La Sonata KV 457 de Mozart inicia aquest recital, completat per la sublim Fantasia de Schumann i la transcendental Sonata D. 960 de Schubert. Mozart va establir-se a Viena l’any 1781 després de l’etapa al servei de l’arquebisbe Coloredo a Salzburg. Concerts, impartir classes de piano i una prolífica activitat compositiva van marcar els seus anys a la capital austríaca com a músic independent. La composició de la Sonata en Do menor es va produir el 1784, any en què també compondrà sis dels seus Concerts per a piano. La Sonata KV 457, juntament amb la Sonata KV 311 –escrita a París l’any 1778– esdevé l’única de la seva producció escrita en modalitat menor. Dedicada a la seva alumna Therese von Trattner, va ser publicada conjuntament amb la Fantasia en Do menor, obra amb la qual comparteix estrets vincles temàtics i musicals. El contundent tema inicial, que anuncia Beethoven, ens obre les portes a un “Molto allegro” inquietant i torbador, avantsala d’un afable “Adagio” caracteritzat pel seu refinament harmònic i líric. La vehement intensitat dramàtica del “Allegro assai” final, escrit en forma rondó-sonata, tanca aquesta Sonata, una de les obres més captivadores del llegat pianístic mozartià.

“Tocar d’una forma fantàstica i apassionada”, amb aquesta indicació Schumann preludia la Fantasia op. 17, dedicada a Liszt, on la poètica onírica d’un personatge com Eusebius queda confrontada amb l’antagonisme vehement de Florestan, tot confegint una de les màximes exaltacions del pianisme romàntic. La Fantasia va ser concebuda l’any 1836, quan Schumann ha de renunciar a la seva relació amb Clara per voluntat del pare de la pianista. El tema apassionat inicia aquesta obra catàrtica que ens guiarà també apassionadament cap al sublim final, on la plàcida tendresa de la música assoleix un estat contemplatiu.  

El mes de setembre del 1828 Schubert escriu la trilogia que posarà fi al seu catàleg de Sonates. La darrera, acabada el 26 de setembre –dos mesos abans de la seva mort–, ens parla de serenitat, on les màgiques modulacions i la riquesa harmònica embolcallen el primer moviment. El recolliment, el dolor interior, s’imposen en un “Andante” colpidor, avantsala de la frescor que brolla de l‘“Scherzo” i d’un “Allegro” de modulacions vertiginoses culminat amb un passatge d’octaves torbador. Schubert va passar les darreres setmanes de la seva vida a l’apartament del seu germà Ferdinand, on moriria el 19 novembre de 1828, als trenta-un anys.

Lluís Trullén, crític musical