La gènesi de la composició de la Fantasia, op. 17 de Schumann es remunta a l’any 1835, en què Franz Liszt va proposar a diversos compositors d’erigir, a la ciutat de Bonn, un monument a la memòria de Beethoven. Schumann, entusiasmat amb la idea, planifica compondre “Runes, trofeus, constel·lació. Gran Sonata per a piano per al monument a Beethoven”, i amb els beneficis obtinguts per l’edició i la venda posterior contribuir al projecte de Liszt. Paral·lelament, Schumann travessava un moment personal torbat per la separació obligada amb Clara Wieck, ja que el pare de la cèlebre pianista i també mestre de piano del mateix Robert s’oposava frontalment a la unió. Les citacions musicals dins la Fantasia, títol final de la composició editada l’any 1838 i dedicat Franz Liszt, recull nombroses referències a Beethoven extretes del cicle de lieder An die ferne Geliebte (A l’estimada llunyana), a les Simfonies, op. 67 i op. 92, i al Concert Emperador, una de les obres predilectes de Clara Wieck.

La Fantasia s’inicia amb un fulgurant dibuix traçat per la mà esquerra; l’apassionament i vehemència de Schumann emergeix dins aquesta obra plena de lirisme, tempestuosa, de passatges radiants convivint amb altres d’íntimament poètics, mostra de la dualitat de Schumann manifestada en els personatges de Florestan (abassegador) i Eusebius (íntim i reflexiu). Aquest món imaginari de personatges schumannians és seguit per la cèlebre Davidsbündler, la marxa dels companys de David contra els filisteus: virtuosisme, acords vigorosos i passionals que desemboquen en una coda final d’una exigència tècnica tremenda. Per cloure la Fantasia, el sublim “Lento” final, expressió poètica que assoleix una dimensió extàtica en què el turment i les confrontacions precedents sucumbeixen davant del lirisme contemplatiu. Per cert, l’estàtua dedicada a Beethoven col·locada a la Münsterplatz de Bonn va ser retirada a primers d’aquest 2022 per restaurar-la.

Amb la Sonata núm. 8, en Si bemoll major de Prokófiev, estrenada per Emil Gilels el 1944, culmina el tríptic de les Sonates de Guerra. Contemporània de la Simfonia núm. 5, ambdues obres van ser considerades per Prokófiev com una expressió de la grandesa de l’esperit humà.

El primer moviment de la Sonata pren el material temàtic de la banda sonora que va fer per a la pel·lícula La dama de piques, op. 70, basada en la novel·la homònima d’Aleksandr Puixkin. La música incidental composta per a Ievgueni Oneguin, op. 71 inspira l’“Andante sognando”; el neoclassicisme de Prokófiev emergeix en aquest moviment amb tot refinament sobre un ritme propi del minuet. En el decurs del brillant “Vivace” final, escrit en forma rondó sonata, conviuen els ritmes motòrics, els staccati, els suggestius ritmes de marxa inconfusibles de l’estil de Prokófiev. La duresa d’alguns dels seus motius musicals, metàfores del conflicte bèl·lic, ens portaran a un final triomfal, conclusió brillant per a aquest tríptic que confegeixen les Sonates de Guerra.

Lluís Trullén, crític musical