• Elena Copons, soprano
    & Jordi Armengol, piano

    Dimecres, 7 de juliol de 2021 – 20 h

    Petit Palau

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Elena Copons, soprano
    Jordi Armengol, piano


    I
    Joaquín Rodrigo
    (1901-1999)
    De Quatre cançons en llengua catalana

    Cançó del teuladí
    Canticel

    Tríptic de mossèn Cinto

    L’harpa sagrada
    Lo violí de sant Francesc 
    Sant Francesc i la cigala

    Antoni Ros Marbà (1937)
    Cançons sobre textos de Maria-Mercè Marçal* 

    Foc de pales
    La mort crema el darrer rostoll
    Tinc els ulls de fusta
    La nit em clava el darrer ullal
    A vuit de març
    T’he negat mare
    Per tu retorno

    II
    Robert Gerhard (1896-1970)
    Cançons populars catalanes (cinquantenari de la seva mort)

    La calàndria
    La mort i la donzella
    El petit vailet
    El cotiló
    Enemic de les dones
    Els ballaires dins d’un sac

    Joan Magrané (1988) 
    Ofrena*

    Joc d’aigua
    Somni
    Enmig de tu i de mi

    Joaquim Serra (1907-1957)
    Cançons sobre poemes de Carner

    Elegia d’una rosa
    Cançó voluble
    El sonet dels llavis

    *estrena

    Durada aproximada del concert: 90 minuts (amb pausa de 15 minuts inclosa)

  • Comentari

    Som davant un programa que presenta diversos àmbits d’interès en la producció artística del nostre temps, tot oferint-nos un mosaic de perspectives diverses. Com a bon mosaic –també ple de coincidències–, moltes d’aquestes cançons van ser estrenades al Palau. Hi tenim coincidències generacionals, com les cançons de Joaquim Serra que mira vers el Josep Carner dels anys trenta, o les de Robert Gerhard de molt finals dels anys vint que segueix la pauta del seu mestre Felip Pedrell en la consideració del cançoner popular, però frescos els estudis amb Schönberg, o les magnífiques cançons sobre textos en català de Joaquín Rodrigo també dels anys trenta, properes als temps de la Guerra Civil quan vivia –estudiant avançat– a París abans que en pocs anys l’entorn es veiés trastocat com del dia a la nit quan estrena el seu Concert d’Aranjuez el 1940 en un Palau de la Música rebatejat com a Palacio de la Música pel règim de la postguerra. Rodrigo cerca en la poesia en català de Teodor Llorente (mitjançant Gerardo Diego) o en la més contemporània de Josep Carner, però també en les arrels de Verdaguer.

    Però també aquest mosaic projecta actualitat. No diguem la de l’estrenadíssim, jove i formidable compositor que és Joan Magrané, en un espectre que va en aquests dies des d’aquestes cançons a una Missa que estrenarà a Barcelona en un concert al Palau el proper 19 de juliol. Un dels mestres de la direcció d’orquestra com és Antoni Ros Marbà també forma part d’aquest calidoscopi elaborat per Elena Copons i Jordi Armengol, que s’uneix a aquest racó tan íntim de la cançó de cambra. El setembre del 2018, és a dir, dies enrere d’aquests temps pandèmics, va compondre un cicle de cançons atret per la força i el dinamisme de la poesia de Maria-Mercè Marçal.

    He de reconèixer que no coneixia els textos d’aquesta escriptora, i agraeixo aquesta ocasió de breu reflexió informativa pel plaer d’acostar-me per fi a la seva poesia. Escriptora de vida breu (1952-1998), intensa, de dinamisme sorprenent, actual, entenc la seva capacitat d’il·luminar el sensible pensament musical d’Antoni Ros Marbà, i també l’atracció –com va esdevenir-se amb el seu mestre Toldrà i la poesia de Carner, per exemple– i la imbricació musicalment de Ros Marbà en el fluir contemporani de les idees i els sentiments que Marçal expressa amb veu molt directa. Una veu clara que parla als nostres dies i que en les seves cançons Ros Marbà respecta al màxim, fins i tot transcendint i dibuixant al piano aquella inèrcia que deixa, en acabar, el vers, de vegades molt breu i d’accent abrupte, però que ens obliga a continuar pensant-hi.

    Jorge de Persia, crític musical

  • Biografies

    Elena Copons, soprano

    Elena Copons

    Estudià cant a Terrassa amb Dolors Aldea i les modalitats de Sologesang i Lied al Conservatori de Viena, on finalitzà els estudis amb cum laude. El 2007 guanya el segon premi del Concurs Internacional de Lied de Stuttgart.

    Com a liederista ha ofert nombrosos recitals, tot destacant-hi els oferts al LIFE Victoria Barcelona 2017, Musikverein, Radiokulturhaus, Arnold Schönberg Center i Bösendorfersaal de Viena, Festspielhaus de St. Pölten, Liederhalle de Stuttgart, Ludwigsburger Schlossfestspiele, Palau de la Música Catalana, Auditori de Barcelona, Kingsplace de Londres, Holywell d’Oxford, Schubertíada a Vilabertran i als prestigiosos cicles monogràfics de lieder de Schubert: The Schubert Project al Regne Unit i Der Ganze-Hugo-Wolf a Stuttgart. Recentment ha debutat al Teatro Mayor de Bogotà al costat de Christoph Prégardien, Iris Vermillion i Günter Haumer, acompanyats per Roger Vignoles, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions. Ha ofert recitals amb els pianistes Sholto Kynoch, Deirdre Brenner, Marcelo Amaral, Jordi Armengol, Josep Surinyac i Francisco Poyato.

    Va debutar el 2008 al Gran Teatre del Liceu, on ha participat en produccions d’òpera (L’incoronazione di Poppea, Fidelio, L’arbore di Diana, Ariane et Barbe-Bleue, Aida, Tosca, Le Nozze di Figaro), en concerts (Il pirata, Escenes de Faust, L’Atlàntida, Requiem de Mozart) i estrenant diverses obres del Cicle OFF Liceu. Al Teatro Real de Madrid ha interpretat Don Quichotte, Thais, Hänsel und Gretel, Die Zauberflöte, Gloriana, Displace i Je suis narcissiste.

    També ha debutat en altres escenaris europeus, com el Theater an der Wien, Stadttheater de Klagenfurt, Kammeroper de Graz, festivals Carinthischer Sommer i Opernfestspiele St. Margarethen a Àustria.

    Ha actuat amb la majoria d’orquestres peninsulars i també amb l’Orquestra del Festival de Dresden, Wiener Kammerorchester, Ensemble Prisma, Orquestra de la Volksoper, Münchner Symphoniker i Camerata Salzburg. Ha estat dirigida per Ivor Bolton, David Afkham, Patrick Fournillier, Sir Neville Marriner, Claudio Scimone, Marc Piollet, Sebastian Weigle, Renato Palumbo, Harry Bicket, Stéphane Denève, Leopold Hager, Kaspar Zehnder, Josep Pons, Antoni Ros Marbà, Edmon Colomer, Salvador Mas, Jordi Casas, Josep Vila, José Ramon Encinar i Pablo González, entre d’altres.

  • Jordi Armengol, piano

    Jordi Armengol

    Nascut a Prats de Lluçanès (Barcelona), inicià els seus estudis de piano amb Vicenç Prunés a l’Escolania de Montserrat, on també estudià violí i orgue sota el mestratge del pare Ireneu Segarra. Posteriorment continuà els estudis de piano amb Albert Attenelle i de música de cambra amb Jordi Mora a l’Escola de Música de Barcelona. El 1996 obtingué el premi d’honor al Conservatori Professional de Música de Tarragona. Posteriorment es traslladà a Friburg per estudiar amb Vitali Berzon. Destacà en els concursos nacionals de piano de Madrid, Vilafranca del Penedès, Berga i Carlet.

    Ha actuat com a pianista acompanyant al festival Grec i al Maig Coral de Barcelona, als cicles Cambra Coral i Concerts de Tarda al Palau de la Música Catalana, així com a L’Auditori i al Liceu. També ha actuat a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, Auditori Enric Granados de Lleida, així com a Manresa, Tarragona i altres ciutats del territori català. Ha participat en el XX Ciclo Música y Teatro al Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, al XXI Cicle de Música Clàssica de Peníscola i al Cicle de Concerts dels Jardins de Can March a Mallorca. Fora del territori espanyol ha actuat a França, Estònia i Guatemala.

    Ha ofert concerts amb els directors de cor Jordi Casas, Josep Vila, Mireia Barrera, Johan Duijck, Fernando Marina, Gorka Sierra, Daniel Mestre, Simon Halsey, Josep Vila i Jover, i Júlia Sessé. I ha col·laborat en els assaigs dels directors d’orquestra Salvador Brotons, Edmon Colomer, Antoni Ros Marbà, Manel Valdivieso, Josep Pons, Jesús López Cobos, Víctor Pablo, Sir Neville Marriner, Helmut Rilling, Daniel Barenboim i Jean-Christophe Spinosi, entre d’altres. Ha col·laborat com a pianista acompanyant a les classes de flauta de Magdalena Martínez i de cant amb M. Dayme, R. Smith, Dolors Aldea, Elena Copons i Ana Luisa Chova, entre d’altres, a Barcelona, Terrassa, Tortosa, així com al Curs Internacional de Dènia, Festival de Música de Tarragona i Curs Internacional d’Interpretació Històrica de la Música de la Fundació “la Caixa”. Ha estat repertorista a les classes d’oboè i fagot a l’ESMUC i professor de piano i música de cambra a l’Escola de Música de Barcelona.

    Com a compositor, ha publicat a l’editorial Boileau, i ha gravat un CD de l’obra coral i pianística del compositor Cristòfor Taltabull amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.

    Es dedica a la música de cambra amb diverses formacions i als recitals amb cantants, tot treballant habitualment amb les sopranos Elena Copons, Ulrike Haller i amb el baríton Josep-Ramon Olivé, amb els quals ha participat en nombrosos concerts en festivals i en cicles a L’Auditori i a la Pedrera, Schubertíada a Vilabertran, en el prestigiós cicle ECHO Rising Stars, cicle Música de Cambra Life Victoria, cicle de Música Catalana Joan Manén, així com al cicle Intèrprets Catalans al Petit Palau.

    Actualment és el pianista del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Puig.

  • Textos

    Joaquín Rodrigo (1901-1999)
    De Quatre cançons en llengua catalana

    “Cançó del teuladí”
    Text de Teodor Llorente Olivares (1836-1911)

    Joyós cassador, passa;
    busca més brava cassa
    i deixam quiet a mi,
    jo soch l’amich de casa,
    jo soch lo teuladí.

    Jo no tinch la ploma de la cadernera
    que d’or i de grana tiny la primavera;
    no tinch la veu dolça que té ’l rossinyol;
    ni de l’oroneta joliva i lleugera
    les ales que creuen la mar d’un sol vol.
    De parda estamenya, sens flors, sense llistes,
    vestit pobre duch;
    mes penes i glòries, alegres o tristes,
    les cante com puch.

    Les àligues niuen damunt de la roca
    del gorch qu’entre timbes aizampla la boca;
    en branca fullosa lo viu passarell;
    la tórtora en l’arbre que ja obrí la soca,
    la gralla en els runes d’enfonsat castell.
    Jo al home confie la meua niuada,
    i pobre i panruch,
    entre la família, baix de la teulada,
    m’ampare com puch.

    “Canticel”
    Text de Josep Carner (1884-1970)

    Per una vela en el mar blau
    daria un ceptre;
    per una vela en el mar blau
    ceptre i palau.

    Per l’ala lleu d’una virtut
    mon goig daria 
    i el tros que em resta, mig romput,
    de joventut.

    Per una flor de romaní
    l’amor daria;
    per una flor de romaní
    l’amor doní.

    Tríptic de mossèn Cinto
    Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

    “L’harpa sagrada”

    A l’Arbre diví
    penjada n’és l’Harpa
    l’Harpa de David,
    en Sion amada.

    Son clavier és d’or,
    ses cordes de plata,
    mes, com algun temps,
    ja l’amor no hi canta,
    que hi fa set gemecs
    de dol i enyorança.

    S’obrien los cels,
    l’infern se tancava,
    i al cor de son Déu
    la terra és lligada.

    A l’últim gemec
    lo dia s’apaga,
    i es trenquen los rocs
    topant l’un amb l’altre.

    També es trenca el cor
    d’una Verge Mare
    que, escoltant los sons,
    a l’ombra plovara:

    –Angelets del cel,
    despenjau-me l’Harpa,
    que de tan amunt
    no puc abastar-la;

    Baixa-la si us plau,
    mes de branca en branca,
    no s’esfloren pas
    ses cordes ni caixa.

    Posau-la en mon pit,
    que puga tocar-la;
    si ha perdut lo so,
    li tornaré encara:

    Si no l’ha perdut,
    moriré abraçant-la
    le meva Harpa d’or
    que el món alegrava!

    “Lo violí de sant Francesc”

    De Greccio en lo pessebre,
    davant l’Infant diví,
    ronca la cornamusa,
    sona lo tamborí,
    la flauta hi espigueja,
    la flauta i lo flautí.

    La pastorel·la dolça
    Francesc la vol seguir.
    No té ferrets ni gralla,
    gralla ni bandolí.

    Cull dos bastons que troba
    llançats vora el camí,
    se’n posa un a l’espatlla
    a tall de violí,
    passant l’altre per sobre
    com un arquet d’or fi.

    Lo violí és de freixe,
    l’arquet d’un brot de pi,
    mes en ses mans sagrades
    gran música en sortí.

    No n’ha d’eixir de música,
    si els toca un Serafí?

    “Sant Francesc i la cigala”

    Lo convent és tan petit
    que una serment l’engarlanda,
    on un dia al pic del sol
    s’ou cantar una cigala.
    Zigaluzet.

    Ja li crida sant Francesc:
    –Vine, vine, oh ma germana;
    vine i canta una cançó
    al bon Déu que t’ha criada.
    Zigaluzet.

    La cigala no fa el sord,
    sobre sos dits se posava,
    i canta que cantaràs
    la cançó de l’estiuada.
    Zigaluzet.

    Cada dia al dematí
    brunzidora redavalla.
    Quan vuit dies són passats
    ja li diu tot amoixant-la.
    Zigaluzet.

    Cigaló, bon cigaló,
    t’hem sentit una vuitada;
    on Déu te vulla ara ves
    a puntejar la guitarra.
    Zigaluzet.

    Antoni Ros Marbà (1937)
    Cançons sobre textos de Maria-Mercè Marçal 
    Textos de Maria-Mercè Marçal (1952-1998)

    “Foc de pales” (de Bruixa de dol)

    Aigua sobre aigua,
    sobre l’aigua, set.
    Al bell cor de l’aigua,
    negres ganivets

    I jo sola
    entre albera i alba.

    Al bell cor de l’aigua
    negres ganivets.
    Passava una barca
    franca de remer

    I jo sola
    entre albera i alba.

    Passava una barca
    franca de remer
    en un foc de pales
    que baten el vent

    I jo sola
    entre albera i alba.

    En un foc de pales
    que baten el vent
    ve encesa la barca
    amb la lluna a pes

    I jo sola
    entre albera i alba.

    Ve encesa la barca
    amb la lluna a pes.
    L’amor hi clavava
    negres ganivets

    I jo sola
    entre albera i alba.

    “La mort crema el darrer rostoll” (de Tombant IV)

    La mort crema el darrer rostoll.
    I aparia la rella.

    No talleu els arbres del canal!

    “Tinc els ulls de fusta” (de Tombant VII)

    Tinc els ulls de fusta.
    De tant en tant, un cuc hi plora.

    “La nit em clava el darrer ullal” (de Foc de pales II)

    La nit em clava
    el seu ullal
    i el coll em sagna.

    Sota les pedres
    l’escorpit
    balla que balla.

    La pluja, lenta
    fa camí
    fins a la cambra.

    L’escala fosca
    del desig
    no té barana.

    “A vuit de març” – A Salvador Seguí (de Divisa II. Atzeituni)

    A vuit de març prenc camí
    amb ulls mossegats de pena
    ai, Seguí,
    pel carrer de la cadena.

    Cans i llops, les dents serrades!
    Traïdors, les mans lligades!
    Que surto per maleir
    i la ira s’acarena
    ai, Seguí,
    pel carrer de la cadena.

    “T’he negat mare” (de Raó del cos IV/1)

    T’he negat
    mare
    tres cops
    i cent.
    I cap gall no cantava
    defora.
    Són cegues, sordes, mudes
    les nostres traïcions.
    I la derrota.

    Però cosides
    l’una contra l’altra,
    clavades
    una i altra
    pel mateix déu
    en la creu del no-res
    des del fons dels
    segles
    brandem
    la sang
    del
    nostre silenci,
    aigua i vi,
    a la ferida.
    I en poden comptar
    tots els nostres ossos.

    A la cruïlla
    ossos, esculls de l’alba,
    la paraula.

    “Per tu retorno” (de Contraban de llum)

    Per tu retorno d’un exili vell
    com si tornés d’enlloc. I alhora et sé
    terra natal, antiga claror meva,
    i l’indret on la culpa es feia carn.

    Retorno en tu, per tu, a l’espai cec
    d’on vaig fugir sense poder oblidar;
    desig sense remei, ferida arrel
    arrapada, clavada cos endins.

    Per tu retorno d’un exili vell,
    refugi contra tu, des d’on trair
    la primera abraçada i on triar,
    des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.

    Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
    sense horari ni nom, fosa en la pell
    dels teus camins que em coneixen la pell,
    closa en els ulls que ja gosen fitar
    el teu esguard, com si tornés d’enlloc.

    Robert Gerhard (1896-1970)
    Cançons populars catalanes (cinquantenari de la seva mort)

    “La calàndria”

    No et recordes amor meu
    d’aquella matinada,
    que ens estàvem conversant
    a la soca d’un arbre
    a la sombra d’un xiprê
    parlàvem del nostre bé,
    que de l’amor parlàvem.
    Ai trist de mi, quina enyorança!

    De la lluna la claror
    ta cara il·luminava.
    Mentre estàvem conversant
    va passar una calàndria.
    La calàndria va cantant
    i per tot va declarant
    que el dia ja arribava.
    Ai trist de mi, l’han castigada!

    Quan sa mare ho va saber
    ja l’ha renyadeta,
    ja l’ha tancadeta amb clau
    dins d’una cambreta,
    que no’n veu sol ni claror
    jo tampoc la resplendor
    veig de la seva cara.
    Ai trist de mi, quina enyorança!

    “La mort i la donzella”

    Desperteu-vos el meu pare,
    desperteu-vos si dormiu;
    que jo veig una tal cara,
    que és una figura rara
    que n’apar un encantament.

    Donzellet, soc la mort,
    si mai l’heu vista pintada.
    Fuig-me d’aquí cuca fera,
    que jo ’n porto la bandera
    de les nines principals.

    “El petit vailet”

    El petit vailet de matinada
    se’n va ’gafa la relleta per anar a llaurar.
    Lairum, laireta,
    Lairum, lairum, lairà. 

    La petita jove li duu l’esmorzar,
    un tupí de sopes i un crostó de pa.
    Lairum, laireta,
    Lairum, lairum, lairà.

    Al mig de la vila una font hi ha
    el que hi vulgui beure s’ha d’agenollar
    Lairum, laireta,
    Lairum, lairum, lairà. 

    Jugarem a córrer qui més correrà
    tu per la costeta, jo pel camí pla.
    Lairum, laireta,
    Lairum, lairum, lairà.

    “El cotiló”

    Si’n soc fill de Montagut d’on tinc el sant Baptisme,
    on tinc el meu pare estimat,
    la mare que m’ha criat tots els dies de ma vida.

    Si me’n soc anat a Olot sols per aprendre d’ofici.
    al carrer de Sant Bernat
    si me’n soc acomodat amb una tal Margarida.

    Sempre m’estava dient la pobra de Margarida
    “Posate’n a treballar aquest món deixa’l estar”.
    Per mi remei no hi havia.

    Quan jo corria pel món tothom Cotiló’m cridava;
    mes ara que en soc presó
    tothom em crida traïdor per fer-me’n més grossa causa.

    “Enemic de les dones”

    De casar-me, mare, ho havia pensat.
    Mes discorro ara treure-m’ho del cap.
    Car totes les dones són plenes de verí.
    Val més que no’m casi, m’estiga fadrí.
    Val més que no’m casi, m’estiga tot sol,
    a l’estiu a l’ombra, a l’hivern al sol.

    No casant-me, mare, ho tinc arreglat.
    Sempre para la taula i cap maldecap.
    Fora, doncs, les dones i visca el bon vi.
    Val més que no’m casi, m’estiga fadrí.
    Val més que no’m casi, m’estiga tot sol,
    a l’estiu a l’ombra, a l’hivern al sol.

    “Els ballaires dins d’un sac”

    Si n’hi havien tres o quatre que ballaven dins un sac,
    l’un n’era el senyor batlle l’altre el regidor en cap.
    Jo que no ballo ni trumfo amb dones,
    jo que no ballo ni trumfo amb cap.

    També hi havia el vicari que’n ballava més que cap.
    Ja n’ha vingut el dimoni i se n’ha emportat el sac.
    Jo que no ballo ni trumfo amb dones,
    jo que no ballo ni trumfo amb cap.

    Joan Magrané (1988) 
    Ofrena 
    Textos de Josep Carner

    “Joc d’aigua”

    Al llac de cent nimfees encantades,
    eros, etern en el seu marbre pur,
    porta a la mà les aigües irisades,
    joguina de la llum i de l’atzur.

    I en veure-les al vent, assolellades,
    tal volta es diu: –oh piadós conjur!
    Aigües dorments que jeien endebades
    sota la terra o el brostall obscur.

    Esgarriades o menys conegudes
    fetes al dol, per a tothom perdudes,
    jo vull que vinguin per al breu delit;

    les alço, i en la llum renovellaire
    canten, fulguren una estona enlaire,
    sense retret quan cauen tot seguit.

    “Somni”

    He somiat que entre la mar nocturna
    una sirena de bell si d’argent
    em deia: —Fill d’aqueixa vil cofurna,
    la dura terra sense argent llisquent,

    fita avui mirada taciturna
    en les lluors de l’onejar brunzent:
    són alfabet en argentada espurna
    del bell amor, immarcescible al vent.—

    Jo m’abocava a aprendre aquell misteri
    d’un gran defalliment i un gran imperi.
    El vent, però, de tot senyal escrit

    deixà, en passant, escorrialles soles,
    i cantava: —En tan lleus abeceroles,
    la lletra mor abans no té sentit.

    “Enmig de tu i de mi”

    Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
    la pressa de l’amor desféu les més descloses.

    El so de les besades entemorí els ocells;
    callaren els més dolços, fugiren els més bells.

    I anem deixant enrere la humil corrua morta,
    retuda per l’empenta del remolí que ens porta:

    els dies, tal vegada de cel i d’or curulls;
    caiguts bocaterrosa, mai no els hem vist els ulls.

    Joaquim Serra (1907-1957)
    Cançons sobre poemes de Carner

    “Elegia d’una rosa”

    Quina cosa, Déu meu, quina cosa!
    és la cosa més trista d’enguany.
    Se m’ha mort una rosa, la rosa;
    se m’ha mort sense pena ni plany.

    Ni la pluja, ni el vent li han fet nosa,
    ni ha mirat de collir-la l’estrany.
    Se m’ha mort una rosa, la rosa,
    que potser ni tenia averany.

    Ni la bella il·lusió l’ha desclosa,
    ni ses fulles puní el desengany.
    Se m’ha mort una rosa, la rosa;
    se m’ha mort tota sola en el tany.

    “Cançó voluble”

    Vós a penes sou desclosa,  
    ja estimeu d’ací i d’allí;  
    una rosa mai reposa  
    entre l’aura del matí.  
    Decanteu-vos com la rosa,  
    ara a un altre i ara a mi.  

    Un amor de mai finir,  
    us duria massa nosa;  
    una rosa en un jardí,  
    si no es mou, és trista cosa.  
    Ara a un altre i ara a mi, 
    decanteu-vos com la rosa. 

    Rossinyol, canta la glosa
    d’un fatal i pur destí.
    Una rosa no s’exposa:
    li doldria de llanguir.
    Decanteu-vos com la rosa,
    ara a un altre i ara a mi.

    “El sonet dels llavis”

    Seguidament als llavis cantaria  
    amb què em persuadeixes i m’arbores. 
    Tos llavis són metzines temptadores,  
    ires de voluptat i de follia.

    Saben paraules embriagadores,  
    i el dolç segell que l’esperit desnia; 
    besen de nit amb flaires dormidores 
    i criden clars en aixecar-se el dia. 

    Oh llavis, de la cara en la blancor  
    són escarlates de cruel bellesa. 
    Oh llavis, llavis, quina sang malmesa  
    de ferit us ha dada l’encesor? 

    Quin cor xuclàreu, que teniu tebior 
    d’alguna vida que fa poc heu presa? 

  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus
    Joyce DiDonato
    —My favorite things


    Joyce DiDonato, mezzosoprano
    Il Pomo d’Oro
    Maxim Emelyanychev, clavecí i director

    Obres de MonteverdiGluckHändel i Purcell 

    Dilluns, 20.09.21 - 20h
    Sala de Concerts
    Preus: de 40 a 80 €

Índex