Aquest concert té una durada de 60 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
#piano #modernisme

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

Al llarg de la història, el piano ha estat un confident secret, un espai on els compositors han expressat les seves veritats més íntimes, aquelles que sovint no gosaven dir en veu alta. El programa d’avui proposa obrir dues pàgines singulars d’aquest dietari musical: una de profunda, apassionada i romàntica, la de Robert Schumann, i una altra de delicada, breu i introspectiva, la de Jean Sibelius.

Robert Schumann va escriure la seva gran Fantasia en Do major, op. 17 entre el 1836 i el 1838, un període especialment convuls de la seva vida sentimental. La relació amb Clara Wieck, brillant pianista i notable compositora, passava per moments difícils davant la forta oposició del pare d'ella. Schumann, incapaç de comunicar-li lliurement tot el que sentia, va transformar aquesta Fantasia en una mena de carta secreta destinada exclusivament a ella.

L'obra va canviar diverses vegades de nom abans de ser publicada. Inicialment titulada Dichtungen (Poemes), anava encapçalada amb uns versos de Friedrich Schlegel que suggerien l'existència d'una melodia secreta per a aquells que escolten atentament. Poc després va rebre un títol més pragmàtic: Obra per recaptar fons per al monument a Beethoven. De fet, Franz Liszt, a qui finalment Schumann va dedicar la Fantasia, va visitar diverses ciutats europees –entre les quals Barcelona– recaptant fons per a aquest monument, inaugurat a Bonn el 1845. La peça es va publicar finalment el 1839 amb el nom definitiu: Fantasia per a piano, op. 17.

Els títols dels tres moviments expressaven estats d’ànim precisos. Al primer moviment Schumann amaga un doble missatge: una subtil citació musical de Beethoven (An die ferne Geliebte) i un tendre missatge secret dirigit a Clara Wieck. El segon moviment és una marxa heroica d’una dificultat tècnica enorme, tan exigent, que Franz Liszt, malgrat ser-ne el dedicatari, mai no la va tocar en públic. El tercer moviment tanca l’obra amb una melodia íntima, quasi un murmuri nocturn, tot revelant la calma després de la tempesta emocional dels moviments anteriors.

Al Palau de la Música, aquesta obra ha tingut cites històriques: Emeric von Stefaniai (1914) i Blanca Selva (1925). Especialment significativa és la presència reiterada al Palau d’Emil von Sauer, alumne directe de Franz Liszt, que va interpretar aquesta Fantasia en dues ocasions, el 1925 i el 1928, tot connectant així directament amb el destinatari original de l'obra. El 1944, una jove Alicia de Larrocha hi iniciava un vincle inesborrable amb el públic català.

Jean Sibelius, dècades després, escrivia les seves miniatures pianístiques en la tranquil·litat d'Ainola, la seva casa refugi. En moments difícils, aquestes petites peces eren un suport econòmic vital. Així, el piano es convertia novament en espai íntim, en un dietari de confidències escrites amb títols evocadors, com Romance, Granen, L'avet o la famosa Valse triste.

Entre aquests dos compositors, separats per gairebé un segle d’història –en què la humanitat veia néixer el telègraf, la fotografia o l'avió–, el piano roman com el vehicle perfecte per a allò que només es pot dir en silenci.

María José Anglés, musicòloga

Preu: 25 €