Després d’un memorable concert commemoratiu del seu cinquè aniversari, ara fa gairebé un any, la Camerata Penedès torna al Palau de la Música per proposar-nos, un cop més, una  esperonadora trobada entre tradició i modernitat; un diàleg entre el classicisme magistral de Beethoven i la lluminosa contemporaneïtat de la barcelonesa Raquel García Tomás, la veu de la qual protagonitza la primera part d’aquesta audició amb una obra de nova creació.

Affetto II […] in un solo sospir l'anima spiro […], l’estrena absoluta d’avui, correspon a la segona entrega d’un cicle titulat Tre affetti que Raquel García Tomás desenvolupa per a la Camerata Penedès, amb música de Monteverdi com a germen creatiu. En aquest cas, el punt de partida és Cor mio, mentre vi miro, obra extreta del Quart Llibre de Madrigals del compositor italià, que la Camerata Penedès, molt encertadament, ens fa sentir prèviament en versió instrumental com a pòrtic d’aquest programa.

Com l’anterior, Affetto I […] e sento nel partire un vivace morire […], estrenada l’any anterior, la nova peça proposa una relectura de la partitura original que té com a principals eixos de transformació la dilatació i comprensió temporal, tant a nivell macro com microformal; la distorsió tímbrica, portada fins a l’ombrall del soroll, i la complexitat textural, que contrasta amb paisatges més cristal·lins en els quals la polifonia original reapareix de manera fugaç, gairebé com un record. Aplicades al material de partida, totes aquestes transformacions es filtren a través de la sonoritat de l’orquestra de corda —amb un destacat paper de la concertino solista— per donar pas així a una creació tan estimulant com tota la música que signa García Tomás.

Tanca el concert una de les cotes més elevades de l’expressió musical del geni de Bonn, el Quartet núm. 14, Op. 131, en do sostingut menor, que avui sentim en versió per a orquestra de corda segons l’arranjament de la violinista i directora italiana Lorenza Borrani. Finalitzat a mitjan 1826, immediatament després de la Grosse Fuge, l’Opus 131 és la joia de la corona dels últims quartets de Beethoven i també, el favorit de l’autor.

L’obra no segueix l’estructura tradicional, sinó que està concebuda com un contínuum de set moviments, interpretats sense interrupció i dels quals, tres actuen com a interludis de transició. Des del commovedor Adagi inicial, una fuga que ben podria descriure’s com una oració de sobrehumana malenconia, fins a l’explosiu Allegro final, tot passant pel brillant conjunt de set variacions del quart moviment, epicentre emocional de la peça, el Quartet nº 14 és una obra sublim, d’una profunditat gairebé mística i que, en la seva forma orquestral, adquireix una nova dimensió sonora i dramàtica, en la qual el diàleg íntim del quartet es desplega en una luxosa paleta tímbrica d’una intensitat inusitada. 

Ana María Dávila, periodista musical