Kalina Macuta & Daniel Blanch
―Cinquantenari de la mort de Joan Manén
Palau Cambra
Dijous, 6 de maig de 2021 – 20 h
Petit Palau
Concert extraordinari
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Kalina Macuta, violí
Daniel Blanch, pianoGiuseppe Tartini (1692-1770) - Joan Manén (1883-1971)
Sonata “Il Trillo del Diabolo”Larghetto affettuoso
Allegro moderato
Andante-Allegro assaiLudwig van Beethoven (1770-1827)
Sonata per a violí i piano núm. 9, op. 47, “Kreutzer”Adagio sostenuto - Presto - Adagio
Andante con variazioni
PrestoMarc Migó (1993)
Tres romances (amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Joan Manén)I. Romança amorosa
II. Romança melòdica
III. Romança místicaJoan Manén
Balada op. A-23Dansa ibèrica núm. 3, op. A-36, “Calatayud”
En col·laboració amb l’Associació Joan Manén
Durada aproximada del concert: 100 minuts sense pausa
Concert enregistrat per Catalunya Música
#celebracions #clàssics #elprimerpalau25 #patrimonicatalà
Comentari
El programa d’avui s’emmarca en els actes del cinquantenari de la mort de Joan Manén (1883-1971) i té l’encert d’oferir l’homenatge escrit per Marc Migó (Barcelona, 1993), que és un dels compositors emergents del panorama català actual, com testimonien diversos premis i avalen centres com la prestigiosa The Juilliard School. En les seves Tres romances (2020), per a violí i piano, Migó planteja un allunyament del virtuosisme pirotècnic i funambulista i s’acosta a l’estil sentimental, sensual i hereu del cant vocal que va dominar bona part de la literatura violinística des dels temps de Paganini i que, progressivament, va tendir a homogeneïtzar els estils interpretatius dels diferents nuclis musicals europeus. Dedicades als intèrprets d’avui, s’hi copsa la recerca de la bellesa emparant-se en la melodia i en la tonalitat basant-se en una línia distanciada però familiaritzada amb un postromanticisme i poematisme passat pel sedàs de la seva formació americana. S’inspiren en dues peces que respiren nostàlgia i s’acosten a l’univers de la música de saló com són la Romanza mística, op. A-46 i la Romanza amorosa, op. A-48 del propi Manén, en el tercer i primer moviments, respectivament.
D’una banda, la “Romança amorosa” de Migó es basteix sobre una melodia del violí en què destaquen alguns efectes sincopats, l’arc ben sostingut i igual sobre la corda i en què el piano en contraresta la volada lírica, també com a contrapès rítmic. La “Romança melòdica” emmascara una forma bitemàtica tripartida amb gran organicitat atesa la semblança motívica dels temes amb un tractament pseudobelcantístic. D’altra banda, la romança que clou aquest tríptic, la “mística”, presenta primer i combina després tres motius ben diferenciats. El segon d’aquests es caracteritza per un grupet de cinc notes –la cinquena és silenci de corxera quasi imperceptible– i el tercer distorsiona i estira un ritme d’havanera amb què Migó remet a l’estil ibèric característic de Manén. Quan aquest tercer motiu s’exposa en el violí és completat per una ornamentació cromàtica descendent rematada per un acord de dobles cordes, mentre que quan ho fa el piano el tanca un glissando –àmplia successió de notes conjuntes una per una.
Aquest és el moviment més singular i pretén suggerir una imatge evocativa: una mena de distorsió onírica, com si tinguéssim en ment el record de Manén tocant el violí. Hi ha, doncs, una voluntat d’efecte de llunyania i lentitud, de suspensió del temps, més psicològica que física, buscada amb dinàmiques en piano i pianíssim; amb una modificació tímbrica del violí basada en contrasts de passatges amb vibrato i sense, i de la potenciació dels harmònics –com en les diverses aparicions del so a manera de breu pedal amb què el violí obre la peça. No menys determinants són els jocs d’eco i l’ús freqüent del pedal dret del piano per amplificar la ressonància i generar un embolcall harmònic estable per a les inflexions en el fraseig que requereixen elegància i refinament, sobretot en l’aplicació del legato, del rubato i de sfumature (alentint el tempo i extingint el so alhora) com es percep fàcilment en la conclusió progressivament diluïda en el silenci, en un res que vol ser ruptura amb el temps.
El programa també il·lustra la faceta de Manén com a intèrpret en la selecció de peces escrites per al seu propi lluïment que es troben estilísticament als antípodes del retrat-record de Migó: és a dir, amb peces di bravura plenes d’efectes i filigranes tècniques (contrasts de colors, dobles cordes, diferents atacs puntejats, posició de l’arc, sons aflautats en el registre més agut, salts d’agut a sobreagut, etc.). Ho proven la cèlebre Sonata per a violí “Il Trillo del Diabolo” de Tartini en l’edició crítica amb acompanyament de piano del propi Manén i la Dansa ibèrica núm. 3, “Calatayud” (1937), dedicada a Sarasate, amb qui sovint se’l va comparar. Aquesta darrera imita la Jota aragonesa, op. 27 del navarrès, iniciant-se amb un disseny descendent rematat per tres notes en pizzicato i l’homenatja en el batec rítmicament ternari de la jota que domina les seccions primera i tercera, tot generant un contrast amb la melodia de la part central que, com a la Balada op. A-20, demana densitat sonora, sense atacs violents, ni amanerament en el fraseig per aconseguir un caràcter cantabile i aristocràtic. Uns trets que, sumats a la lleugeresa en l’articulació dels ornaments i de les notes breus, així com un gran treball del legato i un mesurat ús del portamento, eren la baula estilística del Manén violinista, tal com demostren algunes de les seves gravacions.
Entre aquests enregistraments no es compta cap de la Sonata per a violí i piano núm. 9, en La major, op. 47, “Kreutzer” de Beethoven, una de les poques sonates per a violí i piano del compositor alemany per les quals Manén sentia devoció veritable, tot i haver-ne ofert la integral en diferents ocasions, com l’any 1915 a Madrid acompanyat de Granados, o el 1916 a València acompanyat de Joaquim Nin Castellanos. Beethoven la va dedicar al violinista d’origen anglès George Bridgetower, a qui havia conegut l’any 1803 quan va actuar a Viena i a qui també va proposar d’estrenar-la. Bridgetower volia disposar de temps suficient per estudiar-la, però la composició no avançava, fins al punt que el dia de l’estrena el violinista va haver d’interpretar l’“Andante” amb el manuscrit. Era el 24 de maig de 1803. Al cap de poc van sorgir disputes entre el compositor i el violinista per qüestions personals, i, quan Beethoven va conèixer el violinista, compositor i pedagog francès Rodolphe Kreutzer, li va dedicar l’obra aprofitant l’avinentesa que l’editor Simrock s’havia compromès a publicar-la. No obstant això, sembla que Kreutzer no la va tocar mai en públic perquè la considerava excessivament difícil.
Com el subtítol indica –“in stilo molto concertante”–, aquesta Sonata busca un estil que sobrepassa la música de saló. Abandona els precedents vienesos, està plena d’antagonismes i, més que el diàleg, opta per la contraposició entre els instruments. La partitura atrapa des del primer compàs amb el solo de violí inicial repetit pel piano: des de la complexitat de l’escriptura, la fantasia del desenvolupament fins a la feréstega coda d’aquest “Adagio sostenuto-Presto” bastit sobre tres temes. El segon d’aquests és una melodia de caire coral, mentre que el primer i el tercer mostren una gran tensió i porten els intèrprets al límit, tot fent vàlida aquella afirmació d’Adorno que “van tan ràpid que el successiu és simultani”. Aquests tres temes tenen fisonomies ben diferents entre si i es destaquen en la fisonomia rítmica per ser el primer en negres, el segon en rodones i el tercer amb notes amb puntets i escales (al violí).
El segon moviment es construeix sobre un tema més senzill i està concebut en forma d’“Andante amb variacions”: una fórmula en què Beethoven era un mestre a partir d’uns mínims esquemes compositius. La primera, la segona i la quarta variacions enriqueixen el tema amb ornamentacions virtuosístiques que perllonguen la melodia. La tercera i la coda sonen més relaxades i emfasitzen el sentit cantable d’una pàgina en què el violí tendeix a explorar el registre agut. Per últim, el “Presto” conclusiu retroba la impetuositat de l’obra i es desenvolupa amb un ritme característic assimilable a la tarantel·la. El material pertanyia a la Sonata núm. 6, però, per la seva desproporció, Beethoven el va traslladar a aquesta integrant-lo en una forma sonata de dos temes poc contrastants que justifiquen la il·lusió auditiva de tractar-se d’un perpetuum mobile. Hi destaca una pausa i una frase melòdica en tempo d’adagio que precedeix la frenètica coda, tot oferint un d’aquells contrasts sorprenents amb què el compositor jugava a despistar l’oient. D’aquesta manera es clou una de les obres que inauguren el període heroic de Beethoven, l’èxit de la qual va motivar algunes transcripcions per a altres formacions –quintet de corda i piano a quatre mans– com era habitual dins el negoci editorial i als cercles de música de cambra, tant públics com domèstics.
Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art.
Biografies
Biografies
© Arcali
© Arcali
Kalina Macuta, violí
Nascuda a Olsztyn (Polònia), estudià sota la direcció d’eminents professors polonesos, com Artur Milian o Magdalena Szczepanowska. L’any 2002 finalitzà els estudis a l’Acadèmia de Música Fryderyk Chopin de Varsòvia amb matrícula d’honor. Durant els estudis fou becada per rebre masterclasses amb els prestigiosos violinistes Igor Ozim, Valerij Klimov i Pierre Amoyal. També participà en d’altres impartides per Thomas Brandis, Olivier Charlier, Victoria Neaga, Roman Totenberg, Robert Szreder i Krzysztof Wegrzyn.
Ha estat premiada en diversos certàmens internacionals: Concurs per a Violí Sol Tadeusz Wronski (menció especial), Concurs de Música de Cambra de Lodz formant part del Quintet Tutte le Strade (primer premi) i Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona, en l’especialitat de duo sonates, amb la pianista Agnieszka Kaczmarek (diploma d’honor) l’any 1999 i amb Daniel Blanch (medalla per unanimitat) l’any 2004.
Ha ofert concerts arreu d’Europa. Ha actuat en importants sales de concerts, com l’Auditori de la Societat de la Música i la Filharmonia Nacional de Varsòvia, la Sala de Ball del Palau de Lancut o la Casa Atma de Szymanowski a Zakopane. L’octubre del 2005 va debutar com a solista al Palau de la Música Catalana amb l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra, sota la direcció de Miguel Ortega.
Des del 2002 forma duet estable amb el pianista Daniel Blanch. Aquesta formació ha actuat amb gran èxit en nombrosos festivals internacionals d’Espanya combinant als programes obres clàssiques de repertori amb obres de gran qualitat però poc difoses de compositors espanyols i polonesos.
Entre els seus enregistraments discogràfics, destaquen un disc dedicat a obres de Carles Suriñach en què participa com a solista al costat de la Sinfonia de Varsòvia dirigida per Jacek Kaspszyk, l’enregistrament en directe de dues Sonates per a violí i piano de Beethoven i la gravació de dues Sonates de Brahms i Bartók amb Daniel Blanch al piano. També ha editat el doble disc Miniatures catalanes (Columna Música), que inclou obres de vint-i-cinc compositors catalans. Els darrers anys ha enregistrat en dos discs la integral de les obres per a violí i piano de Joan Manén. Ben aviat llançarà al mercat un nou enregistrament amb el Concertino per a violí i orquestra, op. A-49 de Joan Manén, al costat de l’Orquestra Simfònica Nacional d’Ucraïna dirigida per Wolodymyr Sirenko.
L’any 2002 va treballar com a tercer concertino a l’Orquestra Simfònica d’Aalborg (Dinamarca). Actualment és integrant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Biografies
© Ricardo Rios Visual Art
© Ricardo Rios Visual Art
Daniel Blanch, piano
Com a músic versàtil, sensible, creatiu i compromès amb la recuperació del patrimoni del seu païs, Daniel Blanch ha sabut dur terme una intel·ligent carrera de pianista, tant en el vessant de solista com de la música de cambra, al llarg de més de vint anys. Els seus inicis musicals tenen lloc a Barcelona, ciutat natal, on rebé una completa formació de professors com ara Maria Canals i Raquel Millàs a l’Acadèmia de Música Ars Nova. Amb vint-i-un anys obtingué brillantment el títol de professor superior de piano i decidí ampliar coneixements amb Maria Tipo a Florència i més tard amb Brigitte Engerer a París. També amplià repertori amb Ramon Coll i rebé classes magistrals d’Alicia de Larrocha, Josep Colom i Alberto Portugheis.
Daniel Blanch ha estat premiat en diversos concursos nacionals i internacionals, entre els quals destaquen el segon premi del cicle El Primer Palau i el Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona l’any 1993 en la categoria de piano júnior (medalla per unanimitat) i l’any 2004 en la categoria de duo sonates (medalla per unanimitat) amb la violinista polonesa Kalina Macuta.
Com a concertista s’ha presentat, entre altres sales, al Musikverein de Viena, Auditori Enric Granados de Lleida, Teatro Amadeo Roldan de l’Havana, Sala Witold Lutoslawski de Varsòvia, Teatro Rosalía de Castro de la Corunya i, a Barcelona, a L’Auditori i al Palau de la Música Catalana. Ha actuat com a solista amb les orquestres Sinfonia Varsovia, Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba, Orquestra de Cambra de Praga, Orquestra Filharmónica de Bialystok, Orquesta Sinfónica de Xalapa, Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i Orquestra Simfònica Camerata XXI, entre d’altres.
Com a solista té més de deu enregistraments discogràfics. Els dos primers, dedicats a obres per a piano de Schumann, Mozart i Schubert. Fruit de la curiositat i de l’interès en la recerca, Daniel Blanch ha desenvolupat un treball important a l’hora de difondre i posar en valor el repertori de compositors catalans del passat. Ha dut terme una sèrie d’enregistraments per recuperar concerts per a piano i orquestra d’autors catalans: el 2006 va gravar el Concert per a piano i orquestra de Joaquim Nin-Culmell (primera gravació mundial) i el Concerto breve de Xavier Montsalvatge; el 2007, els tres Concerts per a piano de Carlos Suriñach, i el 2009, al costat de la Podlasie Philharmonic Orchestra, dirigida per Marcin Nalecz Niesiolowski, el Concert ibèric de Manuel Blancafort i el Tríptico de la piel de toro de Ricard Lamote de Grignon. També ha interpretat altres concerts d’autors catalans, com Hispania, fantasia per a piano i orquestra de Joaquim Cassadó; Juventus, per a dos violins i piano, i la Rapsòdia catalana, aquestes dues obres de Joan Manén, i la darrera, a més, estrenada per Daniel Blanch el 2015 després de més seixanta anys de ser composta.
Des del 2002 forma duet estable amb la violinista Kalina Macuta. Aquesta formació ha ofert amb gran èxit nombroses actuacions en importants festivals espanyols combinant obres clàssiques de repertori internacional amb obres de gran qualitat poc difoses de compositors catalans. Formant part d’aquest treball de recerca i recuperació de repertori català trobem el doble disc Miniatures catalanes i el primer enregistrament de la integral en dos discs de les obres per a violí i piano de Joan Manén. A més a més han enregistrat diverses Sonates de Beethoven, Brahms i Bartók.
Daniel Blanch és president i fundador de l’Associació Joan Manén, entitat dedicada a la recuperació de la figura del gran violinista i compositor català Joan Manén, així com a la difusió d’altres compositors catalans poc reconeguts. És director artístic del Cicle de Música Catalana Joan Manén i vicepresident de l’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC).
També et pot interessar...
Simfònics al Palau
Orquestra Simfònica del Vallès
―De pel·lícula!Jordi Brau i Luis Posada, actors
Orquestra Simfònica del Vallès
Rubén Gimeno, directorBandes sonores de pel·lícules: Good morning Vietnam!, Ninot diabòlic, La màscara, El discurs del rei, Titànic, Nascut el quatre de juliol, Missió impossible, Sra. Doubtfire, Atrapa’m si pots, La vida és bella, Pirates del Carib i Forrest Gump.
Dissabte, 08.05.21 – 18.30 h
Sala de Concerts
Preus: de 18 a 65 euros
Kalina Macuta & Daniel Blanch
―Cinquantenari de la mort de Joan Manén
Palau Cambra
Dijous, 6 de maig de 2021 – 20 h
Petit Palau
Concert extraordinari
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Kalina Macuta, violí
Daniel Blanch, pianoGiuseppe Tartini (1692-1770) - Joan Manén (1883-1971)
Sonata “Il Trillo del Diabolo”Larghetto affettuoso
Allegro moderato
Andante-Allegro assaiLudwig van Beethoven (1770-1827)
Sonata per a violí i piano núm. 9, op. 47, “Kreutzer”Adagio sostenuto - Presto - Adagio
Andante con variazioni
PrestoMarc Migó (1993)
Tres romances (amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Joan Manén)I. Romança amorosa
II. Romança melòdica
III. Romança místicaJoan Manén
Balada op. A-23Dansa ibèrica núm. 3, op. A-36, “Calatayud”
En col·laboració amb l’Associació Joan Manén
Durada aproximada del concert: 100 minuts sense pausa
Concert enregistrat per Catalunya Música
#celebracions #clàssics #elprimerpalau25 #patrimonicatalà
Comentari
El programa d’avui s’emmarca en els actes del cinquantenari de la mort de Joan Manén (1883-1971) i té l’encert d’oferir l’homenatge escrit per Marc Migó (Barcelona, 1993), que és un dels compositors emergents del panorama català actual, com testimonien diversos premis i avalen centres com la prestigiosa The Juilliard School. En les seves Tres romances (2020), per a violí i piano, Migó planteja un allunyament del virtuosisme pirotècnic i funambulista i s’acosta a l’estil sentimental, sensual i hereu del cant vocal que va dominar bona part de la literatura violinística des dels temps de Paganini i que, progressivament, va tendir a homogeneïtzar els estils interpretatius dels diferents nuclis musicals europeus. Dedicades als intèrprets d’avui, s’hi copsa la recerca de la bellesa emparant-se en la melodia i en la tonalitat basant-se en una línia distanciada però familiaritzada amb un postromanticisme i poematisme passat pel sedàs de la seva formació americana. S’inspiren en dues peces que respiren nostàlgia i s’acosten a l’univers de la música de saló com són la Romanza mística, op. A-46 i la Romanza amorosa, op. A-48 del propi Manén, en el tercer i primer moviments, respectivament.
D’una banda, la “Romança amorosa” de Migó es basteix sobre una melodia del violí en què destaquen alguns efectes sincopats, l’arc ben sostingut i igual sobre la corda i en què el piano en contraresta la volada lírica, també com a contrapès rítmic. La “Romança melòdica” emmascara una forma bitemàtica tripartida amb gran organicitat atesa la semblança motívica dels temes amb un tractament pseudobelcantístic. D’altra banda, la romança que clou aquest tríptic, la “mística”, presenta primer i combina després tres motius ben diferenciats. El segon d’aquests es caracteritza per un grupet de cinc notes –la cinquena és silenci de corxera quasi imperceptible– i el tercer distorsiona i estira un ritme d’havanera amb què Migó remet a l’estil ibèric característic de Manén. Quan aquest tercer motiu s’exposa en el violí és completat per una ornamentació cromàtica descendent rematada per un acord de dobles cordes, mentre que quan ho fa el piano el tanca un glissando –àmplia successió de notes conjuntes una per una.
Aquest és el moviment més singular i pretén suggerir una imatge evocativa: una mena de distorsió onírica, com si tinguéssim en ment el record de Manén tocant el violí. Hi ha, doncs, una voluntat d’efecte de llunyania i lentitud, de suspensió del temps, més psicològica que física, buscada amb dinàmiques en piano i pianíssim; amb una modificació tímbrica del violí basada en contrasts de passatges amb vibrato i sense, i de la potenciació dels harmònics –com en les diverses aparicions del so a manera de breu pedal amb què el violí obre la peça. No menys determinants són els jocs d’eco i l’ús freqüent del pedal dret del piano per amplificar la ressonància i generar un embolcall harmònic estable per a les inflexions en el fraseig que requereixen elegància i refinament, sobretot en l’aplicació del legato, del rubato i de sfumature (alentint el tempo i extingint el so alhora) com es percep fàcilment en la conclusió progressivament diluïda en el silenci, en un res que vol ser ruptura amb el temps.
El programa també il·lustra la faceta de Manén com a intèrpret en la selecció de peces escrites per al seu propi lluïment que es troben estilísticament als antípodes del retrat-record de Migó: és a dir, amb peces di bravura plenes d’efectes i filigranes tècniques (contrasts de colors, dobles cordes, diferents atacs puntejats, posició de l’arc, sons aflautats en el registre més agut, salts d’agut a sobreagut, etc.). Ho proven la cèlebre Sonata per a violí “Il Trillo del Diabolo” de Tartini en l’edició crítica amb acompanyament de piano del propi Manén i la Dansa ibèrica núm. 3, “Calatayud” (1937), dedicada a Sarasate, amb qui sovint se’l va comparar. Aquesta darrera imita la Jota aragonesa, op. 27 del navarrès, iniciant-se amb un disseny descendent rematat per tres notes en pizzicato i l’homenatja en el batec rítmicament ternari de la jota que domina les seccions primera i tercera, tot generant un contrast amb la melodia de la part central que, com a la Balada op. A-20, demana densitat sonora, sense atacs violents, ni amanerament en el fraseig per aconseguir un caràcter cantabile i aristocràtic. Uns trets que, sumats a la lleugeresa en l’articulació dels ornaments i de les notes breus, així com un gran treball del legato i un mesurat ús del portamento, eren la baula estilística del Manén violinista, tal com demostren algunes de les seves gravacions.
Entre aquests enregistraments no es compta cap de la Sonata per a violí i piano núm. 9, en La major, op. 47, “Kreutzer” de Beethoven, una de les poques sonates per a violí i piano del compositor alemany per les quals Manén sentia devoció veritable, tot i haver-ne ofert la integral en diferents ocasions, com l’any 1915 a Madrid acompanyat de Granados, o el 1916 a València acompanyat de Joaquim Nin Castellanos. Beethoven la va dedicar al violinista d’origen anglès George Bridgetower, a qui havia conegut l’any 1803 quan va actuar a Viena i a qui també va proposar d’estrenar-la. Bridgetower volia disposar de temps suficient per estudiar-la, però la composició no avançava, fins al punt que el dia de l’estrena el violinista va haver d’interpretar l’“Andante” amb el manuscrit. Era el 24 de maig de 1803. Al cap de poc van sorgir disputes entre el compositor i el violinista per qüestions personals, i, quan Beethoven va conèixer el violinista, compositor i pedagog francès Rodolphe Kreutzer, li va dedicar l’obra aprofitant l’avinentesa que l’editor Simrock s’havia compromès a publicar-la. No obstant això, sembla que Kreutzer no la va tocar mai en públic perquè la considerava excessivament difícil.
Com el subtítol indica –“in stilo molto concertante”–, aquesta Sonata busca un estil que sobrepassa la música de saló. Abandona els precedents vienesos, està plena d’antagonismes i, més que el diàleg, opta per la contraposició entre els instruments. La partitura atrapa des del primer compàs amb el solo de violí inicial repetit pel piano: des de la complexitat de l’escriptura, la fantasia del desenvolupament fins a la feréstega coda d’aquest “Adagio sostenuto-Presto” bastit sobre tres temes. El segon d’aquests és una melodia de caire coral, mentre que el primer i el tercer mostren una gran tensió i porten els intèrprets al límit, tot fent vàlida aquella afirmació d’Adorno que “van tan ràpid que el successiu és simultani”. Aquests tres temes tenen fisonomies ben diferents entre si i es destaquen en la fisonomia rítmica per ser el primer en negres, el segon en rodones i el tercer amb notes amb puntets i escales (al violí).
El segon moviment es construeix sobre un tema més senzill i està concebut en forma d’“Andante amb variacions”: una fórmula en què Beethoven era un mestre a partir d’uns mínims esquemes compositius. La primera, la segona i la quarta variacions enriqueixen el tema amb ornamentacions virtuosístiques que perllonguen la melodia. La tercera i la coda sonen més relaxades i emfasitzen el sentit cantable d’una pàgina en què el violí tendeix a explorar el registre agut. Per últim, el “Presto” conclusiu retroba la impetuositat de l’obra i es desenvolupa amb un ritme característic assimilable a la tarantel·la. El material pertanyia a la Sonata núm. 6, però, per la seva desproporció, Beethoven el va traslladar a aquesta integrant-lo en una forma sonata de dos temes poc contrastants que justifiquen la il·lusió auditiva de tractar-se d’un perpetuum mobile. Hi destaca una pausa i una frase melòdica en tempo d’adagio que precedeix la frenètica coda, tot oferint un d’aquells contrasts sorprenents amb què el compositor jugava a despistar l’oient. D’aquesta manera es clou una de les obres que inauguren el període heroic de Beethoven, l’èxit de la qual va motivar algunes transcripcions per a altres formacions –quintet de corda i piano a quatre mans– com era habitual dins el negoci editorial i als cercles de música de cambra, tant públics com domèstics.
Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art.
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –Biografies
Kalina Macuta, violí
© Arcali
Nascuda a Olsztyn (Polònia), estudià sota la direcció d’eminents professors polonesos, com Artur Milian o Magdalena Szczepanowska. L’any 2002 finalitzà els estudis a l’Acadèmia de Música Fryderyk Chopin de Varsòvia amb matrícula d’honor. Durant els estudis fou becada per rebre masterclasses amb els prestigiosos violinistes Igor Ozim, Valerij Klimov i Pierre Amoyal. També participà en d’altres impartides per Thomas Brandis, Olivier Charlier, Victoria Neaga, Roman Totenberg, Robert Szreder i Krzysztof Wegrzyn.
Ha estat premiada en diversos certàmens internacionals: Concurs per a Violí Sol Tadeusz Wronski (menció especial), Concurs de Música de Cambra de Lodz formant part del Quintet Tutte le Strade (primer premi) i Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona, en l’especialitat de duo sonates, amb la pianista Agnieszka Kaczmarek (diploma d’honor) l’any 1999 i amb Daniel Blanch (medalla per unanimitat) l’any 2004.
Ha ofert concerts arreu d’Europa. Ha actuat en importants sales de concerts, com l’Auditori de la Societat de la Música i la Filharmonia Nacional de Varsòvia, la Sala de Ball del Palau de Lancut o la Casa Atma de Szymanowski a Zakopane. L’octubre del 2005 va debutar com a solista al Palau de la Música Catalana amb l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra, sota la direcció de Miguel Ortega.
Des del 2002 forma duet estable amb el pianista Daniel Blanch. Aquesta formació ha actuat amb gran èxit en nombrosos festivals internacionals d’Espanya combinant als programes obres clàssiques de repertori amb obres de gran qualitat però poc difoses de compositors espanyols i polonesos.
Entre els seus enregistraments discogràfics, destaquen un disc dedicat a obres de Carles Suriñach en què participa com a solista al costat de la Sinfonia de Varsòvia dirigida per Jacek Kaspszyk, l’enregistrament en directe de dues Sonates per a violí i piano de Beethoven i la gravació de dues Sonates de Brahms i Bartók amb Daniel Blanch al piano. També ha editat el doble disc Miniatures catalanes (Columna Música), que inclou obres de vint-i-cinc compositors catalans. Els darrers anys ha enregistrat en dos discs la integral de les obres per a violí i piano de Joan Manén. Ben aviat llançarà al mercat un nou enregistrament amb el Concertino per a violí i orquestra, op. A-49 de Joan Manén, al costat de l’Orquestra Simfònica Nacional d’Ucraïna dirigida per Wolodymyr Sirenko.
L’any 2002 va treballar com a tercer concertino a l’Orquestra Simfònica d’Aalborg (Dinamarca). Actualment és integrant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Daniel Blanch, piano
© Ricardo Rios Visual Art
Com a músic versàtil, sensible, creatiu i compromès amb la recuperació del patrimoni del seu païs, Daniel Blanch ha sabut dur terme una intel·ligent carrera de pianista, tant en el vessant de solista com de la música de cambra, al llarg de més de vint anys. Els seus inicis musicals tenen lloc a Barcelona, ciutat natal, on rebé una completa formació de professors com ara Maria Canals i Raquel Millàs a l’Acadèmia de Música Ars Nova. Amb vint-i-un anys obtingué brillantment el títol de professor superior de piano i decidí ampliar coneixements amb Maria Tipo a Florència i més tard amb Brigitte Engerer a París. També amplià repertori amb Ramon Coll i rebé classes magistrals d’Alicia de Larrocha, Josep Colom i Alberto Portugheis.
Daniel Blanch ha estat premiat en diversos concursos nacionals i internacionals, entre els quals destaquen el segon premi del cicle El Primer Palau i el Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona l’any 1993 en la categoria de piano júnior (medalla per unanimitat) i l’any 2004 en la categoria de duo sonates (medalla per unanimitat) amb la violinista polonesa Kalina Macuta.
Com a concertista s’ha presentat, entre altres sales, al Musikverein de Viena, Auditori Enric Granados de Lleida, Teatro Amadeo Roldan de l’Havana, Sala Witold Lutoslawski de Varsòvia, Teatro Rosalía de Castro de la Corunya i, a Barcelona, a L’Auditori i al Palau de la Música Catalana. Ha actuat com a solista amb les orquestres Sinfonia Varsovia, Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba, Orquestra de Cambra de Praga, Orquestra Filharmónica de Bialystok, Orquesta Sinfónica de Xalapa, Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i Orquestra Simfònica Camerata XXI, entre d’altres.
Com a solista té més de deu enregistraments discogràfics. Els dos primers, dedicats a obres per a piano de Schumann, Mozart i Schubert. Fruit de la curiositat i de l’interès en la recerca, Daniel Blanch ha desenvolupat un treball important a l’hora de difondre i posar en valor el repertori de compositors catalans del passat. Ha dut terme una sèrie d’enregistraments per recuperar concerts per a piano i orquestra d’autors catalans: el 2006 va gravar el Concert per a piano i orquestra de Joaquim Nin-Culmell (primera gravació mundial) i el Concerto breve de Xavier Montsalvatge; el 2007, els tres Concerts per a piano de Carlos Suriñach, i el 2009, al costat de la Podlasie Philharmonic Orchestra, dirigida per Marcin Nalecz Niesiolowski, el Concert ibèric de Manuel Blancafort i el Tríptico de la piel de toro de Ricard Lamote de Grignon. També ha interpretat altres concerts d’autors catalans, com Hispania, fantasia per a piano i orquestra de Joaquim Cassadó; Juventus, per a dos violins i piano, i la Rapsòdia catalana, aquestes dues obres de Joan Manén, i la darrera, a més, estrenada per Daniel Blanch el 2015 després de més seixanta anys de ser composta.
Des del 2002 forma duet estable amb la violinista Kalina Macuta. Aquesta formació ha ofert amb gran èxit nombroses actuacions en importants festivals espanyols combinant obres clàssiques de repertori internacional amb obres de gran qualitat poc difoses de compositors catalans. Formant part d’aquest treball de recerca i recuperació de repertori català trobem el doble disc Miniatures catalanes i el primer enregistrament de la integral en dos discs de les obres per a violí i piano de Joan Manén. A més a més han enregistrat diverses Sonates de Beethoven, Brahms i Bartók.
Daniel Blanch és president i fundador de l’Associació Joan Manén, entitat dedicada a la recuperació de la figura del gran violinista i compositor català Joan Manén, així com a la difusió d’altres compositors catalans poc reconeguts. És director artístic del Cicle de Música Catalana Joan Manén i vicepresident de l’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC).
També et pot interessar...
Simfònics al Palau
Orquestra Simfònica del Vallès
―De pel·lícula!Jordi Brau i Luis Posada, actors
Orquestra Simfònica del Vallès
Rubén Gimeno, directorBandes sonores de pel·lícules: Good morning Vietnam!, Ninot diabòlic, La màscara, El discurs del rei, Titànic, Nascut el quatre de juliol, Missió impossible, Sra. Doubtfire, Atrapa’m si pots, La vida és bella, Pirates del Carib i Forrest Gump.
Dissabte, 08.05.21 – 18.30 h
Sala de Concerts
Preus: de 18 a 65 euros