Gèneres com els nocturns, estudis, poloneses, masurques, scherzi, balades... resulten inexorablement relacionats amb el nom de Chopin. El compositor polonès, com s’esdevé amb Liszt o Schumann, podria personificar per si mateix la definició del piano romàntic, la transcendència de la inspiració musical i de l’apoteosi tècnica que s’eleva fins a la categoria del sublim. Un compositor sempre avesat a la seva terra natal malgrat viure’n lluny, un autor que empra els ritmes i aires folklòrics propis del seu país, emmarcats dins un estil inconfusible. Chopin va quedar també impregnat d’aquella atmosfera romàntica que al París de la dècada del 1830 va congregar les personalitats de Liszt, Paganini, Hugo, Delacroix...

Skriabin, de qui enguany es commemoren els cent cinquanta anys del naixement, va rebutjar qualsevol mena de nacionalisme, mai va sentir-se atret per la utilització dels elements folklòrics i no va sentir el mínim magnetisme per una figura com Stravinsky i la seva Consagració. Skriabin apareix com una rara avis dins la música i només es pot explicar per si mateix. Chopin va mantenir-se fidel a una manera de compondre que des de les primeres obres fins a les escrites poc abans de morir el 1849 s’envolta d’un estil tan identificable com sublim. Skriabin va tenir una clara evolució pianística, amb una primera etapa corresponent als seus anys de conservatori, on compartia estudis amb Rakhmàninov i que s’ha volgut denominar, pel seu romanticisme líric, com l’estil Chopin. Un segon període (1903), denominat de transició, marcat pel fet que el piano assoleix un caire més impressionista, amb la recerca de l’atonalitat i que en l’àmbit personal el fa apropar a un misticisme que l’acompanyaran de per vida. Finalment, l’anomenat període tardà es perllonga fins al 1915, any de la seva mort, en què emprant l’atonalitat es veu reflectit el seu complex vessant filosòfic, molt afí fins i tot amb la idea del superhome de Schopenhauer i unes obres que han estat descrites com extàtiques i profundament enigmàtiques. Skriabin sempre va defugir els aires folklòrics i qualsevol influència nacionalista, malgrat la forta influència exercida prèviament pel Grup dels Cinc.

Eudald Buch ha reunit en un recital les obres d’aquests dos autors; de Chopin, masurques, scherzi i nocturns; d’Alexandr Skriabin, obres representatives de cadascun dels tres períodes. Les quatre Masurques, op. 24, segueixen la dansa basada en el ritme ternari i l’accentuació dels temps dèbils; van ser escrites entre el 1834 i el 1835. D’una primera masurca lenta i expressivament caracteritzada pel rubato, passarem a un “Allegro non troppo” en to major i uns aires molt rústics. La simplicitat de la tercera ens conduirà a una masurca complexa en l’àmbit harmònic i rítmic, amb cromatismes i que es diluirà en un final amb el rubato com a protagonista. El lirisme del bellíssim Nocturn op. 55 núm. 2 contrasta amb el dramatisme de l’Opus 48 núm. 1, amb episodis que les octaves i els amplis acords ens acosten al Chopin més apassionat, tot erigint-se en una de les obres mestres del seu catàleg. Aquests dos Nocturns de la dècada del 1840 obren les portes al celebèrrim Scherzo núm. 3, composició iniciada a Mallorca l’any 1839, i que, conclosa poc temps després, esdevé una obra fascinant, amb un sublim tema presentat amb acords i contestat per uns màgics arpegis descendents fins a assolir finalment un apassionat con fuoco final.

Amb els seus 24 Preludis, op. 11 i amb els Dotze Estudis, op. 8 escrits entre el 1894 i el 1895, Skriabin rememora Chopin. Skriabin havia pensat escriure una col·lecció de 48 preludis, però a causa de les presses de l’editor Belaiev, finalment en va presentar vint-i-quatre. Les peces ja compostes van formar part de les col·leccions de Preludis op. 13, 15, 16 i 17. Cinc peces breus integren l’Opus 16 iniciat amb un “Andante” majestuós a manera de nocturn i culminats amb l’“Allegretto” en Fa sostingut major amb una coda plena de serenitat. Els dos Poemes op. 32, escrits l’any 1903 –contemporanis del Poema satànic– pertanyen a l’etapa intermèdia. Un “Andante cantabile” de ressons onírics impressionistes obrirà les portes a un “Allegro” de sonoritats més extravertides. Apartada de l’estil romàntic del primer període, la Sonata núm. 5, a diferència de les quatre precedents i com s’esdevé amb la Sonata en Si menor de Liszt, s’estructura en un sol bloc. Escrita a Lausana en només quatre dies del desembre de l’any 1907, l’obra té una clara vinculació amb el Poema de l’Èxtasi coincidint en un moment en el qual el compositor s’impregna de les idees teosòfiques –amb l’estudi comparatiu de religió, ciència i filosofia difoses per Helena Blavatsky. Propera a l’atonalisme, l’obra recorre des de passatges lànguids, fins a moments de dansa de tremenda complexitat tècnica i una exigència en el domini de la sonoritat per crear moments impulsius i d’altres de puresa cristal·lina. Prèviament a la Sonata, Eudald Buch ens n’oferirà els dos Poemes op. 71, escrits entre el 1913 i el 1914, pertanyents, doncs, a la darrera etapa compositiva de l’autor. De caràcter oníric, els arpegis de l’inicial “Fantastique” ens conduiran a “En rêvant, avec une grande douceur”, complexa tonalment i que evocarà aquell misticisme que sempre acompanya el pensament de Skriabin.

Lluís Trullén, crític musical