreposen puntualment, amb frenesí ben calculat. Reminiscent d’una cosmovisió pretèrita és el Concerto grosso Palladio de Karl Jenkins (1944). L’equilibri i la proporció inherents a l’arquitectura –d’aquí la referència a l’artista del Renaixement– ressonen en una peça declaradament neoclàssica, que aprofundeix en la tradició per activar en l’oient els ressorts d’una emotivitat perenne.

Jacobo Zábalo, doctor en humanitats