Cadascú de nosaltres, ja siguem musicògrafs, intèrprets o melòmans, té una imatge pròpia i personal de Johann Sebastian Bach. Per a alguns és el compositor sublim de música d’església; per a d’altres, un exemple compositiu de saviesa i perfecció. Per als organistes, possiblement, una autèntica referència absoluta de la literatura organística, però possiblement per a tots una figura que va marcar un abans i un després, ja no només en la història de la música, sinó també per a la pròpia espècie humana. Com és sabut, Bach és el compositor més representat en l’anomenat disc d’or que acompanyen les sondes espacials Voyager, llançades el 1977 i que tardaran, aproximadament, uns quaranta mil anys a assolir les proximitats de l’estrella més propera al nostre sistema solar a la recerca d’hipotètiques civilitzacions extraterrestres.

Abans que Bach arribés a ser aquesta referència de i per a la humanitat a través de la composició d’obres musicals, el músic d’Eisenach va esdevenir un organista reputadíssim fins al punt de convertir el seu nom en indissociable d’aquest instrument. Una mirada ràpida als seus primers anys ens porta a la trajectòria d’un organista que va aprendre la pràctica de l’instrument amb dos Johann Christoph Bach, el cosí del seu pare a Eisenach i el seu germà gran a Ohrdruff. Més endavant, el 1700, a la ciutat de Lüneburg al costat del seu mestre, volgudament amagat, Georg Böhm (1661-1733). També amb la coneixença dels grans organistes del nord d’Alemanya, com ara J. A. Reincken i D. Buxtehude, el seu exercici com a organista a les ciutats d’Arnstadt i Mülhausen i, ja no diguem, amb el seu trasllat el 1708 a la cort de Weimar, on va traslladar-s’hi com a organista. Va ser precisament en aquests anys de Weimar quan va materialitzar, segons els especialistes bachians, al voltant de la meitat del seu catàleg d’obres per a orgue. I diem “materialitzar” perquè aquests mateixos especialistes asseguren que algunes d’aquestes obres per a orgue semblen tenir un origen anterior als anys d’Arnstadt o Mülhausen. El motiu? La metodologia de la composició de la música per a orgue –com així ho va testimoniar el seu fill Carl Philipp Emanuel (1714-1788) al biògraf Johann Nikolaus Forkel (1749-1818)– es basava, essencialment, en la improvisació. Què significa això? Doncs allò que, en llegir les paraules de Christoph Wolff, ens produeix un calfred còsmic: “les composicions que han arribat fins a nosaltres representen tan sols una fracció de la música nascuda a la ment creadora de Bach”.

El concert que avui presenta Benjamin Alard ens acostarà a un conjunt d’obres per a l’instrument que, perfectament, podríem encasellar dins de la taxonomia de “les més celebèrrimes”. De la jovenívola i considerada, en ocasions, apòcrifa Tocata i fuga, BWV 565, popularitzada de bracet de l’orquestració de Leopold Stokowski, fins a una de les seves darreres mostres, com ho són els Sis Corals Schübler, BWV 645-650 (1748), el concert consistirà en aquesta combinació del Bach més jove (BWV 565, BWV 582, BWV 564) amb el més madur, com ho són els esmentats Corals Schübler i les Variacions canòniques, BWV 769 basades en el coral Vom Himmel hoch da komm’ ich her de Martin Luter i que va servir com a obra de mostra per a l’ingrés com a membre de la Societat Musical de Lorenz Christoph Mizler el 1747.

Amb independència de l’època en què van ser compostes, el tret comú de totes és el de traslladar-nos a una experiència de l’Inefable que Johann Wolfgang Goethe (1749-1832) no dubtava a descriure com: “A l’escoltar la música de Bach tinc la sensació que l’eterna harmonia parla amb ella mateixa com deu haver passat en el si de Déu poc abans de la creació del món”. No ha d’estranyar, doncs, que la gran majoria d’obres fossin finalitzades al manuscrit amb l’acròstic SDG: Soli Deo Gloria.

Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista