Elena Copons, soprano
& Jordi Armengol, pianoDimecres, 7 de juliol de 2021 – 20 h
Petit Palau
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Elena Copons, soprano
Jordi Armengol, pianoI (1901-1999)
De Quatre cançons en llengua catalanaCançó del teuladí
CanticelTríptic de mossèn Cinto
L’harpa sagrada
Lo violí de sant Francesc
Sant Francesc i la cigala(1937)
Cançons sobre textos de Maria-Mercè Marçal*Foc de pales
La mort crema el darrer rostoll
Tinc els ulls de fusta
La nit em clava el darrer ullal
A vuit de març
T’he negat mare
Per tu retornoII
(1896-1970)
Cançons populars catalanes (cinquantenari de la seva mort)La calàndria
La mort i la donzella
El petit vailet
El cotiló
Enemic de les dones
Els ballaires dins d’un sac(1988)
Ofrena*Joc d’aigua
Somni
Enmig de tu i de mi(1907-1957)
Cançons sobre poemes de CarnerElegia d’una rosa
Cançó voluble
El sonet dels llavis*estrena
Durada aproximada del concert: 90 minuts (amb pausa de 15 minuts inclosa)
Comentari
Som davant un programa que presenta diversos àmbits d’interès en la producció artística del nostre temps, tot oferint-nos un mosaic de perspectives diverses. Com a bon mosaic –també ple de coincidències–, moltes d’aquestes cançons van ser estrenades al Palau. Hi tenim coincidències generacionals, com les cançons de Joaquim Serra que mira vers el Josep Carner dels anys trenta, o les de Robert Gerhard de molt finals dels anys vint que segueix la pauta del seu mestre Felip Pedrell en la consideració del cançoner popular, però frescos els estudis amb Schönberg, o les magnífiques cançons sobre textos en català de Joaquín Rodrigo també dels anys trenta, properes als temps de la Guerra Civil quan vivia –estudiant avançat– a París abans que en pocs anys l’entorn es veiés trastocat com del dia a la nit quan estrena el seu Concert d’Aranjuez el 1940 en un Palau de la Música rebatejat com a Palacio de la Música pel règim de la postguerra. Rodrigo cerca en la poesia en català de Teodor Llorente (mitjançant Gerardo Diego) o en la més contemporània de Josep Carner, però també en les arrels de Verdaguer.
Però també aquest mosaic projecta actualitat. No diguem la de l’estrenadíssim, jove i formidable compositor que és Joan Magrané, en un espectre que va en aquests dies des d’aquestes cançons a una Missa que estrenarà a Barcelona en un concert al Palau el proper 19 de juliol. Un dels mestres de la direcció d’orquestra com és Antoni Ros Marbà també forma part d’aquest calidoscopi elaborat per Elena Copons i Jordi Armengol, que s’uneix a aquest racó tan íntim de la cançó de cambra. El setembre del 2018, és a dir, dies enrere d’aquests temps pandèmics, va compondre un cicle de cançons atret per la força i el dinamisme de la poesia de Maria-Mercè Marçal.
He de reconèixer que no coneixia els textos d’aquesta escriptora, i agraeixo aquesta ocasió de breu reflexió informativa pel plaer d’acostar-me per fi a la seva poesia. Escriptora de vida breu (1952-1998), intensa, de dinamisme sorprenent, actual, entenc la seva capacitat d’il·luminar el sensible pensament musical d’Antoni Ros Marbà, i també l’atracció –com va esdevenir-se amb el seu mestre Toldrà i la poesia de Carner, per exemple– i la imbricació musicalment de Ros Marbà en el fluir contemporani de les idees i els sentiments que Marçal expressa amb veu molt directa. Una veu clara que parla als nostres dies i que en les seves cançons Ros Marbà respecta al màxim, fins i tot transcendint i dibuixant al piano aquella inèrcia que deixa, en acabar, el vers, de vegades molt breu i d’accent abrupte, però que ens obliga a continuar pensant-hi.
Jorge de Persia, crític musical
Biografies
Biografies
Elena Copons, soprano
Estudià cant a Terrassa amb Dolors Aldea i les modalitats de Sologesang i Lied al Conservatori de Viena, on finalitzà els estudis amb cum laude. El 2007 guanya el segon premi del Concurs Internacional de Lied de Stuttgart.
Com a liederista ha ofert nombrosos recitals, tot destacant-hi els oferts al LIFE Victoria Barcelona 2017, Musikverein, Radiokulturhaus, Arnold Schönberg Center i Bösendorfersaal de Viena, Festspielhaus de St. Pölten, Liederhalle de Stuttgart, Ludwigsburger Schlossfestspiele, Palau de la Música Catalana, Auditori de Barcelona, Kingsplace de Londres, Holywell d’Oxford, Schubertíada a Vilabertran i als prestigiosos cicles monogràfics de lieder de Schubert: The Schubert Project al Regne Unit i Der Ganze-Hugo-Wolf a Stuttgart. Recentment ha debutat al Teatro Mayor de Bogotà al costat de Christoph Prégardien, Iris Vermillion i Günter Haumer, acompanyats per Roger Vignoles, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions. Ha ofert recitals amb els pianistes Sholto Kynoch, Deirdre Brenner, Marcelo Amaral, Jordi Armengol, Josep Surinyac i Francisco Poyato.
Va debutar el 2008 al Gran Teatre del Liceu, on ha participat en produccions d’òpera (L’incoronazione di Poppea, Fidelio, L’arbore di Diana, Ariane et Barbe-Bleue, Aida, Tosca, Le Nozze di Figaro), en concerts (Il pirata, Escenes de Faust, L’Atlàntida, Requiem de Mozart) i estrenant diverses obres del Cicle OFF Liceu. Al Teatro Real de Madrid ha interpretat Don Quichotte, Thais, Hänsel und Gretel, Die Zauberflöte, Gloriana, Displace i Je suis narcissiste.
També ha debutat en altres escenaris europeus, com el Theater an der Wien, Stadttheater de Klagenfurt, Kammeroper de Graz, festivals Carinthischer Sommer i Opernfestspiele St. Margarethen a Àustria.
Ha actuat amb la majoria d’orquestres peninsulars i també amb l’Orquestra del Festival de Dresden, Wiener Kammerorchester, Ensemble Prisma, Orquestra de la Volksoper, Münchner Symphoniker i Camerata Salzburg. Ha estat dirigida per Ivor Bolton, David Afkham, Patrick Fournillier, Sir Neville Marriner, Claudio Scimone, Marc Piollet, Sebastian Weigle, Renato Palumbo, Harry Bicket, Stéphane Denève, Leopold Hager, Kaspar Zehnder, Josep Pons, Antoni Ros Marbà, Edmon Colomer, Salvador Mas, Jordi Casas, Josep Vila, José Ramon Encinar i Pablo González, entre d’altres.
Biografies
Jordi Armengol, piano
Nascut a Prats de Lluçanès (Barcelona), inicià els seus estudis de piano amb Vicenç Prunés a l’Escolania de Montserrat, on també estudià violí i orgue sota el mestratge del pare Ireneu Segarra. Posteriorment continuà els estudis de piano amb Albert Attenelle i de música de cambra amb Jordi Mora a l’Escola de Música de Barcelona. El 1996 obtingué el premi d’honor al Conservatori Professional de Música de Tarragona. Posteriorment es traslladà a Friburg per estudiar amb Vitali Berzon. Destacà en els concursos nacionals de piano de Madrid, Vilafranca del Penedès, Berga i Carlet.
Ha actuat com a pianista acompanyant al festival Grec i al Maig Coral de Barcelona, als cicles Cambra Coral i Concerts de Tarda al Palau de la Música Catalana, així com a L’Auditori i al Liceu. També ha actuat a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, Auditori Enric Granados de Lleida, així com a Manresa, Tarragona i altres ciutats del territori català. Ha participat en el XX Ciclo Música y Teatro al Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, al XXI Cicle de Música Clàssica de Peníscola i al Cicle de Concerts dels Jardins de Can March a Mallorca. Fora del territori espanyol ha actuat a França, Estònia i Guatemala.
Ha ofert concerts amb els directors de cor Jordi Casas, Josep Vila, Mireia Barrera, Johan Duijck, Fernando Marina, Gorka Sierra, Daniel Mestre, Simon Halsey, Josep Vila i Jover, i Júlia Sessé. I ha col·laborat en els assaigs dels directors d’orquestra Salvador Brotons, Edmon Colomer, Antoni Ros Marbà, Manel Valdivieso, Josep Pons, Jesús López Cobos, Víctor Pablo, Sir Neville Marriner, Helmut Rilling, Daniel Barenboim i Jean-Christophe Spinosi, entre d’altres. Ha col·laborat com a pianista acompanyant a les classes de flauta de Magdalena Martínez i de cant amb M. Dayme, R. Smith, Dolors Aldea, Elena Copons i Ana Luisa Chova, entre d’altres, a Barcelona, Terrassa, Tortosa, així com al Curs Internacional de Dènia, Festival de Música de Tarragona i Curs Internacional d’Interpretació Històrica de la Música de la Fundació “la Caixa”. Ha estat repertorista a les classes d’oboè i fagot a l’ESMUC i professor de piano i música de cambra a l’Escola de Música de Barcelona.
Com a compositor, ha publicat a l’editorial Boileau, i ha gravat un CD de l’obra coral i pianística del compositor Cristòfor Taltabull amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
Es dedica a la música de cambra amb diverses formacions i als recitals amb cantants, tot treballant habitualment amb les sopranos Elena Copons, Ulrike Haller i amb el baríton Josep-Ramon Olivé, amb els quals ha participat en nombrosos concerts en festivals i en cicles a L’Auditori i a la Pedrera, Schubertíada a Vilabertran, en el prestigiós cicle ECHO Rising Stars, cicle Música de Cambra Life Victoria, cicle de Música Catalana Joan Manén, així com al cicle Intèrprets Catalans al Petit Palau.
Actualment és el pianista del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Puig.
Textos
(1901-1999)
De Quatre cançons en llengua catalana“Cançó del teuladí”
Text de Teodor Llorente Olivares (1836-1911)Joyós cassador, passa;
busca més brava cassa
i deixam quiet a mi,
jo soch l’amich de casa,
jo soch lo teuladí.Jo no tinch la ploma de la cadernera
que d’or i de grana tiny la primavera;
no tinch la veu dolça que té ’l rossinyol;
ni de l’oroneta joliva i lleugera
les ales que creuen la mar d’un sol vol.
De parda estamenya, sens flors, sense llistes,
vestit pobre duch;
mes penes i glòries, alegres o tristes,
les cante com puch.Les àligues niuen damunt de la roca
del gorch qu’entre timbes aizampla la boca;
en branca fullosa lo viu passarell;
la tórtora en l’arbre que ja obrí la soca,
la gralla en els runes d’enfonsat castell.
Jo al home confie la meua niuada,
i pobre i panruch,
entre la família, baix de la teulada,
m’ampare com puch.“Canticel”
Text de Josep Carner (1884-1970)Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau
ceptre i palau.Per l’ala lleu d’una virtut
mon goig daria
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.Per una flor de romaní
l’amor daria;
per una flor de romaní
l’amor doní.Tríptic de mossèn Cinto
Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)“L’harpa sagrada”
A l’Arbre diví
penjada n’és l’Harpa
l’Harpa de David,
en Sion amada.Son clavier és d’or,
ses cordes de plata,
mes, com algun temps,
ja l’amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol i enyorança.S’obrien los cels,
l’infern se tancava,
i al cor de son Déu
la terra és lligada.A l’últim gemec
lo dia s’apaga,
i es trenquen los rocs
topant l’un amb l’altre.També es trenca el cor
d’una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l’ombra plovara:–Angelets del cel,
despenjau-me l’Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s’esfloren pas
ses cordes ni caixa.Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:Si no l’ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d’or
que el món alegrava!“Lo violí de sant Francesc”
De Greccio en lo pessebre,
davant l’Infant diví,
ronca la cornamusa,
sona lo tamborí,
la flauta hi espigueja,
la flauta i lo flautí.La pastorel·la dolça
Francesc la vol seguir.
No té ferrets ni gralla,
gralla ni bandolí.Cull dos bastons que troba
llançats vora el camí,
se’n posa un a l’espatlla
a tall de violí,
passant l’altre per sobre
com un arquet d’or fi.Lo violí és de freixe,
l’arquet d’un brot de pi,
mes en ses mans sagrades
gran música en sortí.No n’ha d’eixir de música,
si els toca un Serafí?“Sant Francesc i la cigala”
Lo convent és tan petit
que una serment l’engarlanda,
on un dia al pic del sol
s’ou cantar una cigala.
Zigaluzet.Ja li crida sant Francesc:
–Vine, vine, oh ma germana;
vine i canta una cançó
al bon Déu que t’ha criada.
Zigaluzet.La cigala no fa el sord,
sobre sos dits se posava,
i canta que cantaràs
la cançó de l’estiuada.
Zigaluzet.Cada dia al dematí
brunzidora redavalla.
Quan vuit dies són passats
ja li diu tot amoixant-la.
Zigaluzet.Cigaló, bon cigaló,
t’hem sentit una vuitada;
on Déu te vulla ara ves
a puntejar la guitarra.
Zigaluzet.(1937)
Cançons sobre textos de Maria-Mercè Marçal
Textos de Maria-Mercè Marçal (1952-1998)“Foc de pales” (de Bruixa de dol)
Aigua sobre aigua,
sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
negres ganivetsI jo sola
entre albera i alba.Al bell cor de l’aigua
negres ganivets.
Passava una barca
franca de remerI jo sola
entre albera i alba.Passava una barca
franca de remer
en un foc de pales
que baten el ventI jo sola
entre albera i alba.En un foc de pales
que baten el vent
ve encesa la barca
amb la lluna a pesI jo sola
entre albera i alba.Ve encesa la barca
amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
negres ganivetsI jo sola
entre albera i alba.“La mort crema el darrer rostoll” (de Tombant IV)
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!“Tinc els ulls de fusta” (de Tombant VII)
Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.“La nit em clava el darrer ullal” (de Foc de pales II)
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.L’escala fosca
del desig
no té barana.“A vuit de març” – A Salvador Seguí (de Divisa II. Atzeituni)
A vuit de març prenc camí
amb ulls mossegats de pena
ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.Cans i llops, les dents serrades!
Traïdors, les mans lligades!
Que surto per maleir
i la ira s’acarena
ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.“T’he negat mare” (de Raó del cos IV/1)
T’he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota.Però cosides
l’una contra l’altra,
clavades
una i altra
pel mateix déu
en la creu del no-res
des del fons dels
segles
brandem
la sang
del
nostre silenci,
aigua i vi,
a la ferida.
I en poden comptar
tots els nostres ossos.A la cruïlla
ossos, esculls de l’alba,
la paraula.“Per tu retorno” (de Contraban de llum)
Per tu retorno d’un exili vell
com si tornés d’enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l’indret on la culpa es feia carn.Retorno en tu, per tu, a l’espai cec
d’on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.Per tu retorno d’un exili vell,
refugi contra tu, des d’on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d’enlloc.(1896-1970)
Cançons populars catalanes (cinquantenari de la seva mort)“La calàndria”
No et recordes amor meu
d’aquella matinada,
que ens estàvem conversant
a la soca d’un arbre
a la sombra d’un xiprê
parlàvem del nostre bé,
que de l’amor parlàvem.
Ai trist de mi, quina enyorança!De la lluna la claror
ta cara il·luminava.
Mentre estàvem conversant
va passar una calàndria.
La calàndria va cantant
i per tot va declarant
que el dia ja arribava.
Ai trist de mi, l’han castigada!Quan sa mare ho va saber
ja l’ha renyadeta,
ja l’ha tancadeta amb clau
dins d’una cambreta,
que no’n veu sol ni claror
jo tampoc la resplendor
veig de la seva cara.
Ai trist de mi, quina enyorança!“La mort i la donzella”
Desperteu-vos el meu pare,
desperteu-vos si dormiu;
que jo veig una tal cara,
que és una figura rara
que n’apar un encantament.Donzellet, soc la mort,
si mai l’heu vista pintada.
Fuig-me d’aquí cuca fera,
que jo ’n porto la bandera
de les nines principals.“El petit vailet”
El petit vailet de matinada
se’n va ’gafa la relleta per anar a llaurar.
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.La petita jove li duu l’esmorzar,
un tupí de sopes i un crostó de pa.
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.Al mig de la vila una font hi ha
el que hi vulgui beure s’ha d’agenollar
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.Jugarem a córrer qui més correrà
tu per la costeta, jo pel camí pla.
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.“El cotiló”
Si’n soc fill de Montagut d’on tinc el sant Baptisme,
on tinc el meu pare estimat,
la mare que m’ha criat tots els dies de ma vida.Si me’n soc anat a Olot sols per aprendre d’ofici.
al carrer de Sant Bernat
si me’n soc acomodat amb una tal Margarida.Sempre m’estava dient la pobra de Margarida
“Posate’n a treballar aquest món deixa’l estar”.
Per mi remei no hi havia.Quan jo corria pel món tothom Cotiló’m cridava;
mes ara que en soc presó
tothom em crida traïdor per fer-me’n més grossa causa.“Enemic de les dones”
De casar-me, mare, ho havia pensat.
Mes discorro ara treure-m’ho del cap.
Car totes les dones són plenes de verí.
Val més que no’m casi, m’estiga fadrí.
Val més que no’m casi, m’estiga tot sol,
a l’estiu a l’ombra, a l’hivern al sol.No casant-me, mare, ho tinc arreglat.
Sempre para la taula i cap maldecap.
Fora, doncs, les dones i visca el bon vi.
Val més que no’m casi, m’estiga fadrí.
Val més que no’m casi, m’estiga tot sol,
a l’estiu a l’ombra, a l’hivern al sol.“Els ballaires dins d’un sac”
Si n’hi havien tres o quatre que ballaven dins un sac,
l’un n’era el senyor batlle l’altre el regidor en cap.
Jo que no ballo ni trumfo amb dones,
jo que no ballo ni trumfo amb cap.També hi havia el vicari que’n ballava més que cap.
Ja n’ha vingut el dimoni i se n’ha emportat el sac.
Jo que no ballo ni trumfo amb dones,
jo que no ballo ni trumfo amb cap.(1988)
Ofrena
Textos de Josep Carner“Joc d’aigua”
Al llac de cent nimfees encantades,
eros, etern en el seu marbre pur,
porta a la mà les aigües irisades,
joguina de la llum i de l’atzur.I en veure-les al vent, assolellades,
tal volta es diu: –oh piadós conjur!
Aigües dorments que jeien endebades
sota la terra o el brostall obscur.Esgarriades o menys conegudes
fetes al dol, per a tothom perdudes,
jo vull que vinguin per al breu delit;les alço, i en la llum renovellaire
canten, fulguren una estona enlaire,
sense retret quan cauen tot seguit.“Somni”
He somiat que entre la mar nocturna
una sirena de bell si d’argent
em deia: —Fill d’aqueixa vil cofurna,
la dura terra sense argent llisquent,fita avui mirada taciturna
en les lluors de l’onejar brunzent:
són alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent.—Jo m’abocava a aprendre aquell misteri
d’un gran defalliment i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escritdeixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: —En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.“Enmig de tu i de mi”
Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l’amor desféu les més descloses.El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.I anem deixant enrere la humil corrua morta,
retuda per l’empenta del remolí que ens porta:els dies, tal vegada de cel i d’or curulls;
caiguts bocaterrosa, mai no els hem vist els ulls.(1907-1957)
Cançons sobre poemes de Carner“Elegia d’una rosa”
Quina cosa, Déu meu, quina cosa!
és la cosa més trista d’enguany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort sense pena ni plany.Ni la pluja, ni el vent li han fet nosa,
ni ha mirat de collir-la l’estrany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa,
que potser ni tenia averany.Ni la bella il·lusió l’ha desclosa,
ni ses fulles puní el desengany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort tota sola en el tany.“Cançó voluble”
Vós a penes sou desclosa,
ja estimeu d’ací i d’allí;
una rosa mai reposa
entre l’aura del matí.
Decanteu-vos com la rosa,
ara a un altre i ara a mi.Un amor de mai finir,
us duria massa nosa;
una rosa en un jardí,
si no es mou, és trista cosa.
Ara a un altre i ara a mi,
decanteu-vos com la rosa.Rossinyol, canta la glosa
d’un fatal i pur destí.
Una rosa no s’exposa:
li doldria de llanguir.
Decanteu-vos com la rosa,
ara a un altre i ara a mi.“El sonet dels llavis”
Seguidament als llavis cantaria
amb què em persuadeixes i m’arbores.
Tos llavis són metzines temptadores,
ires de voluptat i de follia.Saben paraules embriagadores,
i el dolç segell que l’esperit desnia;
besen de nit amb flaires dormidores
i criden clars en aixecar-se el dia.Oh llavis, de la cara en la blancor
són escarlates de cruel bellesa.
Oh llavis, llavis, quina sang malmesa
de ferit us ha dada l’encesor?Quin cor xuclàreu, que teniu tebior
d’alguna vida que fa poc heu presa?
Elena Copons, soprano
& Jordi Armengol, pianoDimecres, 7 de juliol de 2021 – 20 h
Petit Palau
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Elena Copons, soprano
Jordi Armengol, pianoI (1901-1999)
De Quatre cançons en llengua catalanaCançó del teuladí
CanticelTríptic de mossèn Cinto
L’harpa sagrada
Lo violí de sant Francesc
Sant Francesc i la cigala(1937)
Cançons sobre textos de Maria-Mercè Marçal*Foc de pales
La mort crema el darrer rostoll
Tinc els ulls de fusta
La nit em clava el darrer ullal
A vuit de març
T’he negat mare
Per tu retornoII
(1896-1970)
Cançons populars catalanes (cinquantenari de la seva mort)La calàndria
La mort i la donzella
El petit vailet
El cotiló
Enemic de les dones
Els ballaires dins d’un sac(1988)
Ofrena*Joc d’aigua
Somni
Enmig de tu i de mi(1907-1957)
Cançons sobre poemes de CarnerElegia d’una rosa
Cançó voluble
El sonet dels llavis*estrena
Durada aproximada del concert: 90 minuts (amb pausa de 15 minuts inclosa)
Comentari
Som davant un programa que presenta diversos àmbits d’interès en la producció artística del nostre temps, tot oferint-nos un mosaic de perspectives diverses. Com a bon mosaic –també ple de coincidències–, moltes d’aquestes cançons van ser estrenades al Palau. Hi tenim coincidències generacionals, com les cançons de Joaquim Serra que mira vers el Josep Carner dels anys trenta, o les de Robert Gerhard de molt finals dels anys vint que segueix la pauta del seu mestre Felip Pedrell en la consideració del cançoner popular, però frescos els estudis amb Schönberg, o les magnífiques cançons sobre textos en català de Joaquín Rodrigo també dels anys trenta, properes als temps de la Guerra Civil quan vivia –estudiant avançat– a París abans que en pocs anys l’entorn es veiés trastocat com del dia a la nit quan estrena el seu Concert d’Aranjuez el 1940 en un Palau de la Música rebatejat com a Palacio de la Música pel règim de la postguerra. Rodrigo cerca en la poesia en català de Teodor Llorente (mitjançant Gerardo Diego) o en la més contemporània de Josep Carner, però també en les arrels de Verdaguer.
Però també aquest mosaic projecta actualitat. No diguem la de l’estrenadíssim, jove i formidable compositor que és Joan Magrané, en un espectre que va en aquests dies des d’aquestes cançons a una Missa que estrenarà a Barcelona en un concert al Palau el proper 19 de juliol. Un dels mestres de la direcció d’orquestra com és Antoni Ros Marbà també forma part d’aquest calidoscopi elaborat per Elena Copons i Jordi Armengol, que s’uneix a aquest racó tan íntim de la cançó de cambra. El setembre del 2018, és a dir, dies enrere d’aquests temps pandèmics, va compondre un cicle de cançons atret per la força i el dinamisme de la poesia de Maria-Mercè Marçal.
He de reconèixer que no coneixia els textos d’aquesta escriptora, i agraeixo aquesta ocasió de breu reflexió informativa pel plaer d’acostar-me per fi a la seva poesia. Escriptora de vida breu (1952-1998), intensa, de dinamisme sorprenent, actual, entenc la seva capacitat d’il·luminar el sensible pensament musical d’Antoni Ros Marbà, i també l’atracció –com va esdevenir-se amb el seu mestre Toldrà i la poesia de Carner, per exemple– i la imbricació musicalment de Ros Marbà en el fluir contemporani de les idees i els sentiments que Marçal expressa amb veu molt directa. Una veu clara que parla als nostres dies i que en les seves cançons Ros Marbà respecta al màxim, fins i tot transcendint i dibuixant al piano aquella inèrcia que deixa, en acabar, el vers, de vegades molt breu i d’accent abrupte, però que ens obliga a continuar pensant-hi.
Jorge de Persia, crític musical
Biografies
Elena Copons, soprano
Estudià cant a Terrassa amb Dolors Aldea i les modalitats de Sologesang i Lied al Conservatori de Viena, on finalitzà els estudis amb cum laude. El 2007 guanya el segon premi del Concurs Internacional de Lied de Stuttgart.
Com a liederista ha ofert nombrosos recitals, tot destacant-hi els oferts al LIFE Victoria Barcelona 2017, Musikverein, Radiokulturhaus, Arnold Schönberg Center i Bösendorfersaal de Viena, Festspielhaus de St. Pölten, Liederhalle de Stuttgart, Ludwigsburger Schlossfestspiele, Palau de la Música Catalana, Auditori de Barcelona, Kingsplace de Londres, Holywell d’Oxford, Schubertíada a Vilabertran i als prestigiosos cicles monogràfics de lieder de Schubert: The Schubert Project al Regne Unit i Der Ganze-Hugo-Wolf a Stuttgart. Recentment ha debutat al Teatro Mayor de Bogotà al costat de Christoph Prégardien, Iris Vermillion i Günter Haumer, acompanyats per Roger Vignoles, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions. Ha ofert recitals amb els pianistes Sholto Kynoch, Deirdre Brenner, Marcelo Amaral, Jordi Armengol, Josep Surinyac i Francisco Poyato.
Va debutar el 2008 al Gran Teatre del Liceu, on ha participat en produccions d’òpera (L’incoronazione di Poppea, Fidelio, L’arbore di Diana, Ariane et Barbe-Bleue, Aida, Tosca, Le Nozze di Figaro), en concerts (Il pirata, Escenes de Faust, L’Atlàntida, Requiem de Mozart) i estrenant diverses obres del Cicle OFF Liceu. Al Teatro Real de Madrid ha interpretat Don Quichotte, Thais, Hänsel und Gretel, Die Zauberflöte, Gloriana, Displace i Je suis narcissiste.
També ha debutat en altres escenaris europeus, com el Theater an der Wien, Stadttheater de Klagenfurt, Kammeroper de Graz, festivals Carinthischer Sommer i Opernfestspiele St. Margarethen a Àustria.
Ha actuat amb la majoria d’orquestres peninsulars i també amb l’Orquestra del Festival de Dresden, Wiener Kammerorchester, Ensemble Prisma, Orquestra de la Volksoper, Münchner Symphoniker i Camerata Salzburg. Ha estat dirigida per Ivor Bolton, David Afkham, Patrick Fournillier, Sir Neville Marriner, Claudio Scimone, Marc Piollet, Sebastian Weigle, Renato Palumbo, Harry Bicket, Stéphane Denève, Leopold Hager, Kaspar Zehnder, Josep Pons, Antoni Ros Marbà, Edmon Colomer, Salvador Mas, Jordi Casas, Josep Vila, José Ramon Encinar i Pablo González, entre d’altres.
Jordi Armengol, piano
Nascut a Prats de Lluçanès (Barcelona), inicià els seus estudis de piano amb Vicenç Prunés a l’Escolania de Montserrat, on també estudià violí i orgue sota el mestratge del pare Ireneu Segarra. Posteriorment continuà els estudis de piano amb Albert Attenelle i de música de cambra amb Jordi Mora a l’Escola de Música de Barcelona. El 1996 obtingué el premi d’honor al Conservatori Professional de Música de Tarragona. Posteriorment es traslladà a Friburg per estudiar amb Vitali Berzon. Destacà en els concursos nacionals de piano de Madrid, Vilafranca del Penedès, Berga i Carlet.
Ha actuat com a pianista acompanyant al festival Grec i al Maig Coral de Barcelona, als cicles Cambra Coral i Concerts de Tarda al Palau de la Música Catalana, així com a L’Auditori i al Liceu. També ha actuat a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, Auditori Enric Granados de Lleida, així com a Manresa, Tarragona i altres ciutats del territori català. Ha participat en el XX Ciclo Música y Teatro al Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, al XXI Cicle de Música Clàssica de Peníscola i al Cicle de Concerts dels Jardins de Can March a Mallorca. Fora del territori espanyol ha actuat a França, Estònia i Guatemala.
Ha ofert concerts amb els directors de cor Jordi Casas, Josep Vila, Mireia Barrera, Johan Duijck, Fernando Marina, Gorka Sierra, Daniel Mestre, Simon Halsey, Josep Vila i Jover, i Júlia Sessé. I ha col·laborat en els assaigs dels directors d’orquestra Salvador Brotons, Edmon Colomer, Antoni Ros Marbà, Manel Valdivieso, Josep Pons, Jesús López Cobos, Víctor Pablo, Sir Neville Marriner, Helmut Rilling, Daniel Barenboim i Jean-Christophe Spinosi, entre d’altres. Ha col·laborat com a pianista acompanyant a les classes de flauta de Magdalena Martínez i de cant amb M. Dayme, R. Smith, Dolors Aldea, Elena Copons i Ana Luisa Chova, entre d’altres, a Barcelona, Terrassa, Tortosa, així com al Curs Internacional de Dènia, Festival de Música de Tarragona i Curs Internacional d’Interpretació Històrica de la Música de la Fundació “la Caixa”. Ha estat repertorista a les classes d’oboè i fagot a l’ESMUC i professor de piano i música de cambra a l’Escola de Música de Barcelona.
Com a compositor, ha publicat a l’editorial Boileau, i ha gravat un CD de l’obra coral i pianística del compositor Cristòfor Taltabull amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
Es dedica a la música de cambra amb diverses formacions i als recitals amb cantants, tot treballant habitualment amb les sopranos Elena Copons, Ulrike Haller i amb el baríton Josep-Ramon Olivé, amb els quals ha participat en nombrosos concerts en festivals i en cicles a L’Auditori i a la Pedrera, Schubertíada a Vilabertran, en el prestigiós cicle ECHO Rising Stars, cicle Música de Cambra Life Victoria, cicle de Música Catalana Joan Manén, així com al cicle Intèrprets Catalans al Petit Palau.
Actualment és el pianista del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Puig.
Textos
(1901-1999)
De Quatre cançons en llengua catalana“Cançó del teuladí”
Text de Teodor Llorente Olivares (1836-1911)Joyós cassador, passa;
busca més brava cassa
i deixam quiet a mi,
jo soch l’amich de casa,
jo soch lo teuladí.Jo no tinch la ploma de la cadernera
que d’or i de grana tiny la primavera;
no tinch la veu dolça que té ’l rossinyol;
ni de l’oroneta joliva i lleugera
les ales que creuen la mar d’un sol vol.
De parda estamenya, sens flors, sense llistes,
vestit pobre duch;
mes penes i glòries, alegres o tristes,
les cante com puch.Les àligues niuen damunt de la roca
del gorch qu’entre timbes aizampla la boca;
en branca fullosa lo viu passarell;
la tórtora en l’arbre que ja obrí la soca,
la gralla en els runes d’enfonsat castell.
Jo al home confie la meua niuada,
i pobre i panruch,
entre la família, baix de la teulada,
m’ampare com puch.“Canticel”
Text de Josep Carner (1884-1970)Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau
ceptre i palau.Per l’ala lleu d’una virtut
mon goig daria
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.Per una flor de romaní
l’amor daria;
per una flor de romaní
l’amor doní.Tríptic de mossèn Cinto
Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)“L’harpa sagrada”
A l’Arbre diví
penjada n’és l’Harpa
l’Harpa de David,
en Sion amada.Son clavier és d’or,
ses cordes de plata,
mes, com algun temps,
ja l’amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol i enyorança.S’obrien los cels,
l’infern se tancava,
i al cor de son Déu
la terra és lligada.A l’últim gemec
lo dia s’apaga,
i es trenquen los rocs
topant l’un amb l’altre.També es trenca el cor
d’una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l’ombra plovara:–Angelets del cel,
despenjau-me l’Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s’esfloren pas
ses cordes ni caixa.Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:Si no l’ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d’or
que el món alegrava!“Lo violí de sant Francesc”
De Greccio en lo pessebre,
davant l’Infant diví,
ronca la cornamusa,
sona lo tamborí,
la flauta hi espigueja,
la flauta i lo flautí.La pastorel·la dolça
Francesc la vol seguir.
No té ferrets ni gralla,
gralla ni bandolí.Cull dos bastons que troba
llançats vora el camí,
se’n posa un a l’espatlla
a tall de violí,
passant l’altre per sobre
com un arquet d’or fi.Lo violí és de freixe,
l’arquet d’un brot de pi,
mes en ses mans sagrades
gran música en sortí.No n’ha d’eixir de música,
si els toca un Serafí?“Sant Francesc i la cigala”
Lo convent és tan petit
que una serment l’engarlanda,
on un dia al pic del sol
s’ou cantar una cigala.
Zigaluzet.Ja li crida sant Francesc:
–Vine, vine, oh ma germana;
vine i canta una cançó
al bon Déu que t’ha criada.
Zigaluzet.La cigala no fa el sord,
sobre sos dits se posava,
i canta que cantaràs
la cançó de l’estiuada.
Zigaluzet.Cada dia al dematí
brunzidora redavalla.
Quan vuit dies són passats
ja li diu tot amoixant-la.
Zigaluzet.Cigaló, bon cigaló,
t’hem sentit una vuitada;
on Déu te vulla ara ves
a puntejar la guitarra.
Zigaluzet.(1937)
Cançons sobre textos de Maria-Mercè Marçal
Textos de Maria-Mercè Marçal (1952-1998)“Foc de pales” (de Bruixa de dol)
Aigua sobre aigua,
sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
negres ganivetsI jo sola
entre albera i alba.Al bell cor de l’aigua
negres ganivets.
Passava una barca
franca de remerI jo sola
entre albera i alba.Passava una barca
franca de remer
en un foc de pales
que baten el ventI jo sola
entre albera i alba.En un foc de pales
que baten el vent
ve encesa la barca
amb la lluna a pesI jo sola
entre albera i alba.Ve encesa la barca
amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
negres ganivetsI jo sola
entre albera i alba.“La mort crema el darrer rostoll” (de Tombant IV)
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!“Tinc els ulls de fusta” (de Tombant VII)
Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.“La nit em clava el darrer ullal” (de Foc de pales II)
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.L’escala fosca
del desig
no té barana.“A vuit de març” – A Salvador Seguí (de Divisa II. Atzeituni)
A vuit de març prenc camí
amb ulls mossegats de pena
ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.Cans i llops, les dents serrades!
Traïdors, les mans lligades!
Que surto per maleir
i la ira s’acarena
ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.“T’he negat mare” (de Raó del cos IV/1)
T’he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota.Però cosides
l’una contra l’altra,
clavades
una i altra
pel mateix déu
en la creu del no-res
des del fons dels
segles
brandem
la sang
del
nostre silenci,
aigua i vi,
a la ferida.
I en poden comptar
tots els nostres ossos.A la cruïlla
ossos, esculls de l’alba,
la paraula.“Per tu retorno” (de Contraban de llum)
Per tu retorno d’un exili vell
com si tornés d’enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l’indret on la culpa es feia carn.Retorno en tu, per tu, a l’espai cec
d’on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.Per tu retorno d’un exili vell,
refugi contra tu, des d’on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d’enlloc.(1896-1970)
Cançons populars catalanes (cinquantenari de la seva mort)“La calàndria”
No et recordes amor meu
d’aquella matinada,
que ens estàvem conversant
a la soca d’un arbre
a la sombra d’un xiprê
parlàvem del nostre bé,
que de l’amor parlàvem.
Ai trist de mi, quina enyorança!De la lluna la claror
ta cara il·luminava.
Mentre estàvem conversant
va passar una calàndria.
La calàndria va cantant
i per tot va declarant
que el dia ja arribava.
Ai trist de mi, l’han castigada!Quan sa mare ho va saber
ja l’ha renyadeta,
ja l’ha tancadeta amb clau
dins d’una cambreta,
que no’n veu sol ni claror
jo tampoc la resplendor
veig de la seva cara.
Ai trist de mi, quina enyorança!“La mort i la donzella”
Desperteu-vos el meu pare,
desperteu-vos si dormiu;
que jo veig una tal cara,
que és una figura rara
que n’apar un encantament.Donzellet, soc la mort,
si mai l’heu vista pintada.
Fuig-me d’aquí cuca fera,
que jo ’n porto la bandera
de les nines principals.“El petit vailet”
El petit vailet de matinada
se’n va ’gafa la relleta per anar a llaurar.
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.La petita jove li duu l’esmorzar,
un tupí de sopes i un crostó de pa.
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.Al mig de la vila una font hi ha
el que hi vulgui beure s’ha d’agenollar
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.Jugarem a córrer qui més correrà
tu per la costeta, jo pel camí pla.
Lairum, laireta,
Lairum, lairum, lairà.“El cotiló”
Si’n soc fill de Montagut d’on tinc el sant Baptisme,
on tinc el meu pare estimat,
la mare que m’ha criat tots els dies de ma vida.Si me’n soc anat a Olot sols per aprendre d’ofici.
al carrer de Sant Bernat
si me’n soc acomodat amb una tal Margarida.Sempre m’estava dient la pobra de Margarida
“Posate’n a treballar aquest món deixa’l estar”.
Per mi remei no hi havia.Quan jo corria pel món tothom Cotiló’m cridava;
mes ara que en soc presó
tothom em crida traïdor per fer-me’n més grossa causa.“Enemic de les dones”
De casar-me, mare, ho havia pensat.
Mes discorro ara treure-m’ho del cap.
Car totes les dones són plenes de verí.
Val més que no’m casi, m’estiga fadrí.
Val més que no’m casi, m’estiga tot sol,
a l’estiu a l’ombra, a l’hivern al sol.No casant-me, mare, ho tinc arreglat.
Sempre para la taula i cap maldecap.
Fora, doncs, les dones i visca el bon vi.
Val més que no’m casi, m’estiga fadrí.
Val més que no’m casi, m’estiga tot sol,
a l’estiu a l’ombra, a l’hivern al sol.“Els ballaires dins d’un sac”
Si n’hi havien tres o quatre que ballaven dins un sac,
l’un n’era el senyor batlle l’altre el regidor en cap.
Jo que no ballo ni trumfo amb dones,
jo que no ballo ni trumfo amb cap.També hi havia el vicari que’n ballava més que cap.
Ja n’ha vingut el dimoni i se n’ha emportat el sac.
Jo que no ballo ni trumfo amb dones,
jo que no ballo ni trumfo amb cap.(1988)
Ofrena
Textos de Josep Carner“Joc d’aigua”
Al llac de cent nimfees encantades,
eros, etern en el seu marbre pur,
porta a la mà les aigües irisades,
joguina de la llum i de l’atzur.I en veure-les al vent, assolellades,
tal volta es diu: –oh piadós conjur!
Aigües dorments que jeien endebades
sota la terra o el brostall obscur.Esgarriades o menys conegudes
fetes al dol, per a tothom perdudes,
jo vull que vinguin per al breu delit;les alço, i en la llum renovellaire
canten, fulguren una estona enlaire,
sense retret quan cauen tot seguit.“Somni”
He somiat que entre la mar nocturna
una sirena de bell si d’argent
em deia: —Fill d’aqueixa vil cofurna,
la dura terra sense argent llisquent,fita avui mirada taciturna
en les lluors de l’onejar brunzent:
són alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent.—Jo m’abocava a aprendre aquell misteri
d’un gran defalliment i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escritdeixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: —En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.“Enmig de tu i de mi”
Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l’amor desféu les més descloses.El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.I anem deixant enrere la humil corrua morta,
retuda per l’empenta del remolí que ens porta:els dies, tal vegada de cel i d’or curulls;
caiguts bocaterrosa, mai no els hem vist els ulls.(1907-1957)
Cançons sobre poemes de Carner“Elegia d’una rosa”
Quina cosa, Déu meu, quina cosa!
és la cosa més trista d’enguany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort sense pena ni plany.Ni la pluja, ni el vent li han fet nosa,
ni ha mirat de collir-la l’estrany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa,
que potser ni tenia averany.Ni la bella il·lusió l’ha desclosa,
ni ses fulles puní el desengany.
Se m’ha mort una rosa, la rosa;
se m’ha mort tota sola en el tany.“Cançó voluble”
Vós a penes sou desclosa,
ja estimeu d’ací i d’allí;
una rosa mai reposa
entre l’aura del matí.
Decanteu-vos com la rosa,
ara a un altre i ara a mi.Un amor de mai finir,
us duria massa nosa;
una rosa en un jardí,
si no es mou, és trista cosa.
Ara a un altre i ara a mi,
decanteu-vos com la rosa.Rossinyol, canta la glosa
d’un fatal i pur destí.
Una rosa no s’exposa:
li doldria de llanguir.
Decanteu-vos com la rosa,
ara a un altre i ara a mi.“El sonet dels llavis”
Seguidament als llavis cantaria
amb què em persuadeixes i m’arbores.
Tos llavis són metzines temptadores,
ires de voluptat i de follia.Saben paraules embriagadores,
i el dolç segell que l’esperit desnia;
besen de nit amb flaires dormidores
i criden clars en aixecar-se el dia.Oh llavis, de la cara en la blancor
són escarlates de cruel bellesa.
Oh llavis, llavis, quina sang malmesa
de ferit us ha dada l’encesor?Quin cor xuclàreu, que teniu tebior
d’alguna vida que fa poc heu presa?