Narcís  

No va besar-se els llavis 
sinó l’ocell que en aquell instant exacte 
sobrevolava la font de pedra blanca 
o el núvol que, de sobte, era a tocar. 

Que diferents que seríem tu i jo 
si haguéssim sabut veure el seu desig 
i llegir el mite en altres termes, 
entendre que el reflex inclou sempre, 
sempre, l’entorn, paisatges. Els altres. 

 

Mireia Calafell  
Nosaltres, qui (LaBreu, 2020)  

La Concisa i la Gaudí: convergències i contrastos 

Durant els darrers lustres la Banda Municipal de Barcelona (BMB) ha promogut la creació i difusió d’obres contemporànies, tot convertint-se en una plataforma decisiva per al desenvolupament d’un repertori de gran format. Les dues obres que integren aquest programa en constitueixen una prova fefaent, amb la Simfonia núm. 6, “Concisa” de Salvador Brotons i la Simfonia Gaudí d’Albert Guinovart, que són dos dels compositors catalans contemporanis més programats a casa nostra i consolidats intèrprets a Catalunya i a l’estranger: l’un, com a director, i l’altre, com a pianista. Totes dues obres comparteixen la voluntat de convertir la banda en un organisme simfònic explorant-ne el potencial orquestral, així com la ductilitat i mal·leabilitat expressives. Si la de Brotons, del 2011, va ser un encàrrec de la Banda Castellonera de Castelló de la Ribera per al Certamen de Bandes de Música de València de l’any següent, la de Guinovart fou composta amb motiu del cent cinquantè aniversari de la mort d’Antoni Gaudí (1852-1926) i estrenada coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de L’Auditori, seu de la Banda Municipal de Barcelona.  

Formalment, Brotons tendeix a la síntesi estructural, a la propulsió rítmica, a la densitat contrapuntística i a una acusada heterogeneïtat: divideix l’obra en cinc moviments (“Frontal”, “Seguici”, “Scherzo”, “Passacaglia” i “Finale”), on l’“Scherzo” ocupa una posició central emmarcat per dos moviments lents i dos en forma sonata als extrems. Guinovart, en canvi, a la Simfonia Gaudí opta per una escriptura més narrativa i teatral, sostinguda per un melodisme expansiu amb amalgames tímbriques en episodis diversificats al llarg dels quatre moviments (“Barcelona”, “Rèquiem”, “Construir”, “Sagrada Família”), ordenats de manera tradicional. En part perquè bona part del material emprat prové del musical Gaudí, el musical de Barcelona estrenat l’any 2002, amb llibret de Jordi Galceran i Esteve Miralles. No obstant això, no es tracta d’una simple suite d’extractes, sinó d’una reelaboració performativa convertida en una composició autònoma i deutora de la idea gaudiniana que “ser original és tornar sempre als orígens”. Guinovart reprèn els seus materials per concebre una arquitectura sonora diferent on la cèl·lula associada al personatge de Gaudí es transforma contínuament, integrada en nous contextos expressius sense arribar a ser ni motiu cíclic ni leitmotiv. 

En ambdues simfonies el tractament motívic i la propulsió contrapuntística actuen com a elements constructius igual que l’alternança i/o fusió de tensió i lirisme ho fan com a eixos dialèctics. Per exemple, els moviments extrems de la Simfonia Concisa articulen un discurs directe i enèrgic, alhora que juxtaposen blocs rítmics enèrgics amb segons temes de gran dolçor melòdica; particularment el de l’oboè a “Frontal” i, al “Finale”, amb el tema optimista reiterat amb instrumentacions canviants i lleus contramelodies. En canvi, al primer moviment de la  Gaudí (“Barcelona”) es contraposen bateries d’acords i d’empenta orquestral amb episodis de gran amplitud cantable característicament guinovartiana a partir de temes de Barcelona, Amb tu o Donar-se, procedents del referit musical. En ambdós casos, els blocs temàtics més melòdics actuen com a espai de respiració i expansió emocional dins estructures de fort dinamisme intern; amb la singularitat, però, que Brotons ho integra dins una forma sonata on desenvolupament i recapitulació s’hibriden per justificar el sobrenom de l’obra: “Concisa”.   

Les analogies entre “Seguici” i “Rèquiem”, tots dos en segona posició, parteixen d’un mateix impuls processional basat en pulsacions obstinades i progressions acumulatives, però amb naturaleses diferents. Guinovart converteix la processó per un espai líric i meditatiu, amb ressons del verisme italià citant els temes Rèquiem o la delicada He somiat, desenvolupa una línia melòdica clara i fluida que prioritza la naturalitat del cant dins un teixit expressiu refinat i d’una notable intensitat emocional. Per la seva part, l’atmosfera adusta i solemne de “Seguici” (Procession) a partir de la figura rítmica corxera-negra, expandida melòdicament amb graus conjunts, es desplega en un  crescendo gradual mitjançant la superposició de plans i la intervenció gradual dels diferents faristols de la banda fins a arribar a un clímax dramàtic en fortíssim, que finalment es dissol damunt del batec  de l’esmentada cèl·lula rítmica inicial. 

Els scherzo respectius esdevenen espais d’inestabilitat i contrast que reforcen la sensació de moviment incessant, fantasia i transformació contínua, amb un ús especialment imaginatiu de la percussió. Si a la Simfonia Gaudí domina un caràcter fantàstic i teatral amb ecos de vals i una gran varietat d’episodis a partir dels temes Borratxos de somnis, Construir i Tothom té un preu; a la Simfonia Concisa les idees apareixen constantment interrompudes o desplaçades dins una dialèctica de virtuosisme i tensió motriu del conjunt, en part sostinguda pels canvis continuats de compàs (d’amalgama, a contratemps...) i el refinat treball tímbric amb la percussió petita. 

La construcció d’alguns punts àlgids en les dues obres es produeix mitjançant processos acumulatius de gran eficàcia sonora. A la “Passacaglia”, probablement el moviment més bonic de la Simfonia de Brotons, un obstinat rítmic des del registre greu sosté un ampli procés de creixement sonor, amb entrades en cànon d’un tema líric fins a enllaçar amb el “Finale”. Aquest irromp amb la percussió nua abans de presentar un primer bloc temàtic sempre marcato, lleuger i molt vertical; i es clourà amb una coda brillant, concentrada i que sembla inspirar-se en la  “Passacaglia” reafirmant la fesomia de l’obra. En contraposició, a “Sagrada Família”, la Simfonia Gaudí evoca la “catedral dels pobres” a partir del tema homònim procedent del musical: un obstinat rítmic de la percussió emparentat amb el del Boléro de Ravel però amb un desenvolupament més variat, dens en línies superposades i efectes orquestrals i menys mecànic dirigit cap a una culminació afirmativa.  

Analogies i diferències al marge, totes dues simfonies coincideixen en la voluntat de fer de la banda un actiu d’actualitat i expressivitat partint d’un postromanticisme assumit i integrant-hi influències molt diverses sense perdre identitat ni coherència: des del simfonisme rus del segle XX (el seu admirat Xostakóvitx, entre d’altres) i nord-americà en Brotons; del jazz, el musical, els ritmes mediterranis i caribenys en Guinovart. Dues obres, en definitiva, que evidencien fins a quin punt la creació catalana contemporània per a banda ha assolit una notable maduresa formal i tímbrica sense renunciar a la comunicabilitat amb el públic.

 

Albert Ferrer Flamarich, Musicògraf i historiador de l’art