• Accademie del Piacere & Alqhai

    —Bach, Marais, Dieupart i Couperin

    Estiu al Palau - Festival Bachcelona

    Dimarts, 22 de juliol de 2025 – 20 h

    Petit Palau

  • Amb la col·laboració de:

    • Bachcelona

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Accademia del Piacere
    Johanna Roseviola de gamba
    Rami Alqhaiviola de gamba
    Javier Núñezclavecí
    Fahmi Alqhai, viola de gamba i director


    Marin Marais (1656-1728)
    Suite en Re menor (de Peces per a una i dues violes, primer llibre)

    Prelude
    Allemande
    Courante
    Sarabande
    Gavotte
    Menuet
    Gigue

    Charles Dieupart (1667-1740)
    Suite en Mi menor (núm. 4 de Sis suites de clavecí, ambientades en concert)

    Overture
    Allemande
    Courante
    Sarabande
    Gavotte
    Menuet
    Gigue

    François Couperin (1668-1733)
    Suite L’Imperiale (de Les Nations)

    Sonade
    Chaconne

    Johann Sebastian Bach (1685-1750)
    Obertura a la francesa, BWV 831

    Ouverture
    Courante
    Gavotte I
    Gavotte II
    Passepied I
    Passepied II
    Sarabande
    Bourrée I
    Bourrée II
    Gigue
    Echo

    Durada del concert:
    #antiga

  • 20250515 Transversal T2526 DESKTOP
  • Poema

    Parla

    Com a l’alzinar,
    allí on el caçador
    atrapa el llapí
    amb la llacera,
    així l’encalç del mot
    que es desdiu del silenci.
    L’alenda del món,
    el tímid remoreig,
    la lesura de no saber-se
    al costat de les coses
    quan es trenca el caos
    i arriba el balbuceig.

    Si algú no se’ns adreça,
    en allò que viu i és,
    com el coneixerem?

    Compartir pa i taula
    és estimar els noms,
    la conversa, el so
    fugaç d’un aleteig
    rere el turó feréstec.

    Perquè l’amor és una escolta.
    I tot ressona i canta.

    Som perquè algú
    ha parlat.

     

    Lluís Calvo
    Del llibre Talismà.
    Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

  • anunci Palau Nit programes de mà DESKTOP
  • Comentari

    És ben conegut que la música barroca alemanya es va amarar de la influència dels dos corrents musicals antagònics aleshores: l’italià i el francès. Especialment Johann Sebastian Bach va enriquir la tradició musical alemanya apresa a la seva pròpia família –una veritable nissaga de músics de molt alt nivell– amb la imitació d’aquells models estrangers, de manera que la harmonia innovadora dels italians i l’estructura melòdica dels francesos, tradicional i complexa alhora, van passar a formar part del seu estil musical.

    Per aconseguir-ho, Bach de jove va fer servir el vell mètode d’aprenentatge basat a copiar i versionar obres alienes. Se sap que així va anar amb Concerts de Vivaldi o Marcello, transcrits pel jove Bach per a teclat, però s’ha difós menys que l’Ària en Fa major, BWV 587 per a orgue és una versió d’un dels moviments de la Suite L’Imperiale de François Couperin, que avui tindrem l’oportunitat d’escoltar; o que les bachianes Suites angleses van rebre aquest nom perquè havia pres com a model les de Charles Dieupart, resident a Londres, de qui les Six suites de clavessin (1701) van ser molt populars a tot Europa i copiades personalment per la mà de Johann Sebastian. En aquell moment la constel·lació de petites corts principesques que vertebrava l’actual Alemanya mirava amb admiració i enveja la fastuosa cort de Versalles, on Marin Marais situava la viola de gamba al seu moment històric de maduresa.

    Quan Bach es decideix a publicar el 1735 el segon volum del seu Clavier-Übung, honor reservat a poquíssimes dels seus centenars d’obres, ja no és aquell aprenent frisós d’absorbir influències alienes, sinó un mestre de cinquanta anys conscient de la seva posició que vol deixar a la posteritat models de composició. És per això que la publicació consisteix en dos exemples suprems d’aquests estils diametralment oposats, l’italià i el francès. Naturalment, en el primer cas l’obra consisteix en un concert, el famós Concert italià, ja pretranscrit al clave de dos teclats. Però nosaltres avui escoltarem la segona d’aquestes composicions, que naturalment és una suite, l’Ouvertürenach Französischer Art, BWV 831.La relativa popularitat de què gaudeix avui dia, més aviat minsa, resulta clarament injusta per a una obra meravellosa. Bach hi segueix fil per randa la seqüència tradicional d’aquesta forma musical: un primer moviment solemne que emmarca una fuga ràpida (o sigui l’obertura pròpiament), seguit (suite) d’una seqüència de danses més alguna peça característica; i omple aquest motlle segons els millors cànons francesos. Però deixa molt enrere els seus models, en bellesa melòdica, densitat harmònica, subtilesa ornamental, interès rítmic i fins i tot en la tragicòmica ironia de l’eco, estrany i emocionant, amb què tanca l’obra.

    Juan Ramón Lara

  • Biografies

    Accademia del Piacere

    Accademia Piacere

    La valentia innovadora dels seus projectes, juntament amb una forta personalitat artística del seu director han convertit l’Accademia del Piacere en el grup d’avantguarda de la música antiga espanyola i un dels capdavanters a Europa, gràcies a la seva concepció de la música històrica com una entitat viva, plena d’emocions, que els seus músics interioritzen com a pròpies i que transmeten al públic.

    En els seus enregistraments per a Alqhai & Alqhai i Glossa, l’Accademia del Piacere ha revelat nous matisos en repertoris fonamentals de la música històrica, com el Seicento italià, la música espanyola del Renaixement –Rediscovering Spain– o l’escènica del Barroc hispànic –Cantar de amor, dedicat a Juan Hidalgo–,que li han reportat reconeixements com ara el Choc de Classica (França) o Prelude Award (Països Baixos). L’Accademia i Alqhai sorprenen, a més, en visitar territoris artístics aliens a l’historicisme, com han fet a Las idas y las vueltas, al costat del cantaor flamenc Arcángel, que va ser Giraldillo 2012 a la millor música de la Biennal de Flamenc de Sevilla.

    Ha actuat als escenaris més prestigiosos de la música clàssica europea i mundial, com la Konzerthaus de Berlín i de Viena, Philharmonie de Colònia, Fundação Gulbenkian de Lisboa, Auditorio Nacional de Madrid i en moltes altres sales d’Holanda, Mèxic, Colòmbia, França, els Estats Units, el Japó, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Espanya... Els seus concerts són habitualment emesos en directe per la xarxa d’emissores de la Unió Europea de Radiodifusió (UER) i ha aparegut en múltiples emissions televisives.

  • Fahmi Alqhai, viola de gamba i director

    La carrera de Fahmi Alqhai es caracteritza des dels inicis per la ruptura dels límits tècnics i artístics imposats al seu instrument, la viola de gamba. Des del seu propi origen multicultural i una personalitat musical tan forta com inquieta, Alqhai ha dut la viola de gamba “a un terreny nou d’un potencial joiós”, segons la revista «Gramphone».

    Espanyol però fill de mare palestina i pare sirià, la seva trajectòria musical parteix del més rigorós historicisme musical per fer volar, des d’aquí, la viola de gamba vers nous terrenys de virtuosisme i creativitat. Recuperant la figura del músic compositor, la seva versatilitat el porta a alternar la recerca de músiques del passat amb la col·laboració amb artistes d’altres estils, des del jazz al flamenc.

    Després de créixer entre Sevilla i la ciutat siriana de Homs i amb uns inicis musicals autodidàctics en el rock, Fahmi Alqhai coneix a fons l’ortodòxia de l’historicisme musical gràcies a llargs anys d’estudi amb Vittorio Ghielmi i Ventura Rico, i concerts al costat d’artistes de la categoria de Jordi Savall, alhora que es llicenciava brillantment en odontologia. Fundà ben aviat el seu propi conjunt, l’Accademia del Piacere, amb el qual ofereix la seva visió particular del Seicento italià –el seu primer CD, La lacrime di Eros, fou distingit amb el premi Prelude Classical Music 2009– i el gran repertori francès per a viola de gamba –Les violes du Ciel et de l’Enfer va ser nominat als International Classical Music Awards 2011. Des d’aleshores alterna l’historicisme amb la creació i el mestissatge amb altres mons musicals: el 2012 la Biennal de Sevilla, potser el festival flamenc més important del món li atorgà el Giraldillo a la millor música per Les idas y las vueltas, una aventura musical al costat del cantaor Arcángel, que des d’aleshores ha portat a la Konzerthaus de Viena i de Berlín, Elbphilharmonie d’Hamburg, Philharmonie de Colònia, Fundação Gulbenkian de Lisboa, Auditorio Nacional de Madrid i a moltes altres sales d’Europa, l’Àsia i Amèrica.

    Entre els seus enregistraments posteriors destaquen Rediscovering Spain, dedicat a la música del Segle d’Or, que va rebre el Choc de Classica a França, va ser CD del mes de «Toccata» a Alemanya i recentment interpretat a la Philharmonie de Berlín; Diálogos, amb la cantaora Rocío Márquez, premi Giraldillo 2016 a la innovació en la Biennal de Flamenc de Sevilla; The Bach album, amb viola de gamba a solo, Premi del Públic GEMA a la millor producció discogràfica 2016, Melómano de Oro i disc excepcional de la revista «Scherzo»; i Muera Cupido, amb la soprano Núria Rial, que va rebre el premi Opus Klassik a Alemanya com a millor recital d’òpera 2020. El seu darrer àlbum, Colombina, recupera el manuscrit sevillà del segle XV del mateix nom, gràcies a una Beca Leonardo de la Fundación BBVA.

    Fahmi Alqhai ha rebut la Medalla de la Ciudad de Sevilla, del Festival de Música Antiga de la qual, el més important d’Espanya, és director des del 2009.

  • Anunci programa de mà digital - Palau Digital - Desktop 1300x1854
  • També et pot interessar...

    La Casa dels Cants
    Diumenge, 12.10.25 – 17 h
    Petit Palau

    Judici a Gesualdo

    Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
    Marco Mezquida, piano
    Actors per determinar
    Xavier Puig,
    director

    Obres de Gesualdo i M. Mezquida

     

    Preu: 38 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mecenes col·laboradors

    Mitjans Col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex