• Catriona Morison & Julius Drake
    —Grieg, Brahms, Schumann i Elgar

    Petit Palau Cambra

    Dijous, 26 de maig de 2022 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Associació Franz Schubert
    • Logo per programes color - Gobierno de España - Ministerio de Cultura y Deporte - Inaem
    • CNDM color

    Amb la col·laboració especial de:

    • Fundació Banc Sabadell

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Catriona Morison, mezzosoprano
    Julius Drake
    , piano


    Edvard Grieg (1843-1907)
    Sechs Lieder, op. 48

    Gruss
    Dereinst, Gedanke mein
    Lauf der Welt
    Die verschwiegene Nachtigall
    Zur Rosenzeit
    Ein Traum

    Johannes Brahms (1833-1897)
    Dein blaues Auge, op. 59/8
    Die Mainacht, op. 43/2
    Mädchenlied, op. 107/5
    Meine Liebe ist grün, op. 63/5

    Robert Schumann (1810-1856)
    Sechs Gedichte von N. Lenau und Requiem, op. 90

    Lied eines Schmiedes
    Meine Rose
    Kommen und Scheiden
    Die Sennin
    Einsamkeit
    Der schwere Abend
    Requiem

    Edward Elgar (1857-1934)
    Sea pictures, op. 37

    Sea slumber song
    In Haven
    Sabbath morning at sea
    Where corals lie
    The swimmer

    Durada aproximada del concert: 64 minuts, sense pausa.

    #clàssics #jovestalents

  • Comentari

    Amors i pèrdues

    A mitjan 1849 Robert Schumann va tornar a escriure lieder després de gairebé deu anys i s’hi va dedicar intensament, tant, que es parla d’un segon liederjahr. El cicle Sechs Gedichte von N. Lenau und Requiem, l’obra triada en aquesta ocasió per a aquesta sèrie de concerts entorn del compositor, és considerat un dels millors, sinó el millor, d’aquest període. L’acompanyaran obres d’Edvard Grieg, Johannes Brahms i Edward Elgar.

    Schumann havia conegut el poeta Nikolas Lenau el 1838, i sempre en recordaria el caràcter melancòlic. Després que cregués erròniament que havia mort (en realitat va morir unes setmanes després de la composició del cicle), va escriure entre el 2 i el 5 d’agost de 1850 aquesta obra amb poemes seus amarats d’aquesta melancolia que anys enrere l’havia impressionat. Tanca el cicle un Requiem amb la versió alemanya d’un lament atribuït a Heloïsa d’Argenteuil. El més conegut dels Sechs Gedichte és “Meine Rose”, però no passem per alt la bellesa de lieder com “Kommen und Scheiden”, “Einsamkeit” o el mateix “Requiem”.

    De les prop de cent setanta cançons que va escriure Grieg, una vintena són en alemany. Entre les quals hi ha les que formen el cicle que obre el programa, Sechs Lieder, op. 48, el cicle més conegut, de manera ben merescuda, del compositor. En realitat hauríem de parlar de col·lecció i no de cicle, perquè, més enllà del tema, l’amor, no hi ha res que cohesioni aquests lieder; el costum, però, ha fet que s’interpreti sovint l’obra completa. Emmarcats en la tradició tardoromàntica, s’alternen l’alegria de “Gruss”, la lleugeresa de “Die verschwiegene Nachtigall” o l’expansiva eufòria d’“Ein Traum” amb la tristesa de “Dereinst, Gedanke mein” o “Zur Rosenzeit”.

    Tot i que solem associar l’obra de Brahms amb la de Schumann, el seu temps junts va ser molt breu, es van conèixer només cinc mesos abans que Schumann intentés suïcidar-se i fos internat en un sanatori. En canvi, Brahms i Grieg van nèixer i morir amb deu anys de diferència, i els lieder de tots dos que escoltarem avui són pràcticament contemporanis. La breu representació de Brahms en aquest concert inclou (almenys) dues joies: Die Mainacht i Meine Liebe ist grün, que rivalitza en exaltació amb “Ein Traum”.

    El concert acabarà amb les Sea pictures d’Edward Elgar, un cicle que alguns estudiosos consideren mancat d’unitat perquè, com l’opus 48 de Grieg, cada poema és d’un poeta diferent i la relació amb el mar és de vegades vaga. Així ho va voler el compositor, però, que va fer d’aquesta disparitat una obra imponent en la qual hi ha espai per a delicades miniatures com “In Haven” i per al temporal violent de “The swimmer”, la cançó que tanca el cicle.

    Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied

  • Biografies

    Catriona Morison, mezzosoprano

    Catriona Morison

    ©Andrew Low

    Guanyadora el 2017 del concurs BBC Cardiff Singer of the World en les categories Singer of the World i Song Price, la mezzosoprano escocesa-alemanya Catriona Morison va ser membre de l’Òpera de Wuppertal entre el 2016 i el 2018, i posteriorment artista resident. Hi ha cantat una àmplia varietat de papers, incloent-hi Nicklausse (Les contes d’Hoffmann), Charlotte (Werther), Hänsel (Hänsel und Gretel), Maddalena (Rigoletto) i Cherubino (Le nozze di Figaro). Va debutar als BBC Proms el 2019 cantant les Sea pictures d’Elgar. Com a recitalista, treballa habitualment amb Malcolm Martineau, Simon Lepper o Joseph Middleton, en sales i festivals reconeguts, com el Wigmore Hall, Festival Internacional d’Edimburg, Leeds Lieder Festival i Weimarer Meisterkurs; recentment va ser BBC Radio 3 New Generation Artist.

  • Julius Drake, piano

    Julius Drake

    ©Sim Canetti-Clarke

    Viu a Londres i gaudeix d’una reputació internacional com un dels millors instrumentistes del seu camp, tot col·laborant amb molts dels principals artistes mundials. «The New Yorker» l’ha descrit com un “pianista acompanyant sense parió”. Apareix habitualment als principals auditoris i festivals de música. El seu interès apassionat per la cançó li ha comportat invitacions per organitzar cicles musicals per al Wigmore Hall de Londres, la BBC i també al Royal Concertgebouw d’Amsterdam. La seva sèrie anual de recitals de cançons –Julius Drake and Friends– a l’històric Middle Temple Hall de Londres, ha presentat recitals amb molts cantants destacats, com Thomas Allen, Olaf Bär, Ian Bostridge, Angelika Kirchschlager, Iestyn Davies, Veronique Gens, Felicity Lott, Simon Keenlyside, Christopher Maltman o Christoph Prégardien.

  • 20220428 Anunci Palau100 T2223 DESKTOP
  • Textos

    Edvard Grieg (1843-1907)
    Sechs Lieder, op. 48

    Gruß 
    Text de H. Heine (1797-1856)

    Salutació

    Leise zieht durch mein Gemüt
    Liebliches Geläute,
    Klinge, kleines Frühlingslied,
    Kling hinaus ins Weite.

    Mou-te dolçament per la meva ànima,
    repic gentil,
    sona, petita cançó de primavera,
    sona cap a la llunyania.

    Zieh hinaus bis an das Haus,
    Wo die Veilchen sprießen,
    Wenn du eine Rose schaust,
    Sag, ich laß sie grüßen.

    Arriba’t fins a la casa
    on creixen les violetes,
    i quan vegis una rosa
    digues-li que la saludo.

    Dereinst, Gedanke mein
    Text de Cristóbal de Castillejos, traducció a l’alemany d’Emanuel Geibel (1815-1884)

    Algun dia, pensaments meus

    Dereinst, dereinst,
    Gedenke mein,
    Wirst ruhig sein.

    Algun dia, algun dia,
    pensaments meus,
    us haureu calmat.

    Läßt Liebesglut
    Dich still nicht werden:
    In kühler Erden,
    Da schläfst du gut;
    Dort ohne Liebe
    Und ohne Pein
    Wirst ruhig sein.

    Si l’ardor amorosa
    encara no s’ha encalmat,
    en la terra freda
    hi dormiràs bé;
    allà sense amor
    i sense penes
    descansaràs tranquil.

    Was du im Leben
    Nicht hast gefunden,
    Wenn es entschwunden,
    Wird dir’s gegeben.
    Dann ohne Wunden
    Und ohne Pein
    Wirst ruhig sein.

    El que en la vida
    no has trobat,
    quan s’hagi esvaït,
    et serà donat.
    Sense ferides,
    i sense penes
    descansaràs tranquil.

    Lauf der Welt
    Text de Kudwig Uhland (1787-1862)

    Decurs del món

    An jedem Abend geh’ ich aus
    Hinauf den Wiesensteg.
    Sie schaut aus ihrem Gartenhaus,
    Es stehet hart am Weg.
    Wir haben uns noch nie bestellt, ,
    Es ist nur so der Lauf der Welt.

    Cada vespre surto enfora
    i pujo fins a la prada.
    Ella mira des del seu pavelló,
    que s’aixeca ferm en el camí.
    Encara no ens hem mai citat,
    només és així el decurs del món.

    Ich weiß nicht, wie es so geschah,
    Seit lange küss’ ich sie,
    Ich bitte nicht, sie sagt nicht: ja!
    Doch sagt sie: nein! auch nie.
    Wenn Lippe gern auf Lippe ruht,
    Wir hindern’s nicht, uns dünkt es gut.

    No sé com succeí,
    fa temps que la beso,
    ni ho demano ni em diu: sí!,
    però tampoc mai em diu no!
    Quan els llavis reposen contents en els llavis,
    no ho amaguem, ens agrada.

    Das Lüftchen mit der Rose spielt,
    Es fragt nicht: hast mich lieb?
    Das Röschen sich am Taue kühlt,
    Es sagt nicht lange: gib!
    Ich liebe sie, sie liebet mich,
    Doch keines sagt: ich liebe dich!

    Les brises juguen amb la rosa,
    no es pregunta: m’estimes?
    La roseta es refreda amb la rosada,
    ja no es diu més: entrega’t!
    Jo l’estimo, ella m’estima,
    però ningú no diu: t’estimo!

    Die verschwiegene Nachtigall
    Text de Walter von der Vogelweide (1170-1230)

    El rossinyol discret 

    Unter den Linden,
    An der Haide,
    Wo ich mit meinem Trauten saß,
    Da mögt ihr finden,
    Wie wir beide
    Die Blumen brachen und das Gras.
    Vor dem Wald mit süßem Schall,
    Tandaradei!
    Sang im Tal die Nachtigall.

    Sota el til·ler,
    a la prada,
    on seia amb el meu estimat,
    podreu veure
    on nosaltres dos
    collírem flors i herba.
    Davant del bosc amb un cant dolç,
    Tandaradai!,
    cantava el rossinyol a la vall.

    Ich kam gegangen
    Zu der Aue,
    Mein Liebster kam vor mir dahin.
    Ich ward empfangen
    Als hehre Fraue,
    Daß ich noch immer selig bin.
    Ob er mir auch Küsse bot?
    Tandaradei!
    Seht, wie ist mein Mund so rot!

    Vaig arribar
    a la prada,
    l’estimat ja havia arribat.
    Vaig ésser rebuda
    com una dona excelsa,
    que encara soc sempre feliç.
    Si m’oferí també un bes?
    Tandaradai!
    Mireu, que vermella està la meva boca!

    Wie ich da ruhte,
    Wüßt’ es einer,
    Behüte Gott, ich schämte mich.
    Wie mich der Gute
    Herzte, keiner
    Erfahre das als er und ich -
    Und ein kleines Vögelein,
    Tandaradei!
    Das wird wohl verschwiegen sein.

    Com vaig reposar allà,
    si algú ho sabés,
    valgui’m Déu, m’avergonyiria.
    Com m’abraçà
    el bé, ningú
    no ho sap més que ell i jo...
    i un petit ocellet,
    Tandaradai!,
    que serà molt discret.

    Zur Rosenzeit
    Text de J. W. von Goethe (1749-1832)

    A l’època de les roses

    Ihr verblühet, süße Rosen,
    Meine Liebe trug euch nicht;
    Blühtet, ach! dem Hoffnungslosen,
    Dem der Gram die Seele bricht!

    Floriu, dolces roses,
    i no us porta el meu amor;
    floriu, ai!, per al desesperat,
    amb l’ànima trencada per l’aflicció!

    Jener Tage denk’ ich trauernd,
    Als ich, Engel, an dir hing,
    Auf das erste Knöspchen lauernd
    Früh zu meinem Garten ging.

    Penso entristit en aquells dies
    quan jo, àngel, estava aferrat a tu,
    i esperàvem que la primera poncella
    arribés de matinada al meu jardí.

    Alle Blüten, alle Früchte
    Noch zu deinen Füßen trug
    Und vor deinem Angesichte
    Hoffnung in dem Herzen schlug.

    Totes les flors, totes les fruites
    les dipositava jo als teus peus,
    i en veure la teva cara
    l’esperança envaïa el meu cor.

    Ein Traum
    Text de Friedrich von Bodenstedt (1819-1892)

    Un somini

    Mir träumte einst ein schöner Traum:
    Mich liebte eine blonde Maid;
    Es war am grünen Waldesraum,
    Es war zur warmen Frühlingszeit:

    Vaig somniar una vegada un bell somni:
    una noia rossa m’estimava;
    era en la volta verda del bosc,
    era en el càlid temps primaveral:

    Die Knospe sprang, der Waldbach schwoll,
    Fern aus dem Dorfe scholl Geläut -
    Wir waren ganzer Wonne voll,
    Versunken ganz in Seligkeit.

    Les poncelles brotaven, el rierol s’inflava,
    arribaven repics llunyans des del poble...
    Estàvem plens de felicitat,
    submergits del tot en la beatitud.

    Und schöner noch als einst der Traum
    Begab es sich in Wirklichkeit -
    Es war am grünen Waldesraum,
    Es war zur warmen Frühlingszeit:

    I encara més bell que aquell somni
    succeí en la realitat...
    Fou en la volta verda del bosc,
    fou en el càlid temps primaveral.

    Der Waldbach schwoll, die Knospe sprang,
    Geläut erscholl vom Dorfe her -
    Ich hielt dich fest, ich hielt dich lang
    Und lasse dich nun nimmermehr!

    El rierol s’inflà, les poncelles brotaren,
    arribaren repics des del poble...
    Et vaig abraçar fermament, molta estona,
    i mai més no et vaig deixar!

    O frühlingsgrüner Waldesraum!
    Du lebst in mir durch alle Zeit –
    Dort ward die Wirklichkeit zum Traum,
    Dort ward der Traum zur Wirklichkeit!

    Oh, volta del bosc de verd primaveral!
    Vius en mi en tot moment...
    Allà la realitat fou un somni,
    allà el somni es feu realitat!

    Traduccions de Manuel Capdevila i Font

    Johannes Brahms (1833-1897)
    Dein blaues Auge, op. 59/8
    Text de Klaus Groth (1819-1899)


    Els teus ulls blaus

    Dein blaues Auge hält so still,
    Ich blicke bis zum Grund.
    Du fragst mich, was ich sehen will?
    Ich sehe mich gesund.

    Els teus ulls blaus estan tan tranquils,
    miro la seva profunditat.
    Em preguntes què hi puc veure?
    M’hi veig guarit.

    Es brannte mich ein glühend Paar,
    Noch schmerzt das Nachgefühl;
    Das deine ist wie See so klar
    Und wie ein See so kühl.

    Un parell d’ulls ardents m’han cremat,
    el dolor encara em fa mal:
    Els teus ulls són clars com un llac
    i tan frescos com un llac.

    Die Mainacht, op. 43/2 (1886)
    Text de Ludwig Heinrich Christoph Hölty (1748-1776)

    La nit de maig

    Wann der silberne Mond durch die Gesträuche blinkt,
    Und sein schlummerndes Licht über den Rasen streut,
    Und die Nachtigall flötet,
    Wandl’ ich traurig von Busch zu Busch.

    Quan la lluna platejada espurneja entre els arbustos
    i la seva llum brillant s’escampa per la gespa,
    i canta el rossinyol,
    deambulo tristament pels boscos.

    Selig preis’ ich dich dann, flötende Nachtigall,
    Weil dein Weibchen mit dir wohnet in Einem Nest,
    Ihrem singenden Gatten
    Tausend trauliche Küsse giebt.

    Aleshores dic, beneït sigues rossinyol que cantes,
    perquè la teva esposa viu amb tu en un niu,
    donant al seu espòs cantor
    mil petons fidels.

    Überhüllet von Laub, girret ein Taubenpaar
    Sein Entzücken mir vor; aber ich wende mich,
    Suche dunklere Schatten,
    Und die einsame Thräne rinnt.

    Cobertes pel fullatge, una parella de coloms
    parrupen el seu plaer al meu davant;
    però em giro, cercant ombres més fosques,
    i em cau una llàgrima solitària.

    Wann, o lächelndes Bild, welches wie Morgenroth
    Durch die Seele mir stralt, find’ ich auf Erden dich?
    Und die einsame Thräne
    Bebt mir heisser die Wang’ herab.

    Quan –oh imatge somrient que com l’alba brilles a través
    de la meva ànima– et trobaré en aquesta terra?
    I deixo que la llàgrima vessi tremolosa,
    cremant, per la meva galta.

    Mädchenlied, op. 107/5 
    Text de Paul Heyse (1830-1914)

    Cant de la noies

    Auf die Nacht in den Spinnstuben
    Da singen die Mädchen,
    Da lachen die Dorfbuben,
    Wie flink gehn die Rädchen!

    A la nit, a la cambra on es fila,
    les noies canten.
    Els nois del poble riuen.
    Que de pressa giren les filoses!

    Spinnt jedes am Brautschatz,
    Daß der Liebste sich freut.
    Nicht lange, so gibt es
    Ein Hochzeitsgeläut.

    Cada noia fila el seu aixovar,
    per fer content el seu estimat.
    No falta pas gaire temps
    perquè repiquin les campanes de noces.

    Kein Mensch, der mir gut ist,
    Will nach mir fragen.
    Wie bang mir zu Muth ist,
    Wem soll ich’s klagen?

    Que cap home que no sigui amable amb mi,
    no em demani.
    Em sento molt inquieta,
    a qui he de queixar-me?

    Die Thränen rinnen
    Mir übers Gesicht --
    Wofür ich soll spinnen,
    Ich weiß es nicht!

    Em cauen les llàgrimes
    galtes avall.
    Per què he de filar?
    No ho sé pas!

    Meine Liebe ist grün, op. 63/5
    Text de Felix Schumann (1854-1879)

    El meu amor és verd

    Meine Liebe ist grün wie der Fliederbusch,
    Und meine Lieb ist schön wie die Sonne;
    Die glänzt wohl herab auf den Fliederbusch
    Und fühl ihn mit Durft und mit Wonne.

    El meu amor és verd com el saüc,
    el meu amor és bell com el sol;
    brilla resplendent sobre la saüquera
    i l’omple de perfums i de delit.

    Meine Liebe hat Schwingen der Nachtigall,
    Und wiegt sich in blühendem Flieder,
    Und jauzchet und singet vom Duft berauscht
    Viel liebestrunkene Lieder.

    El meu amor té ales com el rossinyol,
    i es remunta amb les ales florides,
    i s’alegra i entona, embriagat de perfums,
    apassionades cançons amoroses.

    Robert Schumann (1810-1856)
    Sechs Gedichte von N. Lenau und Requiem, op. 90
    Text de Nikolaus Lenau (1802-1850)

    Lied eines Schmiedes

    Cançó del ferrer

    Fein Rößlein, ich
    Beschlage dich,
    Sei frisch und fromm,
    Und wieder komm!

    Bon cavallet,
    jo et ferro.
    Sigues dispost i amable,
    i torna a venir!

    Trag deinen Herrn
    Stets treu dem Stern,
    Der seiner Bahn
    Hell glänzt voran.

    Porta el teu senyor
    sempre fidel, cap a l’estrella
    que brilla pel davant
    del seu camí.

    Bergab, bergauf
    Mach flinken Lauf,
    Leicht wie die Luft
    Durch Strom und Kluft!

    Amunt i avall,
    que el teu galop
    sigui lleuger com l’aire
    per rius i comes!

    Trag auf dem Ritt
    Mit jedem Tritt
    Den Reiter du
    Dem Himmel zu!

    En la teva cavalcada,
    a cada pas,
    porta el teu cavaller
    cap al cel!

    Nun Rößlein, ich
    Beschlage dich,
    Sei frisch und fromm,
    Und wieder komm!

    I ara, bon cavallet,
    jo et ferro.
    Sigues dispost i amable,
    i torna a venir!

    Meine Rose 

    La meva rosa

    Dem holden Lenzgeschmeide,
    Der Rose, meiner Freude,
    Die schon gebeugt und blasser
    Vom heißen Strahl der Sonnen,
    Reich’ ich den Becher Wasser
    Aus dunklem, tiefem Bronnen.

    A la preciosa joia de la primavera,
    a la rosa, la meva alegria,
    que ja es marceix i empal·lideix
    per l’ardent resplendor del sol,
    atanso un got d’aigua
    d’un pou fosc i profund.

    Du Rose meines Herzens!
    Vom stillen Strahl des Schmerzens
    Bist du gebeugt und blasser;
    Ich möchte dir zu Füßen,
    Wie dieser Blume Wasser,
    Still meine Seele gießen!
    Könnt’ ich dann auch nicht sehen
    Dich freudig auferstehen.

    Tu, rosa del meu cor!
    Pel raig silenciós del dolor
    et doblegues i t’apagues,
    i voldria que els teus peus,
    com rega l’aigua aquesta flor,
    es regués la meva ànima en silenci.
    Però mai no podré veure’t
    ressuscitar feliçment.

    Kommen und Scheiden 

    Arribada i partida

    So oft sie kam, erschien mir die Gestalt
    So lieblich wie das erste Grün im Wald.

    Sempre que venia, la seva imatge resplendia per a mi,
    tan bonica com el primer verd del bosc.

    Und was sie sprach, drang mir zum Herzen ein
    Süß wie des Frühlings erstes Lied.

    I tot el que deia s’aplegava al meu cor,
    dolçament com la primera cançó de la primavera.

    Und als Lebwohl sie winkte mit der Hand,
    War’s, ob der letzte Jugendtraum mir schwand.

    I, en acomiadar-se, va saludar-me amb la mà,
    i va ser com si s’esvaís el darrer somni de joventut.

    Die Sennin

    La pastora

    Schöne Sennin, noch einmal
    Singe deinen Ruf in’s Thal,
    Daß die frohe Felsensprache
    Deinem hellen Ruf erwache.

    Bella pastora, un cop més
    canta la teva crida per la vall,
    que el feliç llenguatge de les roques
    es desperti pel teu sonor pregó.

    Horch, o Sennin, wie dein Sang
    In die Brust den Bergen drang,
    Wie dein Wort die Felsenseelen
    Freudig fort und fort erzählen!

    Escolta, oh pastora, com la teva cançó
    penetra el cor de les muntanyes,
    com l’ànima de les pedres repeteix
    les teves paraules una vegada i una altra.

    Aber einst, wie Alles flieht,
    Scheidest du mit deinem Lied,
    Wenn dich Liebe fortbewogen,
    Oder dich der Tod entzogen.

    Però un dia, ja que tot passa,
    partiràs amb la teva cançó,
    quan l’amor t’arrossegui
    o la mort se t’emporti.

    Und verlassen werden stehn,
    Traurig stumm herübersehn
    Dort die grauen Felsenzinnen
    Und auf deine Lieder sinnen.

    I nosaltres romandrem aquí, abandonats,
    tristos i en silenci, mirant amunt
    cap als merlets grisos de les roques,
    somiant les teves cançons.

    Einsamkeit

    Solitud

    Wildverwachs’ne dunkle Fichten,
    Leise klagt die Quelle fort;
    Herz, das ist der rechte Ort
    Für dein schmerzliches Verzichten!

    Avets salvatges, desnerits, ombrívols,
    la font es lamenta suaument sense parar;
    cor meu, aquest és el lloc adequat
    per la teva dolorosa renúncia.

    Grauer Vogel in den Zweigen,
    Einsam deine Klage singt,
    Und auf deine Frage bringt
    Antwort nicht des Waldes Schweigen.

    A les branques, un ocell gris
    canta en solitari el teu lament,
    i a les teves preguntes
    el bosc, emmudit, no respon.

    Wenn’s auch immer Schweigen bliebe,
    Klage, klage fort; es weht,
    Der dich höret und versteht,
    Stille hier der Geist der Liebe.

    Si bé encara regna el silenci
    no aturis el teu lament; l’esperit de l’amor
    que t’escolta i et comprèn,
    bufa aquí dolçament.

    Nicht verloren hier im Moose,
    Herz, dein heimlich Weinen geht,
    Deine Liebe Gott versteht,
    Deine tiefe, hoffnungslose!

    Cor meu, el teu plor secret
    cau sobre la molsa sense perdre’s.
    Déu comprèn el teu
    profund i aclaparat amor.

    Der schwere Abend

    Vetllada difícil

    Die dunklen Wolken hingen
    Herab so bang und schwer,
    Wir beide traurig gingen
    Im Garten hin und her.

    Els foscos núvols penjaven
    tan angoixats i pesants,
    tots dos, tristos, caminàvem
    amunt i avall pel jardí.

    So heiß und stumm, so trübe
    Und sternlos war die Nacht,
    So ganz, wie unsre Liebe,
    Zu Tränen nur gemacht.

    Cremant i silenciosa, tan tèrbola,
    la nit sense estrelles
    era talment com el nostre amor,
    feta només per a les llàgrimes.

    Und als ich mußte scheiden
    Und gute Nacht dir bot,
    Wünscht’ ich bekümmert beiden
    Im Herzen uns den Tod.

    I quan vaig haver de partir
    i de desitjar-te bona nit,
    plorós ens desitjava la mort
    des del fons del cor.

    Requiem
    Text de Leberecht Blücher Dreves (1816-1870)

    Ruh’ von schmerzensreichen Mühen
    Aus und heißem Liebesglühen;
    Der nach seligem Verein
    Trug Verlangen,
    Ist gegangen
    Zu des Heilands Wohnung ein.

    Pau després dels dolorosos esforços
    i del foc ardent de l’amor!
    Aquell qui vers la beneïda unió
    portava el seu desig,
    va marxar
    a la casa del Salvador.

    Dem Gerechten leuchten helle
    Sterne in des Grabes Zelle,
    Ihm, der selbst als Stern der Nacht
    Wird erscheinen,
    Wenn er seinen
    Herrn erschaut im Himmelspracht.

    Que per al just resplendeixin clares estrelles
    dins la seva la sepultura,
    per a ell, que és com un estel en la nit,
    brillaran
    quan contemplarà
    el Senyor en el seu celestial esplendor.

    Seid Fürsprecher, heil’ge Seelen,
    Heil’ger Geist, laß Trost nicht fehlen;
    Hörst du? Jubelsang erklingt,
    Feiertöne,
    Darein die schöne
    Engelsharfe singt:

    Sigueu els seus intercessors, ànimes santes,Esperit Sant, que no falti conhort.Sents? Un cant de joia ressona
    amb un aire de festa,
    en què la magnífica
    arpa dels àngels ressona.

    Ruh’ von schmerzenreichen Mühen
    Aus und heißem Liebesglühen;
    Der nach seligem Verein
    Trug Verlangen,
    Ist gegangen
    Zu des Heilands Wohnung ein.

    Pau després dels dolorosos esforços
    i del foc ardent de l’amor!
    Aquell qui vers la beneïda unió
    portava el seu desig,
    va marxar
    a la casa del Salvador.

    Edward Elgar (1857-1934)
    Sea pictures, op. 37

    Sea slumber song
    Text de Roden Noel (1834-1894)

    Cançó de bressol del mar

    Sea-birds are asleep,
    The world forgets to weep,
    Sea murmurs her soft slumber-song
    On the shadowy sand
    Of this elfin land;
    "I, the Mother mild,
    Hush thee, O my child,
    Forget the voices wild!
    Isles in elfin light
    Dream, the rocks and caves,
    Lull’d by whispering waves,
    Veil their marbles bright.
    Foam glimmers faintly white
    Upon the shelly sand
    Of this elfin land;
    Sea-sound, like violins,
    To slumber woos and wins,
    I murmur my soft slumber-song,
    Leave woes, and wails, and sins,
    Ocean’s shadowy might
    Breathes good night, 
    Good night!"

    Els ocells marins dormen,
    el món oblida el plorar,
    el mar mormola la seva dolça cançó de bres
    sobre la fosca sorra
    d’aquesta terra d’elfs.
    “Jo, la dolça Mare,
    et faig callar, oh fill meu,
    oblida’t de les veus salvatges!
    Illes de llums èlfiques
    somien, les roques i coves,
    bressolades per les mormolants ones,
    amaguen llurs brillants marbres.
    L’escuma llueix lleument blanca
    sobre la sorra i les conquilles
    d’aquesta terra èlfica;
    la remor del mar, com violins,
    ronda la son i venç,
    jo xiuxieuejo la meva dolça cançó de bres,
    marxeu dolors, laments i pecats,
    el poder ombrívol de l’oceà
    respira bona nit.Bona nit!”.

    In Haven (Capri)
    Text de Caroline Alice Elgar (1848-1920)

    Al port (Capri)

    Closely let me hold thy hand,
    Storms are sweeping sea and land;
    Love alone will stand.

    Deixa’m agafar-te la mà,
    les tempestes escombren el mar i la terra;
    només l’amor resistirà.

    Closely cling, for waves beat fast,
    Foam-flakes cloud the hurrying blast;
    Love alone will last.

    Aferra’t fort, perquè les onades colpegen de pressa,
    flocs d’escuma ennuvolen les fortes ràfegues,
    només l’amor perdurarà.

    Kiss my lips, and softly say:
    Joy, sea-swept, may fade to-day;
    Love alone will stay.

    Fes-me un petó als llavis i digues suaument:
    l’alegria, escombrada pel mar, pot esvair-se avui;
    només l’amor romandrà.

    Sabbath morning at sea
    Text d’Elizabeth Barrett Browning (1806-1861)

    Matí de sàbat al mar

    The ship went on with solemn face;
    To meet the darkness on the deep,
    The solemn ship went onward.
    I bowed down weary in the place;
    For parting tears and present sleep
    Had weighed mine eyelids downward.

    El vaixell avançava amb expressió solemne
    cap a la foscor de les profunditats,
    el vaixell solemne avançava.
    I a mi, sense moure’m, postrat i cansat
    per les llàgrimes de comiat i la son present,
    em pesaven les parpelles.

    The new sight, the new wondrous sight!
    The waters around me, turbulent,
    The skies, impassive o’er me,
    Calm in a moonless, sunless light,
    As glorified by even the intent
    Of holding the day glory!

    Quin paisatge! Quin nou i meravellós paisatge!
    Les aigües al meu voltant, turbulentes,
    el cel, impassible al meu damunt,
    tranquil en una llum, sense lluna i sense sol,
    com exaltat per la mera intenció
    de glorificar el dia.

    Love me, sweet friends, this Sabbath day.
    The sea sings round me while ye roll
    Afar the hymn, unaltered,
    And kneel, where once I knelt to pray,
    And bless me deeper in your soul
    Because your voice has faltered.

    Estimeu-me, estimats amics, en aquest dia de sàbat.
    El mar canta al meu voltant mentre feu sonar
    des de lluny l’himne invariable,
    i agenolleu-vos on jo m’agenollava per resar
    i beneïu-me des del més profund de la vostra ànima
    perquè la vostra veu ha flaquejat.

    And though this sabbath comes to me
    Without the stolèd minister,
    And chanting congregation,
    God’s Spirit shall give comfort. He
    Who brooded soft on waters drear,
    Creator on creation.

    I tot i que aquest sàbat se’m presenta
    sense sacerdot amb estola
    ni càntics de fidels,
    l’esperit de Déu em donarà consol. Ell,
    que meditava damunt les tristes aigües,
    creador de la creació.

    He shall assist me to look higher,
    Where keep the saints, with harp and song,
    An endless endless sabbath morning,
    And, on that sea commixed with fire,
    Oft drop their eyelids raised too long
    To the full Godhead’s burning.

    Ell m’ajudarà a mirar més amunt,
    on romanen els sants, amb arpes i càntics,
    un matí de sàbat sense fi,
    i, en aquell mar barrejat amb foc,
    deixaran caure llurs parpelles massa temps alçades
    cap a la plena esplendor de l’essència divina.

    Where corals lie
    Text de Richard Garnett (1835-1906)

    On es troben els coralls

    The deeps have music soft and low
    When winds awake the airy[spry,
    It lures me, lures me on to go
    And see the land where corals lie.

    Els pèlags tenen una música suau i fluixa
    quan el vent agita l’aire,
    em tempta a marxar
    per veure la terra on es troben els coralls.

    By mount and mead, by lawn and rill,
    When night is deep, and moon is high,
    That music seeks and finds me still,
    And tells me where the corals lie.

    Per muntanyes i prats, per pastures i rierols,
    quan la nit és negra, i la lluna alta,
    aquella música em busca i em troba encara,
    i em diu on es troben els coralls.

    Yes, press my eyelids close, ‘tis well,
    But far the rapid fancies fly
    he rolling worlds of wave and shell,
    And all the lands where corals lie.

    Sí, tanca’m les parpelles, està bé,
    però, lluny, les fantasies volen de pressa,
    els mons rodolants d’onades i petxines
    i tots els indrets on es troben els coralls.

    Thy lips are like a sunset glow,
    Thy smile is like a morning sky,
    Yet leave me, leave me, let me go
    And see the land where corals lie.

    Els teus llavis són del color de la posta de sol,
    el teu somriure és com el cel del matí,
    però deixa’m, deixa’m marxar
    per veure la terra on es troben els coralls.

    The swimmer
    Text d’Adam Lindsay Gordon (1833-1870)

    El nedador

    With short, sharp violent lights made vivid,
    To southward far as the sight can roam ;
    Only the swirl of the surges livid,
    The seas that climb and the surfs that comb.
    Only the crag and the cliff to nor’ward,
    [And]1 The rocks receding, and reefs flung forward,
    [And]1 waifs wreck’d seaward and wasted shoreward,
    On shallows sheeted with flaming foam.

    Vivificat amb llums breus, agudes i violentes,
    cap al sud, fins on l’esguard arriba,
    només el lívid remolí de les ones,
    els mars que s’aixequen i l’onatge que romp.
    Només cingles i penya-segats cap al nord,
    roques submergides i esculls que sobresurten,
    i restes de naufragis abandonats a la costa,
    en aigües poc profundes, cobertes d’escuma lluent.

    A grim, gray coast and a seaboard ghastly,
    And shores trod seldom by feet of men --
    Where the batter’d hull and the broken mast lie,
    They have lain embedded these long years ten.
    Love! when we wandered here together,
    Hand in hand through the sparkling weather,
    From the heights and hollows of fern and heather,
    God surely loved us a little then.

    Una costa lúgubre, tenebrosa i un litoral abrupte,
    rarament trepitjats pels peus dels homes...
    on un casc atrotinat i un pal de la barca trencat rauen
    encallats de fa molt de temps.
    Amor! Quan passejàvem per aquí junts,
    agafats de la mà, en un dia resplendent,
    des dels cims i fondalades entre falgueres i brucs,
    ben segur que Déu, aleshores, ens estimava una mica.

    The skies were fairer, the and shores were firmer --
    The blue sea over the bright sand roll’d;
    Babble and prattle, and ripple and murmur,
    Sheen of silver and glamour of gold.

    El cel era més serè i la platja més acollidora,
    el mar blau rompia damunt la sorra brillant;
    xipolleig i barbolleig, i remor de les ones,
    reflexos de plata i encisos daurats.

    So girt with tempest and wing’d with thunder, 
    And clad with lightning and shod with sleet,
    And strong winds treading the swift waves under
    The flying rollers with frothy feet.
    One gleam like a bloodshot sword-blade swims on
    The sky-line, staining the green gulf crimson,
    A death stroke fiercely dealt by a dim sun,
    That strikes through his stormy winding-sheet.

    Envoltats de tempesta i amb ales de tro,
    i embolicats en llamps i calçats de calabruix,
    els forts vents encalcen veloçment les ones
    com carros voladors amb rodes d’escuma.
    Un resplendor, com el tall d’una espasa ensangonada,
    sura a l’horitzó tenyint la badia de color vermell.
    Un cop mortal donat per un cruel sol ponent
    que colpeja amb la seva inclement mortalla.

    O, brave white horses! you gather and gallop,
    The storm sprite loosens the gusty reins;
    Now the stoutest ship were the frailest shallop
    In your hollow backs, on your high arch’d manes.
    I would ride as never a man has ridden
    In your sleepy, swirling surges hidden,
    To gulfs foreshadow’d thro’ strifes forbidden,
    Where no light wearies and no love wanes.

    Oh, intrèpids cavalls blancs! Us agrupeu al galop,
    l’esperit de la tempesta afluixa les regnes de la borrasca;
    ara el vaixell més robust esdevé el bot més fràgil
    damunt les vostres esquenes buides, les vostres crineres
    encorbades.
    Voldria cavalcar-vos com ningú no ho ha fet mai,
    amagat en les onades somnolents i remolinades,
    cap a les badies imaginàries i per estrets prohibits,
    on mai s’esvaeix la llum i on l’amor perdura.

  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dilluns, 30.05.22 – 20 h
    Sala de Concerts

    Quartets dedicats a Haydn per Mozart (VI)

    Quartet Gerhard:
    Lluís Castán, violí I
    Judit Bardolet, violí II
    Miquel Jordà, viola
    Jesús Miralles, violoncel

    W. A. Mozart: Quartet de corda núm. 19, en Do major, KV 465, “de les Dissonàncies”
    G. Kurtág: Officium breve
    D. Xostakóvitx: Quartet de corda núm. 3, en Fa major, op. 73

    Preu: 25 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex