Obres mestres de l’altre continent

Molt sovint, quan pensem en el repertori pianístic, ens limitem al continent europeu. Filem prim: a un grup reduït de països del centre d’Europa. Però a l’altra banda de l’Atlàntic també hi ha vida per al piano. El concert d’avui és una de les millors cartes de presentació d’aquestes músiques que, sense deixar de mirar a Europa, tenen el regust dolç i fresc d’unes melodies i harmonies, d’una manera de fer, diferents d’allò que trobem al Vell Continent.

Possiblement, la millor fotografia de la importància de Rhapsody in blue en el repertori la va fer Irving Berlin. Quan va escoltar l’obra, va sentenciar: “Gershwin és l’únic creador de cançons que conec que ha esdevingut compositor”. Amb el seu particular sentit de l’humor, Berlin va ser un dels primers a lloar l’obra, que des de l’estrena va captivar tant el públic com la crítica. Amb el pas dels anys, i després d’anàlisis més reposades, es va considerar que Gershwin havia aconseguit amb èxit aclaparador portar la música del jazz a les sales de concerts satisfent tothom. La versió per a piano i orquestra que coneixem avui és en realitat una orquestració del col·laborador del músic, Ferde Grofé, a partir de l’original de Gershwin per a piano i banda de jazz. No ha d’estranyar que ben aviat se’n fessin tota mena de transcripcions agafant com a base una o altra partitura. Entre les quals, la que escoltarem avui per a piano sol és una mostra d’exigència virtuosística per extreure tota la riquesa d’una música que té un peu en la tradició clàssica i un altre al jazz.

Pel que fa a Bernstein, la vigència de la seva obra s’ha pogut comprovar recentment amb l’èxit de la revisió de la pel·lícula West Side story que ha dirigit Steven Spielberg comptant amb la batuta d’un músic ben conegut i estimat pel públic del Palau, Gustavo Dudamel. Si Gershwin recull la influència del jazz i la música de la comunitat afroamericana, Bernstein porta al nivell més alt els ritmes llatins en aquesta partitura. Com en el cas de Rhapsody in blue, l’èxit de la composició va donar lloc a nombrosos arranjaments. El propi Bernstein va publicar la suite Danses simfòniques de ‘West Side story’ extraient-ne els fragments en què els protagonistes són ritmes que van del blues al mambo i el txa-txa-txa. Aquesta és la selecció que escoltarem avui en la versió per a piano sol.

El recorregut per les danses del continent americà no podia acabar sense una visita a l’Argentina, de bracet d’Astor Piazzola. El coneixem com a autor de tangos cèlebres, però no sempre tenim present que es va formar com a músic als Estats Units i Europa amb mestres com ara Nadia Boulanger. La seva categoria com a compositor, doncs, va molt més enllà de les seves obres més populars. Les Estaciones porteñas van ser originalment escrites per a un quintet d’instruments que inclou, és clar, el bandoneó. La qualitat de la música va permetre, un cop més, que se’n fessin arranjaments per a agrupacions d’instruments ben diversos i, també, és clar, per a piano sol.

Pep Gorgori, musicòleg i periodista