Fe

per deslliurar-nos d’incendis
calia fer fogueres cremar del tot el sotabosc
és per això que ho sé:

aquestes flames d’ara que ens rodegen
que ens ofeguen que ens asfixien
també ens salven

 

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Quan una papallona travessa els segles

Un petit gest pot alterar tot un sistema. En meteorologia, això es coneix com a “efecte papallona”: el batec d’ales imperceptible que acaba desencadenant una tempesta llunyana. En música, passa quelcom semblant. Una idea rítmica, una modulació inesperada o una manera nova d’entendre el piano poden ressonar durant dècades –o segles– i transformar la manera com escoltem.

Noelia Rodiles ja havia explorat aquesta idea al disc The butterfly effect (2020), on feia dialogar Schumann amb compositors actuals com són Jesús Rueda, David del Puerto o Joan Magrané. El projecte no era un simple contrast cronològic: proposava escoltar com una miniatura romàntica podia generar, cent cinquanta anys després, una resposta contemporània.

Aquest mateix esperit travessa el programa d’avui. Haydn obre el recorregut amb una arquitectura clara; Gabriela Ortiz hi introdueix una veu del nostre temps; Schubert aprofundeix la dimensió íntima del piano; i Bach –a través de Busoni– culmina el trajecte convertint una dansa barroca en una construcció monumental. El recorregut no és cronològic, és relacional: cada peça modifica la percepció de la següent.

La Sonata en Fa major, Hob. XVI:23 de Haydn, escrita el 1773, pertany a un moment en què el fortepiano comença a consolidar-se com a instrument de concert. L’obra combina claredat formal i subtil joc retòric: temes que semblen previsibles i giren sobtadament, silencis que creen expectatives i modulacions que obren espais inesperats.

La presència de Gabriela Ortiz completa el salt cap al present musical. Nascuda a Ciutat de Mèxic el 1964, és una de les compositores llatinoamericanes amb més projecció internacional en l’àmbit de la música contemporània. Patios serenos (1985), una obra primerenca, ja mostra el seu interès pel treball del color, les textures i el moviment intern del discurs pianístic. A Su Muy Key (2004) i al Preludio y estudio núm. 3 (2011), el llenguatge esdevé més concentrat i rítmicament definit, amb una escriptura que posa a prova la precisió, el control del so i la capacitat expressiva de l’intèrpret. Ortiz concep el piano com un instrument obert a múltiples influències, capaç d’integrar tradició i contemporaneïtat en un mateix espai sonor.

Després d’aquest contrast, Schubert transforma el llenguatge pianístic en territori íntim. Els Moments musicals, D. 780 –compostos entre el 1823 i el 1827– condensen en pocs minuts una densitat expressiva extraordinària. El número 1 respira serenor continguda; el número 3, en Fa menor, desplega una obstinació rítmica gairebé hipnòtica. Són peces breus, però amb una profunditat que anticipa el romanticisme més introspectiu.

El programa culmina amb la “Xacona” de la Partita núm. 2 de Bach, escrita el 1720 per a violí sol. La versió pianística de Ferruccio Busoni (1893) transforma aquesta dansa barroca en una construcció monumental. El que en l’original és una successió de variacions sobre un baix obstinat esdevé, al piano, una exploració de registres i densitats sonores que amplien l’instrument fins a límits gairebé orquestrals.

Les obres no només pertanyen al seu temps; dialoguen entre si, es modifiquen mútuament. El que escoltem després de Bach no és el mateix que hauríem escoltat abans. El que sentim en Schubert canvia quan l’hem travessat des de Haydn. I la música contemporània deixa de ser frontera per convertir-se en pont.

Potser aquest és el vertader efecte papallona del concert: un programa capaç d’alterar subtilment la nostra manera d’escoltar. Un petit gest –una peça col·locada al costat d’una altra– pot transformar la percepció de tot un segle. I el piano, amb la seva capacitat de travessar èpoques, esdevé l’espai on aquestes ales invisibles continuen bategant.

María José Anglés, musicòloga